Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Eleccions austríaques

Les eleccions austríaques d’aquest darrer cap de setmana han passat força més desapercebudes que les de la veïna Alemanya. El resum és que la Große Koalition, o gran coalició, seguirà governant el país amb tota probabilitat. Große Koalition és el terme que s’utilitza per denominar el govern de coalició de socialdemòcrates (SPÖ, el Partit Socialista Austríac) i conservadors (ÖVP, el Partit Popular Austríac), tot i que de große cada vegada en té menys. Aquesta coalició governa Àustria des del 2007, però els grans casos de corrupció (sí, a Àustria també hi ha molta corrupció) n’han fet baixar la popularitat (els dos han perdut un 2,2% absolut, quedant a 29,3% i 26% dels vots), facilitant l’aparició de nous partits com el Team Stronach (5,8%) i a la vegada enfortint el xenòfob FPÖ (21,4%), que queda a un pas dels dos principals. Els verds (Die Grünen), tot i obtenir el seu millor resultat (11,5%), han sabut aprofitar poc aquesta desil·lusió amb els grans partits i s’han quedat com a quarta força.

Si us interessa, us podeu entretenir en aquestes dues pàgines de Der Standard, on es pot veure com s’han desplaçat els votants de cada partit o com es distribueix el vot segons sexe, edat, ocupació i formació acadèmica.

La conclusió doncs és la mateixa que a les passades eleccions alemanyes: la moda europea del “partit únic” socialdemòcrata-conservador seguirà governant el país.

Sobre la seguretat operacional, i un exemple concret

Llegia l’altre dia que el frau amb targetes de crèdit ha augmentat un 19% durant el primer semestre del 2013. Se’m fa difícil contextualitzar les dades, però em serveix d’excusa per comentar en un cert debat que hi ha en la seguretat dels programes informàtics i de les comunicacions, especialment a través d’Internet. (Un debat que per cert s’ha intensificat recentment amb les extraordinàries filtracions sobre les operacions d’agències públiques com la NSA o el GCHQ.) Per comentar en el debat, i per posar un exemple concret.

El debat se centra en si el software és segur o no. I en general es tendeix a pensar que si és software de codi obert, és segur. Això sol ser cert, però com diu en Pere, el codi s’ha fet tan massiu i especialitzat que hi ha poca gent que el pugui auditar, i encara menys que pugui una visió completa del programa (o del protocol, o el que sigui).

La conclusió és que els programes informàtics (i per extensió la comunicació per Internet) són inherentment insegurs, es faci el que es faci. Òbviament, es poden prendre mesures per a reduir fins a un cert punt aquesta inseguretat, però no es pot eliminar del tot. Però la reflexió important és adonar-se que la font principal d’inseguretat (una vegada un pren precaucions bàsiques) no és en els programes en sí, sinó en l’usuari. És el que es coneix com a seguretat operacional. Pots utilitzar un programa de criptografia forta, com GPG o TrueCrypt, i inclús utilitzar una clau gran i una contrasenya forta. Però si te la deixes escrita en un tros de paper (o pitjor, la publiques en un llibre), de poc et serveix fer servir les matemàtiques més avançades. És així com la NSA ha trencat la gran part dels protocols criptogràfics: no per un esforç matemàtic, sinó explotant els punts febles operacionals. O per explicar-ho més gràficament, aquest còmic.

I ara, l’exemple concret. Atrápalo és (entre altres coses) una agència de viatges per Internet. A la web asseguren que ofereixen transaccions 100% segures (això, d’entrada, ja hauria de fer sospitar a més d’un). Però si es miren les condicions de pagament amb targeta, veiem això (la negreta no és meva):

Para mayor seguridad de nuestros clientes, Atrápalo requiere una autorización expresa por parte del cliente pagador y fotocopia de la tarjeta utilizada y DNI o Pasaporte del titular, en los siguientes casos:

  • La tarjeta es extranjera.
  • El viaje se inicia fuera de España.
  • El importe de los billetes es alto (variará en función de la ruta).
  • El titular de la tarjeta no figura como pasajero.
  • El destino es conflictivo, en cuanto al número de estafas.
  • Siempre que se considere necesario.

Dicha información te será requerida por e-mail, en el momento que recibas la confirmación de la compra de tus vuelos. Rogamos nos la envíes por e-mail a vuelos@atrapalo.com o vía fax al 93.520.84.07, lo antes posible para evitar que la compañía aérea cancele las plazas por no emisión.

És a dir, després d’enviar les dades de la targeta de manera força segura (és a dir, com a la majoria de transaccions electròniques), et demanen a més una fotocòpia de la targeta per davant i per darrera i una altra del DNI, també per davant i per darrera. Si no n’hi ha prou amb anar enviant aquesta informació tan delicada a gent totalment desconeguda, a més et demanen que ho facis, per exemple, per correu electrònic, sense ni tan sols donar-te l’opció a poder-ho encriptar d’alguna manera o altra. Em pregunto com pot augmentar la seguretat dels clients el fet d’enviar informació privada de manera totalment insegura a un complet desconegut.

Cap al partit únic?

Surt a tots els diaris: Angela Merkel, del conservador CDU, ha guanyat les eleccions alemanyes fregant la majoria absoluta (quedant a 5 escons de la meitat més u). Martí Anglada explica a l’Ara molt encertadament el perquè d’aquesta gran popularitat de Merkel entre els alemanys. El resultat és doncs una tendència cap al bipartidisme en un país tradicionalment ha estat governat per coalicions.

En realitat, però, els socialdemòcrates del SPD, els verds (Die Grünen) i Die Linke (literalment “L’Esquerra”, una coalició d’ex-comunistes de l’alemanya de l’est i ex-membres de la socialdemocràcia de l’oest massa radicals pel SPD) superen conjuntament els 316 escons (en total n’hi ha 630). Però aquests partits (sobretot el SPD) tenen una certa incomoditat al costat de Die Linke. La desconfiança és mútua: Die Linke tampoc té cap intenció de pactar amb el SPD. La situació ideològica que la web The Political Compass fa dels partits alemanys ho explica prou bé: com a gairebé tot arreu, el partit socialdemòcrata és ja, amb més o menys intensitat depenent del país, un partit de dretes. De fet, com explica avui Bertran Cazorla en aquest bon article sobre les eleccions, va ser el mateix Gerhard Schröder (canceller del 1998 al 2005 pel SPD) qui va començar, de la mà de Tony Blair al Regne Unit, a obrir la socialdemocràcia cap al neo-liberalisme.

germany2013

Ha quedat per tant un Bundestag format per només 4 partits. Els liberals de l’FDP i els euroescèptics de l’AfD s’han quedat a les portes del 5% necessari per entrar, els pirates han caigut i semblen propers a desaparèixer, i els partits abans minoritaris segueixen sent això, minoritaris.

Conclusió: governaran els conservadors sols en majoria simple (però molt àmplia), o encara més probable en una gran coalició amb els socialdemòcrates, en el que sembla la tendència europea cap a governs de “partit únic” que podríem ja començar anomenar simplement el “Partit governant“.

I el proper cap de setmana, eleccions austríaques.

Seguretat i llibertat

Les filtracions d’Edward Snowden sobre l’espionatge massiu i indiscriminat, sobretot ma non solo per part de la NSA nord-americana, han fet reprendre entre d’altres el vell debat sobre l’aparent conflicte entre seguretat i llibertat en una societat. És un tema que enfronta òbviament la seguretat davant del “terrorisme” amb la llibertat (de comunicació, de privacitat, de dissidència…), però que està també a l’arrel d’altres conflictes com el d’una policia amb excessives competències o massa pocs controls, o d’un poder executiu que s’arroga drets abusant de legislar a cop de decret i interferint en la justícia, per exemple via indults.

Bruce Schneier, que està seguint el dia a dia de les implicacions d’aquestes filtracions sobre la NSA i que inclús hi ha tingut accés recentment, escrivia l’altre dia un article interessant sobre el tema, centrat sobretot en com caldria reformar la NSA. Schneier reflexiona sobre com és que la NSA ha aconseguit tant poder, i com és que el govern i el congrés l’ha deixat aconseguir-lo. A mi m’interessa sobretot aquesta segona part (sembla lògic que una organització com la NSA tendirà sempre a amassar més i més poder si no té un control efectiu).

Schneier cita l’ex-director de la NSA, Michael Hayden, en el que és una frase molt clarificadora:

Give me the box you will allow me to operate in. I’m going to play to the very edges of that box.

És a dir, que sense necessàriament trencar les lleis (tot i que possiblement també ho faran, si els és necessari), en pervertiran l’objectiu per tal de dur a terme la seva tasca. Un exemple recent, dins del mateix cas, és l’ús de la legislació antiterrorista per detenir (legalment!) David Miranda sense cap mena d’acusació i confiscar-li els discs durs. En aquest cas, per part del GCHQ britànic.

Les lleis han de ser molt més garantistes del que són ara, i el poder judicial no nomes n’ha de garantir el text sinó també l’esperit. Això òbviament fa més feble les agències d’intel·ligència (i la policia, i els governs). Però és més important preservar els drets fonamentals, perquè una agència d’intel·ligència, o policia o govern, massa poderosa és un perill en si mateixa.

Any solution we devise will make the NSA less efficient at its eavesdropping job. That’s a trade-off we should be willing to make, just as we accept reduced police efficiency caused by requiring warrants for searches and warning suspects that they have the right to an attorney before answering police questions. We do this because we realize that a too-powerful police force is itself a danger, and we need to balance our need for public safety with our aversion of a police state.

Seguint la conclusió de Bruce Schneier, la nostra societat pot gestionar un acte terrorista ocasional, però agències o institucions estatals tan poderoses no poden existir sense canviar aquesta societat radicalment —cap a l’autoritarisme.

Vaga indefinida de docents a les Illes

Avui comença la vaga indefinida de docents a les Illes. Sí, indefinida. Segons informa Vilaweb, el seguiment està sent massiu, i a les escoles només hi ha els serveis mínims —abusius, d’un 30%!

Les reivindicacions es poden consultar en aquest document: suspendre els expedients sancionadors, defensa de l’escola en català (retirar el TIL, que vol acabar amb el model d’ensenyament en català, la Llei de símbols i la LOMCE), beques menjador i reutilització de llibres, i drets laborals dels docents.

També s’ha creat una caixa de resistència per a poder mantenir la vaga. Aquestes són les mobilitzacions per a la primera setmana de vaga, i molta atenció al suport i concentracions a la resta del país. Per a avui mateix hi ha convocades

concentracions a Alacant (13.00, la Mà, Universitat d’Alacant), Barcelona (19.30, plaça de Sant Jaume), Castelló (11.30, paranimf de la Universitat Jaume I), Girona (19.00, plaça del Vi), Tarragona (19.30, seu del PP) i València (19.00, plaça de Manises).

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 158 other followers