Giap ricomincia

Des de l’inici dels Wu Ming el 2000, quan van canviar nom després de publicar Q com a Luther Blisset, Giap va ser la seva llista de correu, des d’on anunciaven iniciatives i engegaven discusions. Jo la vaig descobrir ja tard, després de llegir-me una selecció d’articles de Tomaso de Lorenzis publicada amb el mateix nom de la llista, i m’hi vaig inscriure, però només vaig arribar a rebre’n dos números. Ara fa menys d’un mes han tancat definitivament la llista, que ja no tenia moviment des de l’octubre passat, i han obert un nou blog des d’on seguiran parlant.

Segueixen sent articles llarguets, als que ja no s’està gaire acostumat, i m’havia quedat una mica ressegat. Apofitant el tren de tres hores i mitja cap a València m’he llegit quatre dels cinc últims articles del blog. Un és una entrevista de Luca Castelli a Wu Ming 1 pel diari italià La Stampa, on parlen justament del nou Giap però també de l’etern dilema llistes de correu/blogs/twitter/…, del copyright, de l’iPad i de la llibertat a la xarxa. D’aquest últim tema em quedo amb el comentari que

La libertà non si pianifica, la libertà è una pratica, una prassi giorno per giorno. Se in rete ci sono persone più libere di altre è perché praticano la libertà, non perché stanno in rete.

I l’últim article, L’Aquila città chiusa, de Wu Ming 2, en recorda el desastre i adverteix de l’especulació que arriba (i que ja ha arribat) al centre històric. Com diu ell, “l’Aquila s’ha convertit en una ciutat molt interessant. Una maledicció que sembla destinada a durar, si més no tant com els pisets del pla C.a.s.e.”.

Quanta tonteria

En la línia de sempre d’aquest país, no es pot criticar ni investigar la dictadura feixista però la gent (els reis, José Montilla, Jordi Hereu, Alberto Ruiz-Gallardón, Ernest Benach, Josep-Lluís Carod-Rovira, Pasqual Maragall, Jordi Pujol…) no té cap problema per homenatjar un antic dirigent franquista. Se’n diuen mil i una coses bones.

No es parla tant de que el tal marquès de Samaranch es va exiliar a França durant la Guerra Civil, va tornar quan van guanyar els franquistes. Regidor de Barcelona, delegat nacional d’esports, procurador a les Corts i president de la Diputació de Barcelona durant l’època franquista, a més d’embarcar-se en empreses immobiliàries tirant cap a especulatives. Al morir Franco, va dir:

El mandato de Franco va a representar uno de los más brillantes periodos de la historia de España.

I després es va saber col·locar bé (com tants altres): embaixador a Rússia i Mongòlia, i d’allà a president del COI, d’on tots diuen que va fer renéixer l’organització sense mencionar-ne els nombrosos casos de corrupució. Ah!, i president de La Caixa, de la que el seu fill va obtenir “curiosament” una beca per anar a fer un màster als Estats Units.

Butano Bazaar a Jamendo

No ho sabia i avui per casualitat he vist que Butano Bazaar tenen una nova pàgina web des de la tardor passada, a part del seu myspace, i també que han penjat el seu disc L’Offense a Jamendo. Butano Bazaar és el grup de l’Amaury Hazan i la Noemí Pérez i toquen una barreja de coses tirant cap a cançó francesa, però cantant també en anglès i castellà.

I pels que no ho conegueu, Jamendo és una comunitat de música, una mica semblant a last.fm, però on tot es publica amb llicències Creative Commons. La veritat és que mai ho he acabat d’aprofitar i no sóc capaç de dir si és realment útil o no per descobrir música nova. A veure si algun dia tinc temps i m’hi animo. Mentrestant, a escoltar les cançons de Butano Bazaar que només havia sentit als seus concerts i a esperar el seu proper disc que crec que estan preparant.

Pujada a Montserrat

Avui ha fet un dia genial, i per aprofitar-ho ens hem tret la mandra de sobre i hem agat el tren cap a Monistrol, amb una barra de pa i fuet a l’esquena, per pujar cap a Montserrat. Ens ha tocat caminar sota el sol perquè ens hem llevat un xic tard, però ha valgut la pena. Sí que hi havia una mica de calitja, però tot i així les vistes eren prou bones. A la baixada, això sí, ens hem hagut d’anar parant força perquè hem coincidit amb els que pujaven fent la XIII Caminada Ripollet-Montserrat.

El camí des de Monistrol al Monestir de Montserrat és molt senzill de seguir: està massa marcat i tot! Sortint de l’estació de FGC de Monistrol, es segueix un moment el carrer de Salvador Espriu cap a la dreta i de seguida es veuen fins a cinc marques a la paret del carrer que baixa cap avall! La verda i vermella (amb el punt blanc al mig, de vegades) és la de la Matagalls-Montserrat, que jo sàpiga, i la blanca i vermella és la de GR. Les seguirem tot el recorregut fins arribar al Monestir. Travessem Monistrol fins arribar a unes escales que ens porten a la carretera que puja a Montserrat. Aquí girem a l’esquerra i passem un curt tros de carretera fins agafar el camí que segueix pujant a la dreta. Després d’una petita pujada agafem la pista i la seguim un tros, fins arribar a la desviació a la dreta que puja per la drecera dels tres quarts. Aquí comença una bona pujada, gairebé tota sota el sol, tot i que un tros endavant trobem per sort una mica més de vegetació. Després, la drecera dels tres quarts torna a enllaçar amb el camí de les canals (el que seguia la pista) i comença la pujada final, amb uns graons una mica massa alts pel meu gust. Aquesta pujada s’acaba quan finalment arribem al camí que porta del Monestir a la Santa Cova, i ja només queden uns cinc o deu minuts fins a dalt. En total crec que són uns 3 quilòmetres i mig o quatre, amb uns 500 metres de desnivell.

Aquí tots reparteixen

Qui aconseguirà pegar més fort? Els locals? Els nacionals? Facin les seves juguesques ja. La fotografia és de Tania Castro, i surt publicada a El País.

Acabo de veure, després de llegir el post d’enchufe, el vídeo dels polis apallissant a la gent del Cabanyal i estic al·lucinant. La Rita i la seva colla del PP estan a totes amb l’enderrocament, sembla que aquesta setmana s’hi han posat de cap i fins el fons. I la Policia Local, a les seves ordres, els fa costat. El que no estic acabant d’entendre és per què collons la Policia Nacional, que respon al  Delegat del Govern a València Ricardo Peralta, socialista, sembla que els tingui enveja i encara reparteix més que els locals. De fet, han estat ells els que han carregat contra un grup de gent que estava simplement asseguda a terra i els han començat a atonyinar de valent. I el local que intenta tapar la càmera de vídeo? Què passa, que no vol que es vegi com els hi foten? El País diu:

Una mujer de 49 años y un joven de 29 han sido trasladados al Hospital Clínico de Valencia con contusiones tras la actuación policial. En el otro lado, un agente del Cuerpo Nacional de Policía, ha sido atendido por una herida en la muñeca.

La ferida del nacional al canell deu ser d’haver pegat massa sense haver-se posat la canellera. També diu:

La portavoz municipal socialista, Carmen Alborch, acompañada de otros ediles y de Salvador Broseta han intentado parar la reyerta. Alborch ha pedido tranquilidad a la policía nacional y que “no agrediese a la gente”.

No entenc com poden tenir tanta barra d’acostar-se a la zona per intentar-ne treure’n rèdit, els socialistes valencians. Però el que entenc menys encara és com poden arribar a “demanar” als nacionals que no peguin a la gent. Què passa, no els ho poden manar? (La listillla de la Sinde ha fet igual: demana als veïns “tranquil·litat” i “confiança” en els tribunals.) Com és que aquesta policia ha fet costat als enderrocs, si no hi havia més disturbis que els provocats per ella mateixa? No té gaire sentit tant reclamar a la Rita que es compleixi l’ordre ministerial i a la vegada enviar la cavalleria a repartir. Farien millor d’enviar directament els nacionals a buscar-la a ella, i estan nerviosos i tenen ganes d’estovar, que s’esplaïn en una altra banda.

En fi, us deixo amb el comunicat de Salvem el Cabanyal i amb el de la Unió de Periodistes Valencians queixant-se d’agressions a periodistes. Pinta malament la cosa.