L’accés lliure (o obert, no sé quina seria la millor traducció d’open access) defensa que les publicacions (totes en general, però les científiques en concret) haurien de ser accessibles gratuïtament a Internet. Sembla evident que hauria de ser així, si més no pel que fa a la recerca financiada públicament, però a la pràctica no és tan fàcil. La immensa majoria de revistes científiques fan pagar per llegir els articles que publiquen, ja sigui a les biblioteques de les universitats i centres de recerca o als lectors directament. Articles que han escrit els propis investigadors i que han revisat gratuïtament altres investigadors. Les revistes ho solen justificar dient que els costos de publicació són elevadíssims. L’última batlla, la que va començar la setmana passada: la Biblioteca Digital de la prestigiosa Universitat de Califòrnia (UC) va enviar una carta oberta als membres de la seva universitat preparant-los per un eventual boicot a totes les revistes del Nature Publishing Group (NPG). La causa: NPG tenia intenció d’augmentar el preu de la subscripció de la UC (que pel que es veu té uns quants descomptes) justament quan l’Estat de Califòrnia ha retallat el pressupost de la seva universitat. Nature ha respost la carta, i ja tenim la polèmica sembrada, amb notícies a El País, Ars Technica, la revista Science (principal competidora de Nature) i molts altres llocs.
Però com en la indústria discogràfica i editorial, els elevats costos de publicació que esgrimeixen aquestes editorials de revistes científiques estan, d’una banda, caient ràpidament, i de l’altra, passant a disposició de qualsevol amb una mica de ganes i temps.
Un exemple és l’arXiv, un arxiu de manuscrits (preprints) de física i matemàtiques. No és l’únic: el NPG també té el seu arxiu, Nature Precedings, orientat a Ciències de la Terra, Biologia i Medicina. Els manuscrits que s’envien a aquests arxius en general encara no s’han publicat a cap revista ni han passat cap revisió, de manera que de vegades hi ha una mica de soroll. L’snarXiv ho exemplifica clarament. Però a canvi fa accessible la recerca a tothom, i a més a l’instant: no has d’esperar el (de vegades, extremadament llarg) procés de revisió. Millor encara, una vegada l’article ha acabat publicant-se en una revista, els autors n’actualitzen la versió a l’arXiv, de manera que la versió publicada (i impossible de llegir sense subscripció) queda també disponible lliurement. És el que s’anomena la “ruta verda” cap a l’accés lliure: autopublicar l’article en un arxiu o en una pàgina personal (o de grup).
L’altra ruta és la “daurada”: publicar directament a revistes on els articles es poden consultar lliurement. De vegades, aquest accés lliure s’aconsegueix gràcies a que l’autor paga un preu extra per oferir el seu article a tothom. D’altres, és la pròpia revista la que garanteix aquest accés lliure. L’exemple més conegut segurament és el de la revista PLoS ONE, i totes les altres de la Public Library of Science.
El principal problema, però, és que per avaluar la carrera acadèmica se sol tenir en compte no només els articles que has publicat i la seva importància, sinó també la importància de les revistes on apareixen aquests articles. Hi ha algunes propostes per canviar aquesta avaluació. Una d’elles de la pròpia PLoS. Una altre, a partir del “crèdit” a les xarxes d’autors. Sens dubte la interconnexió del coneixement científic i de les publicacions hauria de facilitar l’emergència d’algunes mesures noves. Ja veurem com evoluciona.
Like this:
Like S'està carregant...
