Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Month: juny, 2010

No tots els científics són calbs

I think of a scientist as very dedicated to his work. He is kind of crazy, talking always quickly. He constantly is getting new ideas. He is always asking questions and can be annoying. He listens to others’ ideas and questions them.

És el que han dit estudiants del que aquí seria primer d’ESO abans de visitar el Fermilab, a Chicago. I el que han dibuixat. Per sort, després de la visita sembla que les coses han canviat una mica (per exemple, han deixat de pensar que tots som calbs):

Scientists are normal people just like us all. They do the same things and act just like us. Most of them speak foreign languages. Scientists aren’t always stuck in their offices. They have lives outside of the labs too. Some like to do outdoor activities; others like to read or do things inside.

La veritat és que quan aquest març passat vam fer l’exposició de física per a alumnes de primària a l’Autònoma ens vam quedar sopresos de com disfrutaven els nens. Potser ens hauríem de replantejar com s’ensenya la ciència, no només a les escoles sinó també als mitjans de comunicació.

Crucifixion? Er, no, freedom actually

Símbol religiós.

Abans de que ni tan sols es comenci a parlar seriosament de la reforma que es pretén fer (des de fa tant temps!) de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa de 1980, els bisbes de la Conferència Episcopal han començat ja amb la guerra dialèctica amb perles com que la prohibició dels símbols religiosos en edificis públics “seria suïcida per la cultura”. Diuen: Europa es va poder “obrir” al principi de llibertat religiosa “gràcies precisament al cristianisme”. És clar, de la mateixa manera que Espanya va poder sortir fa poc d’una dictadura gràcies al franquisme, ja que sinó no hagués existit no n’haguéssim tingut l’oportunitat. He estat llegint la notícia i a cada frase que diuen em quedo més sorprès. Són contradictòries en si mateixes. Clar que en aquest sentit tenen una àmplia experiència.

Tampoc entenc per què en Zapatero viatja a Roma per parlar de la reforma d’aquesta llei amb el Papa & Company. Parlarà també amb en Cameron quan hagi de canviar el pla d’estudis de l’assignatura d’anglès? Esperem que amb aquesta llei passi tant de tota aquesta colla com ho ha fet dels treballadors amb la reforma laboral.

Blogs i aniversaris

Doncs això, que la Juditun nou blog, i entre altres coses hi penja un mini-comic diari. Us el recomano.

I que avui és l’aniversari de Turing, que faria 98 anys si encara fos viu. Just ahir em començava a llegir The Difference Engine, una novela sobre com podrien haver anat les coses si Charles Babbage, un altre pioner dels ordinadors, hagués acabat construint la seva màquina. A veure què tal.

Vittorio Giovannetti @ GIQ: Quantum channels

La setmana que ve ens visita en Vittorio Giovannetti, de la Scuola Normale Superiore de Pisa. Farà un curs sobre canals quàntics, cada matí de 11 a 1, a l’aula c5b/029 (dilluns 28 i dimarts 29) i a la sala de seminaris de l’IFAE (dimecres 30, dijous 1 i divendres 2). Tot a la Facultat de Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona. Podeu consultar aquesta pàgina per saber com arribar al GIQ. Aquí teniu el resum del curs, si us interessa no dubteu en venir!

These lectures are meant to provide an introduction to the theory of quantum channels, their basic properties and their applications in quantum information theory. Specifically after  reviewing some  basic facts on quantum systems, we will derive the fundamental structure of quantum channels introducing the notion of Stinespring and Kraus representation, and the Choi-Jamiolkowski isomorphism. A formal derivation of master equation evolution will also be presented. The notion of quantum capacities will then be introduced and analyzed with examples.

Accés lliure a la ciència

L’accés lliure (o obert, no sé quina seria la millor traducció d’open access) defensa que les publicacions (totes en general, però les científiques en concret) haurien de ser accessibles gratuïtament a Internet. Sembla evident que hauria de ser així, si més no pel que fa a la recerca financiada públicament, però a la pràctica no és tan fàcil. La immensa majoria de revistes científiques fan pagar per llegir els articles que publiquen, ja sigui a les biblioteques de les universitats i centres de recerca o als lectors directament. Articles que han escrit els propis investigadors i que han revisat gratuïtament altres investigadors. Les revistes ho solen justificar dient que els costos de publicació són elevadíssims. L’última batlla, la que va començar la setmana passada: la Biblioteca Digital de la prestigiosa Universitat de Califòrnia (UC) va enviar una carta oberta als membres de la seva universitat preparant-los per un eventual boicot a totes les revistes del Nature Publishing Group (NPG). La causa: NPG tenia intenció d’augmentar el preu de la subscripció de la UC (que pel que es veu té uns quants descomptes) justament quan l’Estat de Califòrnia ha retallat el pressupost de la seva universitat. Nature ha respost la carta, i ja tenim la polèmica sembrada, amb notícies a El País, Ars Technica, la revista Science (principal competidora de Nature) i molts altres llocs.

Però com en la indústria discogràfica i editorial, els elevats costos de publicació que esgrimeixen aquestes editorials de revistes científiques estan, d’una banda, caient ràpidament, i de l’altra, passant a disposició de qualsevol amb una mica de ganes i temps.

Un exemple és l’arXiv, un arxiu de manuscrits (preprints) de física i matemàtiques. No és l’únic: el NPG també té el seu arxiu, Nature Precedings, orientat a Ciències de la Terra, Biologia i Medicina. Els manuscrits que s’envien a aquests arxius en general encara no s’han publicat a cap revista ni han passat cap revisió, de manera que de vegades hi ha una mica de soroll. L’snarXiv ho exemplifica clarament. Però a canvi fa accessible la recerca a tothom, i a més a l’instant: no has d’esperar el (de vegades, extremadament llarg) procés de revisió. Millor encara, una vegada l’article ha acabat publicant-se en una revista, els autors n’actualitzen la versió a l’arXiv, de manera que la versió publicada (i impossible de llegir sense subscripció) queda també disponible lliurement. És el que s’anomena la “ruta verda” cap a l’accés lliure: autopublicar l’article en un arxiu o en una pàgina personal (o de grup).

L’altra ruta és la “daurada”: publicar directament a revistes on els articles es poden consultar lliurement. De vegades, aquest accés lliure s’aconsegueix gràcies a que l’autor paga un preu extra per oferir el seu article a tothom. D’altres, és la pròpia revista la que garanteix aquest accés lliure. L’exemple més conegut segurament és el de la revista PLoS ONE, i totes les altres de la Public Library of Science.

El principal problema, però, és que per avaluar la carrera acadèmica se sol tenir en compte no només els articles que has publicat i la seva importància, sinó també la importància de les revistes on apareixen aquests articles. Hi ha algunes propostes per canviar aquesta avaluació. Una d’elles de la pròpia PLoS. Una altre, a partir del “crèdit” a les xarxes d’autors. Sens dubte la interconnexió del coneixement científic i de les publicacions hauria de facilitar l’emergència d’algunes mesures noves. Ja veurem com evoluciona.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 159 other followers