Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Month: agost, 2010

El català a les universitats

A casa no tenim tele, així que quan volem veure el telenotícies ens el posem per Internet. Si hi ha sort, coincideix que el fan en aquell moment i el podem veure en directe, però sinó solem mirar el que han fet al migdia. Les notícies són pràcticament les mateixes, i a més té l’avantatge que pots fer pausa per comentar la jugada.

Mirant el d’aquest migdia he vist que la Generalitat obligarà als professors universitaris a tenir el nivell C de català. És un tema al que sovint li faig voltes i al que mai hi he vist una solució clara. Curiosament, avui en Pere tocava el tema molt de prop. Citant textualment la notícia del 3cat24,

El govern pretén que tots els professors que vulguin accedir a una plaça de funcionari estatal a la universitat pública a Catalunya tinguin coneixements de català i els exigirà el nivell C, el certificat de nivell de suficiència.

El nivell C, equivalent al C1 del Marc Europeu Comú de Referència, acredita

un domini de l’idioma que permet usar-lo amb correcció en la majoria de situacions de la vida quotidiana, laboral i acadèmica.

És un tema complicat, principalment pel fet que un professor universitari té dues facetes molt importants que de vegades conviuen tranquil·lament i fins i tot col·laboren i es complementen, però que en molts altres casos competeixen directament: la docència i la investigació. És en aquesta divisió de tasques on veig el principal punt de confrontació.

Pel que fa a la docència, cau pel seu propi pes: els estudiants d’un país han de poder estudiar i examinar-se en la seva llengua pròpia. Això, evidentment, no treu que hi puguin haver universitats o cursos en altres llengües, com passa en molts casos fora d’aquí.

El problema, com he dit, és que a un professor universitari no se’l contracta només per fer classes (o no si més no, no hauria de ser així, però això és un altre tema), sinó també per a dur a terme, i per a dirigir, investigació puntera. Això en general només és possible si el professor en qüestió manté un estret contacte amb investigadors d’arreu del món, i encara més si s’aconsegueix atraure i contractar alguns d’aquests investigadors extrangers. Es bo que hi hagi aquesta barreja. Si es posen traves com les d’obligar a conèixer la nostra llengua no sé si aconseguirem l’excelència que tant es busca, i està ben clar que de moment no anem gaire bé.

D’altra banda, un professor universitari és un funcionari públic, i com a tal té un contracte de per vida. Una persona que arriba a ser professora universitària, que per tant té un nivell intel·lectual alt i una situació estable de feina, hauria de ser capaç d’adquirir un nivell avançat de la llengua pròpia del lloc on viu. Al cap i a la fi, la investigació (i no només la docència)  hauria de ser accessible a tothom, i més a qui paga per a que es faci.

No sé com és a altres països, potser en podríem aprendre. La meva única experiència és, com a estudiant de llicenciatura, un any a Itàlia: les classes les vaig fer en italià i la tesi de final de carrera en anglès.

Resumint, no tinc gaire clar quina és la millor opció, però una obligació inflexible queda clar que no farà cap bé a la universitat. Espero si més no que els legisladors sigui capaços de mostrar certa flexibilitat, per així poder-la exigir també als professors que contractin, i que s’obri un debat seriós sobre el tema. Sembla díficil, però, amb les eleccions a tocar.

Quantum hackers

A Nature News parlen dels quantum hackers:

Quantum hackers have performed the first ‘invisible’ attack on two commercial quantum cryptographic systems. By using lasers on the systems — which use quantum states of light to encrypt information for transmission — they have fully cracked their encryption keys, yet left no trace of the hack.

Per quan un quantum hacker manifesto?

Tweet, ergo sum?

Qui sap. En tot cas, el meu usuari és, not surprisingly, mcuquet.

Per donar algun sentit a aquest post tan interessant, afegiré una petita modificació del petit codi en php que vaig posar aquí fa poc per analitzar un feed rss. Per posar l’últim tweet a la teva pàgina, n’hi ha prou amb això:

if ($rss = @simplexml_load_file ('http://twitter.com/statuses/user_timeline/182456126.rss')) {
  $item = $rss->channel->item[0];
  $tweet = strstr ($item->title, ' ');
  $tweet = ereg_replace("[[:alpha:]]+://[^<>[:space:]]+[[:alnum:]/]","<a href="\">\</a>", $tweet);
  echo "
\n"; echo ' Last <a href="' . $item->link . '">tweet</a>, on '; echo date_format (date_create($item->pubDate), 'd M Y') . ', is: '; echo $tweet; echo ".\n
\n"; }

La tercera línia elimina la primera paraula, que és sempre el nom d’usuari seguit de dos punts (e.g., mcuquet:). La quarta, treta d’aquí, converteix una url en un enllaç amb una mica d’expressions regulars. En podeu veure el resultat cap al final de la meva pàgina personal.

A òsties al Sàhara Occidental

Just ahir parlava de referèndums. Doncs resulta que a El Aaiun, la capital del Sàhara Occidental, la policia marroquí es dedicava a apallissar a diverses persones, entre elles un activista pels drets humans, Hmad Hamad, i quatre observadors (tres espanyoles i un mexicà). Sembla que el consulat espanyol va passar olímpicament del tema. I en Rubalcaba, que justament ara està al Marroc, també. Tampoc he vist la notícia a cap diari important. Té tota la pinta que el tema de Melilla sigui simplement per despistar i serveixi més per enfortir les relacions Espanya-Marroc que al contrari.

Per llegir la notícia:

De referèndums

Ha quedat ben clar que després de la manifestació poca cosa ha canviat a la política catalana, i menys a l’espanyola. Entre victòries mundials, prohibicions i l’agost, els partits polítics sembla que juguen a la puta i la ramoneta per “canalitzar” la força de la manifestació. A la pràctica, poca cosa fan més enllà d’una típica campanya electoral. Que si jo més, que si tu menys.

A banda de les idees corporatives “de partit” que no sorprenen gens, però, sembla que certa gent sí que ha despertat i, si més no a nivell individual, té les coses força clares i no té por de dir-les. El conseller Antoni Castells, a l’entrevista famosa per anunciar que no aniria a les llistes del PSC, comentava moltes més coses de les que no se n’ha parlat tant. El també conseller del mateix partit, Joaquim Nadal, firmava la setmana passada un article d’opinió prou interessant a El País, on resumia l’esvoranc que s’ha creat entre Catalunya i Espanya. Sembla que dirigint-se al PSOE, suposo que per veure si es decideixen d’una vegada i es posen les piles. Evidentment, no crec pas que això passi vist com van les coses. Se’n culpa molt el PP, quan el PP en realitat aquí Catalunya no hi hauria de tenir res a dir. Per la banda d’ERC, el regidor de Bigues i Riells demanava que es consultés a les bases sobre una possible coalició independentista. A mi Esquerra no m’agrada gens i dubto que mai ho arribi a aconseguir, però entenc que el més sensat i lògic en ells seria que agafessin aquest camí. Suposo que no volen perdre protagonisme, però a la pràctica acabaran aconseguint justament això.

Què cal doncs, un referèndum? Preguntant què? Hi ha hagut diverses iniciatives populars per demanar-lo, però els partits les han rebutjat. Suposo que cada un d’ells vol que es plantegi el seu. Des d’ICV, per exemple, en Joan Herrera deia la setmana passada que caldria un referèndum amb tres opcions: autonomia, federalisme o independència. En Pasqual Maragall és de la mateixa opinió. No estaria malament, tot i que a la pràctica veig impossible que alguna d’elles obtingués més de la meitat dels vots, de manera que el referèndum seria inútil ja d’entrada. Tot i així, el PSC s’afanyava a posar-s’hi en contra. La Marina Geli deia que un referèndum “devaluaria la democracia parlamentària”. És curiós pensar que un referèndum pot devaluar la democràcia. Suposo que és un raonament similar al que diu que la sobirania recau en l’Estat, i no en les persones. Així que no puc pensar altra cosa que el que escriu en Toni Cucarella:

En què està quedant l’èxit de la manifestació del 10J? En una metxa encesa pel poble català i apagada pels seus polítics.

Crec que si algú fa algun anàlisi prou bo sobre tot aquest tema és ell. En realitat, no cal un referèndum per a assolir, democràticament i legítimament, la independència. Total, referèndum legal no el podrem fer mai, perquè no ens deixaran. Ens agradi o no, cedir la sobirania a la gent és molt difícil per a la classe dirigent, i això és força més greu que tot el tema Catalunya-Espanya i el discurs independentista. El realment important, aquí, és que el poder no recau en el poble, i no és la democràcia parlamentària la que està devaluada, sinó la democràcia real. I no és un problema local nostre. Això ens passa aquí, passa a Ceuta i Melilla i passa també al Sàhara Occidental. Espanya no permetrà mai un referèndum ni a Catalunya, ni al País Basc, ni a Ceuta, ni a Melilla, ni a cap altre lloc. Ni el Marroc ho farà al Sàhara Occidental.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 159 other followers