Xarxes complexes, entrellaçament i comunicació limitada pel soroll

Les xarxes impregnen totes les estructures d’informació. Són la base de sistemes naturals, socials i artificials basats en la interacció de diversos agents, descrivint el flux d’informació entre ells. Les diferències en les característiques d’aquestes interaccions i la seva evolució en el temps donen lloc a diferents tipus d’estructures: xarxes regulars, completament aleatòries o, a mig camí entre aquests dos models, les xarxes complexes. La informació quàntica no n’és una excepció, i una de les tasques clau en aquestes xarxes és la transmissió d’informació quàntica entre dos nodes molt separats entre ells.

Tot plegat, una mica d’autopropaganda sobre aquest nou preprint: Limited path entanglement percolation in quantum complex networks, on estudiem l’avantatge que comporta l’estructura complexa d’una xarxa en la comunicació quàntica a través seu, com es pot modificar aquesta estructura per fer-la més útil quan disposem de menys entrellaçament entre nodes i com n’és d’important la seva propietat de món petit quan la presència de soroll ens fixa la distància màxima que pot recorre la informació abans de degradar-se. Aquest n’és l’abstract:

We study entanglement distribution in quantum complex networks where nodes are connected by bipartite entangled states. These networks are characterized by a complex structure, which dramatically affects how information is transmitted through them. For pure quantum state links, quantum networks exhibit a remarkable feature absent in classical networks: it is possible to effectively rewire the network by performing local operations on the nodes. We propose a family of such quantum operations that decrease the entanglement percolation threshold of the network and increase the size of the giant connected component. We provide analytic results for complex networks with arbitrary (uncorrelated) degree distribution. These results are in good agreement with numerical simulations, which also show enhancement in correlated and real world networks. The proposed quantum preprocessing strategies are not robust in the presence of noise. However, even when the links consist of (noisy) mixed state links, one can send quantum information through a connecting path with a fidelity that decreases with the path length. In this noisy scenario, complex networks offer a clear advantage over regular lattices, namely the fact that two arbitrary nodes can be connected through a relatively small number of steps, known as the small world effect. We calculate the probability that two arbitrary nodes in the network can successfully communicate with a fidelity above a given threshold. This amounts to working out the classical problem of percolation with limited path length. We find that this probability can be significant even for paths limited to few connections, and that the results for standard (unlimited) percolation are soon recovered if the path length exceeds by a finite amount the average path length, which in complex networks generally scales logarithmically with the size of the network.

Universitat universidad università university

Ens trobem en un moment de gran pressió sobre la universitat pública. Amb l’excusa de l’economia i de temps difícils, s’acusa de deficitari el sistema educatiu, especialment l’universitari, i s’apliquen tant retallades en els pressupostos destinats a investigació com augments indiscriminats de les taxes als estudiants. Són accions molt greus que ens obliguen a reaccionar i lluitar no ja per millorar la nostra situació sinó simplement per fer respectar els nostres drets aconseguits. Passa a la universitat i passa al conjunt de la societat. I passa a Catalunya, a Espanya i a tota Europa.

La reforma universitària i l’adaptació a l’Espai Europeu d’Educació Superior —el Pla Bolonya— ha significat, d’entrada, un augment de les taxes en tots els àmbits: grau, màster i doctorat. S’havia promès compensar l’encariment dels graus amb un reforç de les beques. Però en temps de crisi les beques són el primer a desaparèixer i els preus de matrícula segueixen pujant. Es tracta els estudiants universitaris d’immadurs a l’obligar-los l’assistència a classe, i fa perdre a l’educació universitària un dels seus valors més importants: més enllà de l’educació especialitzada en un camp, la independència per enfocar els problemes. Més greu encara, però, és que ni tan sols les parts bones del pla s’estan duent a terme. Les retallades de pressupostos fan que les classes tornin a ser de més de cent persones, molts màsters no són més que un refregit de les assignatures de cinquè curs però, això sí, el doble de cares, i s’ha disparat el preu a pagar per l’adaptació de títols europeus.

La situació de la recerca predoctoral, però, és potser encara més extrema. L’investigador en formació, investigador predoctoral, doctorand o com se’l vulgui anomenar ha treballat sempre en una situació ambigua. D’una banda se’l considera un estudiant més —un estudiant de doctorat— que ha de pagar les seves taxes de matrícula, que ha de fer (i pagar-se) els exàmens i que té una representació mínima, simplement anecdòtica, en els òrgans de govern de la unviersitat. De l’altra, representa un motor important de la recerca que es produeix a la universitat i contribueix significativament en la docència que s’hi imparteix. Si té sort, reb un sou a través d’una beca d’investigació que oscil·la (oscil·lava) al voltant dels mil euros (diguem entre 800 i 1.100) i que amb molt d’esforç s’havia aconseguit convertir en un contracte de pràctiques en els dos últims anys dels quatre que dura (tot i que ara en durarà només tres). Això significa que durant els primers dos anys l’investigador predoctoral no cotitza a la seguretat social ni té dret a la prestació de l’atur.

Doncs bé, aquest any la Generalitat de Catalunya ha augmentat un 280% el preu de la tutela acadèmica del doctorat, que passa de 105 euros a 400 i que es converteix en la més cara d’Espanya amb diferència. Les universitats, a més, han augmentat les taxes que depenen d’elles en un 400%, i preveuen augmentar-les encara més el proper curs fins a arribar a un augment total del 775% en dos anys. Coincidint amb tots aquests augments, algunes beques han deixat de finançar aquestes taxes, i tot fa témer que ben aviat passarà el mateix amb les que encara les paguen.

Però la cosa no acaba aquí. Un investigador predoctoral paga totes aquestes taxes perquè se’l considera un estudiant. La resta de personal investigador utilitza els mateixos serveis i se l’avalua sense, evidentment, haver de pagar res. Però el fet és que el sou precari i temporal que cobra aquest investigador predoctoral també ha patit la famosa retallada del 5%. I això malgrat que reb un sou a través d’una subvenció que no ha estat retallada, i saltant-se tots els criteris progressius segons els quals sous i categories professionals més alts haurien de retallar-se més que no pas els baixos.

La situació, doncs, és greu, i s’estent més enllà de Catalunya i d’Espanya. A la Gran Bretanya s’ha duplicat la taxa límit per ingressar a la universitat i a Itàlia la reforma de la universitat, batejada reforma Gelmini per la ministra que la promou, amenaça de posar en marxa un sistema que privatitzarà les universitats públiques, les convertirà en elitistes i acomiadarà desenes de milers de professors i investigadors.

Aquests atacs, però, estan aconseguint també una cosa que semblava impossible. Que el col·lectiu investigador, sempre extremadament individualista i competitiu, s’uneixi per defensar-se’n. A Catalunya contra l’augment de les taxes, i a moltes universitats espanyoles contra la retallada del 5%.

Al Regne Unit ja han estat dues les manifestacions massives d’estudiants.

I aquesta setmana ha estat el torn d’Itàlia: s’han ocupat monuments emblemàtics com la Torre de Pisa o el Coliseu a Roma, i un imponent moviment estudiantil i del món investigador recorre tota la península. A Roma, els estudiants s’enforntaven als policies amb escuts amb títols de llibres: és el “Book Bloc” (Q dels Luther Blisset inclòs). La lluita, a tot arreu, és la mateixa. La scuola è di tutti: ripensarla, costruirla, difenderla.

Omnia sunt communia.

Sequet i soltet

Aquest divendres vaig estar a la festa de l’Arròs Movie dels Compartir Dóna Gustet. A part de trobar-me —fugaçment— amb els bròquils, vaig menjar-me una bona paella (sequet-i-soltet!) i em vaig fer productor de l’Arròs Movie. La idea ja m’agradava, però amb el bon ambient que saben crear aquests dels CDG no hi ha qui s’hi pugui resistir. Mireu-vos si us interessa el tema, i si és així us animo a què també us hi apunteu!

Per un doctorat públic i de qualitat

Avui hi ha una nova concentració en contra de l’augment de les taxes de doctorat:

D-Recerca convoca una nova concentració de protesta per l’increment de taxes de matrícula de doctorat. Aquesta vegada els investigadors portaran les seves queixes fins a les portes de la Generalitat de Catalunya.

La concentración será el proper dimecres a les 18:00h a la Plaça de St. Jaume de Barcelona sota el lema “Doctorat públic i de qualitat”.

La repressió i l’assassinat no són temes complicats

El que està passant al Sàhara Occidental és molt fort. I el conformisme d’Espanya i la Unió Europea ho és tan o més. La tebior d’alguns mitjans de comunicació també. Ahir sopant em vaig mirar el reportatge que n’ha fet Informe semanal i les paraules de la nova ministra d’exteriors Trinidad Jiménez m’han deixat al·lucinat i m’ha provocat nàusees simultàniament (minut 13:19):

Un gobierno responsable tiene que buscar esos elementos de equilibrio: por un lado, la sensibilidad y la tensión ante esta situación humanitaria, y por otro lado, lo que son la defensa de los intereses de España. Sobretodo cuando están ligados a la seguridad nacional.

Defensar i justificar un genocidi pel bé dels interessos propis és pràcticament com cometre’l un mateix, i s’apropa perillosament a la màxima maquiavèlica “el fi justifica els mitjans”. Un bon començament per una ministra d’exteriors que fa uns anys es deixava fotografiar amb un adhesiu amb la bandera del Sàhara Occidental i el text “Sahara libre”. Però no és cosa només de la Trini: fa dos mesos en Rubalcaba també passava olímpicament del tema.

Per sort hi ha veus díscoles, com la de Raül Romeva al Parlament Europeu, que dónen alguna esperança:

La represión y el asesinato no son temas complicados, son muy claros. Y la postura que debemos adoptar ante éstos también: rechazo frontal, condena y exigencia de responsabilidades al régimen de Marruecos.

Des d’internet hi ha en marxa una campanya semblant a la de Hactivistas contra la Llei Sinde. Es tracta d’escriure un correu als representants al Parlament Europeu, de manera que cada europarlamentari rebi un missatge únic. L’adreça és http://sahararights.net/.