Ens trobem en un moment de gran pressió sobre la universitat pública. Amb l’excusa de l’economia i de temps difícils, s’acusa de deficitari el sistema educatiu, especialment l’universitari, i s’apliquen tant retallades en els pressupostos destinats a investigació com augments indiscriminats de les taxes als estudiants. Són accions molt greus que ens obliguen a reaccionar i lluitar no ja per millorar la nostra situació sinó simplement per fer respectar els nostres drets aconseguits. Passa a la universitat i passa al conjunt de la societat. I passa a Catalunya, a Espanya i a tota Europa.
La reforma universitària i l’adaptació a l’Espai Europeu d’Educació Superior —el Pla Bolonya— ha significat, d’entrada, un augment de les taxes en tots els àmbits: grau, màster i doctorat. S’havia promès compensar l’encariment dels graus amb un reforç de les beques. Però en temps de crisi les beques són el primer a desaparèixer i els preus de matrícula segueixen pujant. Es tracta els estudiants universitaris d’immadurs a l’obligar-los l’assistència a classe, i fa perdre a l’educació universitària un dels seus valors més importants: més enllà de l’educació especialitzada en un camp, la independència per enfocar els problemes. Més greu encara, però, és que ni tan sols les parts bones del pla s’estan duent a terme. Les retallades de pressupostos fan que les classes tornin a ser de més de cent persones, molts màsters no són més que un refregit de les assignatures de cinquè curs però, això sí, el doble de cares, i s’ha disparat el preu a pagar per l’adaptació de títols europeus.
La situació de la recerca predoctoral, però, és potser encara més extrema. L’investigador en formació, investigador predoctoral, doctorand o com se’l vulgui anomenar ha treballat sempre en una situació ambigua. D’una banda se’l considera un estudiant més —un estudiant de doctorat— que ha de pagar les seves taxes de matrícula, que ha de fer (i pagar-se) els exàmens i que té una representació mínima, simplement anecdòtica, en els òrgans de govern de la unviersitat. De l’altra, representa un motor important de la recerca que es produeix a la universitat i contribueix significativament en la docència que s’hi imparteix. Si té sort, reb un sou a través d’una beca d’investigació que oscil·la (oscil·lava) al voltant dels mil euros (diguem entre 800 i 1.100) i que amb molt d’esforç s’havia aconseguit convertir en un contracte de pràctiques en els dos últims anys dels quatre que dura (tot i que ara en durarà només tres). Això significa que durant els primers dos anys l’investigador predoctoral no cotitza a la seguretat social ni té dret a la prestació de l’atur.
Doncs bé, aquest any la Generalitat de Catalunya ha augmentat un 280% el preu de la tutela acadèmica del doctorat, que passa de 105 euros a 400 i que es converteix en la més cara d’Espanya amb diferència. Les universitats, a més, han augmentat les taxes que depenen d’elles en un 400%, i preveuen augmentar-les encara més el proper curs fins a arribar a un augment total del 775% en dos anys. Coincidint amb tots aquests augments, algunes beques han deixat de finançar aquestes taxes, i tot fa témer que ben aviat passarà el mateix amb les que encara les paguen.
Però la cosa no acaba aquí. Un investigador predoctoral paga totes aquestes taxes perquè se’l considera un estudiant. La resta de personal investigador utilitza els mateixos serveis i se l’avalua sense, evidentment, haver de pagar res. Però el fet és que el sou precari i temporal que cobra aquest investigador predoctoral també ha patit la famosa retallada del 5%. I això malgrat que reb un sou a través d’una subvenció que no ha estat retallada, i saltant-se tots els criteris progressius segons els quals sous i categories professionals més alts haurien de retallar-se més que no pas els baixos.
La situació, doncs, és greu, i s’estent més enllà de Catalunya i d’Espanya. A la Gran Bretanya s’ha duplicat la taxa límit per ingressar a la universitat i a Itàlia la reforma de la universitat, batejada reforma Gelmini per la ministra que la promou, amenaça de posar en marxa un sistema que privatitzarà les universitats públiques, les convertirà en elitistes i acomiadarà desenes de milers de professors i investigadors.
Aquests atacs, però, estan aconseguint també una cosa que semblava impossible. Que el col·lectiu investigador, sempre extremadament individualista i competitiu, s’uneixi per defensar-se’n. A Catalunya contra l’augment de les taxes, i a moltes universitats espanyoles contra la retallada del 5%.
Al Regne Unit ja han estat dues les manifestacions massives d’estudiants.
I aquesta setmana ha estat el torn d’Itàlia: s’han ocupat monuments emblemàtics com la Torre de Pisa o el Coliseu a Roma, i un imponent moviment estudiantil i del món investigador recorre tota la península. A Roma, els estudiants s’enforntaven als policies amb escuts amb títols de llibres: és el “Book Bloc” (Q dels Luther Blisset inclòs). La lluita, a tot arreu, és la mateixa. La scuola è di tutti: ripensarla, costruirla, difenderla.
Omnia sunt communia.
