Apunts sobre Wikileaks

by marti

Aquest començament de desembre ha estat intens. Després de la resolució de la Unió Europea i de la del Congrés Espanyol sobre l’atac del Marroc al campament d’El Aaiún, al Sàhara Occidental —un tema que sembla que ha desaparegut ja de la premsa, i que intentaré comentar en un altre post—, hem arrencat forts. El 28 de novembre la dreta (catalana i espanyola) guanyava àmpliament les eleccions catalanes. El mateix dia Wikileaks obria l’accés als cables enviats entre el Departament d’Estat dels Estats Units i les seves ambaixades arreu del món a través de cinc diaris, el més proper d’ells El País. I aquest cap de setmana, els controladors aeris bloquejaven de manera totalment desproporcionada l’espai aeri espanyol en resposta a un decret del govern, promogut pel ministre Blanco, que se salta el dret a la negociació col·lectiva. Un dret que, pel que es veu, últimament tothom es veu amb força d’obviar. I per solucionar-ho a aquest govern no se li acut res més que decretar, per primera vegada en aquesta democràcia, l’estat d’alerta, posant així els controladors sota jurisdicció militar. Una jurisdicció militar de la que —cal recordar-ho— la pena de mort fou abolida el 1992 però que la Constitució encara contempla com a possibilitat excepcional.

Tenia ganes d’escriure sobre aquests temes, i en especial sobre el de Wikileaks. Però he tingut poc temps, arribo tard i molta gent ja se m’ha avançat amb opinions molt encertades. Així que repassaré alguns comentaris que he trobat molt interessants que parlen més sobre la importància i el sentit de fer pública tota la informació que de la pròpia informació en si. Són en concret els comentaris de l’Arnau al seu blog sobre la desconfiança de l’Estat que ens restaura Wikileaks, l’autocensura que provoca la por de les represàlies dels Estats afectats i la necessitat de transparència política, i de no confondre-la amb la transparència individual; el de The Null Device sobre l’ofensa a la cultura de l’honor del sud dels Estats Units; i la de Ángel Viñas a El País sobre la importància dels documents filtrats. I finalment, un de Moisés Naím amb el que no estic d’acord.

Arnau Fuentes: desconfiança, por i transparència

L’Arnau ha anat escrivint diversos articles aquesta setmana passada, tots ells molt interessants. Bàsicament estic d’acord amb ell i no podria haver-ho dit millor, així que us en deixo alguns fragments:

Wikileaks i la desconfiança:

amb aquest cablegate, s’estan destapant alguns dels llops. Diversos estats de tot el món s’afanyen a estirar-se les barbes, esquinçar-se els vestits, portar-se les mans al cap i posar el crit al cel per aquesta traïció a la comunitat internacional. Però la comunitat internacional, com les autoritats sanitàries, no deixa de ser una comunitat etèria, formada per aquests mateixos estats que clamen venjança al ser descoberts. En aquest aspecte, tenen raó: Wikileaks és una amenaça per a aquesta comunitat internacional, imaginada, formada per organismes eteris de dubtosa validesa democràtica (veure Comissió Europea) i que porten actuant al seu aire sense donar explicacions a ningú durant massa temps.

Democracia assetjada: benvinguts a les guerres de la informació:

Quan les empreses de hosting, els servidors DNS i tota la resta trïin ser políticament correctes i matar els missatgers sense necessitat de pressions governamentals, quan els prestadors de servei decideixin saltar-se la neutralitat sols i sense pressions, apareixerà la nova policia del pensament que, emparada en la legalitat imposada per tercers, podrà tancar no només webs, si no diaris, revistes i publicacions en desacord amb el règim sota excuses tan roïns com “infracció de copyright”.

Transparència en context:

Quan parlem de Wikileaks i transparència, estem parlant precisament de transparència política. Els ciutadans no han de ser transparents. Han de tenir parcel·les privades protegides d’ulls aliens. En canvi, ni governs ni estats, ni els alts funcionaris que els conformen, poden tenir privacitat, si més no quan exerceixen les seves funcions polítiques, i no en la mesura actual.

The Null Device: la cultura meridional de l’honor

No sé si llegiu aquest blog d’un australià resident a la Gran Bretanya, però gairebé sempre trobo els seus comentaris molt interessants —i, de tant en tant, amb una bona dosi de sàtira. En un post de diumenge passat, parla de com tota la informació revelada per Wikileaks aquesta vegada ha fet ben poc mal a la imatge dels Estats Units, però en canvi ha significat una ofensa al seu honor. Així, és aquesta cultura de l’honor (contraposada a una cultura de la llei) tan present al sud nord-americà la que ara està reclamant el cap d’Assange. Wikileaks és doncs una organització terrorista (segons un congressista nord-americà), cosa que

requeriria una redefinició molt més àmplia de la paraula “terrorista”, per significar una cosa així com “algú que actua en contra dels nostres interessos”.

Ángel Viñas: els cables de Wikileaks des d’una perspectiva històrica

En aquest article d’anàlisi a El País, Ángel Viñas comenta algunes coses molt interessants que no havia vist a altres llocs. Primer, que el tràfic diplomàtic sol obrir-se a consulta pública al cap d’uns, normalment, 25 o 30 anys, i de vegades (en temes sensibles) 50 i 75, i que per tant Wikileaks ha escurçat dràsticament aquest període d’espera. Segon, que la majoria del tràfic d’informació flueix en un sentit: des del terreny cap a la central, mentres que en el fons allò que més compta és “la seva utilitat en el procés de presa de decisions”. I finalment, pel que fa als efectes a llarg termini, és ben clar:

Amb tot, si els autors de la filtració pensen poder aconseguir efectes duradors (…), cauen en un error conceptual i metodològic fonamental. Els nord-americans tancaran totes les possibilitats de leakage, modificaran a qualsevol preu els seus sistemes de control i continuaran treballant com si res. Des del punt de vista de l’opinió pública tindria, probablement, major impacte la filtració de les pràctiques dels bancs i especuladors nord-americans. Això contribuiria a deslegitimar la creença en les bondats dels resultats òptims del comportament el més àmpliament desregulat possible dels actors financers. Segons notícies de premsa sembla ser que Wikileaks pensa orientar-se en aquesta direcció.

Moisés Naím: no n’hi ha per tant

Finalment, comento breument un altre article, també a El País, segons el qual les conseqüències de les filtracions seran molt més petites del que s’està anticipant. Si bé és cert que l’opinió pública® (copio l’® de l’Arnau) peca moltes vegades de poca opinió i de poca memòria, jo crec —i espero, o potser sobretot espero— que les filtracions sí que tindran conseqüències, i que en gran part és responsabilitat nostra que en tinguin. Centrant-me en l’article en qüestió, el seu autor Moisés Naím exemplifica els errors en l’anàlisi dels efectes de les filtracions amb cinc punts que no comparteixo. Ni els dos primers ni l’últim no els comparteixo:

1. Diu:

Els cables difosos fins ara mostren que Estats Units té el govern amb major coherència entre el que diu en públic i el que fa en privat. Encara no se’ns ha revelat una hipocresia nord-americana comparable amb les flagrants mentides d’alguns caps d’Estat que apareixen en els cables.

Si bé és cert que la hipocresia de molt Estats queda retratada a les filtracions (i en concret, de l’Estat espanyol), cal tenir en compte que les filtracions són d’anàlisis escrits per funcionaris nord-americans sobre altres països, i que per tant és lògic que la imatge nord-americana no en quedi gaire ressentida (més enllà de l’afany de control, manipulació i falta de respecte de les altres sobiranies que mostra).

2. Nega que la diplomacia nord-americana en surti gaire malparada. I és cert que ningú els té prou ben posats per trencar les relacions diplomàtiques amb Estats Units. Però justificar-ho, citant Leslie Gelb del Consell de Relacions Exteriors d’Estats Units, dient que així és com ha de treballar la diplomàcia (“Per a això els paguem!”), per molt que efectivament sigui així com treballa, i que els dolents són els líders dels altres països que “eludeixen prendre decisions difícils i es refugien en la hipocresia, la cobardia i les mentides que els diuen als seus pobles” em sembla justament cobard i hipòcrita, just pel que ja he dit.

5. “La transparència governamental no és el millor per la societat”? Jo crec, com l’Arnau, que sí. “Les democràcies són més vulnerables a la pressió en aquest sentit que les dictadures”? Sí, i per això m’agraden més les democràcies que les dictadures. Que això les fa competir en desavantatge? Potser sí, però no aplicar la pena de mort també es podria considerar un desavantatge, i no per això la restaurem. I finalment, lluitant per a un món transparent, on forcem els governs a revel·lar-ho tot, potser fa més fàcil la vida als tirans, però és que sinó som nosaltres que estem convertint els nostres governs en tirans.

Apunt final

Escrivia aquest article ahir, al tren, i avui a l’anar-lo a publicar veig que el Regne Unit ha detingut Julian Assange. Veurem què en surt d’això, i caldrà seguir els mitjans de comunicació per veure com alguns molt probablement col·laboraran —ja ho estan fent— amb la campanya dels serveis d’intel·ligència que estan atacant Wikileaks. I cal, més que mai, defensar Wikileaks i Julian Assange, estiguem o no d’acord amb el que fan. Perquè l’atac contra ells és també un atac contra tots nosaltres.

About these ads