Ahir el govern va aprovar finalment l’avantprojecte de la reforma de les pensions, seguint amb el reguitzell d’atacs pels que se’l recordarà aquesta legislatura. De la mateixa manera que va passar amb la reforma laboral d’aquest estiu, es tracta d’una mesura que ja es veia com a definitiva des de feia mesos i sobre la que el propi govern havia admès diverses vegades que no deixava marge de discussió. I així ha estat, efectivament.
La reforma laboral va provocar la protesta general que va forçar una convocatòria de vaga general per part de tots els sindicats. Va ser una vaga difícil que va haver de lluitar, més que contra l’atac flagrant als drets laborals, contra una àmplia ofensiva mediàtica, contra una oligarquia sindical que no s’acabava de creure les pròpies reivindicacions i contra una societat que cada vegada desconfia més i més d’aquests mateixos sindicats i de la seva utilitat real i que no entenia els motius d’haver-la convocat després de l’aprovació de la reforma que volia frenar. Malgrat tot això, la vaga va aconseguir vèncer, si més no parcialment, aquesta situació desfavorable.
El següent atac directe havia de ser la reforma de les pensions, de la qual la mateixa vaga del setembre ja s’hi havia manifestat en contra. Malauradament, els sindicats CCOO i UGT han llençat per la borda la força que havien aconseguit movilitzar renunciant a seguir pressionant de manera forta i conjunta. Perquè, no ens enganyem, si la vaga de setembre va tenir èxit va ser en gran part gràcies a la capacitat de movilització d’aquests dos sindicats, que per a alguna raó se’ls anomena majoritaris. És cert també que els sindicats minoritaris i els corrents diguem-ne autònoms van aconseguir un nivell d’organització i convocatòria considerables, però s’ha de reconèixer que malgrat tot seguia sent secundari.
En comptes d’utilitzar aquesta força, doncs, CCOO i UGT s’han limitat a negociar d’una manera molt opaca i sense fer ni un gra de pedagogia sobre els efectes reals que la reforma de les pensions tindrà sobre tots nosaltres. I dic negociar per contaminació de la informació que arriba per la vasta majoria de mitjans, perquè més que negociar i arribar a un acord, el que han fet aquests sindicats ha estat renunicar completament a les seves exigències, com amb gran claredat analitza el Grup de Periodistes Ramon Barnils. Així,
La proposta governamental era retardar la jubilació als 67 anys i sols mantenir-la als 65 en cas d’haver cotitzat 40 anys. A més considerava la passada reforma laboral com a “imprescindible” i ja va assegurar que no pensava retirar-la. Tant CCOO i UGT van anunciar que les pensions eren “intocables” i que, a més, no tenia cap sentit fer-ho, car la seguretat social és l’única administració de l’estat que no és deficitària. L’acord final és exactament la proposta inicial de l’executiu amb a penes dues modificacions: dels 40 anys de cotització per poder-se jubilar als 65 s’han reduït a 38,5 i que les dones els comptaran com a dos anys cotitzats les excedències que es demanin per a tenir cura dels fills. A pesar d’això, totes les edicions digitals coincideixen a anomenar “acord” a la renúncia de les posicions sindicals.”
De la mateixa manera que s’ha produït aquesta contaminació de la informació, també s’ha obviat, en els pitjors casos, o si més no menystingut una
vaga general convocada avui [dijous 27] a Catalunya, el País Basc i Galícia, així com la jornada de mobilitzacions a la resta del país i de l’estat per part dels sindicats alternatius i nacionalistes [que] és la mobilització laboral més important al marge d’aquestes centrals [CCOO i UGT] des de la mort de Franco.
Efectivament, com afirma el Grup de Periodistes Ramon Barnils, ha estat “el desafiament més gran a la seva hegemonia que CCOO i UGT han rebut mai en 35 anys”. I no només ha desafiat aquesta hegemonia i, potser més important encara, desemmascarat la seva capitulació, sinó que ha a més a significat
plantar cara a aquesta manera de fer les coses i de no plantejar cap mena de conflictivitat a un govern del bon tarannà que amb els seus estúpids somriures fa ja massa que ens està retallant els nostres drets i el minso estat de benestar del que disposàvem,
com afirma l’interessant editorial d’Enfocant.
Però més enllà de tot això, la vaga de dijous passat representa també
un primeríssim tímid moviment del conjunt de la població que es situa fora de les coordenades de la ben trista esquerra institucional d’aquest país i que vol canviar les coses sortint al carrer.
I no només sortint al carrer, sinó també organitzant-se localment, ja sigui a barris, pobles o llocs de treball. Parlant ara ja del meu entorn més proper —la universitat i la recerca—, aquests darrers mesos han portat un seguit de mesures que converteixen situacions dolentes en precàries, i precàries en insostenibles. Mesures com una pujada enorme de les taxes associades a la investigació predoctoral (del 280% en el preu de tutela de tesi, regulada per la Generalitat, i del 400% en les regulades per les universitats), un augment brutal del preu dels masters per als extrangers (que paguen ara un 250% del preu normal i pagaran el 400% l’any que ve) i una retallada salarial injustificada en el cas de contractes associats a pressupostos i subvencions ja assignats que no han estat en absolut retallats. Però que a la vegada han provocat que molta gent, com jo mateix, féssim el pas i decidíssim començar-nos a trobar, a parlar i a lluitar. L’atac és complet, a tots els nivells i des de tots els països. La resposta ha d’estar doncs a l’alçada.
Like this:
Like S'està carregant...
