La Generalitat retalla, també, la universitat

Els rumors que corrien per la universitat s’han confirmat: la Generalitat de Catalunya redueix els pressupostos destinats a les universitats en 140 milions d’euros (un 10%). Això, a més de no pagar el deute que encara té amb elles. Aquesta retallada s’ha d’emmarcar en una situació més general de retallades als que podríem considerar uns dels pilars fonamentals de la societat: l’educació (primària, secundària i superior) i la salut. Emparat en la situació actual (de crisi econòmica però sobretot de crisi social i de drets), el nou Govern està aplicant un seguit de retallades al sector públic que són un greu atac als serveis públics i a l’accés universal a una educació i un sistema de salut públic de qualitat, i que a més clarament repercuteixen en un benefici del sector privat: reforç de les escoles concertades i les mútues i “empresalització” de les universitats.

La setmana passada ja va trascendir que les escoles i instituts havien rebut una carta del Departament d’Ensenyament “instant-los a retallar entre un 20 i un 30% les despeses corrents com les factures d’aigua, llum, i gas”. Com que les factures s’han de pagar sí o sí, l’escenari més probable (si els centres no volen suspendre pagaments) és prendre mesures com la reducció al mínim, o del tot, de la compra de material didàctic per a l’escola o l’abandonament de les biblioteques escolars. El resultat: una davallada de la qualitat de l’esenyament públic, una possible allau, d’aquells que s’ho puguin permetre, cap a les escoles privades i concertades, i encara més “guetització”. A la vegada, però, el Departament d’Ensenyament ampliava els ajuts a escoles concertades que separen nens i nenes. Pel que fa a la salut, Vilaweb informava aquesta setmana que “més de dos mil metges alerten del perill de degradació de la sanitat pública“. Anem bé, realment, si el propi conseller de Salut recomana als ciutadans que es facin d’una mútua. No és d’estranyar si abans de conseller havia estat el president de la patronal de la salut i havia defensat coses com que el malalt es pagués els àpats dels hospitals, el transport sanitari o les taxes dels medicaments que es prengui a l’hospital.

Llegint la primera notícia al 3cat24, a les universitat aquesta retallada del 10% es traduirà segons les primeres informacions en l’eliminació de màsters, no cobrir ni jubilacions ni baixes temporals i un augment del preu dels màsters i de les taxes dels graus. Si bé l’eliminació —o en tot cas fusió entre diverses universitats— d’alguns màsters sí que pot ser necessària i inclús recomanable, el fet és que a mi personalment em fa patir que alguns màsters poc “rentables” (per a les empreses, s’entén) siguin també deixats de banda. El que caldria, en tot cas, és eliminar els màsters no oficials i privats, que signifiquen una gran despesa per la universitat un lucre enorme per a algunes persones i empreses. El fet de no cobrir jubilacions impedeix que la carrera investigadora tingui continuitat, i fa que investigadors postdoctorals —com els dels programes Juan de la Cierva o Ramón y Cajal— no puguin accedir a una plaça fixa. No cobrir baixes temporals, a més, significa que o bé es recarrega de docència a la resta de personal (i evidentment aquesta càrrega recauria sobre el personal investigador en formació, que està en una situació més precària) o bé els alumnes deixen de tenir classes. Tant un resultat com l’altre desemboquen en una baixada —una altra encara— de la qualitat de l’educació superior i en un augment de la precarietat laboral del professorat i els ivnestigadors.

De moment la resposta de les universitats està sent la d’abaixar el cap, estrènyer-se el cinturó i redactar pressupostos pel 2011 que rebaixen per totes bandes i acaben afectant, es vulgui més o menys, als sectors més precaris i amb menys poder de decisió: estudiants i investigadors en formació i amb contractes temporals. S’articulen ja algunes resistències dins dels campus, però des del final de les passades manifestacions de rebuig al pla Bolonya fa uns anys, aquest moviment encara no ha tornat a sortir —o molt poc— fora de la universitat. Caldrà veure si torna una època de protestes massives, com ha passat a Itàlia o al Regne Unit. Jo crec que sí. Caldrà veure, també, qui fa aquestes protestes, i si no es tracta només dels estudiants i sectors més precaris sinó el conjunt de la comunitat universitària, claustres, consells i equips directius s’hi afegeixen.

La revolució egípcia al Twitter

Via el blog sobre xarxes socials i llengües d’en Natxo Sorolla —que últimament segueixo força— he descobert aquest vídeo fet per André Panisson, un investigador predoctoral a Torí, mitjançant el programa Gephi. Es tracta de l’evolució d’una xarxa dinàmica on els nodes són usuaris de Twitter, i un enllaç entre dos nodes es forma si un dels dos usuaris fa un retweet de l’altre que contingui el hashtag #jan25. Les dades són de l’11 de febrer de 2011, el dia que va caure Mubarak. Comencen a les 17:50 (hora local de El Caire) i duren una hora, de manera que enganxen de ple l’anunci de Suleiman de què Mubarak ha renunciat al càrrec. La xarxa va creixent a mesura que es publiquen nous tweets. Tot plegat ho explica el mateix André Panisson aquí. I aquest és el vídeo, resumint una hora en una mica menys de quatre minuts:

És interessant veure com va creixent la xarxa. A l’inici, els primers retweets uneixen parelles de nodes aïllats: hi ha moltíssims usuaris, i el més probable és que un nou retweet es faci entre dos usuaris que encara no n’han fet cap. Poc a poc van apareixent els primers arbres, de 3, 4 i 5 nodes, i segueixen apareixent nous enllaços aïllats. Cap a 0:40 ja passa una cosa interessant, i és que un grupet d’arbres separats s’uneix amb l’arribada de tres o quatre enllaços nous: cada vegada és més fàcil que un enllaç nou vagi a parar a un clúster, i és més probable si més gran és el clúster. Finalment, arriba un moment crític, i els clústers de mida relativament gran que hi havia s’acaben unint en un de gegant. És el punt crític que es coneix com a llindar de percolació. Aquí també apareixen els primers cicles, camins que es tanquen sobre si mateixos. Aquest clúster gegant té una mida significativa (de l’ordre de la mida de la xarxa), i a partir d’ara anirà creixent poc a poc amb l’arribada de nous enllaços que l’uniran als pocs clústers que encara queden aïllats. És gairebé un exemple “de llibre” del fenòmen de percolació.

Hi ha una cosa, però, que trobo ben curiosa: a la primera part de l’evolució (abans del punt crític) només hi ha arbres, i no cicles tancats. Això és típic dels models més senzills de xarxes aleatòries (com el d’Erdős-Rényi o el configuration model), però força estrany en les xarxes socials com ara Twitter mateix. En aquestes xarxes el nivell de clustering (a grans trets, l’amic del teu amic és fàcil que sigui també amic meu) és força alt, i en canvi en aquesta evolució això no es veu. Justament per això, seria interessant veure quina és la xarxa subjacent al graf: quins nodes —usuaris de Twitter— són seguidors de quins. De fet, xafardejant una mica a la imatge que surt al final de l’article es poden veure els noms dels nodes més influents. Buscant-los ràpidament al Twitter descobrim que són usuaris amb un munt de seguidors.

Un segon punt que potser estaria bé estudiar és que el retweet és en realitat un enllaç direccional: és un usuari que fa un retweet d’un altre usuari. Com quedaria, la xarxa, si dibuixéssim els enllaços dirigits? Els nodes influents —amb més quantitat de veïns— ho són perquè els han “retweetejat” molt, o perquè han estat ells qui han fet molts retweets? Finalment, també seria curiós, posats a demanar, veure quins han estat els tweets més influents, més que no pas quins usuaris. Sembla ser, també, que en aquest vídeo només hi ha un 10% de les dades disponibles. A veure si en tornem a sentir parlar.

Sense senyal

Des d’ahir a dos quarts de deu de la nit, Acció Cultural del País Valencià es veia obligada a tancar els repetidors de TV3 que encara quedaven en funcionament. Així doncs, i després de 26 anys d’emissió, TV3 ja no es pot veure enlloc del País Valencià si no és a través d’internet. I de vegades tampoc és que TV3 sigui un gran què, però malgrat totes les crítiques que pugui tenir, TV3 encara està a anys llum de l’aberració de Canal 9.

Com he llegit en moltes webs,

la llibertat d’informació, la llibertat pura i nua, i l’espai de comunicació en la nostra llengua reben, d’aquesta manera, un colp immens.

Tot i que la meva fe en el clicktivisme i derivats és més aviat minsa, també és veritat que últimament sembla ser l’única cosa que atrau l’atenció mediàtica. Així que, com a protesta, la meva web personal ha estat tancada tot avui. No és que tingui un tràfic espectacular, però en fi. Ben trist, tot plegat.

Passejades aleatòries

Estic preparant la primera pràctica d’aquest curs de l’assignatura de Mètodes informàtics de la física a la UAB. Serà sobre passejades aleatòries. Quan estigui enllestida la penjaré aquí (i al Campus Virtual).

Una “passejada aleatòria”, o random walk com se sol anomenar en anglès, és una formalització matemàtica d’una trajectòria resultant de fer diversos passos aleatoris. Es pot utilitzar per modelitzar fenòmens molt diferents, com ara el camí que fa una molècula que es mou en un líquid o un gas, els moviments d’un animal, les fluctuacions a la borsa o un borratxo al mig de l’Eixample barceloní buscant el seu camí cap a casa.

En aquesta pràctica simularem passejades aleatòries en dues dimensions, just com si el nostre borratxo es trobés de cop sol al mig de la quadrícula de l’Eixample i caminés aleatòriament d’illa en illa (inclús, de vegades, tornant cap enrere). Considerem el pla format pels números enters, on cada punt es correspon amb una cruïla. Comencem a l’origen, , i cada pas consisteix en moure’s amb igual probabilitat cap amunt, avall, dreta o esquerra. Així, el pas té coordenades

on

La següent figura mostra 3 passejades aleatòries després de calcular 10.000 passos per cada una.

Per calcular la distància que separa el pas de l’origen, podem utilitzar l’anomenada distància de Manhattan, que mesura el camí més curt que separa la posició inicial del borratxo amb la seva posició al pas . Entre dos vectors i , la distància de Manhattan és

Després de passos, la distància respecte l’origen és doncs

Com que el valor esperat i de cada pas és igual a zero (poden ser 1 o -1 amb la mateixa probabilitat), el valor esperat $E[R_n]$ de també és zero:

D’altra banda, com que , el valor esperat és:

D’aquí podem treure fàcilment la mitjana quadràtica de la distància que s’ha desplaçat la passejada aleatòria respecte l’origen,

És a dir, després de passos esperem que la passejada aleatòria s’hagi separat de l’origen una distància de .

En aquesta pràctica simularem una passejada aleatòria i compararem la distància respecte l’origen amb el valor teòric esperat . En general, el valor només s’acostarà al valor teòric esperat si fem la mitjana de moltes passejades aleatòries.

Se non ora, quando?

Avui les ciutats italianes s’han omplert de gent al carrer per reivindicar la seva dignitat, la de les dones, i cridar fer fora del govern Berlusconi i tot aquest ordre social que fa ja massa temps que impera a Itàlia. Més d’un milió de persones, segons El País, Il Fatto Quottiniano i altres diaris. I no només a Roma: segons El País

marxes de protesta a 280 ciutats exigeixen dignitat i respecte.

No sé si sóc jo, però em fa la impressió que les manifestacions i lluites s’estan multiplicant des de fa mesos, per ciutats països i continents. De totes en queda alguna cosa: alguens aconsegueixen els seus objectius, d’altres a mitges i d’altres molt enrere, però de totes en queda alguna cosa. Wu Ming 1:

Mesos de sedimentació de les lluites a les ciutats, als territoris. I els resultats comencen a veure’s.

Doncs sí. I com segueix dient Wu Ming 1, es comença a difondre la idea que lluitar es pot i s’ha de fer, que es comencen a veure lluites que pagano, que resulten.

És important destacar-ho, ara més que mai: totes les lluites en curs són la mateixa lluita. Són lluites per la dignitat. Aquest és el comú múltiple. El no de Pomigliano i de Mirafiori, els estudiants, avui. El múltiple és l’exaltació dels seus factors. Múltiple, no només “denomiador”, que és com anar a la baixa.

Omnia sum comunia, deia Thomas Müntzer, totes les coses són comunes, tot està relacionat. No les lluites dels estudiants italians contra la Gelmini, o dels britànics contra les taxes, dels treballadors d’aquí i d’allà contra els atacs als drets laborals i a les pensions, dels islandesos contra el seu govern, o del poble del nord d’Àfrica contra els seus dictadors i el seu sistema de govern, sinó que es tracta com diu WM1 de la lluita per la dignitat. Perquè sàpiguen que ens estem adonant del que estan fent contra tots nosaltres, que veiem clarament que és una lluita comuna i que junts haurem de respondre.

(I una cosa important a recordar per a tots, no només pels italians: “Tot això, sense deixar de ser conscients que el post-Berlusconi [i aquí cal substituir Berlusconi per Mubarak, Ben Ali, i tots els nostres propis made in] no serà pas una fase menys perillosa i enverinada.)