Els illencs d’ulls blaus

Un dia tornant d’un congrés l’avió duia un retard enorme i em van explicar aquest problema de lògica per entretenir-nos. N’hi ha diverses variants (per exemple, la d’xkcd). La d’aquí és una traducció de la de Terence Tao:

En una illa remota hi viu una tribu de 1000 habitants. Tots els membres de la tribu són d’una mateixa religió, que els prohibeix saber el color dels seus propis ulls i inclús de parlar-ne. A l’illa no hi ha superfícies reflectants (ni els habitants tampoc es poden emmirallar a l’aigua), de manera que cadascú coneix el color dels ulls de la resta però no té manera d’esbrinar el dels seus. Si un habitant descobrís el color dels seus ulls, la seva religió l’obliga a suïcidar-se ritualment al migdia del següent dia a la plaça del poble, de manera que tots els habitants ho puguin presenciar. Tots els habitants de l’illa són altament lògics (és a dir, si l’habitant pot deduir lògicament alguna conclusió a partir de la informació disponible per a ell, la dedueix immediatament) i altament devots. A més, tots saben que tots són altament lògics i devots, i tots saben que tots saben que són altament lògics i devots, i així indefinidament.

Resulta que, dels 1000 habitants, 100 tenen els ulls de color blau i 900 de color marró, tot i que ells no ho saben (perquè cada un sap només el color dels ulls dels altres 999).

Un dia, un nàufrag d’ulls blaus arriba a l’illa, i de seguida es guanya la confiança total dels habitants.

A l’arribar el vespre, el nàufrag es dirigeix a tots els habitants de l’illa per agrair-los la seva hospitalitat i, sense ser conscient de la seva religió, menciona el color dels ulls en el seu discurs, dient “com d’inusual és veure una altra persona d’ulls blaus com jo en aquesta part del món”.

Quin efecte, si en té, produeix aquesta frase als habitants de l’illa?

És un dels problemes de lògica que més m’han agradat. No en diré la solució, però us animo a què en discutiu la solució als comentaris.

Us recomano que penseu una mica el problema abans de llegir els comentaris o buscar-ne la solució per internet, la satisfacció que s’obté de trobar la resposta sempre és molt més gran que la de llegir-ne la solució!

Els policies i les càmeres

Malgrat les reticències inicials, al final s’ha obert un expedient a tres dels policies que van agredir la setmana passada a la noia, el seu company i el fotògraf que en va fer la foto (notícia a l’Ara, Público, El País, El Mundo…). Es veu que les infraccions són “greus”, i poden comportar la suspensió des de 5 dies fins a 3 mesos, si en resulten culpables. Inicialment, el govern no volia iniciar investigacions perquè, en paraules de José Blanco,

Si hi hagués algun fet, que segons el judici del Ministeri de l’Interior no s’ha produït, que signifiqués un excés, s’estudiaria i s’investigaria. Però crec que no estem en el cas.

Hores després, al difondre’s massivament el vídeo i les fotos de l’agressió, i sortir inclús a les portades digitals d’alguns diaris, es van fer enrere i van començar la investigació. Veurem com segueix la investigació i què en resulta (i si s’obra una causa penal, que és el que caldria realment), però si més no és un primer pas. No es poden permetre actuacions com aquesta, que no són en absolut casos aïllats. De fet estan apareixen ja les primeres denúncies, tan de manifestants (com ara la de l’Alejandro López, a qui li van obrir el cap) com de periodistes. I el que és important, també s’està obrir un espai, poc a poc, als informatius. Ahir ho vaig veure, per exemple, a les notícies del 3/24, on van reproduir també el vídeo de la noia.

Certament la policia té pràctiques que ja haurien d’estar superades. Però no és només (que també) un problema de descontrol d’alguns policies. També té una direcció política que decideix, per exemple, acorralar, identificar i retenir durant una hora a un petit grup que tenia intenció de fer-se petons entre persones del mateix sexe al pas del Papamòbil (notícia i nota de premsa), amb l’excusa que no formen part de l’esdeveniment, mentre que permet que participants de les JMJ s’acostin a la Plaça del Sol durant el moment en que la manifestació pro-laïcisme, autoritzada, passava per allà, provocant tensió i enfrontaments.

Crisi alimentària i inestabilitat política

Un article interessant, de Marco Lagi, Karla Z. Bertrand i Yaneer Bar-Yam, sobre crisi alimentària i revoltes socials al nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. Han observat una coincidència entre el preu dels aliments i les protestes del 2011 i del 2008. Els autors argumenten que la majoria de revoltes es produeixen quan el preu dels aliments supera un cert llindar, a partir del qual qualsevol petit detonant pots fer esclatar una gran revolta.

Evolució de l'índex del preu dels aliments de la FAO entre gener de2004 i maig de 2011. Les línies verticals vermelles indiquen les revoltes al nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. Extret de "The Food Crisis and Political Instability in North Africa and the Middle East", arXiv:1108.2455v1 (physics.soc-ph).

Si bé sempre hi ha hagut revoltes causades per la manca d’aliments (o la impossibilitat d’accedir-hi), l’actual dependència de la majoria de països del preu global dels aliments, fa que les revoltes actuals passin d’estar localitzades a tenir una escala molt més gran. L’article identifica com a llindar en l’índex de preu de la FAO d’un 210. Aquest llindar de moment només s’ha superat en alguns pics en el preu, que després d’un període curt de temps han retornat als nivells anteriors. Però, tal i com identifiquen a l’article, més enllà dels pics hi ha també un creixement gradual, i relativament ràpid, del preu dels aliments, començant des de 2004. Seguint el ritme actual, aquest creixement superaria el llindar —de manera estable, i no com a conseqüència d’un pic puntual— cap a l’abril de 2013.

L’article original, The Food Crises and Political Instability in North Africa and the Middle East, està disponible lliurement a l’arXiv (pdf). També us recomano aquest article d’Esther Vivas, que repassa les causes de l’actual crisi alimentària i la relaciona amb les revoltes del nord d’Àfrica.

Receptes per principi actiu

Abans d’ahir el govern espanyol va aprovar tres mesures per intentar (o això diuen) fer front a la situació econòmica i financera. Una és una rebaixa de l’IVA en la compra d’habitatges nous, que ja sabem a qui afavoreix. La segona és demanar un avançament de l’impost de societats. I la veritat, ja que ens estem endeutant tots amb la venta a preus desorbitats de deute públic, és difícil evitar trobar-li un cert gustet a veure com les grans empreses també hauran d’aportar-hi la seva part. Que sigui efectiu o que aplaci l’agonia, ja ho veurem.

Però la tercera mesura és més interessant, i la veritat ja era hora que l’apliquessin. Es tracta de receptar els medicaments segons el principi actiu i no la marca, d’obligar els farmacèutics a vendre el producte més barat, i a més de promoure l’ús de medicaments genèrics (quan existeixen). Les previsions són d’estalviar 2.400 milions d’euros, que no és poc. Com he dit, em sembla la mesura més lògica i coherent de les tres.

Però parlant-ne ahir em vaig adonar que, a més, i segurament sense adonar-se’n, també talla d’arrel amb un altre problema: la demanda que els medicaments homeopàtics estiguin coberts per la Seguretat Social. Els medicaments homeopàtics moltes vegades no tenen principi actiu. De fet, per llei, estan inclús exempts de demostrar que tenen eficàcia terapèutica (Real Decret 2208/1994). Per tant, un metge ja no els podrà receptar, o com a molt el farmacèutic estarà obligat a vendre una ampolla d’aigua al pacient.

Policia contra periodistes

Sembla que la policia encara no s’ha acostumat a què ara qui més qui menys porta una càmera, i que vist el que està passant és molt probable que l’estiguin fent servir per filmar-la o fer-li fotos. I que, encara que no surti a les notícies, les imatges poden circular ràpidament per internet.

Ara està circulant aquest vídeo, d’ahir dijous 18. És de després de la concentració en protesta per les càrregues policials del dimecres. El vídeo mostra com, després d’uns crits (“violentos” i “cabrones”) d’una noia, la policia forma una línia a la vorera, deixant passar tots aquells que porten la motxilla de la Jornada Mundial de la Joventut (“¿Peregrino? Nada, déjale”), i quan arriba la primera parella sense motxilla i la noia (no sé si la mateixa o no) pregunta als policies “¿qué pasa?”, el que dirigeix el grup li fa un cop de puny a la noia. El noi l’agafa i se l’enduu, entre escridassades (“venga a tomar por el culo”, “¡véte, véte! ¡corre corre!”) i cops de porra dels policies.

El cas és que, mentre el cap del grup fa el cop de puny a la noia, hi ha també un fotògraf, més a prop, que els fa una foto i el flaix crida l’atenció de la resta de policies, que el tiren a terra i l’apallissen a cops de porra (un dels quals a la nuca).

El fotògraf és Daniel Nuevo (@duendecolorao), i ho relata, junt amb les fotos dels policies, al seu blog. Mentre escric això, el seu blog ha caigut per saturació de visites, però l’article original i les fotos es poden veure a la web de Periodismo Humano (on hi ha alguns enllaços interessants a una crònica i una galeria de fotos), o a aquest altre blog.

El més greu és que no es tracta d’un cas aïllat, ni molt menys. El mateix dimecres, a la Plaza del Sol, periodistes denunciaven a Público l’assetjament policial. Unes setmanes enrere, i després d’uns quants cops de porra, també havien detingut i mantingut incomunicat durant tota la nit, a un periodista de lainformación.com. Fa algun mes, aquí ens passava el mateix amb el brutal desallotjament de Plaça Catalunya, l’acampada davant del Parlament o el desnonament del Clot. Em deixo molts casos. I és difícil fer-ne una extrapolació, però no em vull ni imaginar el que passa quan no hi ha cap càmera a prop. Resultat: s’està començant a perdre, de manera generalitzada, el respecte a la policia. I amb raó. Veurem on va a parar tot plegat. De moment, a coses bones com aquesta.