La matrícula del doctorat segueix creixent

L’any passat els que estem fent un doctorat vam veure com la matrícula augmentava desorbitadament: un 280% en el preu de tutela i un 400% en la “nova” taxa de Serveis específics i suport a la docència. I dic “nova” perquè anteriorment ja existia, només que amb un altre nom: Documentació de matrícula (és a dir, la carpeta i la guia de l’estudiant, que en el cas del doctorat ni tan sols es rep). En el cas concret de la tutela de tesi, que és competència de la Generalitat, el preu va passar de 105,05€ a 400€ anuals. L’excusa —o una de les múltiples excuses, que necessitarien un article a part per ser explicades— és que a partir d’ara incloïa la taxa de defensa de tesi, i que en realitat el preu quedava igual. Era mentida que quedés igual, però quedava dit, i ja se sap que a base de repetir una mentida… La taxa que depenia de la universitat (aquesta famosa de Serveis específics i suport a la docència que ningú tenia clar si era per pagar el Campus Virtual, la carpeta o qui sap què que els investigadors predoctorals de totes maneres no utilitzem) augmentava, en el cas de l’Autònoma però també en d’altres universitats, de 8€ a 40€.

El resultat és que aquest any aquesta mateixa taxa arriba fins als 70€. Però el més divertit és que la tutela de tesi (la que depèn de la Generalitat) ha baixat una mica, sí, però ha deixat de cobrir la defensa de la tesi. Conseqüència: el preu és encara més car, i a més l’any passat vam pagar per una cosa per la que haurem de tornar a pagar. Haurem de fer-hi alguna cosa, no?

Els següents gràfics mostren l’evolució de les taxes que es paguen i del total de doctorat (comptant 3 anys).

Evolució del preu de tutela de doctorat. Entre el curs 2009-2010 i 2010-2011 va augmentar un 280%.

Evolució de la taxa de gestió de l'expedient acadèmic.

Evolució de la taxa de Serveis específics i suport a la docència (abans Documentació de matrícula). Entre el curs 2009-2010 i 2010-2011 va augmentar un 400%. L'augment en dos cursos ha estat del 775%.

Evolució de la taxa de defensa de la tesi. El curs 2010-2011 en principi no es pagava, perquè estava inclosa dins del preu de tutela de tesi (que havia augmentat enormement). Des d'aquest curs es torna a pagar, tot i que el preu de tutela de tesi ha baixat poc i ja s'havia pagat per a aquest concepte.

Evolució del preu total d'un doctorat de 3 anys, sense incloure la taxa pel títol.

Ciència oberta: Michael Nielsen a Barcelona

Crec que el títol ja ho diu tot. Aquest dimecres, Michael Nielsen farà una conferència a l’Institut d’Estudis Catalans sobre ciència oberta (un terme segurament més conegut en anglès, open science). Abans de promoure la ciència oberta, Michael Nielsen va ser investigador en informació quàntica, i és coautor del llibre Quantum Computation and Quantum Information, que serveix de referència en aquest camp.

La conferència serà dimecres 14 de setembre a les 19:00, a la sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans (c. del Carme 47, Barcelona).

Internet està provocant un canvi radical en la manera com es produeixen els descobriments científics. A aquesta conferència explico que les col·laboracions online en massa s’estan fent servir per demostrar teoremes matemàtics i per externalitzar problemes científics. També que compartir projectes científics a la xarxa està fent possible que els aficionats duguin a terme descobriments científics. Emprar els recursos online permet amplificar la nostra intel·ligència col·lectiva i ampliar la nostra capacitat de resoldre problemes científics. Avui dia encara hi ha moltes barreres culturals que cohibeixen els científics a l’hora de fer servir els recursos online a fons. A la conferència es parlarà d’aquestes barreres, i també de la manera de superar-les.

WikiLeaks i the Guardian: publicar una contrasenya sempre és una mala idea

Article publicat a Enfocant el 5 de setembre de 2011.

Fa 9 mesos WikiLeaks estava en boca de tots. El 28 de novembre del 2010 cinc diaris (El País, Le Monde, Der Spiegel, The Guardian i The New York Times) començaven a publicar els cables enviats entre el Departament d’Estat dels Estats Units i les seves ambaixades arreu del món: el que poc després s’anomenaria cablegate. WikiLeaks els publicava a través d’aquests diaris per aconseguir un major impacte de la informació i també perquè la quantitat de material a tractar era tal que se li feia impossible la tasca per si sola: calia editar les referències i noms d’informadors.

Ara resulta que la totalitat dels cables diplomàtics americans està disponible a la xarxa en un arxiu encriptat, i que la clau per desencriptar-lo ha estat publicada en un llibre (notícia a The Guardian i a WikiLeaks). Tot plegat, per un cúmul d’errors i mala pràctica de diversa gent. Una bona explicació de tota la història surt publicada a Der Spiegel, i la clau per desencriptar l’arxiu al blog de Bruce Schneier (a més d’al llibre “Inside Julian Assange’s War on Secrecy”, del periodista de The Guardian David Leigh). Resumint, la història és la següent:

1. David Leigh (de The Guardian) i Julian Assange (WikiLeaks) es reuneixen, i acorden que Assange donarà a Leigh una còpia encriptada d’un arxiu amb tots els cables.
2. L’arxiu es penja temporalment a una URL amagada, i Assange dóna la contrasenya per desencriptar-lo a Leigh.
3. Leigh descarrega l’arxiu, que després és esborrat de l’adreça.
4. Daniel Domscheit-Berg i Julian Assange es piquen, i el primer abandona WikiLeaks amb una còpia de gran part de la seva informació (que inclou, aparentment sense el coneixement de Domscheit-Berg, l’arxiu encriptat amb els cables). Domscheit-Berg funda OpenLeaks.
5. Després dels atacs DDoS i de perdre el suport de companyies com Amazon, PayPal i Mastercard, es creen mirrors i també es posa la informació a BitTorrent. Aparentment, tant els primers mirrors com la informació a BitTorrent inclouen l’arxiu encriptat amb els cables.
6. El Caos Computer Club expulsa Daniel Domscheit-Berg.
7. Algú revela a Der Freitag que la contrasenya està a un llibre de Leigh. El diari no ho publica directament, però quasi, i a la gent li costa poc sumar 2 i 2 s’acaba descobrint.

Ara WikiLeaks acusa The Guardian i David Leigh de què els cables siguin ara totalment accessibles, i ells ho neguen i s’hi tornen. En fi, us recomano que us llegiu la història completa a Der Spiegel (en anglès). També us recomano que a partir d’ara tracteu la informació de The Guardian sobre el tema amb desconfiança: estan a la defensiva i no paren de dir barbaritats.

Tot plegat fa pensar unes quantes coses. Primer, que els periodistes haurien de tenir una mica de formació en criptografia. Com pot ser algú capaç de publicar en un llibre la clau d’un arxiu encriptat? Segons The Guardian,

No té sentit suggerir que el llibre sobre WikiLeaks de The Guardian ha compromès la seguretat en cap manera.

El nostre llibre sobre WikiLeaks es va publicar el febrer passat. Contenia una contrasenya, però no detalls de la localització dels arxius, i ens havien dit que era una contrasenya temporal que expiraria i seria esborrada en qüestió d’hores.

Evidentment, les contrasenyes no són temporals. En tot cas ho són els arxius, i sempre és una mala idea publicar una contrasenya (no saps mai qui pot haver fet una còpia de l’arxiu). Com diu un dels comentaris a l’article de Bruce Schneier:

Això em fa recordar una cita de Dilbert:

L’estupidesa és com el combustible nuclear: es pot fer servir pel bé o pel mal. Però en qualsevol cas, no vols estar-hi gaire a prop.

En aquest cas, l’estupidesa a The Guardian ha arribat a la massa crítica.

I encara un altre comentari:

Una suggerència per als autors de nous llibres:

“Aquesta història està basada en fets reals. Només els noms I LES CONTRASENYES s’han alterat per a protegir els innocents”