La nova cotització dels becaris, o com seguir pagant els mateixos

Deveu haver sentit la notícia que ha sortit últimament als diaris: els becaris començaran a cotitzar a partir de l’1 de novembre, i podran recuperar la cotització corresponen a períodes anteriors fins a un màxim de dos anys. La notícia va sortir cap el 21 d’octubre, el BOE que realment importa (i que els periodistes farien bé en llegir de tant en tant) el 24. A la FJI-Precarios se l’han llegit, i el comenten en aquest document (encara en elaboració).

M’imagino que la justificació que dóna el govern de la mesura és que així s’intenta pal·liar la recent reforma de les pensions, que fa gairebé impossible arribar a jubilar-se mai, i impossible del tot fer-ho amb una pensió digna. I m’imagino que molts diran: “Que bé! Finalment es reconeixen els drets dels becaris! I a més així paguen a la Seguretat Social, que fins ara se n’estaven escaquejant molt bé…” I sí, està bé cotitzar, però… la mesura no deixa de ser vergonyosa, com s’està comentant a aquest fil de la llista de la FJI-Precarios, i que intentaré comentar pam a pam. Sobretot a partir d’aquest missatge, que fa les següents preguntes (i les respon):

¿Per què si les empreses a partir d’ara cotitzaran 42 euros per cada becari, i els becaris hauran d’assumir 6 euros de cotització a la Seguretat Social, els antics becaris han de pagar (voluntàriament, és clar) 150 euros per cada mes “rescatat”?

¿Per què si durant anys i anys han estat majoritàriament l’Estat i les Comunitats Autònomes  qui s’ha escaquejat de pagar les cotitzacions a la Seguretat Social pel treball que feien els becaris són ara els becaris els qui han d’assumir el cost del rescat?

I és que l’ex-becari haurà de pagar tant la seva part de cotització a la Seguretat Social com la que li corresponia a l’empresari (i recordem que en molts casos l’”empresari” és el mateix Estat, o Comunitat Autònoma, o universitat, o ajuntament, o…). Bàsicament, es tracta d’aprofitar que la gent està desesperada per sumar anys cotitzats (“que no arribo al mínim! que no arribo al mínim!”).

¿Per què es limita la mesura del rescat a 2 anys si la majoria dels becaris d’investigació tenen un llarguíssim currículum de molt més de 2 anys de duració?

Agafant el cas de les beques de doctorat, que és el que em cau més proper i conec més, abans les beques (que solien durar uns 4 anys) no cotitzaven. Per què limiten, doncs, la recuperació d’anys cotitzats a només 2? Per sort, les noves beques predocs ara sí que cotitzen, gràcies a la feina de la mateixa FJI. O ho haurien de fer, però això és una altra història…

Bàsicament, aquesta mesura està institucionalitzant definitivament la figura del becari, que ara “almenys té Seguretat Social”. Però no té ni atur, ni vacances, ni baixa… Si ja existeix la figura dels contractes de formació, per a què seguir utilitzant beques? Com diuen al mateix correu que enllaçava al principi, “les beques són per als estudiants”. I inclús això és discutible.

Xavi Castillo a Barcelona

Valensianos!!

Avui hem anat a veure l’espectacle de “post-teatre barat” de Xavi Castillo, tal i com ell l’ha anomenat tot just començar (o potser ha dit que “què faig jo? Pos teatre barat”, qui sap, però això de post-teatre té la seva miga). El fa a la Sala Muntaner. En diu “Hamlet? Això ho pague jo!” però bàsicament segueix com sempre fent una bona repassada als personatges aquests que campen pel País Valencià: el Paquito Camps, que ningú sap per on para ara mateix, la Rita Godzilla Barberà i tots els Fabras, Costas, Rusos i companyia, Benedicto Equis Uve Palito inclòs. No hem parat de riure, us ho recomano de veritat, sobretot si no l’heu vist mai! I com a bon català, us comento que amb el tresC surt a 6 euros per persona.

Per anar fent boca, aquí fent de Rita Barberà al Cabanyal:

Deute extern, una vella història

Avui surt publicat a Enfocant un article (publicat prèviament la setmana passada a la Directa) de Dani Gómez-Olivé i Iolanda Fresnillo, de l’Observatori del Deute en la Globalització sobre l’actual crisi del deute a l’Estat espanyol. És un article molt interessant, que l’altre dia em recomanava en Pau, que situa bé el que està passant amb la crisi financera actual i els problemes de deute que té Espanya, comparant-ho amb el problema que ja coneixem del deute extern històric dels països del sud.

L’article explica com el deute extern es va convertir en una eina que durant temps va suplir la fi del colonialisme, i com va ser utilitzat tant per a transferir diners i recursos naturals de sud a nord com per a introduir fortes mesures de liberalització de les economies endeutades que van incrementar les desigualtats socials d’aquells països i en van frenar el creixement. També cita alguns casos —pocs— en què els països es van encarar d’una manera diferent a la situació de crisi de deute, mantenint la sobirania i permeten així una sortida millor. Cada un ho va fer d’una manera diferent. L’article descriu els casos

de l’Argentina, que va suspendre pagaments l’any 2001; de l’Equador, que va auditar l’origen del seu deute i va anul·lar crèdits il·legítims el 2009; o de Malàisia, que, en el moment de la crisi del Sud-est asiàtic el 1997, va aconseguir evitar l’FMI i els seus programes d’ajust estructural, la qual cosa va fer que els indicadors econòmics es recuperessin molt més ràpidament que els dels seus països veïns.

I també el recent —i únic— cas europeu:

el cas del poble islandès, que ha obligat el govern del país a desmarcar-se del jou del retorn de deutes il·legítims.

Llegiu-vos l’article sencer, val la pena. Després d’aquesta introducció històrica, explica com l’excedent de capital de països com Alemanya s’ha col·locat en països deficitaris, especulant en el cas espanyol principalment amb la bombolla immobiliària. Explica també com el deute espanyol actual (tant el total com l’extern) és principalment privat, però com s’està transferint poc a poc cap a l’Estat, assumint públicament els costos del risc privat que van assumir (almenys teòricament) els bancs, com la reforma de la Constitució ha limitat fortament la sobirania, i també com les reformes es limiten exclusivament a disminuir la despesa i mai a augmentar els ingressos, malgrat disposar d’uns impostos molt poc progressius i d’un elevat frau fiscal.

La proposta final que fan els autors: auditar el deute i repudiar-ne aquella part que sigui il·legítima.

Trencant un xifratge de substitució

Aquest estiu, la segona sessió de les vermutacions va ser sobre criptografia, i en Ramon ens va posar com a exercici desencriptar un text encriptat mitjançant un xifratge de substitució. Aquest xifrat es pot trencar amb un full i un llapis, i una mica de paciència. Per anar una mica més ràpid, jo vaig utilitzar un petit script en perl que havia fet fa un temps i que està només acabat a mitges, però és més o menys operatiu (però per exemple només agafa textos amb A-Z, sense Ç o lletres per l’estil). Al resoldre’l, em van demanar que pengés l’arxiu, i així ho he fet aquí (és el subsolve).

Subsolve llegeix un text encriptat de stdin o d’un arxiu de text, i llavors permet anar trencant interactivament el text (i la clau). Evidentment, va bé saber (o tenir-ne una suposició raonable) la llengua en què està escrit el text. En aquest cas, subsolve permet comparar les freqüències del text amb una taula de freqüències de l’idioma, si es té aquesta taula. Les taules han d’estar guardades en arxius amb el nom llengua.ngr, on llengua és el codi de la llengua (per exemple, jo utilitzo en per anglès, ca per català, etc.) i n és la longitud de la cadena de la que es recompta la freqüencia (1 per lletres, 2 per dígrams, etc.). L’arxiu ha de contenir a cada línia una lletra, un o més espais i un número (la seva freqüència). Per exemple, l’arxiu amb la llista de freqüències de lletres en català (ca.1gr) seria:

a 12.55
b 1.32
c 3.60
ç 1.06
d 3.94
e 13.89
f 1.00
g 1.28
h 0.72
i 6.99
j 0.30
k 0.00
l 7.74
m 3.16
n 6.40
o 5.71
p 2.72
q 1.35
r 6.76
s 8.43
t 6.11
u 4.18
v 1.40
w 0.00
x 0.52
y 0.00
z 0.01

Per analitzar un text català encriptat, guardat a l’arxiu exemple.txt, es crida l’script amb

./subsolve.pl -f exemple.txt --lang ca --spaces

L’opció --spaces separa les lletres en grups de cinc. Es poden posar menys caràcters per línia amb l’opció -w o --width (per exemple, -w 30).

Una vegada dins, l’opció help o ? ens llista les accions possibles, i help <acció> mostra ajuda específica per una acció (per exemple, help count). count n (o simplement n) compta les freqüències de grups de n lletres. add Ab afegeix la correspondència A->b, on A és una lletra del text encriptat i b la corresponent en el text original. remove Ab ho elimina. show text mostra el text (majúscules la part encriptada, minúscules la part ja resolta). show key mostra la clau. search <cadena> n busca cadena al text, i mostra els resultats envoltats de text a dreta i esquerra de llargada n. La cadena pot contenir majúscules i minúscules (i el programa entén què signifiquen), i també expressions regulars senzilles. Per exemple search A.d 2 busca cadenes que continguin la lletra encriptada A, seguida de qualsevol lletra, seguida de la lletra del text original d, i retorna els resultats amb dues lletres a l’esquerra i a la dreta; o search [AB]C busca la cadena AC o BC; o search [AB]{2} busca les cadenes AA, AB, BA o BB. Per a més informació, feu servir help, llegiu-vos el codi o pregunteu-ho aquí! Comentaris o extensions a l’script són més que benvinguts.

En Ramon també ens va posar un altre exercici: trencar el xifrat Vigenère. Però això ja és una mica més difícil…