Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Month: desembre, 2011

Els 10 grups que més he escoltat aquest any

Doncs això, els deu grups que més he escoltat aquest any segons last.fm. Si teniu alguna recomanació per a aquest 2012 serà més que benvinguda!

1. Vinicio Capossela

Aquest abril el cantautor italià ha tret el seu 8è disc, Marinai, profeti e balene, que encara tinc pendent d’escoltar. A mi, el disc seu que més m’agrada és segurament Ovunque proteggi.

Pel que sembla, tocarà per cap d’any a la Piazza del Duomo de Milà. A veure quan torna per aquestes terres. L’última vegada que el vaig veure, al festival Cruïlla, va ser divertidíssim.

2. Yo La Tengo

El segon grup que més he escoltat aquest any, que es manté però el primer des que tinc last.fm. I per una vegada que no em compro l’entrada al Primavera Sound amb antelació, i resulta que aquesta primavera tornen a venir a Barcelona. Ja és mala sort.

L’última vegada els vaig veure a l’Apolo en un concert espectacular de 2 hore si mitja llargues que recordo molt bé.

3. Marc Ribot

En la meva tercera posició de més escoltats, però segurament estaria més amunt si hi suméssim altres grups seus, o on ell participa, com Marc Ribot’s Ceramic Dog, Marc Ribot y Los Cubanos Postizos o Bar Kokhba Sextet, a més de les seves col·laboracions amb Tom Waits i també Vinicio Capossela. Aquest guitarrista increïble acaba tocant molts gèneres diferents. Per escollir un disc dels molts que té, Ultime Cosmos (amb Lucien Dubuis Trio). Segurament el que em sap més greu de no haver pogut veure aquest any, quan va venir al maig a Vic.

4. Orxata Sound System

Aquests valencians que barregen música electrònica amb el cant tradicional valencià, i que en publiquen el resultat sota llicències lliures, aquest any han tret segon disc, 2.0. I un vídeoclip ben molón per a la cançó VIOLÈNCIA.

Van tancar la gira 2011 amb una bona fiestuqui a València que m’han dit que va ser genial. A veure quan hi tornen.

5. Tom Waits

Un altre que també ha tret nou disc aquest 2011, Bad as Me, però que tampoc he pogut escoltar encara. La portada d’aquí el costat és del disc que dóna música a l’obra teatral The Black Rider: The Casting of the Magic Bullets, una obra que va sortir de la col·laboració del director de teatre Robert Wilson, l’escriptor William S. Burroughs i el mateix Tom Waits, i que just fa dos anys feien a l’Almeria Teatre. No sé si hi tornaran, però val la pena estar-ne atent.

6. The Black Heart Procession

Aquest grup de Califòrnia el vaig veure, sense conèixer-lo, fa dos anys al Primavera Club i des de llavors que no els deixo d’escoltar. Un altre grup que es limita a (gairebé sempre) anar numerant els discos sense posar-los nom. Calidade.

7. Bar Kokhba Sextet

Me’l va recomanar en Ferran, de Nordkapp: 6 músics increïbles liderats per John Zorn, incloent el meu “número 3″ d’aquest any, el guitarrista Marc Ribot.

8. The Bundles

El grup antifolk que agrupa els dos genials germans Lewis, Jeffrey i Jack (molt recomanables tan junts com separats), Kimya Dawson i Anders Griffen.

9. Count Basie

No calen gaires presentacions d’aquest pianista… Us el recomano per treballar.

10. Pascal Comelade

El músic franco-català, que vaig veure l’abril passat a Granollers amb Albert Pla. Ara n’han tret un disc, d’aquell espectacle, que val molt la pena.

Probabilitats i l’amic invisible: quantes vegades hem de repetir l’assignació?

Abans d’ahir a la feina parlàvem sobre l’amic invisible i la probabilitat que al fer les assignacions a ningú li toqui fer-se un regal a si mateix. És a dir, si un conjunt de persones escriuen el seu nom en un paper, els barregen i en reparteixen aleatòriament un a cada un, quina és la probabilitat que ningú s’hagi quedat amb el paper que té escrit el seu nom?

Resulta que aquesta probabilitat no és res més que la proporció del número de desarranjaments (o derangements, en anglès) respecte el número total de permutacions possibles. Un desarranjament d’un conjunt S és una permutació dels elements d’aquest conjunt en la qual cap dels elements no apareix en la seva posició original. O el que és el mateix, una bijecció f:S\to S sense punts fixos, on f(x)\neq x per qualsevol x\in S.

El número de permutacions possibles d’un conjunt de n elements és el factorial de n: podem escollir el primer element d’entre n elements diferents, el segon d’entre n-1, etc., de manera que el total de combinacions possibles és n!=n(n-1)(n-2)\ldots 1.

Comptar el número de desarranjaments és un xic més complex. Una manera de fer-ho és utilitzar el principi d’inclusió-exclusió. Però com en moltes altres situacions en què hem de “comptar coses”, una bona manera de fer-ho és amb funcions generatrius. Una funció generatriu és “un estenedor on pengem una seqüència de números per mostrar”, o més formalment un sèrie formal de potències, on els coeficients codifiquen la informació d’una seqüència de números \{d_n\}.

Per comptar el número de desarranjaments amb funcions generatrius primer necessitem una relació de recurrència. Considerem que tenim un conjunt de n+1 elements, S_{n+1}=\{1,2,\ldots,n+1\}. Aquest conjunt té d_{n+1} desarranjaments. Agafem el desarranjament \sigma=\{\sigma_1\sigma_2\ldots\sigma_{n+1}\} tal que \sigma_{n+1}=j, on 1\leq j\leq n. Tenim dos casos possibles:

  • Si \sigma_j\neq n+1, cada un dels elements \sigma_i, amb 1\leq i\leq n, té un element prohibit del conjunt \{1,2,\ldots,n\} (tots tenen prohibit el seu índex), i per tant en aquest cas hi ha d_n desarranjaments possibles.
  • Si en canvi \sigma_j=n+1, cada un dels n-1 elements \sigma_i, amb i\neq j,n+1 té un element prohibit del conjunt \{1,2,\ldots,j-1,j+1,\ldots,n\}, i per tant en aquest cas hi ha d_{n-1} desarranjaments possibles.

Finalment, com que hi ha n maneres diferents d’escollir j, podem escriure

\displaystyle d_{n+1} = n (d_n + d_{n-1})

per n\ge3. Si n=1, no hi ha cap desarranjament possible (d_1=0); si n=2, n’hi ha un (d_2=1). Podem definir també d_0=1 i així la relació anterior és vàlida també per n=2. Ja tenim doncs la funció de recurrència. Ara utilitzem la funció generatriu exponencial de d_n:

\displaystyle D(x) = \sum_{n\ge0}\frac{d_n}{n!}x^n.

Fixeu-vos que cada terme de la sèrie és la divisió entre el número de desarranjaments i el número de permutacions per un conjunt de mida n, que és just la probabilitat que estem buscant. Multipliquem per x^n/n! a banda i banda de la relació de recurrència, i sumem per n\ge0:

\displaystyle \sum_{n\ge0}\frac{d_{n+1}}{n!}x^n = \sum_{n\ge0}\frac{n d_n}{n!}x^n + \sum_{n\ge0}\frac{nd_{n-1}}{n!}x^n.

El terme de l’esquerra és la derivada de D(x) respecte x. El primer terme de la dreta és xD^\prime(x), i el segon és directament xD(x). Per tant, ho podem reescriure com

\displaystyle D^\prime(x) = xD^\prime(x)+xD(x).

I d’aquí, trobar una expressió tancada per D(x) fent alguna integral (i utilitzant que D(0)=1):

\displaystyle \frac{D^\prime(x)}{D(x)} = \frac{x}{1-x}

\displaystyle \ln D(x) = \int \frac{x}{1-x}dx = -\ln (1-x) -x

\displaystyle D(x) = \frac{e^{-x}}{1-x}

El terme n-èssim de la sèrie D(x), que escrivim com [x^n]D(x), és d_n/n!. Això, com hem vist abans, és la probabilitat que estem buscant: el número de desarranjaments entre el número de permutacions. D’altra banda, [x^n]e^{-x}=(-1)^n/n!, i per tant la probabilitat que busquem és

\displaystyle \frac{d_n}{n!} = [x^n]\frac{e^{-x}}{1-x} = \sum_{j=0}^n \frac{(-1)^j}{j!}.

A d_n també se l’anomena el subfactorial, que s’escriu com !n. Finalment, una última curiositat: si la mida del conjunt, n, tendeix a infinit, el número de desarranjaments entre el número de permutacions (i per tant la probabilitat que el repartiment en l’amic invisible sigui vàlid) tendeix a l’invers del número e:

\displaystyle \lim_{n\to\infty} \frac{!n}{n!} = \frac{1}{e} \simeq 0.3679.

Per tant, és d’esperar que hàgim de repetir 3 vegades les assignacions en l’amic invisible per a que ningú es tingui a ell mateix. Però això és independent de com de gran sigui el grup que hi participa!

El problema de trobar el número de desarranjaments d’un conjunt de n elements va ser plantejat per primer vegada per Pierre de Montmort el 1708, i solucionat per ell mateix el 1713 i independentment per Nicolaus Bernoulli més o menys a la vegada.

Jennifer Government

L’altre dia vaig acabar de llegir Jennifer Government, una novel·la de l’escriptor australià Max Barry situada en futur molt proper on la major part del món està dirigit per grans empreses. No hi ha impostos, el Govern és pràcticament inexistent (de fet, és gairebé una empresa per si mateix) i la gent té per cognom el nom de l’empresa on treballa. La Policia és també una empresa privada a qui pots subcontractar assassinats sense gaire problemes, mentre agents del Govern, com la Jennifer, persegueixen els delinqüents si la víctima del delicte pot finançar-ne el pressupost.

La wikipedia diu que alguns lectors consideren que té una intenció satírica semblant al 1984 de George Orwell, però en un món amb massa poc poder polític en comptes de massa. La veritat és que la novel·la és genial, però jo l’he trobat amb molt menys contingut polític que la d’Orwell. Diria més aviat que té més semblança (sense passar-se, tampoc) amb les últimes de William Gibson (Pattern Recognition, Spook Country i Zero History). En tot cas us la recomano, enganxa molt i es llegeix d’una revolada.

Resultats d’eleccions: la circumscripció

Seguint amb la sèrie sobre l’efecte d’utilitzar el sistema D’Hondt o el Sainte-Laguë i l’efecte d’introduir un llindar mínim de vots per a obtenir representació, avui volia posar uns últims exemples sobre l’efecte de dividir l’electorat en circumscripcions, i assignar un número d’escons a cada una. Com ja vaig comentar, l’efecte del llindar no és gaire important en el sistema D’Hondt, que ja tendeix a beneficiar els partits majoritaris. Ho és una mica més en el Sainte-Laguë, que sense llindar sí que permet l’aparició d’uns quants partits amb un o dos escons.

L’efecte del llindar és, doncs, petit. I és així perquè la divisió en circumscripcions introdueix un llindar de facto, sobretot en les circumscripcions petites que reparteixen molts pocs escons. La idea és ben senzilla: en el límit on es repartissin tants escons com població, la proporció entre vots i representants seria perfecte, però a l’anar reduint el número d’escons és en general impossible respectar totalment aquesta proporció, perquè el número d’escons és un enter. En els casos extrems on només es reparteix un escó, l’opció més votada rep tota la representació i la resta de vots es perden.

Així que a continuació podem veure com seria la repartició d’escons si en lloc de la circumscripció provincial que tenim actualment a les eleccions tan estatals com autonòmiques, en tinguéssim una altra que fos única, o que fos per comunitats autònomes. (Per a la circumscripció autonòmica en les estatals he considerat que el número a repartir de diputats per comunitat és la suma dels diputats que actualment corresponen al total de les seves províncies. En realitat, d’aquesta manera les comunitats que tenen províncies amb poca població queden sobrerepresentades. Ceuta i Melilla segueixen rebent un diputat cada una.)

Els següents dos exemples són pel sistema D’Hondt sense llindar i amb circumscripció autonòmica i única, en les eleccions estatals de 2008. Per a veure els casos de les catalanes de 2010 i les valencianes de 2011, i un recull de tots els casos que he anat comentat anteriorment (més alguns altres sistemes, com la Quota Droop i la Quota Hare) podeu anar aquí.

Resultats estatals de 2008 segons el sistema D'Hondt, sense llindar i amb circumscripció autonòmica (a dalt) i única (a baix).

SpyFiles: WikiLeaks revela documents de la indústria de la vigilància de les comunicacions

La setmana passada WikiLeaks va revelar uns 1.110 documents de 160 empreses de vigilància i intercepció de comunicacions. Són els SpyFiles, i els està publicant en col·laboració amb Bugged Planet, Privacy International i els mitjans de comunicació ARD (Alemanya), The Bureau of Investigative Journalism (Regne Unit), The Hindu (Índia), L’Espresso (Itàlia), OWNI (França) i the Washington Post (Estats Units d’Amèrica).

Són els documents d’un sector pràcticament desregulat, el de la vigilància internacional, situat en els països tecnològicament més avançats i que ven els seus productes a agències d’intel·ligència, exèrcits i policies de tot el món, tant a les dictadures com als democràtics països occidentals. Els seus productes són programes i sistemes per monitorar Internet, vigilar les comunicacions telefòniques i els SMS, reconèixer la veu i geolocalitzar per GPS, o relacionats amb la “ciberguerra”, com ara troians, rootikits o portes falses. Productes que se solen aprofitar de buits legals en la legislació l’exportació d’armament, i que han vist augmentar enormement el mercat des de l’11 de setembre de 2001.

Els SpyFiles revelen els detalls de les empreses que fan negoci amb aquesta tecnologia. De l’estat espanyol trobem Agnitio (aquí una llista dels seus clients, segons ells mateixos), una companyia que desenvolupa sistemes de reconeixement de veu. Els documents, si més no els relacionats amb aquesta empresa, no són gaire espectaculars: un és una presentació i l’altre un manual d’especificacions. D’altres són més interessants: per exemple, com el sistemes de Amesys (empresa francesa que comercia amb armes de guerra electrònica) van ser utilitzats per Gaddafi per a espiar la seva oposició. La mateixa empresa que el març passat va treure a la venda BullWatch, “un sistema anti-WikiLeaks” per “prevenir la propagació descontrolada de documents sensibles”.

OWNI, el mitjà de comunicació francès que està col·laborant amb WikiLeaks per a publicar els documents, té alguns articles interessants. Per exemple, en anglès, la presentació dels documents, un mapa del món amb les empreses en qüestió, un exemple d’un dia normal en un món controlat per aquesta tecnologia i molts altres.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 159 other followers