Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Month: gener, 2012

Paraulotes

Hi ha paraules i “paraulotes”. I amb les “paraulotes”, hi ha una certa tendència a utilitzar-les més del compte, i quan segurament no toca. A mi també se m’escapen, ho confesso. Per exemple, paraulotes com llibertat, democràcia o constitució. Una altra, feixisme. L’altre dia llegia aquest post que insistia en la idea que el 15M és, o té característiques de, un moviment feixista. Una idea que no es cansava de repetir també altra gent fa uns mesos. Un dels arguments, la suposada “proclama constant de no ser ni de dretes ni d’esquerres”. Al 15M se li podran retreure un munt de coses, i discutir-n’hi tantes altres, però jo em pensava que aquest suposat apoliticisme seu ja havia quedat superat.

D’altra banda, però, uns dies després llegia al mateix blog com el seu autor es lamentava que la “censura” (una altra paraulota) que aplicarà Twitter a partir d’ara ens portaria a haver d’aguantar un munt de queixes tirant a ridícules. I, mareta meua, tenia raó. En aquest cas, no puc estar més d’acord amb ell. Que Twitter decideixi no publicar segons què en un moment on qualsevol pot obrir-se un blog o un compte a altres serveis, com per exemple identi.ca, és potser una putada. Però jo aniria amb compte abans de dir-n’hi censura.

Comprar la victòria

Regla 350 (Mutable): Comprar la victòria

Un jugador que disposi de 256 punts o més pot destruir-ne 256 per comprar la victòria i satisfer la condició de “Victòria comprada”, guanyant així la partida.

Avui, a la partida de nomic que estem fent, he arribat a 260 punts i me n’he gastat 256 per “comprar la victòria”. Però la partida segueix: us hi apunteu? Us ho recordo: un joc en el qual canviar les normes és un moviment.

Fer el que féu don Joaquim

Avui, llegint al tren Contra Unamuno i tots els altres, de Joan Fuster, em trobo el següent:

Sobre pintura. Es tractava d’un pintor hàbil, valencià, seguidor de Sorolla. Reomplia els seus llenços amb una certa gràcia, el mar com a fons, molts blancs per a «realitzar» la llum, un poc de blau perquè no diguen, i un culet de nen, que sempre dóna un toc familiar i somrient al conjunt. El pintor Vinadell no es féu ric amb les seues manufactures, perquè cap a l’any 1930 el sorollisme ja no es cotitzava ni tan sols a València. Però, pel que sembla, i deixant a part la seua obra, Vinadell tenia les idees clares

«No es pinta el que es veu, sinó el que s’ha après a pintar. Els cubistes fan això, es copien els uns als altres, però nosaltres també, els realistes. Jo agafe un pinzell, em col·loque davant el que vull pintar, una natura morta o una marina, i pense, primer que res, en el que va fer don Joaquim…»

Don Joaquim era Sorolla. La confessió està treta d’una entrevista publicada a El Eco de Sucro, full dominical que apareixia a Cullera el 1934. I no és de desdenyar. Els romàntics dels Pirineus no feien una altra cosa. Ni els xicots de l’última exposició de Granollers en homenatge a Joan Miró.

Algú introdueix el «canvi», de tant en tant; però la resta, el que ve després, és «fer el que féu don Joaquim».

I m’ha fet gràcia la menció de Granollers. Em pregunto si algun granollerí em llegeix i si sabrà a què es refereix Fuster.

Sigui com sigui, m’ho estic passant pipa llegint els articles carregats d’ironia de Contra Unamuno i tots els altres. Aquest Fuster dispara a matar. Aprofitant els 20-50-90 que celebrem aquest any, us en recomano la lectura!

#FabraTenimFred: conjugar-se contra el mal govern i el col·lapse

Sembla ser que al País Valencià la presa ja no aguanta gaire més i l’aigua emmerdada que s’anava acumulant aviat tacarà a tothom, i la patacada serà gran. El deteriorament que estan patint les escoles i instituts valencians ha arribat a una situació crítica, a la que s’hi ha d’afegir el darrer paquet de retallades del govern d’Alberto Fabra que pretén “estalviar més 1.000 milions d’euros de la forma més fàcil, retallant salaris i la qualitat dels serveis com ara l’educació”. Aquesta situació ha provocat l’aparició d’un seguit d’accions espontànies arreu del país, que han anat en augment i que avui es fan unitàries amb les manifestacions a Alacant i València convocades per la Plataforma per l’Ensenyament Públic, que agrupa sindicats de treballadors, associacions d’estudiants i de pares i mares i associacions socials com Escola Valenciana.

I es que, com comenta Manel Rodríguez Castelló (director de l’IES Ferrer i Guàrdia de Benimaclet) en  aquest interessantíssim article a Vilaweb,

Més o menys apamada la magnitud de la tempesta, l’escola pública es troba avui en un moment absolutament novedós. El conflicte, que no ha fet més que començar, ja no és estrictament laboral, gremial o sectorial, sinó de caràcter nítidament social i polític.

Molts instituts es troben escanyats pels impagaments del govern, que a més ara té la intenció d’enviar al carrer a moltíssims interins. I als que mantinguin la feina, fer-los fora a l’estiu per recontractar-los —potser— cada setembre. En aquesta ocasió, la notícia surrealista ens venia d’Almassora, on un alumne de l’IES Vila-roja va fer aquesta foto de la seva classe, on tots van ben abrigats i tapats amb mantes, i la va penjar al Facebook. La foto ben aviat va circular per diaris i internet. Resultat sorprenent: la directora de l’institut, Rocío Ródenas, expulsa aquest alumne per “malmetre la imatge de l’institut” (en comptes d’aprofitar-la per denunciar l’abandó del govern valencià, que tindria més sentit), emparant-se a més amb una suposada normativa del claustre escolar que després ha resultat ser completament falsa. Resulta que, tirant una mica de Google, aquesta mateixa directora va ser la primera del País Valencià que va prohibir el vel islàmic al seu institut (tot i, curiosament, no tenir cap alumna musulmana), creant una forta polèmica.

En fi. Si per alguna raó ha estat possible arribar a aquesta situació d’emergència és en gran part per com

El govern valencià ha balafiat i ha dilapidat els recursos públics amb una política clientelar basada en els grans esdeveniments que no han generat riquesa ni ocupació, l’especulació urbanística, que ha suposat l’enriquiment d’unes poques persones a costa de la destrucció del territori, i la privatització dels serveis públics i de l’ensenyament públic amb el desviament de recursos a la privada que obté beneficis a costa de les arques públiques.

Sense un atac directe i constant a l’educació i la formació d’una cultura crítica i qüestionadora això no hagués estat possible:

devem a l’esforç sistemàtic de 16 anys de govern del PP, amb vents constants que invariablement han bufat de ponent, la tempesta que ha col·locat l’ensenyament públic i la societat valenciana en situació pràctica de col·lapse.

És moment, doncs, de veure si la societat valenciana és capaç de conjugar-se, en l’accepció que comentava fa alguna setmana Vicent Partal, i plantejar una batalla que permeti canviar aquesta deriva cap al col·lapse econòmic, social i cultural. Acaba Manel Rodríguez el seu article dient:

La batalla, que es presumeix llarga, no consisteix a canviar un Conseller perquè en posen un altre de semblant, sinó una cosa més difícil: recuperar el valor de la intel·ligència, la cultura i l’educació. I això només es podrà aconseguir canviant no sols un mal govern sinó un model social i polític que ha fet fallida per tots els costats. Avui ens toca als treballadors de l’ensenyament i als de sanitat, i a tots els valencians i valencianes que no hem perdut la dignitat en el vendaval, encapçalar una revolta que si no s’estén pertot arreu i implica tota la societat no farà camí.

Actualització (19:40): Les manifestacions a València i Alacant estan resultant massives. El vídeo mostra una panoràmica de la manifestació, al carrer Xàtiva. La manifestació es pot seguir al Twitter amb l’etiqueta #stopretalladesGVA.

Actualització (23:25): Vilaweb parla de 180.000 manifestants entre València i Alacant. L’Ara, de 70.000 a València i 40.000 a Alacant. En qualsevol cas, una mobilització com feia temps que no es veia al País Valencià.

S’acaben els graus homeopàtics al Regne Unit

Resulta que les retallades, a part d’endur-se per davant sanitat, educació, recerca i tantes coses més, de vegades també tenen efectes colaterals positius. Llegeixo que al Regne Unit l’augment brutal dels preus d’accés a la universitat, que ja comentava l’any passat i que van donar lloc a una onada de protestes estudiantils, ha aconseguit el que es resistia a campanyes de divulgació científica i fins i tot informes demolidors de la Cambra dels Comuns: deixen d’existir els graus universitaris d’homeopatia. Bé pels britànics!

No és cosa només d’ara i d’aquest recent augment de taxes, sinó que segueix una tendència dels últims cinc anys:

El número de graus i màsters sobre temes com reflexologia, aromateràpia, acupuntura i homeopatia s’ha reduït a la meitat des de 2007, de 40 a 21.

I segons informa The Telegraph no és tot mèrit de l’augment de preus, sinó també de la

creixent pressió de científics i doctors, que estan furiosos perquè els diners dels contribuents es gasten en ensenyar als estudiants sobre teràpies amb cristalls i “camps energètics”.

Tot plegat, un exemple més de com una moda social va arribar a contagiar els governs, que seguint la popularitat de la medicina alternativa va decidir finançar graus universitaris sense assessorar-se de si es trobaven realment recolzades per evidències científiques.

Els tancaments són parcialment el resultat d’una campanya liderada pel Dr. David Colquhon, professor de farmacologia a l’Univeristy College London, i del grup de pressió racionalista Sense about Science. El 2007, quan la medicina alternativa era molt popular, 16 institucions d’educació finançades públicament oferien 42 estudis complets de graduat sobre 12 formes diferents de medicina que no estava basada en evidències científiques. Els graus incloïen ayurveda, naturopatia, massatge terapèutic i homeopatia.

(…)

La seva popularitat va rebre el suport del príncep de Gales, que va fer campanya per millor l’estatus de la medicina alternativa a l’NHS [el sistema públic de salut].

Em recorda l’última ministra de Sanitat del govern Zapatero, Leire Pajín, portant la tristament famosa pulsera Power Balance. Per sort, al Regne Unit, ara

Només les medicines i teràpies que estan recolzades per alguna forma d’evidència clínica de la seva eficàcia, encara que sigui controvertida, es mantenen com a matèries del nivell d’un grau; principalment, l’acupuntura i la medicina xinesa.

Aquí tampoc ens quedem enrere amb aquest tipus d’”estudis”. El blog La lista de la vergüenza recull una llista de totes les universitats espanyoles amb carreres o estudis relacionats amb les pseudociències.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 159 other followers