Just tornat de València, escric el primer apunt de l’any amb el cap encara per allà baix. Així que no puc fer altra cosa que recordar que el 2012 és un any amb uns quants números fusterians rodons, i com sempre aquests números van com l’anell al dit per a les commemoracions. Fa 90 anys que Joan Fuster va néixer a Sueca, a la Ribera Baixa, i 20 que va morir-hi.
Però el més rodó de tots és que Nosaltres, els valencians, el seu llibre més conegut, es va publicar per primera vegada fa 50 anys, el 1962. A Edicions 62, d’on justament en va ser el primer llibre editat. Jo el vaig llegir ara fa poc més d’un any, amb l’excusa d’aprofitar després la visita que organitzava la gent de Llegim i piulem a la seva casa de Sueca, i en vaig aprendre molt. Ara fa poc que a casa l’estem rellegint, amb calma, i que amb certa conya comentem que hauríem d’escriure alguna coseta titulada Nosaltres, els serrans. Una mica com a excusa per parlar i discutir sobre bilingüisme i tota la pesca que en segueix. En fi, l’eterna qüestió de la dualitat insoluble.
El cas és que, com deia el mateix Fuster, “només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir”. Així que, si ja l’heu llegit, teniu una bona excusa per a retornar-hi. I sinó, doncs per a acostar-vos-hi per primera vegada. Val la pena, tant per conèixer una figura importantíssima que sol quedar ignorada, com per fer-la baixar del pedestal on es troba situat quan sí que se li fa cas i fer-lo servir pel que és: un escèptic com el que més. Com diu Jordi Martí i Font en aquest article,
Ja em perdonareu, però penso que Fuster més que cites el que ens dóna és actitud. Una actitud intel·lectual sempre preparada per esperonar el coneixement i el saber, sempre disposada a convertir la raó —i per tant els raonaments— en la qüestió central, fugint del dogma amb l’arma de la crítica sempre preparada per disparar bales d’ironia.
