Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Mes: febrer, 2012

Protestar sense molestar

Estic llegint un llibre de Gerardo Pisarello i Jaume Asens molt interessant i del que estic aprenent molt. Es titula No hay derecho(s). La ilegalidad del poder en tiempos de crisis, i és un recull d’articles publicats a diaris i revistes, com ara El País, el —en paper— desaparegut Público, el Diagonal, la Directa o Sin Permiso. El fet que siguin articles publicats en aquest tipus de mitjans no els permet gaire extensió, cosa que de vegades en limita l’aprofundiment en les tesis defensades, però d’altra banda fa que siguin molt assequibles per a un profà del dret com jo mateix.

Espero comentar per aquí el llibre, un cop l’hagi acabat, perquè val molt la pena. Però si en parlo ara és perquè dels primers articles se n’extreu una conclusió que, tot i semblar ben lògica, se sol obviar en moltes argumentacions. És el fet que els drets mai són absoluts, i això s’ha de recordar sobretot en les argumentacions, cada vegada més freqüents, que critiquen les manifestacions que “coarten les llibertats” o que simplement “molesten”. Aquest argument surt a cada vaga i a cada manifestació, però com que la d’avui em toca més de prop que de costum, no em puc estar de fer algun comentari.

Agafant una idea del mateix llibre, els inconvenients generats en aquests casos no són majors, per exemple, que els d’altres “casos menys aïllats, com els acomiadaments o els desnonaments massius”. Tampoc és just assimilar a una gran calamitat en les llibertats individuals la privació d’assistir a classe un dia, o a patir lentitud en el transport, en tren, per autopista o dins la ciutat, quan aquesta privació es produeix com a resultat d’una protesta política que, cal repetir, té una incidència limitada i puntual en aquells que en pateixen les conseqüències. No és bo que s’hagi d’arribar a aquests punts, com no es bo bloquejar consells de govern de les universitats, però —almenys així ho crec jo— és justificable quan s’ha arribat a situacions de bloqueig institucional. Com reflexionen Gerardo Pisarello i Jaume Asens a la seva introducció,

en situacions de bloqueig institucional, la protesta i la desobediència, lluny de ser actes delictius, són eines legítimes, fins i tot necessàries, per forçar el poder a complir la seva pròpia legalitat i per fundar marcs jurídics més igualitaris i lliures de violència.

L’últim cas més sonat en què la campanya de limitació de les llibertats públiques i individuals es va utilitzar com a argument contra el dret a vaga, a manifestar-se o a dissentir va ser en la militarització dels controladors aeris, fa poc més d’un any. Agradés o no la vaga, i per molt corporativa i mal plantejada que fos (i jo sóc d’aquesta opinió), equiparar la limitació a volar (en la major part, per turisme) a una emergència pública i utilitzar-ho per a militaritzar el servei sense que gaires veus s’alcessin en contra va assentar un precedent que hauríem de vigilar de ben a prop i contestar enèrgicament a cada oportunitat que es presenti.

Tanca Público

Certament, una mala notícia: Público tanca la seva edició en paper. En principi la versió digital es mantindrà en funcionament, i diuen que és la quarta web d’informació general en visites a Espanya, però ja veurem com queda la cosa.

Público tenia les seves deficiències, i molts amics meus em diran que de vegades jugava amb un sensacionalisme més propi d’alguns mitjans d’ideologies dretoses i populistes. I en alguns casos tindrien raó. Però també és cert que havia anat més enllà —cap a l’esquerra— que qualsevol altre diari majoritari, que s’hi llegien notícies impossibles de publicar en altres llocs i que tenia una sensibilitat catalana difícil de trobar en qualsevol altre mitjà castellanoparlant. M’atreviria a dir, per exemple, que era l’únic diari en castellà on veia escrit País Valencià, i no aquesta cosa descafeïnada que ens venen avui en dia amb el nom de comunitat de la luz y de las flores. S’havia de llegir tenint en compte que era una visió més, és clar, però gairebé sempre era una visió més propera que la d’altres llocs, i a més això passa a tots els mitjans, inclosos el Diagonal i la Directa. També, si no recordo malament, havia utilitzat llicències copyleft, tot i que últimament s’havia passat al copyright de tota la vida, i havia tingut alguna mala praxi com la de la foto en Creative Commons. Però vaja, era un lloc on es publicaven notícies interessants i articles com molts dels que m’estic llegint ara en aquest recull d’en Gerardo Pisarello i en Jaume Asens: anàlisis i reflexions meditades i crítiques. En fi: jo el valorava i utilitzava molt, i prova d’això n’és tenir un delicious atapeït d’enllaços seus. A banda que començar el dia amb el còmic d’en Manel Fontdevila sempre anima (o indigna, però amb un somriure).

Però certament això de la premsa en paper va camí de la desaparició, i òbviament si un diari no té lectors que el comprin i clients que s’hi anunciïn, poca cosa més pot fer que tancar. En Vicent Partal sol dir coses intel·ligents sobre això (i també sobre altres temes, és clar): sobre el paper del paper, el paper dels blogs i el dels diaris digitals. Per exemple, en aquesta entrevista de fa un temps hi havia tres reflexions interessants:

El paper ja està mort com l’havíem entès fins ara, encara que no crec que acabi de desaparèixer mai. De fet, hi ha gent que està fent coses molt interessants en paper. Al centre de Milà, per exemple, es reparteix un diari que es diu Il Folio, només d’opinió, que val tres euros. Crec que això són bons exemples d’evolució del paper.

(…)

En un futur, els mitjans hauran de comunicar les notícies per Internet i el mòbil i deixar el paper per a la opinió.

(…)

Jo estic molt en contra del que s’anomena “periodisme ciutadà”. No importa que el periodisme només sigui una part de la informació o que, fins i tot, no sigui la fonamental. En termes democràtics és fabulós que tothom pugui expressar-se, però això no és periodisme.

Algú que té un bloc està fent una feina, però el periodisme és un exercici professional, que es fa en una redacció, cobrant, amb una determinada deontologia, uns codis, etc. Jo no conec un “cirurgià ciutadà”, i si existís, no m’agradaria que m’operés.

Segurament el paper no pot aguantar la immediatesa que ofereix internet, però pot compensar-ho, com diu Vicent, amb opinió de qualitat. O també amb un aprofundiment en les notícies que permeti una lectura més reposada. Aquí és on sembla que poden adaptar-se projectes com el Diagonal o la Directa. Projectes que, per cert, ara podria ser un bon moment per recolzar amb una subscripció.

#PrimaveraValenciana, xocat amb la violència policial

Estic xocat amb aquesta violència sense sentit a València. El terme #PrimaveraValenciana és segurament excessiu, com diu Vicent Partal, però té el seu ganxo i aporta l’èpica necessària, que en aquests casos fa falta. Suposo que ja tindrem temps de pensar-hi i escriure’n. De moment, sembla ser que la concentració d’avui a Barcelona es concreta a les 8 del vespre a Plaça Catalunya (tot i que també s’han sentit propostes de fer-la davant de la seu del PP, a Plaça Sant Jaume o davant la delegació del govern). A Enfocant intentem mantenir un recull de les convocatòries i del que va passant. Mentrestant, algunes reflexions interessants:

Actualització: sembla ser que hi ha una riuada de gent que va cap a l’IES Lluís Vives (o més ben dit, cap a davant de l’Estació del Nord), i que n’hi ha molta que ja hi és.

Congressos aleatoris

A l’hora d’encarregar-se dels problemes de l’estat, ho faria millor un grup de gent escollida aleatòriament de la llista telefònica que el Congrés actual?

És una de les preguntes d’una enquesta Ramussen recent. Resulta que un 43% de 1000 votants preguntats ha dit que sí. I de fet, un article que comentava fa un any ja deia que, en realitat, polítics escollits aleatòriament sí que ho farien —presumptament— millor.

La notícia m’ha arribat a través del blog The Quantum Pontiff, on l’autor, Steve Flammia, es pregunta irònicament si els resultats no estan esbiaixats, tenint en compte que la gent que ha contestat l’enquesta ha estat ella mateixa escollida aleatòriament d’una llista telefònica. Aquí en teniu la nota de premsa.

Ronda naval sota la boira

Ronda naval sota la boira és un d’aquells llibres que quan l’acabes et preguntes com és que no l’havies llegit fins llavors. De Calders en coneixia només alguns dels seus contes, i els recordava poc per haver-los llegit fa un bon temps. En aquest cas, la novel·la és una mena de comèdia esbojarrada sobre un transatlàntic, a l’estil del Titànic, que es veu atrapat en un “estrany corrent circular” i, sota una boira constant, abocat a un naufragi que el propi capità del vaixell desitja. Tot plegat amb bones dosis d’ironia.

El llibre s’organitza en set capítols, intercalats per notes i comentaris de l’autor, que en principi és un simple escriptor a qui han encomanat de reescriure el diari d’un dels passatgers del vaixell, i on Calders aprofita per dirigir-se directament al lector i a la vegada per conversar amb els mateixos protagonistes de la història, que es permeten inclús opinar sobre el format d’aquests “comentaris al marge”.

A mi m’ha agradat molt. Una lectura molt fresca i entretinguda que us recomano.

Sense cap particular al qual referir-se des d’aquí, l’autor saluda afectuosament el(s) seu(s) lector(s).

P. C.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 158 other followers