Estic llegint un llibre de Gerardo Pisarello i Jaume Asens molt interessant i del que estic aprenent molt. Es titula No hay derecho(s). La ilegalidad del poder en tiempos de crisis, i és un recull d’articles publicats a diaris i revistes, com ara El País, el —en paper— desaparegut Público, el Diagonal, la Directa o Sin Permiso. El fet que siguin articles publicats en aquest tipus de mitjans no els permet gaire extensió, cosa que de vegades en limita l’aprofundiment en les tesis defensades, però d’altra banda fa que siguin molt assequibles per a un profà del dret com jo mateix.
Espero comentar per aquí el llibre, un cop l’hagi acabat, perquè val molt la pena. Però si en parlo ara és perquè dels primers articles se n’extreu una conclusió que, tot i semblar ben lògica, se sol obviar en moltes argumentacions. És el fet que els drets mai són absoluts, i això s’ha de recordar sobretot en les argumentacions, cada vegada més freqüents, que critiquen les manifestacions que “coarten les llibertats” o que simplement “molesten”. Aquest argument surt a cada vaga i a cada manifestació, però com que la d’avui em toca més de prop que de costum, no em puc estar de fer algun comentari.
Agafant una idea del mateix llibre, els inconvenients generats en aquests casos no són majors, per exemple, que els d’altres “casos menys aïllats, com els acomiadaments o els desnonaments massius”. Tampoc és just assimilar a una gran calamitat en les llibertats individuals la privació d’assistir a classe un dia, o a patir lentitud en el transport, en tren, per autopista o dins la ciutat, quan aquesta privació es produeix com a resultat d’una protesta política que, cal repetir, té una incidència limitada i puntual en aquells que en pateixen les conseqüències. No és bo que s’hagi d’arribar a aquests punts, com no es bo bloquejar consells de govern de les universitats, però —almenys així ho crec jo— és justificable quan s’ha arribat a situacions de bloqueig institucional. Com reflexionen Gerardo Pisarello i Jaume Asens a la seva introducció,
en situacions de bloqueig institucional, la protesta i la desobediència, lluny de ser actes delictius, són eines legítimes, fins i tot necessàries, per forçar el poder a complir la seva pròpia legalitat i per fundar marcs jurídics més igualitaris i lliures de violència.
L’últim cas més sonat en què la campanya de limitació de les llibertats públiques i individuals es va utilitzar com a argument contra el dret a vaga, a manifestar-se o a dissentir va ser en la militarització dels controladors aeris, fa poc més d’un any. Agradés o no la vaga, i per molt corporativa i mal plantejada que fos (i jo sóc d’aquesta opinió), equiparar la limitació a volar (en la major part, per turisme) a una emergència pública i utilitzar-ho per a militaritzar el servei sense que gaires veus s’alcessin en contra va assentar un precedent que hauríem de vigilar de ben a prop i contestar enèrgicament a cada oportunitat que es presenti.
