Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Mes: abril, 2012

4 recomanacions per Sant Jordi 2012

Com l’any passat, aprofito l’excusa de Sant Jordi per recomanar quatre llibres que he comentat al blog des del passat 23 d’abril. Altres llibres que també he llegit aquest últim any i que us recomano són Maquis, d’Alfons Cervera, i Logicomix, d’Apostolos Doxiadis.

Max Barry — Jennifer Government

En ple domini global del neoliberalisme, què millor que aquesta novel·la de ficció que ens presenta una distopia a l’extrem oposat del 1984 de George Orwell: un món d’un futur massa proper on la major part de la societat està dirigida per grans empreses, el govern és pràcticament inexistent i sense cap poder real, absolutament tot està privatitzat i inclús les persones agafen de cognom el nom de l’empresa on treballen. Max Barry és un autor australià que sol escriure sobre màrqueting i política, i que també manté una web amb el joc NationStates, una mena de nomic més o menys basat en aquesta novel·la.

Joan Fuster — Nosaltres, els valencians

Repeteixo una recomanació de l’imprescindible Joan Fuster. Enguany, toca recomanar segurament el seu llibre més famós, que ens serveix per celebrar uns quants aniversaris: els 90 anys del naixement de Joan Fuster a Sueca i els 20 de la seva mort a la mateixa ciutat, però sobretot els 50 anys de la primera publicació de Nosaltres, els valencians, el mateix dia de Sant Jordi de 1962 i que es va convertir en el primer de l’Editorial 62. Tant si ja l’heu llegit com si no, és una bona excusa per abordar-lo de nou. Com deia el mateix Fuster, només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.

Pere Calders — Ronda naval sota la boira

Un altre aniversari per commemorar: els cent anys del naixement de Pere Calders, a qui se sol conèixer més pels seus contes, per exemple els de Cròniques de la veritat oculta o Invasió subtil i altres contes, o per l’obra de teatre Antaviana.

Aquest hivern, però, un amic em va deixar la novel·la Ronda naval sota la boira i vaig disfrutar-hi com feia temps que no em passava amb un llibre. Fins a tal punt, que m’ha fet adonar de com tenia d’oblidada la literatura catalana i m’han entrat ganes de llegir uns quants llibres que tenia pendents. Com ja explicava,

la novel·la és una mena de comèdia esbojarrada sobre un transatlàntic, a l’estil del Titànic, que es veu atrapat en un “estrany corrent circular” i, sota una boira constant, abocat a un naufragi que el propi capità del vaixell desitja. Tot plegat amb bones dosis d’ironia.

Gerardo Pisarello i Jaume Asens — No hay derecho(s): la ilegalidad del poder en tiempos de crisis

Gerardo Pisarello i Jaume Asens formen una parella força heterodoxa en el món del dret, per com són capaços d’enfocar temes ben diversos des d’una perspectiva dels drets i un ús, malauradament poc comú, del dret com a defensa del més dèbil. El llibre No hay derecho(s) és un recull d’articles publicats els últims anys, la majoria a diaris de gran tiratge, i que per tant s’adrecen a un públic ampli des d’un llenguatge accessible i a la vegada rigorós. Un llibre que critica la desaparició progressiva i difícilment reversible de drets en una època d’estat d’excepció permanent, i que amb les recents declaracions de personalitats de la política és més necessari que mai per a desenvolupar un discurs sòlid que ens permeti fer-hi front amb garanties.

Tinc un problema del que m’agradaria parlar amb un oficial

—Bona tarda, com puc ajudar-lo?

—Tinc un problema del que m’agradaria parlar amb un oficial.

—Puc preguntar de què es tracta?

—Mmm —va dir—. M’han contractat per matar algú. Diverses persones, de fet.

(…)

—Bé, aprecio que hagis vingut a dir-nos-ho. Has fet el correcte. Ara deixa’m que t’expliqui les opcions que tens. (…) Primer, pots seguir endavant amb aquest contracte de Nike. Disparar a algunes persones. En aquest cas, el que faríem, si ens contractés el Govern o el representant d’alguna de les víctimes, és intentar arrestar-te.

—Sí.

—I t’arrestaríem, Hack. Tenim un percentatge d’èxit del vuitanta-tres per cent. Amb algú com tu, sense experiència, sense ajuda, t’agafaríem en qüestió d’hores. Així que t’aconsello fortament que no segueixis endavant amb aquest contracte.

—Ho sé —va dir en Hack—. L’hauria d’haver llegit, però…

—Segon, pots rebutjar seguir el contracte. Això t’exposaria a les penalitzacions que contempli el contracte. I estic convençut que no t’he de dir que poden ser dures. Molt dures. (…) Aquí tens la teva alternativa. Ens subcontractes la matança. Nosaltres satisfem el teu contracte, a un preu molt competitiu. Com segurament ja has vist als nostres anuncis, la teva identitat queda totalment protegida. Si el Govern ve a per nosaltres, no és el teu problema.

Aquest diàleg, traduït matusserament del llibre Jennifer Government, és entre Hack Nike, a qui han contractat sense saber-ho per a matar uns adolescents, i l’oficial de la policia Pearson. Aquesta escena tan extrema s’ha de contextualitzar dins la distopia que ens presenta Jennifer Government: un món dirigit per grans empreses, sense impostos i on tot (fins i tot la Policia, i gairebé també el Govern) està privatitzat. Fins a tal punt que pots subcontractar un assassinat a la policia. Xoca, però no deixa de ser un llibre de ficció.

Però ahir llegia aquesta noticia: “Els serveis d’un agent de policia grec, per 30 euros l’hora“.

Ja no és indignant. Fa por —pànic.

L’argument econòmic

Aquests dies sóc per València, i és un gust poder-hi comprar un diari en català. El cert és que, a la mala notícia de la desaparició de Público, va seguir-li la bona de poder tenir, aquell mateix diumenge, l’Ara als quioscs valencians. L’Ara tindrà encara molts defectes: comprar per exemple el diari a València i veure que parla de “la Generalitat” o del “govern”, sense especificar d’on, és una bona mostra que el diari està pensat encara des d’una certa òptica i que li queda un bon tros per recórrer abans d’arribar als nivells de Vilaweb. Però certament és un goig.

El cas és que a la contraportada del diari d’avui hi ha aquesta columna de l’imprescindible Josep Ramoneda sobre l’error d’estar convertint l’argument econòmic en la principal raó per a la independència. No puc estar-hi més d’acord. Com diu Ramoneda, no és només un error per la dificultat de calcular balances i dèficits i la conseqüent manca de rigorositat, que també, sinó sobretot perquè si d’algun lloc ha de venir la independència és de la voluntat d’autogovernar-se. I més encara en moments com l’actual, on sembla que el govern —i sobretot, justament, el govern econòmic— deixa d’exercir-se des de les pròpies comunitats. Em quedo amb l’última pregunta que es fa:

Si Espanya ens sortís a compte la independència ja no tindria sentit?

Espero que poca gent pensi així. Sinó, serà la independència el que no ens sortirà a compte a la majoria.

localtunnel: publicar de manera fàcil el teu localhost a internet

One Thing Well és un blog amb recomanacions de programes simples que fan justament això, una cosa bé. El segueixo força de prop i de tant en tant hi surten recomanacions de perles com aquesta: localtunnel.

Un programa que, una vegada instal·lat (molt fàcil, amb RubyGems: $ sudo gem install localtunnell), permet publicar el teu localhost a una adreça de l’estil http://blabla.localtunnel.com simplement utilitzant una comanda on has d’indicar una clau pública ssh i el port que vols compartir (per exemple, el 8080). Fàcil i simple!

Felip Puig i l’escalada autoritària

Ja he sentit a més d’un i de dos dir que inclús per a Convergència i Unió comença a ser incòmode tenir una persona com Puig de conseller. I no només pels escàndols d’abús de poder i de corrupció, com ara el destapat recentment per la cadena SER sobre un concurs a mida per a la seva cunyada, que no fan més que sumar-se als anteriors (recordem per exemple el famós 3%, que es veu que va acabar sent del 20%) i que Convergència i Unió ha sabut sempre capejar sense gaires entrebancs. Sinó sobretot pel que diu en públic i per la manera de dirigir una conselleria tant important com la d’Interior.

Certament, inclús des d’una ideologia dretana, però de base democràtica, les seves actituds i declaracions estan deixant de ser defensables. Si fa un any (i cito de memòria), Felip Puig deia una cosa així com “Arribarem fins on permeti la llei, i una mica més“, ara deixa anar coses de l’estil de “el nostre sistema de seguretat no acaba sent prou dissuasiu, no fa por” i, referint-se als ferits, “ja no s’hi val a dir jo no volia, jo passava per allí“. O inclús posa en dubte que es pugui criticar l’actuació de la policia, quan en una democràcia aquesta crítica i control permanent del poder no és una opció sinó una condició necessària bàsica. Són unes declaracions que, a més de tractar-se possiblement de delictives, deixen entendre la qualitat democràtica del conseller d’Interior. Que un càrrec públic d’aquest nivell digui que anirà més enllà de la llei, que el sistema de seguretat ha de fer por, i deixi entendre que qualsevol participant a una manifestació pot rebre cops o bales o ser detingut arbitràriament denota una manca de cultura democràtica altament preocupant.

El pitjor de tot, a més, és que la bèstia mediàtica té tanta força, i la societat sovint massa poc escepticisme i lectura crítica, que aquest discurs cala amb força entre un nombre significant de gent que veu bé la mà dura i la legislació per acabar amb un problema —el de la violència a les concentracions— que, com molt bé diu Benet Fusté, en primer ordre no és específic de les manifestacions polítiques sinó propi de qualsevol gran concentració de persones, i en segon ordre respon a un deteriorament de la situació econòmica i social d’amplis sectors (m’atreviria a qualificar-los ja de majoritaris) de la societat que només pot resoldre’s atacant aquests problemes, i no simplement les manifestacions i desordres que no en són res més que el símptoma i que amb més repressió, si bé pot ser que disminueixin en amplitud, no faran més que radicalitzar-se. I és que per a garantir que una manifestació (o una lluita qualsevol) sigui pacífica, no hi ha millor ingredient que fer-la massiva, com bé va demostrar tot el moviment del 15-M l’any passat. I, com segueix Benet Fusté, que els beneficis de comportar-se civilitzadament siguin majors que els de liar-la.

És responsabilitat de tots els que participem a aquestes manifestacions aconseguir que segueixin sent pacífiques i massives com les del maig passat —i més encara tenint en compte la poca utilitat de cremar un contenidor, o tres-cents—, però també és responsabilitat nostra, i de la resta de societat, qüestionar i respondre a aquesta escalada autoritària a què ens està duent tant les paraules i el comportament de Felip Puig com la negativa a escoltar el descontentament generalitzat.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 158 other followers