Aquest gener vaig començar a catalogar els llibres que tinc, llegeixo o —si els recordo— he llegit. Vaig provar ràpidament algunes opcions (Anobii i Goodreads), però al final em va acabar convencent la que d’un principi ja m’havia recomanat en Pere: LibraryThing. Té una bona traducció catalana, feta col·laborativament, però sobretot té un estil senzill i agradable, sense cap barroquisme. Permet anar catalogant els llibres, etiquetar-los i agrupar-los en col·leccions, i a més et fa recomanacions i mostra quins usuaris tenen gustos més semblants als teus, una mica a l’estil de Last.fm. Inclús té una agenda de presentacions de llibres i altres activitats per l’estil. També té un recull de “coneixement comú”, amb informació extensa sobre els escriptors i els seus llibres, que es pot anar omplint i corregint. La comunitat catalana té uns 1800 usuaris, i pel que he anat veient hi ha poca activitat de comentaris de lectures, però tot es posar-s’hi! Si estàveu buscant alguna cosa semblant, us la recomano.
Catalogant llibres amb LibraryThing
Refrescant
Amb la calor que fa, unes fotos de fa un mes i mig, per refrescar-se. Crec que no feia esquí de fons des de fa 7 o 8 anys! Per sort vam enganxar l’últim dia de neu, per poca que en quedés.
#novullpagar: espoli o caciquisme?
L’altre dia comentava breument una columna de Josep Ramoneda que advertia de l’error de convertir l’argument econòmic en la principal raó per a la independència. Sóc dels que creu que si d’algun lloc ha de venir la independència és de la voluntat d’autogovernar-se.
Doncs bé, un dels problemes que planteja aquest argument econòmic l’exemplifica la notícia vaig sentir l’1 de maig durant tot el matí a Catalunya Informació sobre les accions del que ja en podem dir el moviment #novullpagar, i que a grans trets s’està repetint avui. Aquestes últimes setmanes, el moviment del #novullpagar ha passat de ser una anècdota d’algun vídeo aïllat penjat a youtube a una mobilització de desobediència civil força important. Finalment, els principals mitjans d’informació hi han dedicat atenció. L’informe dels silencis mediàtics de Mèdia.cat ja en parlava el 2010: la inversió en la infraestructura ja està més que amortitzada.
La notícia en qüestió repetia una cosa així com que els participants del #novullpagar “protesten pel greuge comparatiu que suposa que a Catalunya es concentrin la majoria de vies de pagament d’Espanya”. Però es tracta realment d’un espoli espanyol? És cert que aquí hi ha molts més peatges. Però no ens hem de quedar en aquest independentisme de testosterona de què adverteix Roger Palà. Els peatges no els paguem (o els paguen, qui vagi en cotxe) a Espanya sinó —principalment— a Abertis, una multinacional amb seu a Barcelona i íntimament relacionada amb Convergència i Unió. Per posar dos exemples, l’actual president Salvador Alemany, per exemple, és assessor del govern català en matèria econòmica (a més de, des de fa ben poc, president del Consell Social de la Universitat de Barcelona, però això és tema per un altre dia), mentre l’ex-conseller d’economia de la Generalitat catalana, Francesc Homs i Ferret (no confondre amb l’actual protaveu, Francesc Homs i Molist) va ser nomenat president d’Abertis Logística el 2007.
Jo no crec que estigui tan malament pagar peatges, al contrari. De fet, crec que té tota la lògica. És normal que siguin els conductors qui ajudin a pagar la construcció i el manteniment de les carreteres. Sempre que sigui un preu raonable, evidentment, i a través de peatges públics, que busquin un benefici comú, i no privats, que el busquin propi. De fet, és exactemanent el mateix que passa amb el transport públic, que he de pagar cada dia quan agafo el metro i el tren. Una mica en la línia del que deia aquest blog i del que defensa l’esquerra abertzale recentment.
Ara, com a desobediència civil és molt interessant. Veurem com ho gestiona CiU.
Dresch Quartet
La setmana passada vaig ser a Hongria, i en vaig tornar amb la recomanació d’escoltar aquest grup: Dresch Quartet. De moment només n’he trobat un directe, que està molt bé.
A last.fm descriuen Mihály Dresch com “un dels músics de jazz i folk més interessants de l’actual escena de Budapest”, tocant una barreja de free-jazz americà amb elements de la música tradicional hongaresa. Sigui com sigui, val molt la pena. Us el recomano!
Eleccions a la Val Susa
El 8 d’abril, després de la vaga general i els incidents a Barcelona, Enric Juliana firmava un polèmic article on barrejava de tot i criminalitzava a tort i a dret a base d’alarmisme, fal·làcies i males argumentacions. Bàsicament, rebia l’anarquisme i rebien els italians. Neoanarcoitalianisme. L’ús de la fal·làcia de l’anarquisme violent per a espantar als lectors vanguardistes ja va ser intel·ligentment contestat en un article d’Adrià Estivill al seu blog Observatori de la fal·làcia, que aprofito per recomanar-vos. L’article d’Enric Juliana també li va valdre un fort rebuig de la comunitat italiana a Barcelona (també aquí), tant per criminalitzar l’històric moviment No-TAV com per utilitzar el fet que dos dels ferits fossin italians per a carregar demagògicament contra ells, tot passant de puntetes sobre el fet que es tractava, a més, de dos ferits de molta gravetat que han perdut l’ull per culpa de les bales de goma disparades pels Mossos d’Esquadra. Tot plegat, molt ben resumint en aquest impecable i implacable article de l’acampada de Barcelona.
El cas és que Enric Juliana, de bracet amb Felip Puig i la jutgessa Carmen García, van fer el ridícul el passat 1 de maig, quan una manifestació gran com mai havia vist en cap dia del treballador va resultat totalment pacífica i sense incidents, i van tornar-hi tot seguit quan la reunió del Banc Central Europeu, contra el qual el mateix Felip Puig havia convocat de facto a manifestar-se, va rebre com a resposta una cassolada des dels balcons de les cases. És a dir, el dispositiu policial més gran des de les olimpíades del 1992, amb més de 8.000 policies, per blindar Barcelona en la visita del Banc Central Europeu i evitar els disturbis que pot provocar una cassolada. Tot això, amb la suspensió del tractat Schengen i el manteniment arbitrari en presó preventiva de diverses persones (mireu aquest enllaç i aquest altre).
Doncs bé, Enric Juliana ha tornat a queda estrepitosament en ridícul aquesta setmana, quan el perillós, radical i violent moviment No-TAV s’ha alçat amb l’àmplia victòria a les eleccions municipals d’Avigliana, el poble més gran de la Val Susa, per on ha de passar el tren. Unes eleccions on de contrincant tenia ni més ni menys que una coalició del dretà Popolo della Libertà de Silvio Berlusconi i “l’esquerrà” Partito Democratico (en realitat, a Itàlia es porta encara més això del centre-dreta i centre-esquerra). En fi: ja n’hi ha prou de tanta demagògia i criminalització, no creieu?
