El descrèdit de la justícia

by marti

Arran del judici de Francisco Camps—del doctor Francisco Camps, per ser exactes, tot i que això són figures d’un altre paner—i de la condemna a Baltasar Garzón, fa temps que tinc voltant per la secció d’esborranys del blog quatre notes i un esquelet per a un possible article sobre la justícia i les desigualtats. I més ganes em van venir d’escriure’l quan al programa de Salvados sobre la justícia vaig sentir l’exfiscal cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, José María Mena, dient rotundament això:

La Justícia no és igual per a tots. Això ho sap tothom, per als desafavorits per la fortuna, les possibilitats de què la Justícia els enganxi són infinitament majors i les possibilitats de tenir una defensa de gran solidesa i d’esgotament total de les possibilitats de recurs són molt menors. Això és un fet objectiu.

Però l’article va quedar al tinter, en gran part per la mandra i tristesa que fa escriure sobre una cosa així. I és que, agafant per exemple el judici a Camps, del que tots vam sentir les converses telefòniques enregistrades, semblava tan evident la corrupció que el veredicte deixava lloc a pocs dubtes. Menys encara, quan dia sí i dia també sortien als noticiaris totes aquestes converses, aquests “te quiero un huevo” i regals i més regals. Que el jurat popular, amb 5 vots a favor i 4 en contra, el declarés finalment no culpable, va deixar una sensació de desemparament tremenda. I és que resultava que tot aquest comportament que li veiem, a ell i altres, amb el que denotava una gran sensació d’impunitat, en el fons resultava estar ben fonamentat. La reacció lògica a la sentència era el descrèdit de la justícia: Allò no es podia acatar.

Francisco Camps és l’exemple valencià, que als catalans tant ens agrada criticar sense fixar-nos en la nostra biga, però la llista seria interminable, començant per Millet i passant pel cas de l’Urdangarin i els nombros despròsits sobre Garzón.

Sobre Garzón en concret també tenia quatre notes escrites: sobre el fet que, independentment de si el veredicte que l’expulsa com a jutge sigui o no realment just, és curiós que se l’hagi jutjat amb tan de zel per aquest fet i no d’altres encara més greus com són la tortura i la incomunicació en processos judicials, que clarament atempta contra el dret de defensa dels acusats (molt més, sobretot, que espiar les converses amb l’advocat), de les poques ganes de defensar Garzón, sobre el seu historial. Però vaja, com breument resumia un amic,

Un jutge ordena intervenir les comunicacions entre uns presos i els seus advocats en el marc de la investigació d’un cas de presumpta corrupció i finançament il·legal d’un partit, tot i que aquesta possibilitat de vulneració (“suspensió”) d’un dret fonamental (art. 18.3 CE) només pot aplicar-se, segons la mateixa Constitució (art. 55.2 CE) en casos de “terrorisme”. La defensa d’aquest jutge convertit en acusat argumenta, com si vivíssim a Minority Report, que estava en preparació una reforma de la Llei d’Enjudiciament Criminal que preveia ampliar aquesta possibilitat de suspensió d’un dret fonamental als casos de corrupció. Lògicament, no s’ha acabat aprovant aquesta reforma (seria inconstitucional). En fi, que aquest jutge convertit en acusat, amb la llei a la mà, ha prevaricat, és a dir, ha dictat una resolució tot i saber que era contrària al dret (perquè tot jutge ha de conèixer la llei que aplica). Dura lex, sed lex, Baltasar.

La desigualtat quotidiana en la justícia

Però la raó que m’ha portat a recuperar les notes i acabar-les d’arreglar és l’haver constatat, en pròpia carn, que més enllà dels grans judicis com aquests que he comentat, que clarament desacrediten la justícia com a garant de l’organització i convivència en una societat, una de les vertaderes desigualtats la podem trobar en el dia a dia, en la impunitat amb què la mateixa administració ignora les queixes i sol·licituds dels seus administrats.

Ni per temps, ni per diners, ni segurament per confiança en el seu bon funcionament, molta gent no podem accedir quotidianament a l’empara d’un tribunal. Ni ha de ser així, quan la qüestió en disputa és “menor”, com ara un tracte injust, però petit i puntual, per part de l’administració. Per a això existeixen les queixes, sol·licituds i recursos d’alçada. Fent el paral·lelisme amb la sanitat, cal utilitzar més els Centres d’Atenció Primària i menys els hospitals, sempre que sigui possible. Això garanteix un tracte més ràpid, proper i segurament adequat, a la vegada que no col·lapsa els últims i els manté disponibles per a casos realment greus.

Doncs bé, el nostre problema (ho llegia fa temps en un article que no he sabut recuperar) és que en aquest país les queixes i sol·licituds fetes a l’administració ja no es desestimen, sinó que directament s’ignoren, comptant (amb tota la raó del món) que l’afectat no tindrà el temps, els diners o les forces suficients per interposar un recurs contenciós-administratiu. Deia l’article (i és una llàstima haver-lo perdut) que aquesta era una de les causes més importants, i fins i tot potser la que més, de l’actual desigualtat en la justícia espanyola i catalana.

I ara tiraré d’experiència personal. Ahir vaig haver d’interposar un recurs d’alçada a la Universitat Autònoma de Barcelona. És la segona vegada que ho faig, per temes diversos però lleugerament relacionats. El recurs d’alçada és l’última opció que es té per via administrativa: més enllà d’aquí només queden els jutjats. Aquesta última opció arriba després d’uns dos anys de reunions amb rectors i vicerectors, presidents i secretaris de l’ACUP, membres de la direcció general d’universitats corresponents a governs de colors ben diversos, d’acords presos al Claustre de la UAB per àmplies majories, en alguns casos inclús ratificats pels Consells Social i de Govern, i posteriorment ignorats, de manifestacions, bloquejos, queixes al Síndic de Greuges i una llarga llista que costa de tancar. Després que, inclús, un determinat personatge digués “denuncieu-me, a la universitat ens denuncien cada dia”, en comptes d’intentar arreglar civilitzadament una situació que dos anys després ha resultat ser senzillament il·legal.

Quan, després de tot això, a la universitat no se li acut res més que ignorar, repetidament, els recursos presentats per via administrativa, un acaba perdent definitivament la confiança en aquest sistema i en la seva suposada legitimitat.