Només hi ha una manera seriosa d’escriure, que és reescriure

A través d’en Pere, vaig descobrir l’altre dia una interessant pàgina web, Gwern.net, que intenta aconseguir el contrari que un blog: escriure i reescriure el conjunt de pensaments i reflexions de l’autor, apuntant a un termini llarg (una vida, potser?) en comptes de la immediatesa que sol impregnar els escrits d’un blog. No és una reflexió nova, i jo mateix me l’he fet i he intentat aplicar-me-la. Tot s’ha de dir, amb un èxit més aviat mins, que s’ha traduït fins ara en una petita wiki personal i privada amb algunes notes sobre coses que em passen pel cap i breus comentaris i reflexions sobre alguns llibres que llegeixo.

La wiki (o viki, com jo l’anomeno, per raons d’editor de text) va anar entrant lentament en letargia, però curiosament vaig reactivar-la recentment, en part gràcies al fet de no tenir ara mateix una connexió estable a internet. I he pogut comprovar el que comenta en Pere en el seu últim article: editar sol ser més productiu que començar de zero. I revisant textos propis s’aprèn molt (i un mateix de vegades s’espanta i tot: per això fa poc vaig afegir aquí a la columna de la dreta un enllaç a articles aleatoris del blog –és divertit, i de vegades una bona lliçó, fer una mica d’autoarqueologia de tant en tant). Per això jo resumiria la reflexió d’en Pere parafrasejant en Joan Fuster: només hi ha una manera seriosa d’escriure, que és reescriure.

El que li mancaria a aquest sistema, però, és el que apunta en Manel sobre l’intercanvi d’idees que permet un blog. Tot i que aquesta conversa interblogs sigui de vegades menys de l’esperada, és necessària per contrastar les idees pròpies i posar-les a examen.

Aaron Swartz

De l’Arnau llegeixo del suïcidi de l’Aaron Swartz, copropietari de Reddit, inventor del RSS 1.0 i que fa cosa de dos anys va agafar un portàtil, el va posar a un armari del MIT i el va connectar a la seva xarxa, descarregant-se així un bon grapat d’articles acadèmics de JSTOR i aparentment posar-los en circulació. Tot com a forma de desobediència civil per defensar l’accés lliure a la ciència i al coneixement. S’enfrontava ara a una pena de 35 anys de presó, i a uns costos del judici d’un milió de dòlars. Totalment desproporcionat, oi? Ara JSTOR diu això.

El que és més interessant és el que diu, per exemple, Alex Stamos, The Truth about Aaron Swartz “Crime”, Lawrence Lessig, Prosecutor as bully, Scott Aaronson, o Glenn Greenwald a The Guardian. També hi hagut tot de gent que via twitter i #PDFtribute han penjat els pdfs dels seus articles online. Jo ja ho faig sistemàticament, animeu-vos vosaltres també a fer-ho.

Leaks en l’era post-Assange

Fa poc més d’una setmana, el diari Ara publicava en portada (si més no, en portada digital) unes filtracions de WikiLeaks d’una suposada “CIA a l’ombra” (l’empresa Stratfor) que deia que Catalunya estava prop de la independència.

Les filtracions en qüestió eren uns correus entre els “espies” d’aquesta suposada “CIA a l’ombra”, disponibles a la web de WikiLeaks. Pot ser que l’empresa Stratfor tingui pràctiques opaques i qüestionables, però quan un es llegeix aquests 7 correus—que WikiLeaks agrupa sota el nom de Release Stratfor analysis on catalan separatism—s’adona ràpidament que aquests “espies” són simples periodistes (analistes, diem-ne) que s’han limitat a llegir els diaris i seleccionar uns quants articles amb una mica de criteri (i alguna relliscada, com dir que el president basc des de 2009 és Ibarretxe, que malgrat ser “socialista” està “a favor d’un Estat basc associat lliurement a Espanya”: em sembla que tenim una hidra Patxi-Ibarretxe). I concretament, llegeixen Vilaweb:

Aquí teniu un article amb tots els canvis [en la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut català] (en català, però interessant de guardar perquè té TOTS els detalls):
http://www.vilaweb.cat/noticia/3748884/sentencia-lestatut-obre-nova-era-politica-catalunya.html

L’article de Vilaweb està francament bé, però no cal ser gaire espia per a llegir-lo. Jo recordo haver-ho fet quan va sortir publicat. Resum: Vicent Partal escriu un bon article d’anàlisi de la sentència del Constitucional, s’ho llegeixen en una empresa dels Estats Units, i ens retorna aquí—via unes filtracions més sensacionalistes que realment impactants de WikiLeaks i un tractament excessivament folklòric i poc rigorós de l’Ara, al que lamentablement poc a poc sembla que s’hi està acostumant—, fent que l’opinió pública catalana cregui que internacionalment es veu l’independència catalana aquí a la cantonada. Partal en reflexiona al seu blog, val la pena llegir-ho.

Francament, les últimes filtracions de WikiLeaks han anat perdent trellat, suposo perquè estan bolcats amb tot l’afer Assange—i aquí en tindríem per un altre article, o per uns quants. Tot plegat, una bona excusa que ens hauria de portar a reflexionar sobre la possible continuïtat de les filtracions digitals en l’era post-WikiLeaks, o potser millor post-Assange. Owni, una molt recomanable revista francesa al més pur estil ciberpunk—Technology, Politics and Culture—que ja havia contribuit en la difusió dels SpyFiles de WikiLeaks, en fa avui la reflexió: Where Are The Post-WikiLeaks Digital Whistleblowers? Una lectura que us animo a fer. Veiem-ne alguns fragments i anàlisis interessants.

El primer, que WikiLeaks havia exagerat i simplificat massa l’impacte de les seves filtracions, pensant que la cadena filtració–publicació–indignació generalitzada seria directa, mentre que en canvi ha resultat que pot ser a la pràctica desactivada amb relativa facilitat.

El segon, que un servei estil WikiLeaks que asseguri l’anonimat de les fonts no és tecnològicament tan senzill: diverses organitzacions i diaris ho han intentat (per exemple, el Wall Street Journal) i han fracassat. Els sistemes tenen forats per tot arreu. Que segurament és més fàcil filtrar documents de manera anònima a l’estil “tradicional”, amb un sobre sense remitent, i que en tot cas si es vol oferir anonimat digital en les filtracions el que s’ha de fer és educar els potencials filtradors en tècniques de correu anònim i criptografia més que en intentar garantir un anonimat des de la banda del receptor (cosa òbvia, a més, perquè sinó no només has de suposar que tècnicament els receptors han fet la seva feina sinó que has de confiar personalment en algú que, molt probablement, ni tan sols coneixes). i fer això—educar—tampoc és tan difícil, i molt més barat. Ja hi ha un munt de sistemes que funcionen prou bé, com Tor, Freenet i OpenPGP.

I l’últim, que malgrat tot, sí que existeixen petits serveis descentralitzats que, tot i no rebre l’atenció mediàtica general, tenen el seu impacte en àmbits específics. Per exemple, Balkanleaks.org, Enviroleaks o TYLER. I que aquesta descentralització és molt bona.

Twitter i testosterona

Llegeixo aquest article d’en Pere sobre l’ús de les xarxes socials i no puc més que estar-hi d’acord… i sentir-m’hi al·ludit. Si ja costa, sovint, contextualitzar bé una opinió amb l’espai que permet un blog (el meu últim cas, aquesta), no cal ni dir què passa amb 140 caràcters. Així que a veure si me’n surto i limito una mica les bajanades que sovint dic per Twitter. El problema és que de vegades la temptació de hooliganisme és tan gran…

@masaenfurecida: LA GENTE QUIERE ATENCIÓN MÉDICA A LOS ENFERMOS, LIBROS GRATUITOS EN LOS COLEGIOS, Y TOROS EN TVE. PERO TODO NO PUEDE SER.

Imprimir armes

Heu llegit els llibres de la trilogia del pont (Virtual Light, Idoru i All Tomorrow’s Parties), de William Gibson? O The Diamond Age: Or, A Young Lady’s Illustrated Primer, de Neal Stephenson? Si no ho heu fet, us els recomano, són dels millors llibres de ciència ficció ciberpunk —i qui en vol d’altra?— que he llegit. Anticipen no tant els descobriments científics i els avenços tecnològics com el seu efecte en la societat. I un dels més importants són l’ús de la nanotecnologia en un cas, o els compiladors de matèria en l’altre, dels quals avui n’existeixen ja el que en podríem dir les primeres versions: les impressores 3D.

Doncs bé, ahir llegia que un tal HaveBlue ha “imprès” una pistola i un rifle d’assalt amb una d’aquestes impressores 3D —i funcionen! Així que ja és possible imprimir-se armes a casa.