Blogs i projectes informatius

Dissabte passat aquest blog va fer 5 anys. Per fer un cop d’ull als articles, és divertit utilitzar l’enllaç de la columna de la dreta cap a articles aleatoris. La celebració del lustre a la blogosfera em serveix d’excusa per a recopilar algunes reflexions que em faig últimament sobre blogs i projectes informatius.

Blogs. A banda de servir de vàlvula de descompressió, escriure articles en un blog ajuda a ordenar les pròpies idees i construir un pensament. El problema principal és que, com ja deia fa poc en Pere, l’estructura cronològica del blog va relegant les reflexions interessants (o si més no les que hom considera així) al fons de l’”armari”, barrejades amb ximpleries que les fa encara més difícil de localitzar. En canvi, rellegir-se, contrastar-se i reescriure és molt més eficient i enriquidor: t’estalvies començar de zero, poleixes el text i segueixes endavant. Resumint: només hi ha una manera seriosa d’escriure, que és reescriure. Per a fer tot això, l’ideal és una wiki personal (per als amants del vim com jo, Viki funciona prou bé). El sacrifici que es fa amb aquest pas és perdre la conversa (o l’oportunitat de conversa, perquè –siguem realistes– de conversa, almenys en aquest blog, se’n veu poca). I amb ella, la possibilitat de contrastar públicament les idees.

Projectes informatius. De fa temps considero –i segueixo considerant– que l’existència de projectes informatius autònoms és vital per a una societat lliure. He escollit l’adjectiu autònom perquè algun n’havia de posar, però suposo que ja ens entenem. La informació és poder, diu la cita. Amb el temps, però, s’ha vist que això és lleugerament fals: la informació és indispensable, però el poder real rau en el coneixement, entès com a utilització de la raó i l’experiència per a processar i contextualitzar aquesta informació i fer-la útil. D’aquí que últimament pensi que més que projectes informatius el que ens (o em) fa falta són “projectes cognitius”, per anomenar-los d’alguna manera. Amb això es podria intentar matar dos ocells d’un tret: si reescriure és molt més productiu que escriure, fer-ho en petits grups d’afinitat ho és encara més, i a la vegada s’aconsegueix contrastar les pròpies idees de manera semi-pública. M’imagino que l’eina ideal per a això podria ser –de nou– una wiki, ara comunitària, complementada amb una llista de correu. Les reflexions més o menys estables òbviament serien interessants de publicar, utilitzant potser una organització d’aquest estil, però això s’hauria d’anar veient.

Crowdcorrupting: corruption is not a bug, it’s a feature

Aclaparats amb la quantitat i qualitat de corrupció que s’observa arreu, i ja que al final la ironia és l’última eina que ens queda, ahir amb uns amics estàvem discutint la possibilitat d’utilitzar la corrupció no com un error en el sistema sinó com una oportunitat d’incidir a favor de les polítiques que creiem que són adequades.

Si els grans poders utilitzen la seva capacitat econòmica per corrompre la política, per què no fer-ho nosaltres també? Repartim uns sobres entre la gent adequada per a que defensin la sanitat pública? Regalem uns vestits per a que facin una reforma laboral que ens garanteixi els nostres drets? Per a que construeixin l’escola o la línia de rodalies que realment fa falta? Si el micromecenatge, dut a terme amb eines com ara Verkami, és efectiu per a tirar endavant projectes interessants (jo l’últim que he patrocinat és aquest llibre sobre el País Valencià), ¿per què no construir una eina semblant que permeti fer petites aportacions que sumades aconsegueixin corrompre el ministre, el legislador, el jutge adequat?

Perquè en una societat justa i igualitària, els corruptes han d’estar a l’abast de totes les butxaques: corruption is not a bug, it’s a feature!

Subcontractes

Per què fer tu la feina que se’t demana al teu contracte, quan pots subcontractar-ho a una empresa xinesa que ho fa per la meitat del teu sou?

Via The Null Device llegeixo que això és el que va fer un programador als Estats Units d’Amèrica, que va enviar la seva clau via un missatger a l’empresa xinesa, que així es podia autentificar i utilitzar la VPN de l’empresa mare. Segons opina un tal Dr. Tim Stanley a The Telegraph, es tracta de capitalism at its best. En fi. A mi em recorda al llibre Jennifer Government: es comença amb això i s’acaba subcontractant un assassinat a la policia. No sé si recordeu que fa menys d’un any comentava que la policia grega venia els seus serveis a 30 euros l’hora. Doncs això.

La Resistència

Ahir, el “Jocs Populi” de Vilaweb recomanava La Resistencia, editat per HomoLudicus. I el vídeo no li fa prou honor —és dels nostres jocs preferits! Fa any i mig que hi juguem i encara no l’hem avorrit.

Es tracta d’un joc de 5 a 10 jugadors que dura una mitja horeta, i que es basa sobretot en la psicologia i la deducció. Una mica més de la meitat són membres de “la resistència” (3, en el joc de 5 jugadors), i la resta (2, en el de 5 jugadors) són espies infiltrats. Els de la resistència no saben qui és què, però els espies sí que es coneixen entre ells (i per tant saben també qui és de la resistència).

La dinàmica és semblant a la del joc dels homes llop, amb l’avantatge que ningú mor, i per tant tothom juga durant tota la partida. Està molt ben explicada a aquest blog. Bàsicament, consisteix a fer equips petits de pocs jugadors que hauran de dur a terme una missió. Un jugador proposa un equip, i tots els jugadors voten en secret si accepten la configuració de l’equip o no. Si l’equip no s’accepta, un altre jugador n’ha de proposar un de nou (o el mateix); si s’accepta, els membres de l’equip voten si la missió funciona o fracassa. Si funciona, un punt per la resistència. Si fracassa, un pels espies. El col·lectiu que aconsegueix 3 punts de 5 guanya.

No té més secret: enganyar, mentir, aconseguir que confiïn en tu i intentar deduir qui és espia i qui és resistència.

Triodos Bank i els seus certificats de dipòsits per a accions

Portava temps fet-hi voltes, i al final fa alguna setmana em vaig obrir un compte a Triodos. Últimament sembla que està força de moda per ser una de les anomenades “Banques Ètiques“. La veritat és que no n’estava ni n’estic del tot convençut, així que escric algunes de les reflexions “en veu alta” a veure si algú s’anima a fer-hi algun comentari.

Triodos diu invertir en sectors com el de les energies renovables, la tecnologia ambiental, l’agricultura ecològica, la bioconstrucció, el turisme sostenible, el suport a grups en risc d’exclusió o l’art, i té una llista pública dels llocs on inverteix, cosa que sempre s’agraeix. D’altra banda, no inverteix en armes, ni immobiliàries, ni règims dictatorials, ni en general entitats que incompleixin una llarga llista de criteris. El cert és que algunes de les seves inversions no són massa ètiques, com certes empreses relacionades amb la homeopatia i altres estafes semblants o a l’entitat que més denuncies per maltractament infantil acumula a Espanya. Però el que vaig pensar, en obrir-hi el compte, és que la resta de bancs segurament també inverteix en aquest tipus d’entitats, tot i que és difícil de saber-ho perquè no ho fan públic, i que mal per mal més valia que almenys m’asseguressin que certs sectors quedaven fora de les seves inversions.

Des d’un punt de vista més pràctic, Triodos té l’avantatge que no cobra cap comissió de manteniment del compte, hi tinguis o no una nòmina, i això és el que em va fer acabar decidint: si me’n desdic, tampoc hi hauré perdut res. (En canvi, la targeta de dèbit costa 18 euros l’any, cosa que a mi em sembla una barbaritat. És biodegradable, això sí. Potser si et quedes sense un duro inclús te la pots acabar menjant.)

L’última cosa que m’està fent dubtar, però, és aquesta oferta de comprar “Certificats de Dipòsits per a Accions de Triodos Bank“, un producte que s’assembla perillosament a les tristament famoses Participacions Preferents i que, si realment es tractés d’un banc ètic, faria bé d’explicar millor als seus compradors potencials. Aquest article en fa un anàlisi sincer i entenedor, i francament semblen una mitja estafa, per dir-ho planerament. L’opció de tenir o invertir els diners a Triodos és principalment ideològica, i per tant cal anar amb molt de compte que no et timin aprofitant-se de la bona voluntat (a altres llocs també et timen, però aprofitant-se d’altres coses).