Certament, una mala notícia: Público tanca la seva edició en paper. En principi la versió digital es mantindrà en funcionament, i diuen que és la quarta web d’informació general en visites a Espanya, però ja veurem com queda la cosa.
Público tenia les seves deficiències, i molts amics meus em diran que de vegades jugava amb un sensacionalisme més propi d’alguns mitjans d’ideologies dretoses i populistes. I en alguns casos tindrien raó. Però també és cert que havia anat més enllà —cap a l’esquerra— que qualsevol altre diari majoritari, que s’hi llegien notícies impossibles de publicar en altres llocs i que tenia una sensibilitat catalana difícil de trobar en qualsevol altre mitjà castellanoparlant. M’atreviria a dir, per exemple, que era l’únic diari en castellà on veia escrit País Valencià, i no aquesta cosa descafeïnada que ens venen avui en dia amb el nom de comunitat de la luz y de las flores. S’havia de llegir tenint en compte que era una visió més, és clar, però gairebé sempre era una visió més propera que la d’altres llocs, i a més això passa a tots els mitjans, inclosos el Diagonal i la Directa. També, si no recordo malament, havia utilitzat llicències copyleft, tot i que últimament s’havia passat al copyright de tota la vida, i havia tingut alguna mala praxi com la de la foto en Creative Commons. Però vaja, era un lloc on es publicaven notícies interessants i articles com molts dels que m’estic llegint ara en aquest recull d’en Gerardo Pisarello i en Jaume Asens: anàlisis i reflexions meditades i crítiques. En fi: jo el valorava i utilitzava molt, i prova d’això n’és tenir un delicious atapeït d’enllaços seus. A banda que començar el dia amb el còmic d’en Manel Fontdevila sempre anima (o indigna, però amb un somriure).
Però certament això de la premsa en paper va camí de la desaparició, i òbviament si un diari no té lectors que el comprin i clients que s’hi anunciïn, poca cosa més pot fer que tancar. En Vicent Partal sol dir coses intel·ligents sobre això (i també sobre altres temes, és clar): sobre el paper del paper, el paper dels blogs i el dels diaris digitals. Per exemple, en aquesta entrevista de fa un temps hi havia tres reflexions interessants:
El paper ja està mort com l’havíem entès fins ara, encara que no crec que acabi de desaparèixer mai. De fet, hi ha gent que està fent coses molt interessants en paper. Al centre de Milà, per exemple, es reparteix un diari que es diu Il Folio, només d’opinió, que val tres euros. Crec que això són bons exemples d’evolució del paper.
(…)
En un futur, els mitjans hauran de comunicar les notícies per Internet i el mòbil i deixar el paper per a la opinió.
(…)
Jo estic molt en contra del que s’anomena “periodisme ciutadà”. No importa que el periodisme només sigui una part de la informació o que, fins i tot, no sigui la fonamental. En termes democràtics és fabulós que tothom pugui expressar-se, però això no és periodisme.
Algú que té un bloc està fent una feina, però el periodisme és un exercici professional, que es fa en una redacció, cobrant, amb una determinada deontologia, uns codis, etc. Jo no conec un “cirurgià ciutadà”, i si existís, no m’agradaria que m’operés.
Segurament el paper no pot aguantar la immediatesa que ofereix internet, però pot compensar-ho, com diu Vicent, amb opinió de qualitat. O també amb un aprofundiment en les notícies que permeti una lectura més reposada. Aquí és on sembla que poden adaptar-se projectes com el Diagonal o la Directa. Projectes que, per cert, ara podria ser un bon moment per recolzar amb una subscripció.
