Non si prosegua l'azione secondo un piano.
La setmana passada vaig ser a Hongria, i en vaig tornar amb la recomanació d’escoltar aquest grup: Dresch Quartet. De moment només n’he trobat un directe, que està molt bé.
A last.fm descriuen Mihály Dresch com “un dels músics de jazz i folk més interessants de l’actual escena de Budapest”, tocant una barreja de free-jazz americà amb elements de la música tradicional hongaresa. Sigui com sigui, val molt la pena. Us el recomano!
Com l’any passat, aprofito l’excusa de Sant Jordi per recomanar quatre llibres que he comentat al blog des del passat 23 d’abril. Altres llibres que també he llegit aquest últim any i que us recomano són Maquis, d’Alfons Cervera, i Logicomix, d’Apostolos Doxiadis.
Max Barry — Jennifer Government
En ple domini global del neoliberalisme, què millor que aquesta novel·la de ficció que ens presenta una distopia a l’extrem oposat del 1984 de George Orwell: un món d’un futur massa proper on la major part de la societat està dirigida per grans empreses, el govern és pràcticament inexistent i sense cap poder real, absolutament tot està privatitzat i inclús les persones agafen de cognom el nom de l’empresa on treballen. Max Barry és un autor australià que sol escriure sobre màrqueting i política, i que també manté una web amb el joc NationStates, una mena de nomic més o menys basat en aquesta novel·la.
Joan Fuster — Nosaltres, els valencians
Repeteixo una recomanació de l’imprescindible Joan Fuster. Enguany, toca recomanar segurament el seu llibre més famós, que ens serveix per celebrar uns quants aniversaris: els 90 anys del naixement de Joan Fuster a Sueca i els 20 de la seva mort a la mateixa ciutat, però sobretot els 50 anys de la primera publicació de Nosaltres, els valencians, el mateix dia de Sant Jordi de 1962 i que es va convertir en el primer de l’Editorial 62. Tant si ja l’heu llegit com si no, és una bona excusa per abordar-lo de nou. Com deia el mateix Fuster, només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.
Pere Calders — Ronda naval sota la boira
Un altre aniversari per commemorar: els cent anys del naixement de Pere Calders, a qui se sol conèixer més pels seus contes, per exemple els de Cròniques de la veritat oculta o Invasió subtil i altres contes, o per l’obra de teatre Antaviana.
Aquest hivern, però, un amic em va deixar la novel·la Ronda naval sota la boira i vaig disfrutar-hi com feia temps que no em passava amb un llibre. Fins a tal punt, que m’ha fet adonar de com tenia d’oblidada la literatura catalana i m’han entrat ganes de llegir uns quants llibres que tenia pendents. Com ja explicava,
la novel·la és una mena de comèdia esbojarrada sobre un transatlàntic, a l’estil del Titànic, que es veu atrapat en un “estrany corrent circular” i, sota una boira constant, abocat a un naufragi que el propi capità del vaixell desitja. Tot plegat amb bones dosis d’ironia.
Gerardo Pisarello i Jaume Asens — No hay derecho(s): la ilegalidad del poder en tiempos de crisis
Gerardo Pisarello i Jaume Asens formen una parella força heterodoxa en el món del dret, per com són capaços d’enfocar temes ben diversos des d’una perspectiva dels drets i un ús, malauradament poc comú, del dret com a defensa del més dèbil. El llibre No hay derecho(s) és un recull d’articles publicats els últims anys, la majoria a diaris de gran tiratge, i que per tant s’adrecen a un públic ampli des d’un llenguatge accessible i a la vegada rigorós. Un llibre que critica la desaparició progressiva i difícilment reversible de drets en una època d’estat d’excepció permanent, i que amb les recents declaracions de personalitats de la política és més necessari que mai per a desenvolupar un discurs sòlid que ens permeti fer-hi front amb garanties.
—Bona tarda, com puc ajudar-lo?
—Tinc un problema del que m’agradaria parlar amb un oficial.
—Puc preguntar de què es tracta?
—Mmm —va dir—. M’han contractat per matar algú. Diverses persones, de fet.
(…)
—Bé, aprecio que hagis vingut a dir-nos-ho. Has fet el correcte. Ara deixa’m que t’expliqui les opcions que tens. (…) Primer, pots seguir endavant amb aquest contracte de Nike. Disparar a algunes persones. En aquest cas, el que faríem, si ens contractés el Govern o el representant d’alguna de les víctimes, és intentar arrestar-te.
—Sí.
—I t’arrestaríem, Hack. Tenim un percentatge d’èxit del vuitanta-tres per cent. Amb algú com tu, sense experiència, sense ajuda, t’agafaríem en qüestió d’hores. Així que t’aconsello fortament que no segueixis endavant amb aquest contracte.
—Ho sé —va dir en Hack—. L’hauria d’haver llegit, però…
—Segon, pots rebutjar seguir el contracte. Això t’exposaria a les penalitzacions que contempli el contracte. I estic convençut que no t’he de dir que poden ser dures. Molt dures. (…) Aquí tens la teva alternativa. Ens subcontractes la matança. Nosaltres satisfem el teu contracte, a un preu molt competitiu. Com segurament ja has vist als nostres anuncis, la teva identitat queda totalment protegida. Si el Govern ve a per nosaltres, no és el teu problema.
Aquest diàleg, traduït matusserament del llibre Jennifer Government, és entre Hack Nike, a qui han contractat sense saber-ho per a matar uns adolescents, i l’oficial de la policia Pearson. Aquesta escena tan extrema s’ha de contextualitzar dins la distopia que ens presenta Jennifer Government: un món dirigit per grans empreses, sense impostos i on tot (fins i tot la Policia, i gairebé també el Govern) està privatitzat. Fins a tal punt que pots subcontractar un assassinat a la policia. Xoca, però no deixa de ser un llibre de ficció.
Però ahir llegia aquesta noticia: “Els serveis d’un agent de policia grec, per 30 euros l’hora“.
Ja no és indignant. Fa por —pànic.
La setmana passada em van deixar, i em vaig llegir d’una revolada, aquest llibre: Logicomix, una búsqueda épica de la verdad. Me l’havien recomanat ja per diverses bandes, i l’última ressenya que n’havia llegit, al blog sobre la divulgació científica L’ase quàntic, l’havia deixat molt ben parat.
Una vegada el vaig tenir a les mans em vaig adonar que, en realitat, del mateix autor (el grec Apostolos Doxiadis) ja havia llegit, fa ja força temps, un altre llibre sobre matemàtiques titulat L’Oncle Petros i la conjetura de Goldbach, que pel poc que en recordo no em va impactar gaire.
Però anem al que ve al cas. El llibre en qüestió, Logicomix, repassa la recerca en lògica i els fonaments de les matemàtiques a través de la narració que en fa Bertrand Russell, un dels seus actors principals. La història va barrejant la vida del mateix Russell amb la d’altres filòsofs i matemàtics, com Georg Cantor, Gottlob Frege, Ludwig Wittgenstein, Kurt Gödel i uns quants més, i introduint alguns conceptes de lògica i teoria de conjunts, així com la famosa paradoxa de Russell que ho va fer trontollar tot i els teoremes d’incompletesa de Gödel. També surt breument Alan Turing, de qui enguany se celebra el centenari.
Les idees que s’hi presenten no són en absolut senzilles, però tot i això crec que és prou accessible per al lector que se’l llegeixi amb ganes i interès. A mi m’ha agradat prou i m’ha fet tornar a entrar ganes de llegir més (divulgatiu, és clar) sobre Russell, Wittgenstein i Gödel. A veure si trobo alguna cosa interessant i temps per dedicar-hi. Si en teniu alguna recomanació…
Aquest any és el centenari del naixement de Pere Calders, i arreu se’n senten i veuen coses. Ahir vam ser al Teatre Almeria a veure una adaptació teatral dels seus contes de Invasió subtil i altres contes. Us recomano que hi aneu, sobretot si us agrada la ironia de Pere Calders. Un espectacle de Gataro, la mateixa companyia de qui fa uns dos anys en vaig veure la representació —al mateix teatre, també— de The Black Rider. Us deixo amb dos contes curts seus (aquí en podeu trobar més):
Per a un demà millor
(Drama en menys d’un acte)
L’escena representa:
A l’esquerra, una posta de sol. A la dreta, un cap de setmana.
En alçar-se el teló, l’únic personatge de l’obra (jove de bona presència) s’avança amb el propòsit de recitar un estremidor monòleg de protesta. Però es desploma el teló a causa d’una avaria mecànica i l’esclafa. Llestos.
FI
(Els dimarts no hi ha funció, per descans de la Companyia.)
No se sap mai
De les quatre rodes del cotxe, n’hi havia una que girava al revés. Però era la bona, perquè provava d’allunyar-se d’una corba que ens va desmanegar a tots.
