#novullpagar: espoli o caciquisme?

L’altre dia comentava breument una columna de Josep Ramoneda que advertia de l’error de convertir l’argument econòmic en la principal raó per a la independència. Sóc dels que creu que si d’algun lloc ha de venir la independència és de la voluntat d’autogovernar-se.

Doncs bé, un dels problemes que planteja aquest argument econòmic l’exemplifica la notícia vaig sentir l’1 de maig durant tot el matí a Catalunya Informació sobre les accions del que ja en podem dir el moviment #novullpagar, i que a grans trets s’està repetint avui. Aquestes últimes setmanes, el moviment del #novullpagar ha passat de ser una anècdota d’algun vídeo aïllat penjat a youtube a una mobilització de desobediència civil força important. Finalment, els principals mitjans d’informació hi han dedicat atenció. L’informe dels silencis mediàtics de Mèdia.cat ja en parlava el 2010: la inversió en la infraestructura ja està més que amortitzada.

La notícia en qüestió repetia una cosa així com que els participants del #novullpagar “protesten pel greuge comparatiu que suposa que a Catalunya es concentrin la majoria de vies de pagament d’Espanya”. Però es tracta realment d’un espoli espanyol? És cert que aquí hi ha molts més peatges. Però no ens hem de quedar en aquest independentisme de testosterona de què adverteix Roger Palà. Els peatges no els paguem (o els paguen, qui vagi en cotxe) a Espanya sinó —principalment— a Abertis, una multinacional amb seu a Barcelona i íntimament relacionada amb Convergència i Unió. Per posar dos exemples, l’actual president Salvador Alemany, per exemple, és assessor del govern català en matèria econòmica (a més de, des de fa ben poc, president del Consell Social de la Universitat de Barcelona, però això és tema per un altre dia), mentre l’ex-conseller d’economia de la Generalitat catalana, Francesc Homs i Ferret (no confondre amb l’actual protaveu, Francesc Homs i Molist) va ser nomenat president d’Abertis Logística el 2007.

Jo no crec que estigui tan malament pagar peatges, al contrari. De fet, crec que té tota la lògica. És normal que siguin els conductors qui ajudin a pagar la construcció i el manteniment de les carreteres. Sempre que sigui un preu raonable, evidentment, i a través de peatges públics, que busquin un benefici comú, i no privats, que el busquin propi. De fet, és exactemanent el mateix que passa amb el transport públic, que he de pagar cada dia quan agafo el metro i el tren. Una mica en la línia del que deia aquest blog i del que defensa l’esquerra abertzale recentment.

Ara, com a desobediència civil és molt interessant. Veurem com ho gestiona CiU.

Eleccions a la Val Susa

El 8 d’abril, després de la vaga general i els incidents a Barcelona, Enric Juliana firmava un polèmic article on barrejava de tot i criminalitzava a tort i a dret a base d’alarmisme, fal·làcies i males argumentacions. Bàsicament, rebia l’anarquisme i rebien els italians. Neoanarcoitalianisme. L’ús de la fal·làcia de l’anarquisme violent per a espantar als lectors vanguardistes ja va ser intel·ligentment contestat en un article d’Adrià Estivill al seu blog Observatori de la fal·làcia, que aprofito per recomanar-vos. L’article d’Enric Juliana també li va valdre un fort rebuig de la comunitat italiana a Barcelona (també aquí), tant per criminalitzar l’històric moviment No-TAV com per utilitzar el fet que dos dels ferits fossin italians per a carregar demagògicament contra ells, tot passant de puntetes sobre el fet que es tractava, a més, de dos ferits de molta gravetat que han perdut l’ull per culpa de les bales de goma disparades pels Mossos d’Esquadra. Tot plegat, molt ben resumint en aquest impecable i implacable article de l’acampada de Barcelona.

El cas és que Enric Juliana, de bracet amb Felip Puig i la jutgessa Carmen García, van fer el ridícul el passat 1 de maig, quan una manifestació gran com mai havia vist en cap dia del treballador va resultat totalment pacífica i sense incidents, i van tornar-hi tot seguit quan la reunió del Banc Central Europeu, contra el qual el mateix Felip Puig havia convocat de facto a manifestar-se, va rebre com a resposta una cassolada des dels balcons de les cases. És a dir, el dispositiu policial més gran des de les olimpíades del 1992, amb més de 8.000 policies, per blindar Barcelona en la visita del Banc Central Europeu i evitar els disturbis que pot provocar una cassolada. Tot això, amb la suspensió del tractat Schengen i el manteniment arbitrari en presó preventiva de diverses persones (mireu aquest enllaç i aquest altre).

Doncs bé, Enric Juliana ha tornat a queda estrepitosament en ridícul aquesta setmana, quan el perillós, radical i violent moviment No-TAV s’ha alçat amb l’àmplia victòria a les eleccions municipals d’Avigliana, el poble més gran de la Val Susa, per on ha de passar el tren. Unes eleccions on de contrincant tenia ni més ni menys que una coalició del dretà Popolo della Libertà de Silvio Berlusconi i “l’esquerrà” Partito Democratico (en realitat, a Itàlia es porta encara més això del centre-dreta i centre-esquerra). En fi: ja n’hi ha prou de tanta demagògia i criminalització, no creieu?

Tinc un problema del que m’agradaria parlar amb un oficial

—Bona tarda, com puc ajudar-lo?

—Tinc un problema del que m’agradaria parlar amb un oficial.

—Puc preguntar de què es tracta?

—Mmm —va dir—. M’han contractat per matar algú. Diverses persones, de fet.

(…)

—Bé, aprecio que hagis vingut a dir-nos-ho. Has fet el correcte. Ara deixa’m que t’expliqui les opcions que tens. (…) Primer, pots seguir endavant amb aquest contracte de Nike. Disparar a algunes persones. En aquest cas, el que faríem, si ens contractés el Govern o el representant d’alguna de les víctimes, és intentar arrestar-te.

—Sí.

—I t’arrestaríem, Hack. Tenim un percentatge d’èxit del vuitanta-tres per cent. Amb algú com tu, sense experiència, sense ajuda, t’agafaríem en qüestió d’hores. Així que t’aconsello fortament que no segueixis endavant amb aquest contracte.

—Ho sé —va dir en Hack—. L’hauria d’haver llegit, però…

—Segon, pots rebutjar seguir el contracte. Això t’exposaria a les penalitzacions que contempli el contracte. I estic convençut que no t’he de dir que poden ser dures. Molt dures. (…) Aquí tens la teva alternativa. Ens subcontractes la matança. Nosaltres satisfem el teu contracte, a un preu molt competitiu. Com segurament ja has vist als nostres anuncis, la teva identitat queda totalment protegida. Si el Govern ve a per nosaltres, no és el teu problema.

Aquest diàleg, traduït matusserament del llibre Jennifer Government, és entre Hack Nike, a qui han contractat sense saber-ho per a matar uns adolescents, i l’oficial de la policia Pearson. Aquesta escena tan extrema s’ha de contextualitzar dins la distopia que ens presenta Jennifer Government: un món dirigit per grans empreses, sense impostos i on tot (fins i tot la Policia, i gairebé també el Govern) està privatitzat. Fins a tal punt que pots subcontractar un assassinat a la policia. Xoca, però no deixa de ser un llibre de ficció.

Però ahir llegia aquesta noticia: “Els serveis d’un agent de policia grec, per 30 euros l’hora“.

Ja no és indignant. Fa por —pànic.

L’argument econòmic

Aquests dies sóc per València, i és un gust poder-hi comprar un diari en català. El cert és que, a la mala notícia de la desaparició de Público, va seguir-li la bona de poder tenir, aquell mateix diumenge, l’Ara als quioscs valencians. L’Ara tindrà encara molts defectes: comprar per exemple el diari a València i veure que parla de “la Generalitat” o del “govern”, sense especificar d’on, és una bona mostra que el diari està pensat encara des d’una certa òptica i que li queda un bon tros per recórrer abans d’arribar als nivells de Vilaweb. Però certament és un goig.

El cas és que a la contraportada del diari d’avui hi ha aquesta columna de l’imprescindible Josep Ramoneda sobre l’error d’estar convertint l’argument econòmic en la principal raó per a la independència. No puc estar-hi més d’acord. Com diu Ramoneda, no és només un error per la dificultat de calcular balances i dèficits i la conseqüent manca de rigorositat, que també, sinó sobretot perquè si d’algun lloc ha de venir la independència és de la voluntat d’autogovernar-se. I més encara en moments com l’actual, on sembla que el govern —i sobretot, justament, el govern econòmic— deixa d’exercir-se des de les pròpies comunitats. Em quedo amb l’última pregunta que es fa:

Si Espanya ens sortís a compte la independència ja no tindria sentit?

Espero que poca gent pensi així. Sinó, serà la independència el que no ens sortirà a compte a la majoria.

Felip Puig i l’escalada autoritària

Ja he sentit a més d’un i de dos dir que inclús per a Convergència i Unió comença a ser incòmode tenir una persona com Puig de conseller. I no només pels escàndols d’abús de poder i de corrupció, com ara el destapat recentment per la cadena SER sobre un concurs a mida per a la seva cunyada, que no fan més que sumar-se als anteriors (recordem per exemple el famós 3%, que es veu que va acabar sent del 20%) i que Convergència i Unió ha sabut sempre capejar sense gaires entrebancs. Sinó sobretot pel que diu en públic i per la manera de dirigir una conselleria tant important com la d’Interior.

Certament, inclús des d’una ideologia dretana, però de base democràtica, les seves actituds i declaracions estan deixant de ser defensables. Si fa un any (i cito de memòria), Felip Puig deia una cosa així com “Arribarem fins on permeti la llei, i una mica més“, ara deixa anar coses de l’estil de “el nostre sistema de seguretat no acaba sent prou dissuasiu, no fa por” i, referint-se als ferits, “ja no s’hi val a dir jo no volia, jo passava per allí“. O inclús posa en dubte que es pugui criticar l’actuació de la policia, quan en una democràcia aquesta crítica i control permanent del poder no és una opció sinó una condició necessària bàsica. Són unes declaracions que, a més de tractar-se possiblement de delictives, deixen entendre la qualitat democràtica del conseller d’Interior. Que un càrrec públic d’aquest nivell digui que anirà més enllà de la llei, que el sistema de seguretat ha de fer por, i deixi entendre que qualsevol participant a una manifestació pot rebre cops o bales o ser detingut arbitràriament denota una manca de cultura democràtica altament preocupant.

El pitjor de tot, a més, és que la bèstia mediàtica té tanta força, i la societat sovint massa poc escepticisme i lectura crítica, que aquest discurs cala amb força entre un nombre significant de gent que veu bé la mà dura i la legislació per acabar amb un problema —el de la violència a les concentracions— que, com molt bé diu Benet Fusté, en primer ordre no és específic de les manifestacions polítiques sinó propi de qualsevol gran concentració de persones, i en segon ordre respon a un deteriorament de la situació econòmica i social d’amplis sectors (m’atreviria a qualificar-los ja de majoritaris) de la societat que només pot resoldre’s atacant aquests problemes, i no simplement les manifestacions i desordres que no en són res més que el símptoma i que amb més repressió, si bé pot ser que disminueixin en amplitud, no faran més que radicalitzar-se. I és que per a garantir que una manifestació (o una lluita qualsevol) sigui pacífica, no hi ha millor ingredient que fer-la massiva, com bé va demostrar tot el moviment del 15-M l’any passat. I, com segueix Benet Fusté, que els beneficis de comportar-se civilitzadament siguin majors que els de liar-la.

És responsabilitat de tots els que participem a aquestes manifestacions aconseguir que segueixin sent pacífiques i massives com les del maig passat —i més encara tenint en compte la poca utilitat de cremar un contenidor, o tres-cents—, però també és responsabilitat nostra, i de la resta de societat, qüestionar i respondre a aquesta escalada autoritària a què ens està duent tant les paraules i el comportament de Felip Puig com la negativa a escoltar el descontentament generalitzat.