El 31 de maig del 2011, el col·lectiu AltraItalia denunciava l’Estat feixista Italià per la seva participació en els bombardejos a Catalunya, entre ells el de Granollers. Ara, llegeixo que l’Audiència de Barcelona ha admès a tràmit el recurs d’AltraItalia, i obliga al jutge a investigar el cas que havia arxivat. Bones notícies, tot i el contrasentit que puguem investigar els pilots feixistes italians que van fer els bombardejos (pel fet que, “oficialment”, Itàlia no participava a la guerra i per tant queden fora de la llei d’amnistia de la transició), i en canvi no es pugui fer amb els crims “nostrats”.
Declaracions i sobiranies
Segueixo des de lluny l’aparició i discussió de les propostes de declaració de sobirania que estan fent els partits a Catalunya. Els amics amb qui sovint parlem sobre això ja saben que preferiria un procés més proper, municipal potser, però tenim el que tenim i ens les hem d’arreglar com puguem.
Ara llegeixo que “la CUP veu ara lluny adherir-se a la declaració de sobirania”. La veritat, espero que al final la declaració compti amb el màxim de suports. Però, com vaig llegir a algun lloc que ara no recordo (diria que era una editorial de Vicent Partal), si cal que la declaració es limiti a reconèixer la sobirania popular, que no és res més que el dret a decidir (sobre la independència i sobre el que faci falta), doncs que així sigui. Francament, però, no entenc per què CiU i ERC no volen fer una referència als Països Catalans, ni que sigui al preàmbul. Una cosa és voler tirar pel dret amb la independència primer a Catalunya, l’altra és obviar totalment la resta dels països. ICV sí que hi fa referència, ni que sigui de passada, però crec que és el mínim —jo, personalment, preferiria deixar-ho ben clar d’entrada, com fan les CUP. Aparentment hi ha força gent que no hi està d’acord (segons aquesta pregunta de l’Ara, no sé com estan els ànims per allà). Però la veritat, no ho entenc. I em fa vergonya de veure segons quins comentaris a la pregunta aquesta de l’Ara. Com diu en Joan Canela Barrull a Mèdia.cat, o jo mateix fa un temps, entre Catalunya i la resta dels països no hi ha tanta diferència: una mica menys de suficiència catalana ens aniria bé. Del PSC, no cal ni parlar-ne: això d’intentar defensar el dret a decidir sense reconèixer la sobirania popular no hi ha manera que ho aconsegueixi d’entendre, per molt que m’hi esforci.
El que més em sorprèn, però, és tanta reticència amb això dels Països Catalans, però que en canvi es doni per fet que vulguem seguir a la Unió Europea. Dic jo que si la sobirania és del poble, tal i com declaren, això ens ho haurien de preguntar abans, oi? Diu la declaració de CiU i ERC que el Parlament defensarà els principis de la Unió Europea, com ara el famós estat del benestar i la democràcia, principis que costen de veure en aplicació, i que té la voluntat de permanència en aquesta Unió. Jo fa temps que en dubto, d’aquesta Unió, i sembla ser que hi ha veus que comencen a dir el mateix.
Hi ha un altre punt clau en la proposta de la CUP que em sembla molt interessant: la necessària desobediència civil que s’haurà de dur a terme. Es miri com es miri, un procés com el de declarar la independència és un trencament de la legalitat i una desobediència a l’estat. A mi això no em preocupa en absolut, sinó al contrari, perquè situa la sobirania realment en les persones i no en les abstraccions polítiques, siguin aquestes estats espanyols, parlaments catalans o el que toqui en aquell moment. És per això que considero que un procés d’aquest estil és especialment complicat per als partits de dretes, com a partits d’ordre que són, però també per als més esquerrans, si com passa sovint i aquí tenen més al cap la cosa de partit que d’esquerrà. Incloure doncs a la declaració la necessària desobediència civil que exigeix un procés com aquest, i posar el Parlament com a una entitat que acompanya i recolza aquesta desobediència, i no en la direcció inversa de fer-lo el protagonista a qui “el poble de Catalunya” ha d’arropar, és un encert que malauradament dubto que aconsegueixi arribar a la declaració final.
I finalment, el punt sobre el dret a vot de tots els habitants de Catalunya em sembla el més important a nivell de legitimació del dret a decidir. D’això no m’ha semblat que cap altre partit n’hagi parlat, i francament m’agradaria sentir-ne la seva opinió. Al cap i a la fi, si volem negar el dret a votar d’un sector de la població, més val que deixem votar només els que estiguin a favor del sí a la independència i aconseguim una bona unanimitat, no creieu?
Aaron Swartz
De l’Arnau llegeixo del suïcidi de l’Aaron Swartz, copropietari de Reddit, inventor del RSS 1.0 i que fa cosa de dos anys va agafar un portàtil, el va posar a un armari del MIT i el va connectar a la seva xarxa, descarregant-se així un bon grapat d’articles acadèmics de JSTOR i aparentment posar-los en circulació. Tot com a forma de desobediència civil per defensar l’accés lliure a la ciència i al coneixement. S’enfrontava ara a una pena de 35 anys de presó, i a uns costos del judici d’un milió de dòlars. Totalment desproporcionat, oi? Ara JSTOR diu això.
El que és més interessant és el que diu, per exemple, Alex Stamos, The Truth about Aaron Swartz “Crime”, Lawrence Lessig, Prosecutor as bully, Scott Aaronson, o Glenn Greenwald a The Guardian. També hi hagut tot de gent que via twitter i #PDFtribute han penjat els pdfs dels seus articles online. Jo ja ho faig sistemàticament, animeu-vos vosaltres també a fer-ho.
Sistemes feudals per a una nova era
Via The Null Device llegeixo que al Regne Unit estan preparant una unitat de policia especialitzada en crims contra la propietat intel·lectual, i que actuarà a tot l’estat. La part interessant, però, és que la unitat forma part de la policia local de la City: un trosset de Londres que aparentment està governat per un sistema feudal, adaptat als nous temps neoliberals.
Aquesta “milla quadrada” es divideix en 25 districtes electorals, a quatre dels quals els seus 9.000 habitants hi poden votar, mentre que a la resta els vots els emeten les empreses (principalment bancs), que tenen un vot ponderat respecte el seu número de treballadors. Però els treballadors no hi tenen res a dir, en el vot de la seva empresa, sinó tan sols els directius!
La cosa té encara més trellat, perquè no tothom pot ser escollit representant a la City, i en diversos aspectes està inclús fora de l’autoritat del parlament britànic. Heu llegit Jennifer Government?
De senador a emperador
Segueixo per sobre les notícies que arriben d’Itàlia, on la seva coneguda rocambolesca política ens va delectar recentment amb el partit de Silvio Berlusconi retirant el seu suport al govern “tecnòcrata” de Mario Monti, per després dir que si Monti es presentava, Berlusconi li deixava el primer lloc, i seguidament afegir que en qualsevol cas més valia que no es presentés.
Aquest mes he estat veient de tant en tant els informatius de la Rai, i l’últim em va sorprendre per l’aparent “demanda” que feia per a que Monti es presentés a les properes eleccions (tot i que els partits que el “recolzaven” li hagin retirat el suport), mentre Monti deia “no, però si jo no vull”. Ara resulta que Monti al final no es presentarà a les eleccions italianes. La raó, o això diu, és que com a senador vitalici no pot presentar-se com a candidat a les llistes electorals. No conec els detalls de les institucions italianes, però m’imagino que si va ser capaç d’acceptar el càrrec de senador vitalici ad hoc per a poder ser designat president del Consiglio sense haver estat escollit, bé podria ara renunciar a aquest càrrec per a presentar-se a les eleccions.
Però no, per a ell és molt més còmode no presentar-se a les eleccions (amb la possibilitat, gens remota, de perdre), i en canvi “suggerir” que els partits adoptin el seu programa i el nomenin president del Consiglio igualment. Era l’últim que em faltava per veure d’aquest sistema: total, per a què fer eleccions ja, si qui acabarà governant ni tan sols es presenta i pretén imposar el seu programa sense necessitat d’obtenir la representativitat necessària.
Quan jo vaig estudiar, d’això se’n deia dictadura. I no ens ha d’estranyar, si és el resultat d’un cop d’estat.

