Maurizio Maggiani — Il coraggio del pettirosso

Feia temps que tenia pendent llegir un llibre de Maurizio Maggiani, així que vaig aprofitar una visita a la nova llibreria italiana Le Nuvole, al barri de Gràcia de Barcelona, per comprar-me el que crec que deu ser el seu llibre més famós, El coratge del pit-roig (ignoro si està traduït al català). El llibre d’aquest escriptor italià, que recentment ha alliberat sota llicència copyleft els seus primers contes, dels que ha recuperat els drets exclusius, narra els pensaments i viatges d’un alexandrí fill de forners italians anarquistes que vol retrobar les seves arrels, que acaben sent simplement el desig de llibertat. M’hi vaig encarar amb una certa reserva, pensant que potser seria pesat i se’m faria difícil després d’una bona temporada sense lectures en italià, però em va sorprendre positivament.

Joe Sacco — Notas al pie de Gaza

Del dibuixant de còmics i periodista Joe Sacco ja n’havia llegit Palestine, una novel·la gràfica que relata les experiències del propi autor a Cisjordània i la Franja de Gaza entre el desembre del 1991 i el gener del 1992.

Palestine és un llibre altament recomanable, del que Notas al pie de Gaza (Footnotes in Gaza, en la seva versió original en anglès) n’és una ampliació. És una visió molt interessant del conflicte, amb la peculiaritat respecte d’altres llibres de ser una novel·la gràfica, amb l’estil personal i implicat de l’autor.

Diversos autors — Anarquisme i alliberament nacional

Dient-ho de manera ràpida, aquest any ha estat prou mogudet nacionalment. Així que, després de l’atipada general dels mitjans de comunicació, que et deixen amb la somnolència típica d’un gran àpat, vaig córrer a buscar el llibre Anarquisme i alliberament nacional, escrit durant la dècada dels 80 i que en la nova reedició compta amb un epíleg de Jordi Martí i Font. El llibre s’enfronta amb la definició de nació, l’anàlisi de l’estatisme i l’estatalisme, i com casar l’alliberament nacional amb la ideologia anarquista, i ho fa d’una manera planera i entenedora, però mantenint a la vegada rigor en l’anàlisi i les propostes. Molt recomanable.

Manuel de Pedrolo — Totes les bèsties de càrrega

I finalment, després de llegir un recull d’articles de Manuel de Pedrolo tenia ganes de tastar-ne una novel·la, més enllà de l’àmpliament llegit Mecanoscrit del segon origen. En el cas de Totes les bèsties de càrrega, ens trobem davant d’una distopia a l’estil del 1984, Fahrenheit 451 o Brave New World, ara en una societat ofegada per la burocràcia. Tot plegat en un estil còmic i grotesc, que recorda de vegades a Pere Calders.

Un hipergraph és una parella de conjunts , on és el conjunt de nodes () i és el conjunt d’hiperarestes (subconjunts de diferents del conjunt buit): . Un hipergraph és -uniforme (i escrivim ) si totes les seves hiperarestes tenen exactament elements. És a dir, . Amb aquestes definicions un graf normal i corrent és un hipergraf -uniforme.

El problema a l’hora de visualitzar un hipergraf és com dibuixar les hieprarestes. Una opció és dibuixar una àrea que inclogui els nodes continguts en l’hiperaresta. Una altra opció és dibuixar una aresta simple (és a dir, connectant només dos nodes) per cada parella de nodes dins d’una hiperaresta. En aquest cas, però, és fàcil confondre l’hipergraf amb un graf estàndard, o confondre arestes simples que corresponen a hiperarestes diferents. El que he fet amb la funció HypergraphPlotHighlight és combinar les dues opcions (dibuixant àrees i arestes simples), i a més diferenciar hiperarestes diferents amb colors diferents. El resultat encara no és òptim, però poc a poc s’hi acosta.

El següent exemple representa l’hipergraph amb E={{1, 2, 3}, {2, 3, 4}, {4, 5, 6, 9, 10}, {3, 5, 7, 8}, {1, 3, 8}, {7,  9}}:

I aquí va el codi. Estaria encantat de rebre millores!

HyperedgesToIndexedEdges[es_] := 
 Flatten[Table[{#[[1]] -> #[[2]], i} & /@ KSubsets[es[[i]], 2], {i, 1,
     Length[es]}], 1]

Options[HypergraphPlot] = 
  Join[Options[GraphPlot], {ColorScheme -> ColorData[1, "ColorList"]}];
SetOptions[HypergraphPlot, MultiedgeStyle -> .02];
HypergraphPlot[hyperedges_, opts : OptionsPattern[]] := Module[{},
  GraphPlot[HyperedgesToIndexedEdges[hyperedges], 
   DirectedEdges -> False, 
   EdgeRenderingFunction -> ({Thick, 
       OptionValue[ColorScheme][[
        Mod[#3 - 1, Length[OptionValue[ColorScheme]]] + 1]], 
       Line[#1]} &), FilterRules[{opts}, Options[GraphPlot]], 
   FilterRules[Options[HypergraphPlot], Options[GraphPlot]]
   ]
  ]

Options[HypergraphPlotHighlight] = 
  Join[Options[HypergraphPlot], {HighlightThickness -> .15, 
    HighlightOpacity -> .15}];
HypergraphPlotHighlight[hyperedges_, opts : OptionsPattern[]] := 
 Module[{coords, HLcoords, Ncoords, verts, vpos,
   indexedEdges
   },
  indexedEdges = HyperedgesToIndexedEdges[hyperedges];
  verts = VertexList[indexedEdges /. Tooltip -> List];
  coords = 
   GraphCoordinates[indexedEdges, 
    FilterRules[{opts}, Options[GraphPlot]], 
    FilterRules[Options[HypergraphPlotHighlight], Options[GraphPlot]]];

  (*Prepare the highlights for every hyperedge*)

  vpos = Table[
    Position[verts, Alternatives @@ hyperedges[[i]]], {i, 1, 
     Length[hyperedges]}];
  HLcoords = 
   Table[Extract[coords, vpos[[i]]], {i, 1, Length[hyperedges]}];
  Ncoords = 
   Table[Complement[coords, HLcoords[[i]]], {i, 1, 
     Length[hyperedges]}];

  Show[(*Draw the background highlightings*)
   Graphics[Table[
     {
      OptionValue[ColorScheme][[
       Mod[i - 1, Length[OptionValue[ColorScheme]]] + 1]], 
      Opacity[OptionValue[HighlightOpacity]], Polygon[HLcoords[[i]]]
      }
     ,
     {i, 1, Length[hyperedges]}]
    ],
   (*Finally draw the graph*)

   HypergraphPlot[hyperedges, 
    VertexCoordinateRules -> Thread[verts -> coords], 
    FilterRules[{opts}, Options[HypergraphPlot]], 
    FilterRules[Options[HypergraphPlotHighlight], 
     Options[HypergraphPlot]]]
   ]
  ]

Si els grans poders utilitzen la seva capacitat econòmica per corrompre la política, per què no fer-ho nosaltres també? Repartim uns sobres entre la gent adequada per a que defensin la sanitat pública? Regalem uns vestits per a que facin una reforma laboral que ens garanteixi els nostres drets? Per a que construeixin l’escola o la línia de rodalies que realment fa falta? Si el micromecenatge, dut a terme amb eines com ara Verkami, és efectiu per a tirar endavant projectes interessants (jo l’últim que he patrocinat és aquest llibre sobre el País Valencià), ¿per què no construir una eina semblant que permeti fer petites aportacions que sumades aconsegueixin corrompre el ministre, el legislador, el jutge adequat?

Perquè en una societat justa i igualitària, els corruptes han d’estar a l’abast de totes les butxaques: corruption is not a bug, it’s a feature!

Divendres passat, Marc Ribot tocava a Dornbirn amb el seu Ceramic Dog, i allà érem. Feia temps que volia veure’l(s) –fa algun any, quan van anar a Vic, me’ls vaig perdre. No intentaré definir-los, perquè és prou difícil (a la web del concert els posaven com a free/punk/funk/experimental/psychedelic/post electronica, clar oi?). És un guitarrista increïble, en qualsevol de les seves “versions”: tocant temes de John Zorn amb Bar Kokhba, jazz llatí amb els Cubanos Postizos, guitarrista en alguns discs de Tom Waits o Vinicio Capossela, i tants d’altres (m’agrada molt també el disc conjunt amb el Lucien Dubuis Trio). En fi, si no el coneixeu, busqueu-lo i dediqueu-li una bona escoltada.

I per cert, aparentment té un nou disc amb els Ceramic Dog!

La wiki (o viki, com jo l’anomeno, per raons d’editor de text) va anar entrant lentament en letargia, però curiosament vaig reactivar-la recentment, en part gràcies al fet de no tenir ara mateix una connexió estable a internet. I he pogut comprovar el que comenta en Pere en el seu últim article: editar sol ser més productiu que començar de zero. I revisant textos propis s’aprèn molt (i un mateix de vegades s’espanta i tot: per això fa poc vaig afegir aquí a la columna de la dreta un enllaç a articles aleatoris del blog –és divertit, i de vegades una bona lliçó, fer una mica d’autoarqueologia de tant en tant). Per això jo resumiria la reflexió d’en Pere parafrasejant en Joan Fuster: només hi ha una manera seriosa d’escriure, que és reescriure.

El que li mancaria a aquest sistema, però, és el que apunta en Manel sobre l’intercanvi d’idees que permet un blog. Tot i que aquesta conversa interblogs sigui de vegades menys de l’esperada, és necessària per contrastar les idees pròpies i posar-les a examen.

$ sudo apt-get install sam2p

I cridar-lo:

$ sam2p exemple.png EPS: exemple.eps

I fet! A punt per utilitzar-la, per exemple, amb el LaTeX.

Doncs bé, l’altre dia vaig veure que, amb d’altres entitats, l’Associació Catalana de Comunicació Científica havia escrit una carta (pdf) al defensor del lector de La Vanguardia que criticava aquesta manca no només de rigor científic sinó també d’ètica periodística, que hauria de posar en dubte aquest tipus de declaracions. La carta anava acompanyada d’unes 1000 adhesions. La resposta de Josep Rovirosa, el dit defensor del lector, es pot llegir aquí. Llegiu-la vosaltres mateixos i jutgeu-la.

Com a únic comentari, trobo preocupant aquesta tendència general a defensar la “llibertat d’opinió” sense posar en dubte i exigir explicacions convincents de les declaracions que fa l’entrevistat de torn. Això no és un problema limitat a l’àmbit de la ciència (o més ben dit, pseudociència o contraciència), sinó àmpliament estès i amb especial incidència en les “notícies” sobre “política”, que no fan sinó limitar-se a reproduir les opinions del “polític” que en aquell moment ha tingut ganes d’obrir la boca. Per agafar un exemple recent, m’és indiferent que en Duran i Lleida “opini públicament” que el seu partit no és culpable de finançament il·legal. El que és important, i hauria de ser notícia, és que la sentència judicial així ho declara (i, a més, el propi partit ho accepta com a cert).

Via The Null Device llegeixo que això és el que va fer un programador als Estats Units d’Amèrica, que va enviar la seva clau via un missatger a l’empresa xinesa, que així es podia autentificar i utilitzar la VPN de l’empresa mare. Segons opina un tal Dr. Tim Stanley a The Telegraph, es tracta de capitalism at its best. En fi. A mi em recorda al llibre Jennifer Government: es comença amb això i s’acaba subcontractant un assassinat a la policia. No sé si recordeu que fa menys d’un any comentava que la policia grega venia els seus serveis a 30 euros l’hora. Doncs això.

Un conjunt de vectors és linealment independent si i només si el rang de la matriu és . La següent funció, doncs, retorna la llista dels primers vectors linealment independents a partir d’una llista qualsevol de vectors:

FirstLinearlyIndependent[vec_List] := Module[
  {a = {}, i = 1, n = Length[vec]},

  While[i <= n,
   If[
    MatrixRank[Append[a, vec[[i]]]] == Length[a] + 1,
    a = Append[a, vec[[i]]]
    ];
   i++;
   ];
  a
  ]