D’altra banda, però, uns dies després llegia al mateix blog com el seu autor es lamentava que la “censura” (una altra paraulota) que aplicarà Twitter a partir d’ara ens portaria a haver d’aguantar un munt de queixes tirant a ridícules. I, mareta meua, tenia raó. En aquest cas, no puc estar més d’acord amb ell. Que Twitter decideixi no publicar segons què en un moment on qualsevol pot obrir-se un blog o un compte a altres serveis, com per exemple identi.ca, és potser una putada. Però jo aniria amb compte abans de dir-n’hi censura.

Regla 350 (Mutable): Comprar la victòria

Un jugador que disposi de 256 punts o més pot destruir-ne 256 per comprar la victòria i satisfer la condició de “Victòria comprada”, guanyant així la partida.

Avui, a la partida de nomic que estem fent, he arribat a 260 punts i me n’he gastat 256 per “comprar la victòria”. Però la partida segueix: us hi apunteu? Us ho recordo: un joc en el qual canviar les normes és un moviment.

Sobre pintura. Es tractava d’un pintor hàbil, valencià, seguidor de Sorolla. Reomplia els seus llenços amb una certa gràcia, el mar com a fons, molts blancs per a «realitzar» la llum, un poc de blau perquè no diguen, i un culet de nen, que sempre dóna un toc familiar i somrient al conjunt. El pintor Vinadell no es féu ric amb les seues manufactures, perquè cap a l’any 1930 el sorollisme ja no es cotitzava ni tan sols a València. Però, pel que sembla, i deixant a part la seua obra, Vinadell tenia les idees clares

«No es pinta el que es veu, sinó el que s’ha après a pintar. Els cubistes fan això, es copien els uns als altres, però nosaltres també, els realistes. Jo agafe un pinzell, em col·loque davant el que vull pintar, una natura morta o una marina, i pense, primer que res, en el que va fer don Joaquim…»

Don Joaquim era Sorolla. La confessió està treta d’una entrevista publicada a El Eco de Sucro, full dominical que apareixia a Cullera el 1934. I no és de desdenyar. Els romàntics dels Pirineus no feien una altra cosa. Ni els xicots de l’última exposició de Granollers en homenatge a Joan Miró.

Algú introdueix el «canvi», de tant en tant; però la resta, el que ve després, és «fer el que féu don Joaquim».

I m’ha fet gràcia la menció de Granollers. Em pregunto si algun granollerí em llegeix i si sabrà a què es refereix Fuster.

Sigui com sigui, m’ho estic passant pipa llegint els articles carregats d’ironia de Contra Unamuno i tots els altres. Aquest Fuster dispara a matar. Aprofitant els 20-50-90 que celebrem aquest any, us en recomano la lectura!

I es que, com comenta Manel Rodríguez Castelló (director de l’IES Ferrer i Guàrdia de Benimaclet) en  aquest interessantíssim article a Vilaweb,

Més o menys apamada la magnitud de la tempesta, l’escola pública es troba avui en un moment absolutament novedós. El conflicte, que no ha fet més que començar, ja no és estrictament laboral, gremial o sectorial, sinó de caràcter nítidament social i polític.

Molts instituts es troben escanyats pels impagaments del govern, que a més ara té la intenció d’enviar al carrer a moltíssims interins. I als que mantinguin la feina, fer-los fora a l’estiu per recontractar-los —potser— cada setembre. En aquesta ocasió, la notícia surrealista ens venia d’Almassora, on un alumne de l’IES Vila-roja va fer aquesta foto de la seva classe, on tots van ben abrigats i tapats amb mantes, i la va penjar al Facebook. La foto ben aviat va circular per diaris i internet. Resultat sorprenent: la directora de l’institut, Rocío Ródenas, expulsa aquest alumne per “malmetre la imatge de l’institut” (en comptes d’aprofitar-la per denunciar l’abandó del govern valencià, que tindria més sentit), emparant-se a més amb una suposada normativa del claustre escolar que després ha resultat ser completament falsa. Resulta que, tirant una mica de Google, aquesta mateixa directora va ser la primera del País Valencià que va prohibir el vel islàmic al seu institut (tot i, curiosament, no tenir cap alumna musulmana), creant una forta polèmica.

En fi. Si per alguna raó ha estat possible arribar a aquesta situació d’emergència és en gran part per com

El govern valencià ha balafiat i ha dilapidat els recursos públics amb una política clientelar basada en els grans esdeveniments que no han generat riquesa ni ocupació, l’especulació urbanística, que ha suposat l’enriquiment d’unes poques persones a costa de la destrucció del territori, i la privatització dels serveis públics i de l’ensenyament públic amb el desviament de recursos a la privada que obté beneficis a costa de les arques públiques.

Sense un atac directe i constant a l’educació i la formació d’una cultura crítica i qüestionadora això no hagués estat possible:

devem a l’esforç sistemàtic de 16 anys de govern del PP, amb vents constants que invariablement han bufat de ponent, la tempesta que ha col·locat l’ensenyament públic i la societat valenciana en situació pràctica de col·lapse.

És moment, doncs, de veure si la societat valenciana és capaç de conjugar-se, en l’accepció que comentava fa alguna setmana Vicent Partal, i plantejar una batalla que permeti canviar aquesta deriva cap al col·lapse econòmic, social i cultural. Acaba Manel Rodríguez el seu article dient:

La batalla, que es presumeix llarga, no consisteix a canviar un Conseller perquè en posen un altre de semblant, sinó una cosa més difícil: recuperar el valor de la intel·ligència, la cultura i l’educació. I això només es podrà aconseguir canviant no sols un mal govern sinó un model social i polític que ha fet fallida per tots els costats. Avui ens toca als treballadors de l’ensenyament i als de sanitat, i a tots els valencians i valencianes que no hem perdut la dignitat en el vendaval, encapçalar una revolta que si no s’estén pertot arreu i implica tota la societat no farà camí.

Actualització (19:40): Les manifestacions a València i Alacant estan resultant massives. El vídeo mostra una panoràmica de la manifestació, al carrer Xàtiva. La manifestació es pot seguir al Twitter amb l’etiqueta #stopretalladesGVA.

Actualització (23:25): Vilaweb parla de 180.000 manifestants entre València i Alacant. L’Ara, de 70.000 a València i 40.000 a Alacant. En qualsevol cas, una mobilització com feia temps que no es veia al País Valencià.

No és cosa només d’ara i d’aquest recent augment de taxes, sinó que segueix una tendència dels últims cinc anys:

El número de graus i màsters sobre temes com reflexologia, aromateràpia, acupuntura i homeopatia s’ha reduït a la meitat des de 2007, de 40 a 21.

I segons informa The Telegraph no és tot mèrit de l’augment de preus, sinó també de la

creixent pressió de científics i doctors, que estan furiosos perquè els diners dels contribuents es gasten en ensenyar als estudiants sobre teràpies amb cristalls i “camps energètics”.

Tot plegat, un exemple més de com una moda social va arribar a contagiar els governs, que seguint la popularitat de la medicina alternativa va decidir finançar graus universitaris sense assessorar-se de si es trobaven realment recolzades per evidències científiques.

Els tancaments són parcialment el resultat d’una campanya liderada pel Dr. David Colquhon, professor de farmacologia a l’Univeristy College London, i del grup de pressió racionalista Sense about Science. El 2007, quan la medicina alternativa era molt popular, 16 institucions d’educació finançades públicament oferien 42 estudis complets de graduat sobre 12 formes diferents de medicina que no estava basada en evidències científiques. Els graus incloïen ayurveda, naturopatia, massatge terapèutic i homeopatia.

(…)

La seva popularitat va rebre el suport del príncep de Gales, que va fer campanya per millor l’estatus de la medicina alternativa a l’NHS [el sistema públic de salut].

Em recorda l’última ministra de Sanitat del govern Zapatero, Leire Pajín, portant la tristament famosa pulsera Power Balance. Per sort, al Regne Unit, ara

Només les medicines i teràpies que estan recolzades per alguna forma d’evidència clínica de la seva eficàcia, encara que sigui controvertida, es mantenen com a matèries del nivell d’un grau; principalment, l’acupuntura i la medicina xinesa.

Aquí tampoc ens quedem enrere amb aquest tipus d’”estudis”. El blog La lista de la vergüenza recull una llista de totes les universitats espanyoles amb carreres o estudis relacionats amb les pseudociències.

La Serrania és una comarca de l’interior del País Valencià, de menys de 20.000 habitants, geografia ben abrupta i de parla castellana, que limita amb la província de Terol al nord i la de Conca a l’oest. Resulta que, acabada la guerra civil, va ser una de les zones amb presència de maquis, i d’entre ells un tal Ojos Azules, un dels personatges de la novel·la.

La història en aquest cas és la d’un grup de maquis i la del poble d’on molts han marxat i on encara viuen les seves dones i fills. Saltant d’un personatge a un altre va deixant veure la vida, la misèria i la por des dels ulls dels maquis, de les dones, dels fills, dels guàrdies civils i de la resta del poble. Encara que molt trist, és una bona manera de repassar aquesta part de la nostra història recent des d’un punt de vista molt proper i de conèixer —o reconèixer— algunes parts d’aquesta comarca valenciana.

—Déjate de tonterías, eran ellos quienes luchaban de verdad, nosotras sólo sufríamos aquí abajo, sólo eso.

Y fueron ellas, mi madre, Rosario y tantas otras mujeres quienes hicieron de la intimidad de su dolor un frente inexpugnable a la barbarie de los fascistas.

Això ha fet que avui hi hagués una vaga d’usuaris, muntada amb el nom de TMB51, que volia ser de l’estil de la vaga de tramvies del 1951 i de la qual en sóc tirant a escèptic, i que pel que es veu ha tingut poca repercussió, segons les notícies aparegudes a diaris com Vilaweb o l’Ara.

A més de les crítiques i el rebuig, també han començat a aparèixer algunes iniciatives que intenten trampejar aquesta pujada. Una d’elles és Memetro, una mena de “cooperativa de multes”, com expliquen a Enfocant, on les multes per viatjar sense bitllet es paguen col·lectivament, reduint l’impacte sobre l’usuari. L’altra és Promobilletes, una iniciativa de dos enginyers de la UPC que consisteix en utilitzar publicitat d’una empresa que fa d’esponsor i paga una part d’una T-10, que per tant surt més barata. Pel que sembla, TMB ja ha demanat una reunió amb els dos enginyers. És a dir, que la possible polèmica de posar publicitat al bitllet (i que em recorda discussions semblants sobre si posar publicitat a una universitat és o no és privatitzar-la…) salta pels aires perquè ja es fa externament. És a dir, que si la cosa tira endavant s’haurà augmentat tant el preu del bitllet que sortirà a compte afegir-hi publicitat “privadament”. Increïble.

El que volia fer aquí, però, no és tan criticar aquesta pujada (que també), sinó més aviat veure quina és la combinació de bitllets que surt més a compte en funció dels viatges mensuals que es fan, i sobretot si té sentit que hi hagi una T-50/30 com l’actual. L’anàlisi és simple, i es centra únicament en un mateix tipus d’ús (és a dir, transport dins d’unes mateixes zones), obviant per tant la possibilitat que durant uns dies (per exemple, els laborals) s’utilitzi el metro per a un cert recorregut i uns altres (per exemple, els caps de setmana) per a un altre. Tot i així, com a idea general crec que pot servir per una persona que utilitza el transport públic per anar a treballar. Per a una crítica de la T-50/30 també podeu llegir aquest altre blog.

Així doncs, quin bitllet hem de comprar?

1 zona

El bitllet senzill costa 2 euros, i la T-10 (9,25 euros) —que jo sàpiga— no caduca fins al canvi de tarifes. Així que només té sentit comprar bitllets senzills si fem com a màxim 4 viatges anuals. A partir de 5, sempre és millor comprar una T-10. Cada viatge amb T-10 costa 0,925 euros, mentre que la T-50/30 (50 viatges en 30 dies) surt a 37 euros, de manera que fins a 40 viatges mensuals el millor és utilitzar només T-10. A partir de 40 viatges, surt més barat gastar la T-50/30, que ens deixa un cost efectiu per viatge que baixa fins a un mínim de 0,74 euros. La T-Mes tampoc la considero (si es fa servir el transport públic regularment, la T-Trimestre és equivalent i més barata). La T-Trimestre ens surt més a compte que tirar de T-50/30 a partir de 61 viatges mensuals.

Resumint, ens queden 3 intervals diferents:

• Per a 40 viatges mensuals o menys, utilitzar només T-10, amb un cost/viatge de 0,925 euros.
• Entre 40 i 60 viatges mensuals, utilitzar només T-50/30, amb un cost/viatge d’entre 0,925 i 0,74 euros.
• Per a 61 viatges mensuals o més, la T-Trimestre, amb un cost/viatge inferior a 0,74.

El més curiós, i que ja comentava abans, és el mal comportament que té la T-50/30. En principi, aquesta hauria de ser una targeta per qui va a treballar i gasta el transport públic dues vegades per jornada laboral, que acaben sent aproximadament 42 viatges mensuals (la línia vertical discontínua en els següents gràfics). Per tant, el cost mínim d’aquesta targeta s’hauria de situar just a aquest valor (és a dir, ser una T-42/30, i baixar-li el preu), quan en realitat queda molt proper a utilitzar 4 T-10.

Cost per viatge (en euros), en funció del número de viatges mensuals, per a una zona. La línia blava correspon a utilitzar sempre la T-10, la lila a utilitzar sempre la T-50, i la groga a la T-Trimestre.

Cost mensual (en euros), en funció del número de viatges mensuals, per a una zona. La línia blava correspon a utilitzar sempre la T-10, la lila a utilitzar sempre la T-50, i la groga a la T-Trimestre.

2 zones

Per a 2 zones, també tenim 3 intervals diferents, però amb els extrems lleugerament diferents:

• Per a 33 viatges mensuals o menys, utilitzar només T-10, amb un cost/viatge de 1,84 euros.
• Entre 34 i 53 viatges mensuals, utilitzar només T-50/30, amb un cost/viatge d’entre 1,83 i 1,24 euros.
• Per a 54 viatges mensuals o més, la T-Trimestre, amb un cost/viatge inferior a 1,24.

Cost per viatge (en euros), en funció del número de viatges mensuals, per a dues zones. La línia blava correspon a utilitzar sempre la T-10, la lila a utilitzar sempre la T-50, i la groga a la T-Trimestre.

Cost mensual (en euros), en funció del número de viatges mensuals, per a dues zones. La línia blava correspon a utilitzar sempre la T-10, la lila a utilitzar sempre la T-50, i la groga a la T-Trimestre.

3 zones

Els tres intervals per a bitllets de 3 zones són:

• Per a 34 viatges mensuals o menys, utilitzar només T-10, amb un cost/viatge de 2,505 euros.
• Entre 35 i 52 viatges mensuals, utilitzar només T-50/30, amb un cost/viatge d’entre 2,50 i 1,74 euros.
• Per a 53 viatges mensuals o més, la T-Trimestre, amb un cost/viatge inferior a 1,73.

Cost per viatge (en euros), en funció del número de viatges mensuals, per a tres zones. La línia blava correspon a utilitzar sempre la T-10, la lila a utilitzar sempre la T-50, i la groga a la T-Trimestre.

Cost mensual (en euros), en funció del número de viatges mensuals, per a tres zones. La línia blava correspon a utilitzar sempre la T-10, la lila a utilitzar sempre la T-50, i la groga a la T-Trimestre.

Per a 3 zones, la diferència entre la T-50/30 i un terç de la T-Trimestre és molt petita. De fet, a partir de 4 zones ja resulten més cares 3 targetes T-50/30 que una T-Trimestre, així que deixa de tenir sentit.

Però el més rodó de tots és que Nosaltres, els valencians, el seu llibre més conegut, es va publicar per primera vegada fa 50 anys, el 1962. A Edicions 62, d’on justament en va ser el primer llibre editat. Jo el vaig llegir ara fa poc més d’un any, amb l’excusa d’aprofitar després la visita que organitzava la gent de Llegim i piulem a la seva casa de Sueca, i en vaig aprendre molt. Ara fa poc que a casa l’estem rellegint, amb calma, i que amb certa conya comentem que hauríem d’escriure alguna coseta titulada Nosaltres, els serrans. Una mica com a excusa per parlar i discutir sobre bilingüisme i tota la pesca que en segueix. En fi, l’eterna qüestió de la dualitat insoluble.

El cas és que, com deia el mateix Fuster, “només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir”. Així que, si ja l’heu llegit, teniu una bona excusa per a retornar-hi. I sinó, doncs per a acostar-vos-hi per primera vegada. Val la pena, tant per conèixer una figura importantíssima que sol quedar ignorada, com per fer-la baixar del pedestal on es troba situat quan sí que se li fa cas i fer-lo servir pel que és: un escèptic com el que més. Com diu Jordi Martí i Font en aquest article,

Ja em perdonareu, però penso que Fuster més que cites el que ens dóna és actitud. Una actitud intel·lectual sempre preparada per esperonar el coneixement i el saber, sempre disposada a convertir la raó —i per tant els raonaments— en la qüestió central, fugint del dogma amb l’arma de la crítica sempre preparada per disparar bales d’ironia.

1. Vinicio Capossela

Aquest abril el cantautor italià ha tret el seu 8è disc, Marinai, profeti e balene, que encara tinc pendent d’escoltar. A mi, el disc seu que més m’agrada és segurament Ovunque proteggi.

Pel que sembla, tocarà per cap d’any a la Piazza del Duomo de Milà. A veure quan torna per aquestes terres. L’última vegada que el vaig veure, al festival Cruïlla, va ser divertidíssim.

2. Yo La Tengo

El segon grup que més he escoltat aquest any, que es manté però el primer des que tinc last.fm. I per una vegada que no em compro l’entrada al Primavera Sound amb antelació, i resulta que aquesta primavera tornen a venir a Barcelona. Ja és mala sort.

L’última vegada els vaig veure a l’Apolo en un concert espectacular de 2 hore si mitja llargues que recordo molt bé.

3. Marc Ribot

En la meva tercera posició de més escoltats, però segurament estaria més amunt si hi suméssim altres grups seus, o on ell participa, com Marc Ribot’s Ceramic Dog, Marc Ribot y Los Cubanos Postizos o Bar Kokhba Sextet, a més de les seves col·laboracions amb Tom Waits i també Vinicio Capossela. Aquest guitarrista increïble acaba tocant molts gèneres diferents. Per escollir un disc dels molts que té, Ultime Cosmos (amb Lucien Dubuis Trio). Segurament el que em sap més greu de no haver pogut veure aquest any, quan va venir al maig a Vic.

4. Orxata Sound System

Aquests valencians que barregen música electrònica amb el cant tradicional valencià, i que en publiquen el resultat sota llicències lliures, aquest any han tret segon disc, 2.0. I un vídeoclip ben molón per a la cançó VIOLÈNCIA.

Van tancar la gira 2011 amb una bona fiestuqui a València que m’han dit que va ser genial. A veure quan hi tornen.

5. Tom Waits

Un altre que també ha tret nou disc aquest 2011, Bad as Me, però que tampoc he pogut escoltar encara. La portada d’aquí el costat és del disc que dóna música a l’obra teatral The Black Rider: The Casting of the Magic Bullets, una obra que va sortir de la col·laboració del director de teatre Robert Wilson, l’escriptor William S. Burroughs i el mateix Tom Waits, i que just fa dos anys feien a l’Almeria Teatre. No sé si hi tornaran, però val la pena estar-ne atent.

6. The Black Heart Procession

Aquest grup de Califòrnia el vaig veure, sense conèixer-lo, fa dos anys al Primavera Club i des de llavors que no els deixo d’escoltar. Un altre grup que es limita a (gairebé sempre) anar numerant els discos sense posar-los nom. Calidade.

7. Bar Kokhba Sextet

Me’l va recomanar en Ferran, de Nordkapp: 6 músics increïbles liderats per John Zorn, incloent el meu “número 3″ d’aquest any, el guitarrista Marc Ribot.

8. The Bundles

El grup antifolk que agrupa els dos genials germans Lewis, Jeffrey i Jack (molt recomanables tan junts com separats), Kimya Dawson i Anders Griffen.

9. Count Basie

No calen gaires presentacions d’aquest pianista… Us el recomano per treballar.

10. Pascal Comelade

El músic franco-català, que vaig veure l’abril passat a Granollers amb Albert Pla. Ara n’han tret un disc, d’aquell espectacle, que val molt la pena.

Resulta que aquesta probabilitat no és res més que la proporció del número de desarranjaments (o derangements, en anglès) respecte el número total de permutacions possibles. Un desarranjament d’un conjunt és una permutació dels elements d’aquest conjunt en la qual cap dels elements no apareix en la seva posició original. O el que és el mateix, una bijecció sense punts fixos, on per qualsevol .

El número de permutacions possibles d’un conjunt de elements és el factorial de : podem escollir el primer element d’entre elements diferents, el segon d’entre , etc., de manera que el total de combinacions possibles és .

Comptar el número de desarranjaments és un xic més complex. Una manera de fer-ho és utilitzar el principi d’inclusió-exclusió. Però com en moltes altres situacions en què hem de “comptar coses”, una bona manera de fer-ho és amb funcions generatrius. Una funció generatriu és “un estenedor on pengem una seqüència de números per mostrar”, o més formalment un sèrie formal de potències, on els coeficients codifiquen la informació d’una seqüència de números .

Per comptar el número de desarranjaments amb funcions generatrius primer necessitem una relació de recurrència. Considerem que tenim un conjunt de elements, . Aquest conjunt té desarranjaments. Agafem el desarranjament tal que , on . Tenim dos casos possibles:

• Si , cada un dels elements , amb , té un element prohibit del conjunt (tots tenen prohibit el seu índex), i per tant en aquest cas hi ha desarranjaments possibles.
• Si en canvi , cada un dels elements , amb té un element prohibit del conjunt , i per tant en aquest cas hi ha desarranjaments possibles.

Finalment, com que hi ha maneres diferents d’escollir , podem escriure

per . Si , no hi ha cap desarranjament possible (); si , n’hi ha un (). Podem definir també i així la relació anterior és vàlida també per . Ja tenim doncs la funció de recurrència. Ara utilitzem la funció generatriu exponencial de :

.

Fixeu-vos que cada terme de la sèrie és la divisió entre el número de desarranjaments i el número de permutacions per un conjunt de mida , que és just la probabilitat que estem buscant. Multipliquem per a banda i banda de la relació de recurrència, i sumem per :

.

El terme de l’esquerra és la derivada de respecte . El primer terme de la dreta és , i el segon és directament . Per tant, ho podem reescriure com

.

I d’aquí, trobar una expressió tancada per fent alguna integral (i utilitzant que ):

El terme -èssim de la sèrie , que escrivim com , és . Això, com hem vist abans, és la probabilitat que estem buscant: el número de desarranjaments entre el número de permutacions. D’altra banda, , i per tant la probabilitat que busquem és

.

A també se l’anomena el subfactorial, que s’escriu com . Finalment, una última curiositat: si la mida del conjunt, , tendeix a infinit, el número de desarranjaments entre el número de permutacions (i per tant la probabilitat que el repartiment en l’amic invisible sigui vàlid) tendeix a l’invers del número :

.

Per tant, és d’esperar que hàgim de repetir 3 vegades les assignacions en l’amic invisible per a que ningú es tingui a ell mateix. Però això és independent de com de gran sigui el grup que hi participa!

El problema de trobar el número de desarranjaments d’un conjunt de elements va ser plantejat per primer vegada per Pierre de Montmort el 1708, i solucionat per ell mateix el 1713 i independentment per Nicolaus Bernoulli més o menys a la vegada.