Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: 15-M

Felip Puig i l’escalada autoritària

Ja he sentit a més d’un i de dos dir que inclús per a Convergència i Unió comença a ser incòmode tenir una persona com Puig de conseller. I no només pels escàndols d’abús de poder i de corrupció, com ara el destapat recentment per la cadena SER sobre un concurs a mida per a la seva cunyada, que no fan més que sumar-se als anteriors (recordem per exemple el famós 3%, que es veu que va acabar sent del 20%) i que Convergència i Unió ha sabut sempre capejar sense gaires entrebancs. Sinó sobretot pel que diu en públic i per la manera de dirigir una conselleria tant important com la d’Interior.

Certament, inclús des d’una ideologia dretana, però de base democràtica, les seves actituds i declaracions estan deixant de ser defensables. Si fa un any (i cito de memòria), Felip Puig deia una cosa així com “Arribarem fins on permeti la llei, i una mica més“, ara deixa anar coses de l’estil de “el nostre sistema de seguretat no acaba sent prou dissuasiu, no fa por” i, referint-se als ferits, “ja no s’hi val a dir jo no volia, jo passava per allí“. O inclús posa en dubte que es pugui criticar l’actuació de la policia, quan en una democràcia aquesta crítica i control permanent del poder no és una opció sinó una condició necessària bàsica. Són unes declaracions que, a més de tractar-se possiblement de delictives, deixen entendre la qualitat democràtica del conseller d’Interior. Que un càrrec públic d’aquest nivell digui que anirà més enllà de la llei, que el sistema de seguretat ha de fer por, i deixi entendre que qualsevol participant a una manifestació pot rebre cops o bales o ser detingut arbitràriament denota una manca de cultura democràtica altament preocupant.

El pitjor de tot, a més, és que la bèstia mediàtica té tanta força, i la societat sovint massa poc escepticisme i lectura crítica, que aquest discurs cala amb força entre un nombre significant de gent que veu bé la mà dura i la legislació per acabar amb un problema —el de la violència a les concentracions— que, com molt bé diu Benet Fusté, en primer ordre no és específic de les manifestacions polítiques sinó propi de qualsevol gran concentració de persones, i en segon ordre respon a un deteriorament de la situació econòmica i social d’amplis sectors (m’atreviria a qualificar-los ja de majoritaris) de la societat que només pot resoldre’s atacant aquests problemes, i no simplement les manifestacions i desordres que no en són res més que el símptoma i que amb més repressió, si bé pot ser que disminueixin en amplitud, no faran més que radicalitzar-se. I és que per a garantir que una manifestació (o una lluita qualsevol) sigui pacífica, no hi ha millor ingredient que fer-la massiva, com bé va demostrar tot el moviment del 15-M l’any passat. I, com segueix Benet Fusté, que els beneficis de comportar-se civilitzadament siguin majors que els de liar-la.

És responsabilitat de tots els que participem a aquestes manifestacions aconseguir que segueixin sent pacífiques i massives com les del maig passat —i més encara tenint en compte la poca utilitat de cremar un contenidor, o tres-cents—, però també és responsabilitat nostra, i de la resta de societat, qüestionar i respondre a aquesta escalada autoritària a què ens està duent tant les paraules i el comportament de Felip Puig com la negativa a escoltar el descontentament generalitzat.

Paraulotes

Hi ha paraules i “paraulotes”. I amb les “paraulotes”, hi ha una certa tendència a utilitzar-les més del compte, i quan segurament no toca. A mi també se m’escapen, ho confesso. Per exemple, paraulotes com llibertat, democràcia o constitució. Una altra, feixisme. L’altre dia llegia aquest post que insistia en la idea que el 15M és, o té característiques de, un moviment feixista. Una idea que no es cansava de repetir també altra gent fa uns mesos. Un dels arguments, la suposada “proclama constant de no ser ni de dretes ni d’esquerres”. Al 15M se li podran retreure un munt de coses, i discutir-n’hi tantes altres, però jo em pensava que aquest suposat apoliticisme seu ja havia quedat superat.

D’altra banda, però, uns dies després llegia al mateix blog com el seu autor es lamentava que la “censura” (una altra paraulota) que aplicarà Twitter a partir d’ara ens portaria a haver d’aguantar un munt de queixes tirant a ridícules. I, mareta meua, tenia raó. En aquest cas, no puc estar més d’acord amb ell. Que Twitter decideixi no publicar segons què en un moment on qualsevol pot obrir-se un blog o un compte a altres serveis, com per exemple identi.ca, és potser una putada. Però jo aniria amb compte abans de dir-n’hi censura.

Els policies i les càmeres

Malgrat les reticències inicials, al final s’ha obert un expedient a tres dels policies que van agredir la setmana passada a la noia, el seu company i el fotògraf que en va fer la foto (notícia a l’Ara, Público, El País, El Mundo…). Es veu que les infraccions són “greus”, i poden comportar la suspensió des de 5 dies fins a 3 mesos, si en resulten culpables. Inicialment, el govern no volia iniciar investigacions perquè, en paraules de José Blanco,

Si hi hagués algun fet, que segons el judici del Ministeri de l’Interior no s’ha produït, que signifiqués un excés, s’estudiaria i s’investigaria. Però crec que no estem en el cas.

Hores després, al difondre’s massivament el vídeo i les fotos de l’agressió, i sortir inclús a les portades digitals d’alguns diaris, es van fer enrere i van començar la investigació. Veurem com segueix la investigació i què en resulta (i si s’obra una causa penal, que és el que caldria realment), però si més no és un primer pas. No es poden permetre actuacions com aquesta, que no són en absolut casos aïllats. De fet estan apareixen ja les primeres denúncies, tan de manifestants (com ara la de l’Alejandro López, a qui li van obrir el cap) com de periodistes. I el que és important, també s’està obrir un espai, poc a poc, als informatius. Ahir ho vaig veure, per exemple, a les notícies del 3/24, on van reproduir també el vídeo de la noia.

Certament la policia té pràctiques que ja haurien d’estar superades. Però no és només (que també) un problema de descontrol d’alguns policies. També té una direcció política que decideix, per exemple, acorralar, identificar i retenir durant una hora a un petit grup que tenia intenció de fer-se petons entre persones del mateix sexe al pas del Papamòbil (notícia i nota de premsa), amb l’excusa que no formen part de l’esdeveniment, mentre que permet que participants de les JMJ s’acostin a la Plaça del Sol durant el moment en que la manifestació pro-laïcisme, autoritzada, passava per allà, provocant tensió i enfrontaments.

Policia contra periodistes

Sembla que la policia encara no s’ha acostumat a què ara qui més qui menys porta una càmera, i que vist el que està passant és molt probable que l’estiguin fent servir per filmar-la o fer-li fotos. I que, encara que no surti a les notícies, les imatges poden circular ràpidament per internet.

Ara està circulant aquest vídeo, d’ahir dijous 18. És de després de la concentració en protesta per les càrregues policials del dimecres. El vídeo mostra com, després d’uns crits (“violentos” i “cabrones”) d’una noia, la policia forma una línia a la vorera, deixant passar tots aquells que porten la motxilla de la Jornada Mundial de la Joventut (“¿Peregrino? Nada, déjale”), i quan arriba la primera parella sense motxilla i la noia (no sé si la mateixa o no) pregunta als policies “¿qué pasa?”, el que dirigeix el grup li fa un cop de puny a la noia. El noi l’agafa i se l’enduu, entre escridassades (“venga a tomar por el culo”, “¡véte, véte! ¡corre corre!”) i cops de porra dels policies.

El cas és que, mentre el cap del grup fa el cop de puny a la noia, hi ha també un fotògraf, més a prop, que els fa una foto i el flaix crida l’atenció de la resta de policies, que el tiren a terra i l’apallissen a cops de porra (un dels quals a la nuca).

El fotògraf és Daniel Nuevo (@duendecolorao), i ho relata, junt amb les fotos dels policies, al seu blog. Mentre escric això, el seu blog ha caigut per saturació de visites, però l’article original i les fotos es poden veure a la web de Periodismo Humano (on hi ha alguns enllaços interessants a una crònica i una galeria de fotos), o a aquest altre blog.

El més greu és que no es tracta d’un cas aïllat, ni molt menys. El mateix dimecres, a la Plaza del Sol, periodistes denunciaven a Público l’assetjament policial. Unes setmanes enrere, i després d’uns quants cops de porra, també havien detingut i mantingut incomunicat durant tota la nit, a un periodista de lainformación.com. Fa algun mes, aquí ens passava el mateix amb el brutal desallotjament de Plaça Catalunya, l’acampada davant del Parlament o el desnonament del Clot. Em deixo molts casos. I és difícil fer-ne una extrapolació, però no em vull ni imaginar el que passa quan no hi ha cap càmera a prop. Resultat: s’està començant a perdre, de manera generalitzada, el respecte a la policia. I amb raó. Veurem on va a parar tot plegat. De moment, a coses bones com aquesta.

From m15 to j14

A reader asked me to translate the original article in Catalan. Here it is.

For some days, I have been searching a site where I can follow the Israeli housing protests, with little success. Yesterday, Alberto Arce (journalist, author of the documentary To Shoot An Elephant) wrote about these protests on his blog and recommended an Israeli website, called 972magazine, from where to follow them. I checked it out and it looks very interesting.

The Israeli protests began on 14 July as a complaint of excessive increase of housing prices. This is the center of the conflict and demands—at least for now—, which can be summarized by the claim “social justice”. Although what exactly does social justice mean is not yet absolutely clear.

As Alberto Arce says, the central demand about housing “clarifies doubts and generates an immediate solidarity”. But adds (highlighting is mine):

Support and solidarity unify, build ties, normalise, give a symbolic capital, contribute in creating perceptions, educate politically. Solidarity and support are not innocent. They must be examined with some depth.

Indeed, we must not forget that Israel is an “occupying society”.

Social Justice = Leaving the Occupied Territories

In this video from Al-Jazeera, Joseph Dana makes some interesting comments. For a month of ongoing protests, the Palestinian conflict and the occupation have not been addressed. What protesters say is that they “need time in order to discuss issues of occupation, and the international community and observers need to give the protests that time in order to see if it develops”. At this moment, protests have the support of about 85% of the population (about the same fraction that supports camps in Spain). If these issues are discussed now, protests could quickly lose support. Same Joseph Dana wrote

Social Justice = Leaving the Occupied Territories.

Alberto Arce is very pessimistic about expecting that such demands can be assumed by protests as their own. And, of course, as long as occupation continues there will not be social justice.

In this regard, I found these two articles in 972magazine very interesting. In the first one, Dahlia Scheindlin discusses precisely what unites and separates protesters, and writes:

I still fear that the roars and thrills of 300,000 people will become a distraction from tackling tougher issues that truly divide us.

She also cites Shai Golden:

Can one demand social just without calling for full equality of rights for one million Arab-Israelis, for example?

Dahlia Scheindlin concludes that, “as an isolated demand, the cry for ‘social justice,’ isn’t very meaningful. It is a post-modern vessel, empty and open for any individual to fill it up with different content.”

The second article, Dmitry Reider also addresses the occupation issue inside the j14 movement. He speaks about the tent titled “1984”, where this issue has begun to be discussed, and he is optimistic. Knowing that ending the occupation is far away from being the protests goal, Dimitry Reider writes that, maybe,

one of the many unexpected consequences of this movement—indeed, the movement itself is an avalanche of completely unexpected consequences—is that these boundaries are beginning to blur and to seem less relevant than what brings people together. We have failed to end the occupation by confronting it head on, but the boundary-breaking, de-segregating movement could, conceivably, undermine it.

I agree. Perhaps the idea of first ignoring the occupation issue in order to, later, discuss about it among the maximum number of people turns out to be a good strategy (deliberate or not), which may succeed, if not in educating the whole, at least in putting the discussion in the first line, and not simply as a marginal matter of the extreme-left.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 159 other followers