Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: acampades

Del 15m al 14j

There is an English translation of this article.

Porto uns quants dies buscant algun lloc on seguir les protestes dels “indignats” israelians sense gaire èxit. Ahir l’Alberto Arce (periodista, autor del documental To Shoot An Elephant) comentava les protestes al seu blog i recomanava una web israeliana, 972magazine, per a seguir-les. Li he fet un cop d’ull i sembla molt interessant.

Les protestes d’Israel van començar el 14 de juliol com a queixa de l’augment desorbitat del preu de l’habitatge. Aquest és el centre del conflicte i de les demandes —si més no per ara—, que es resumeixen amb el lema de “justícia social”. Però què significa exactament justícia social sembla que encara no és del tot clar.

Com diu l’Alberto Arce, la demanda central de l’habitatge “aclareix dubtes i genera una solidaritat immediata”. Però afegeix (el ressaltat és meu):

El recolzament i la solidaritat uneixen, teixeixen llaços, normalitzen, doten de capital simbòlic, contribueixen a generar percepcions, eduquen políticament. La solidaritat i el recolzament no són innocents. Han de ser examinades amb una certa profunditat.

Efectivament, cal no oblidar que Israel és una “societat ocupant”.

Justícia social = abandonar els territoris ocupats

En aquest vídeo d’Al-Jazeera, Joseph Dana comenta algunes coses interessants. Durant un mes de protestes, no s’ha volgut tractar el conflicte palestí i l’ocupació. Pel que diuen, necessiten “temps per discutir sobre la ocupació, i la comunitat internacional els ha de donar aquest temps”. Les protestes compten amb el suport d’un 85% de la població (aproximadament la mateixa fracció que les acampades aquí).  Si es discuteixen aquests temes, poden perdre suport ràpidament. El mateix Joseph Dana va escriure

Justícia social equival a deixar de ser ocupants.

Alberto Arce és molt pessimista pel que fa a esperar que reivindicacions com aquesta s’integrin com a pròpies del moviment. I, evidentment, mentre hi hagi ocupació no hi haurà justícia social.

En aquest sentit, he trobat interessants aquests dos articles al 972magazine. En el primer, Dahlia Scheindlin aborda justament què uneix i què separa els protestants, i escriu

Encara tinc por que els crits i les emocions de 300.000 persones es converteixin en una distracció d’encarar junts les qüestions que realment ens separen.

I cita Shai Golden

Es pot demanar justícia social sense exigir completa igualtat de drets per un milió d’àrabo-israelians, per exemple?

Dahlia Scheindlin conclou que, “com a demanda aïllada, el crit de ‘justícia social’ no és gaire significatiu. Es tracta d’un contenidor postmodern, buit i obert a qualsevol persona per omplir-lo de contingut diferent.”

El segon article, de Dmitry Reider, també encara el tema de l’ocupació dins del moviment del 14j. Parla sobre la tenda 1984, on s’ha començat a discutir aquest tema, i és optimista. Conscient que acabar amb l’ocupació està molt lluny de ser l’objectiu de les protestes, Dimitry Reider escriu que, potser,

una de les moltes conseqüències inesperades d’aquest moviment —i de fet el moviment en si és una allau de conseqüències completament inesperades— és que aquestes fronteres estan començant a desdibuixar-se i a semblar menys rellevants del que uneix a la gent. Hem fracassat en posar fi a l’ocupació mitjançant la confrontació directa, però el moviment trenca-límits i desegregador podria, possiblement, soscavar-la.

Hi estic d’acord. Potser el fet d’ignorar primer el tema de l’ocupació per poder-ne parlar més tard entre el màxim número de gent resulta una bona estratègia (premeditada o no) que qui sap si pot aconseguir, si no sensibilitzar tot el moviment, sí situar el debat a la primera línia, i no simplement com a una qüestió marginal d’extrema esquerra.

Referèndums misteriosos i el que vindrà

Pel que he anat llegint i sentint últimament, hi ha un cabreig força generalitzat amb el tema del referèndum del 15 d’octubre que comentava l’altre dia: resulta que el referèndum no surt de cap assemblea de barri ni de cap acampada ni comissió, sinó d’un grup que o bé s’havia cansat dels tempos de les assemblees o bé no havia aconseguit que la seva proposta rebés el suport suficient. I ara hi ha força discussió sobre si és representatiu o no del “moviment 15-M”, sobre la legitimitat del grupet per muntar un referèndum i per escollir les preguntes, la legitimitat de les assemblees per representar el 15-M, etc.

Ja vaig dir que el referèndum no m’agradava gens pel tipus de preguntes que es fan: massa generals i inconcretes. Per exemple, mirem la primera:

¿Vols que el teu vot tingui un valor just i poder escollir lliurement als teus representants?

Què significa un valor just? Per alguns just significarà circumscripció única i per d’altres no, per exemple. I escollir lliurement els representants? Lliurement vol dir sense coaccions? Sense manipulacions als mitjans? O es refereix a llistes obertes? Les altres són de l’estil, i com a tals són més pròpies d’una enquesta que d’un referèndum amb una incidència real política o legislativa. Sembla que aquesta vegada estem d’acord amb en Pere.

Però el que és veritat és que ens haurem d’acostumar al fet que surtin coses per l’estil com bolets. El 15-M s’ha convertit en una marca, com ho ha fet Plaça Catalunya o Anonymous, una marca que malgrat tenir potser uns impulsors inicials és impossible de controlar (ni per Democracia Real Ya, ni per les acampades, ni per 4chan ni per ningú). Així que repeteixo, ens haurem d’acostumar a coses com aquesta, o més grans: no ens hauria d’estranyar veure a les properes eleccions estatals un partit que es digui 15M o DRY, o com partits actuals s’intenten apropiar de tot plegat. Fins a un cert punt és inclús un bon senyal, en el sentit que significa que el missatge ha esdevingut prou potent com per resultar atractiu o envejable, encara que sigui només per la quantitat de gent que el recolza i que arrossega.

Jornades alternatives a la F1 als Pobles de la Mar

¡Valencianooooos!

Una amiga m’envia informació d’aquestes jornades alternatives a la F1 al barri del Cabanyal de València, organitzada per l’Assemblea de Pobles de la Mar 15M, per a aquests tres dies (divendres, dissabte i diumenge). Tenen molt bona pinta, intentaré passar-hi! Aquesta és la programació d’actes i aquesta la presentació:

L’especulació amb diner públic, la falta de transparència i la falta de democràcia i participació tenen la seua màxima expressió el cap de setmana vinent (24, 25, 26 de juny) als POBLES DE LA MAR, on conviuran els privilegis i malbaratament de la F1 amb la degradació i l’abandonament del Cabanyal.

L’acampada començará el Divendres 24, a les 18:00 en la Plaça Martí Grajales (plaça junt al Mercat del Cabanyal ) i anirem caminant a… Lorenzo de la Flor ( Antic Mercat ), on acamparem Divendres, Dissabte i Diumenge, fins a l’hora de sopar (de sobaquillo).

Está previst per al cap de setmana tallers i activitats de grafisme, pancartes, murals, contacontes, composició de cançons, “portes a les portes”… Accions al Cabanyal, una Bicifestació el Dissabte de matí i la nostra carrera de cotxes. Xarrades sobre Formula 1, Afectades Hipoteques, València i la façana marítima, CSU Infancia al Cabanyal. Assamblees i l’Assamblea de Barris el Diumenge.

A banda de musics com Miquel Gil, Pau Alabajos, Orxata Sound System, Bausalva i Nel.lo, ” Mitrofan y la Burbuja Inmobiliaria”, la Xaranga Indignada, La rana Mariana, Banda Locura, Corrupzilla… Balladores de flamenc, “Free Up” i contarem amb l’actuación de Pau Blanco.

També he vist que avui dijous el Casal Jaume I de la Malva-rosa i el Cabanyal munten una foguera de Sant Joan per “anar a cremar tot allò que no ens agrada d’aquesta democràcia”.

Remenant el mar amb una cullera

El “moviment” —a falta d’un nom millor— del 15M i les acampades ha aconseguit capejar durant força temps l’usual mur informatiu i dels opinadors, i sobretot les dues primeres setmanes però també les últimes ha sabut fer-se un lloc quasi diari als informatius i a la premsa, encara que fos només per saber si es mantenien o s’aixecaven les acampades. I sobretot, ha sabut crear un símbol —Plaça Catalunya— i una línia d’acció —pacífica— que ha seduït a molta gent i que servirà de marca durant força temps. Del “moviment” se n’han fet moltes reflexions a tot arreu i ara no hi vull entrar. A Enfocant se n’han publicat algunes, la majoria sota l’etiqueta acampades. Aquí al blog també n’he fet algun comentari ràpid.

L’excusa per a escriure aquest article és una altra: semblava que aquest període “de gràcia” s’havia acabat oficialment dimecres passat al Parlament, però pel que sembla l’èxit de la manifestació d’abans d’ahir diumenge va aconseguir reconduir la situació.

Dimarts 14, l’acampada de Barcelona es traslladava al Parlament en una acció anunciada amb molta antelació i de manera pacífica, que va acabar amb acampada davant de les portes de la Ciutadella. L’endemà, 15 de juny, començava la discussió dels pressupostos al Parlament i l’objectiu de l’acampada era bloquejar-ne l’entrada, amb el resultat que tots coneixem. Hi va haver violència tant per una banda (vídeo) com per l’altra, i també cap als periodistes (i també aquest vídeo). En tot cas, la violència dels manifestants no passa dels quatre casos anecdòtics amb els polítics (la jaqueta de la Tura, el cap d’en Boada i, més notablement, el gos pigall del diputat cec, que de totes maneres en aquest vídeo no es veu tan greu, si és que es tracta de l’únic enfrontament). Això sí, per als d’esquerres potser va ser un xoc veure que la indignació també anava dirigida cap a ells. En tot cas, ambdues violències són totalment condemnables, com ja van fer uns i altres. La diferència, però, va ser que els diaris i altres mitjans no van anar més enllà de les condemnes pràcticament calcades (amb algunes excepcions notables). Des de les acampades s’hauria d’haver tingut més previsió de la confrontació que s’anava a produir, perquè la crítica unànime dels mitjans podria haver fet perillar la bona imatge i suport que la majoria de la població té del moviment. Per sort es va saber salvar movent-se a la Plaça Sant Jaume, i finalment amb l’èxit rotund de la manifestació d’aquest diumenge 19.

A banda de la violència “física” de les quatre anècdotes que mencionava, mitjans i tertulians no s’han cansat de repetir l’atac a la democràcia que significava el bloqueig del Parlament, comparant-ho amb el 23-F o amb el cop d’estat del 36. Aquestes comparacions són ridícules i crec que cauen pel seu propi pes, però és cert que bloquejar un Parlament és en certa forma un tipus de violència (tota resistència o enfrontament, per pacífic que sigui, comporta de fet violència). És una violència, la de bloquejar el Parlament, que jo entenc necessària (si més no en alguns casos), i que salvant les distàncies em recorda els bloqueigs dels Consells de Govern de les universitats: sense anar més lluny, a finals d’aquest curs s’han bloquejat (cito de memòria) dos Consells de Govern a la Universitat Autònoma de Barcelona, un a la de Girona i un altre a la de Barcelona. Consells on es preveia aprovar les primeres retallades, abans que el Parlament aprovés els pressupostos, perquè el govern de CiU ja està enviant les partides a les universitats amb una bona reducció.

En aquests casos (i em refereixo sobretot al de la UAB, que és el que em cau més a prop), les decisions de retallar i de com retallar es prenien des d’unes cúpules de poder (cúpules reals, no com les d’Anonymous) que ignoraven completament la voluntat de la majoria de la universitat. Una voluntat expressada per estudiants, professors i personal d’administració i serveis tant al campus com al Claustre, que en principi és el màxim òrgan representatiu de la universitat, però que aparentment serveix de poc quan els equips de govern decideixen saltar-se a la torera les decisions allà preses. Davant d’això, i quan es vol aprovar una cosa que la majoria de la universitat no vol, l’única via per evitar-ho és bloquejar el claustre. Un acte vergonyós no pels que bloquegen, entenc jo, sinó pels bloquejats, teòricament representants d’un col·lectiu que han perdut tota legitimitat i credibilitat democràtica. És a dir, quan un representant deixa de representar-te, el que cal fer-li és negar-li aquest poder de representació.

El cas del Parlament és evidentment molt més complex, de la mateixa manera que la societat catalana i els pressupostos catalans són molt més complexos que el seu equivalent a la universitat. Per exemple, no es pot caure en la trampa que els manifestants representen el conjunt societat (“del poble”), però tampoc es pot caure en el contrari: que només són 2 o 3 mil. Representen, de manera més o menys difosa, un gran nombre d’associacions de tot tipus, des de les més “antisistema” i “punkis de Mordor” fins a associacions veïnals. Tot i que no tothom recolza segurament cada punt, o molts dels punts, que surten al famós document de mínims (jo no ho faig amb tots, per exemple), sí que hi ha un gran recolzament al “moviment” en si. Recolzament a gent que justament no pensa que “la democràcia és seure i esperar que el govern faci el que ells diuen”, sinó tot el contrari.

I no només recolzament, sinó que aquest “moviment” està començant a ser força gran i estable. Utilitzant una mica el vocabulari i els exemples de teoria de grafs i de percolació amb els que treballo, aquestes acampades han estat una mica un punt crític de transició entre una fase amb una gran quantitat de grups, però molt petits, que després d’una petita empenta s’han agregat en un sola component gegant que té una mida significativa. Això i les relacions que s’hi estableixen és segurament el més interessant de tot plegat, i pensar l’ara què el repte que hi ha, perquè com diu en Xavi “el cicle de la protesta com a tal no aporta res més que agitar el mar amb una cullera”. Que d’aquí en surti feina i no només queixa és el que farà que realment valgui o no la pena.

L’escepticisme de Joan Fuster

En temps de #revolucions i #acampades, no em ve malament recuperar aquest text del Diccionari per a ociosos de Joan Fuster sobre l’escepticisme.

M’agradaria d’escriure una apologia de l’escepticisme.

Heus ací uns temes que caldria explanar-hi:

1) Aspecte intel·lectual: Els escèptics són sempre —i per definició— persones raonables: enraonades. Es posen cautelosament al costat de la raó, i per això solen tenir raó. O dit d’una altra manera: dubten, i encerten.

2) Aspecte moral: L’escepticisme és l’únic correctiu viable de la fanatització i de la badoqueria. L’únic: no n’hi ha d’altre. De més a més, l’escèptic s’inclina a practicar el sarcasme, que, com tothom sap, és una forma higiènica i eficient de la caritat.

3) Aspecte social: L’escèptic no serà mai un assassí. Tampoc no incorrerà mai en pecat d’heroisme. Es tracta de dos mèrits que cal valorar en els seus termes justos.

4) Aspecte polític: Els escèptics no fan les revolucions, certament. De vegades les preparen; de vegades les depuren. I res més. D’altra banda, no indueixen els seus conciutadans a l’odi, ni a la resignació, ni a la indiferència.

5) Aspecte tècnic: L’escèptic —i només l’escèptic— és sensible al temps, a la història, a l’irrepetible, al concret. Se situa, doncs, als antípodes de qualsevol tendència a l’abstracció.

6) Aspecte literari: L’escepticisme és incompatible amb la poesia lírica, amb l’oratòria —sagrada o profana— i amb la metafísica. Si l’escèptic intenta fer versos, li sortiran pedestres i àcids; si intenta pronunciar discursos, quequejarà, per indecís o per escrupolós; si intenta elaborar disquisicions sobre l’ésser, acabarà burlant-se’n.

Etcètera.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 159 other followers