Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: arXiv

Crisi alimentària i inestabilitat política

Un article interessant, de Marco Lagi, Karla Z. Bertrand i Yaneer Bar-Yam, sobre crisi alimentària i revoltes socials al nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. Han observat una coincidència entre el preu dels aliments i les protestes del 2011 i del 2008. Els autors argumenten que la majoria de revoltes es produeixen quan el preu dels aliments supera un cert llindar, a partir del qual qualsevol petit detonant pots fer esclatar una gran revolta.

Evolució de l'índex del preu dels aliments de la FAO entre gener de2004 i maig de 2011. Les línies verticals vermelles indiquen les revoltes al nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. Extret de "The Food Crisis and Political Instability in North Africa and the Middle East", arXiv:1108.2455v1 (physics.soc-ph).

Si bé sempre hi ha hagut revoltes causades per la manca d’aliments (o la impossibilitat d’accedir-hi), l’actual dependència de la majoria de països del preu global dels aliments, fa que les revoltes actuals passin d’estar localitzades a tenir una escala molt més gran. L’article identifica com a llindar en l’índex de preu de la FAO d’un 210. Aquest llindar de moment només s’ha superat en alguns pics en el preu, que després d’un període curt de temps han retornat als nivells anteriors. Però, tal i com identifiquen a l’article, més enllà dels pics hi ha també un creixement gradual, i relativament ràpid, del preu dels aliments, començant des de 2004. Seguint el ritme actual, aquest creixement superaria el llindar —de manera estable, i no com a conseqüència d’un pic puntual— cap a l’abril de 2013.

L’article original, The Food Crises and Political Instability in North Africa and the Middle East, està disponible lliurement a l’arXiv (pdf). També us recomano aquest article d’Esther Vivas, que repassa les causes de l’actual crisi alimentària i la relaciona amb les revoltes del nord d’Àfrica.

Polítics escollits aleatòriament segurament ho farien millor

Llegeixo a The Physics arXiv Blog una ressenya sobre aquest article, penjat aquesta setmana a l’arXiv, segons el qual si escollíssim els nostres representants polítics aleatòriament segurament legislarien molt millor de com ho fan ara. L’article el firma un grup de científics que ja va guanyar l’Ig-Nobel per un treball que mostrava com promocionar directius a l’atzar en una gran companyia en millorava l’eficiència.

No he llegit l’article (encara), però pel que he entès, la idea bàsica —segons la ressenya— és que en un sistema bipartidista on els legisladors més o menys col·laboren dins d’un mateix partit (ja sigui per produir un benefici social o propi), introduir legisladors a l’atzar sense cap predisposició a legislar de manera propera a un o altre partit augmenta el benefici social de les lleis que s’aproven.

Pel que es veu, però, la idea no és del tot nova:

Interestingly, random selection is not a new idea in democracies. For example, in the ancient Athenian democracy of the 6th century BC, drawing lots was the primary way of appointing officials.

Els autors, doncs, pensen que

the introduction of random selection systems, rediscovering the wisdom of ancient democracies, would be broadly beneficial for modern institutions.

Tot i que, com diu el primer comentari de la ressenya, en realitat en alguns llocs ja s’aplica: es tracta del jurat popular.

Aquest és l’abstract de l’article original:

Accidental Politicians: How Randomly Selected Legislators Can Improve Parliament Efficiency

A. Pluchino, C. Garofalo, A. Rapisarda, S. Spagano, M. Caserta

We study a prototypical model of a Parliament with two Parties or two Political Coalitions and we show how the introduction of a variable percentage of randomly selected independent legislators can increase the global efficiency of a Legislature, in terms of both number of laws passed and average social welfare obtained. We also analytically find an “efficiency golden rule” which allows to fix the optimal number of legislators to be selected at random after that regular elections have established the relative proportion of the two Parties or Coalitions. These results are in line with both the ancient Greek democratic system and the recent discovery that the adoption of random strategies can improve the efficiency of hierarchical organizations.

Descobrint cràters amb Google Earth

The Physics Arxive Blog és un blog on cada dia comenten un article recent penjat a l’arXiv. El post d’ahir és especialment interessant: en les últimes dues setmanes, han sortit dos articles (un a la revista Science, l’altre al propi arXiv) anunciant el descobriment de dos cràters, un al desert d’Egipte i l’altre al del Sudan. En els dos casos, els descobriments s’han fet utilitzant Google Earth (i en el segon, també Gimp). O sigui que qualsevol amb una mica de temps i paciència es pot posar a buscar cràters per internet. Au, a córrer! Us recomano que mireu les fotos del segon, que és d’accés lliure.

Accés lliure a la ciència

L’accés lliure (o obert, no sé quina seria la millor traducció d’open access) defensa que les publicacions (totes en general, però les científiques en concret) haurien de ser accessibles gratuïtament a Internet. Sembla evident que hauria de ser així, si més no pel que fa a la recerca financiada públicament, però a la pràctica no és tan fàcil. La immensa majoria de revistes científiques fan pagar per llegir els articles que publiquen, ja sigui a les biblioteques de les universitats i centres de recerca o als lectors directament. Articles que han escrit els propis investigadors i que han revisat gratuïtament altres investigadors. Les revistes ho solen justificar dient que els costos de publicació són elevadíssims. L’última batlla, la que va començar la setmana passada: la Biblioteca Digital de la prestigiosa Universitat de Califòrnia (UC) va enviar una carta oberta als membres de la seva universitat preparant-los per un eventual boicot a totes les revistes del Nature Publishing Group (NPG). La causa: NPG tenia intenció d’augmentar el preu de la subscripció de la UC (que pel que es veu té uns quants descomptes) justament quan l’Estat de Califòrnia ha retallat el pressupost de la seva universitat. Nature ha respost la carta, i ja tenim la polèmica sembrada, amb notícies a El País, Ars Technica, la revista Science (principal competidora de Nature) i molts altres llocs.

Però com en la indústria discogràfica i editorial, els elevats costos de publicació que esgrimeixen aquestes editorials de revistes científiques estan, d’una banda, caient ràpidament, i de l’altra, passant a disposició de qualsevol amb una mica de ganes i temps.

Un exemple és l’arXiv, un arxiu de manuscrits (preprints) de física i matemàtiques. No és l’únic: el NPG també té el seu arxiu, Nature Precedings, orientat a Ciències de la Terra, Biologia i Medicina. Els manuscrits que s’envien a aquests arxius en general encara no s’han publicat a cap revista ni han passat cap revisió, de manera que de vegades hi ha una mica de soroll. L’snarXiv ho exemplifica clarament. Però a canvi fa accessible la recerca a tothom, i a més a l’instant: no has d’esperar el (de vegades, extremadament llarg) procés de revisió. Millor encara, una vegada l’article ha acabat publicant-se en una revista, els autors n’actualitzen la versió a l’arXiv, de manera que la versió publicada (i impossible de llegir sense subscripció) queda també disponible lliurement. És el que s’anomena la “ruta verda” cap a l’accés lliure: autopublicar l’article en un arxiu o en una pàgina personal (o de grup).

L’altra ruta és la “daurada”: publicar directament a revistes on els articles es poden consultar lliurement. De vegades, aquest accés lliure s’aconsegueix gràcies a que l’autor paga un preu extra per oferir el seu article a tothom. D’altres, és la pròpia revista la que garanteix aquest accés lliure. L’exemple més conegut segurament és el de la revista PLoS ONE, i totes les altres de la Public Library of Science.

El principal problema, però, és que per avaluar la carrera acadèmica se sol tenir en compte no només els articles que has publicat i la seva importància, sinó també la importància de les revistes on apareixen aquests articles. Hi ha algunes propostes per canviar aquesta avaluació. Una d’elles de la pròpia PLoS. Una altre, a partir del “crèdit” a les xarxes d’autors. Sens dubte la interconnexió del coneixement científic i de les publicacions hauria de facilitar l’emergència d’algunes mesures noves. Ja veurem com evoluciona.

Sincronitzant vaques esfèriques

Ho he vist via The Quantum Pontiff. Diumenge passat van penjar a l’arXiv un article titulat “A Mathematical Model for the Dynamics and Synchronization of Cows“. L’abstract:

We formulate a mathematical model for daily activities of a cow (eating, lying down, and standing) in terms of a piecewise affine dynamical system. We analyze the properties of this bovine dynamical system representing the single animal and develop an exact integrative form as a discrete-time mapping. We then couple multiple cow “oscillators” together to study synchrony and cooperation in cattle herds. We comment on the relevant biology and discuss extensions of our model. With this abstract approach, we not only investigate equations with interesting dynamics but also develop interesting biological predictions. In particular, our model illustrates that it is possible for cows to synchronize \emph{less} when the coupling is increased.

Dues vaques en l'estat "lying down" i tres "standing", prop dels Estanys de la Pera camí del Perafita.

Té algunes perles de frases que no us podeu perdre. En Dave Bacon a The Quantum Pontiff ja en ressalta l’última de la conclusió:

Milking these ideas as much as possible should prove to be very insightful from both theoretical and practical perspectives.

Però n’hi ha més. Als agraïments:

We thank [...] Yulian Ng for drawing a spherical cow for us.

I és que realment hi ha dibuixos de vaques esfèriques a la figura 4.3. Tots sabem l’acudit de “suposem una vaca esfèrica” oi?

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 159 other followers