Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: Catalunya

A 75 anys del bombardeig de Granollers

The_destruction_wrought_on_Granollers_after_raid

Aquest divendres farà 75 anys que l’aviació feixista italiana va bombardejar Granollers, a les 9 i 5 del matí, matant més de 200 persones. L’aniversari arriba en un moment en què sembla que la justícia comença a enfrontar-se, poc a poc, a la impunitat del franquisme, encara que aquesta justícia hagi de venir de lluny: potser la principal querella contra el franquisme arriba des d’Argentina, on es jutjarà el genocidi i els crims de lesa humanitat comesos a l’estat espanyol mitjançant l’aplicació de la jurisdicció universal que sovint s’ha utilitzat a Espanya, però que ara s’intenta boicotejar reiteradament.

Una segona querella sí que tirarà endavant aquí, en aquest cas gràcies sobretot a la perseverança de l’associació AltraItàlia. Són ells qui han denunciat l’estat feixista italià, i en concret els comandaments de l’exèrcit italià, pels atacs aeris contra la població civil de Barcelona entre el 1937 i el 1939. Atacs aeris entre els que hi va haver, justament, el de Granollers. La denúncia es va fer el 31 de maig del 2011, ara fa dos anys, però es va arxivar fins que el recurs presentat a l’Audiència de Barcelona va ser acceptat: un jutjat de Barcelona haurà de jutjar els crims comesos durant la guerra civil (aquí la repercussió que hi va haver a la premsa).

L’aniversari també arriba després que La Vanguardia oferís de pagar a Xavier Montanyà per un article seu de quatre pàgines titulat “Justícia contra la impunitat del franquisme, però per a que no es publiqués. L’article s’ha publicat finalment a Vilaweb.

Entre els diversos actes que es faran a Granollers aquests dies, us recomano el de dissabte 1 de juny a l’Anònims (C. Ricomà 57, a les 18:30), amb Rolando Daguerra, Jaume Assens i Xavier Domènech.

Bombardejos italians

bombardeig_barcelona

El 31 de maig del 2011, el col·lectiu AltraItalia denunciava l’Estat feixista Italià per la seva participació en els bombardejos a Catalunya, entre ells el de Granollers. Ara, llegeixo que l’Audiència de Barcelona ha admès a tràmit el recurs d’AltraItalia, i obliga al jutge a investigar el cas que havia arxivat. Bones notícies, tot i el contrasentit que puguem investigar els pilots feixistes italians que van fer els bombardejos (pel fet que, “oficialment”, Itàlia no participava a la guerra i per tant queden fora de la llei d’amnistia de la transició), i en canvi no es pugui fer amb els crims “nostrats”.

Declaracions i sobiranies

Segueixo des de lluny l’aparició i discussió de les propostes de declaració de sobirania que estan fent els partits a Catalunya. Els amics amb qui sovint parlem sobre això ja saben que preferiria un procés més proper, municipal potser, però tenim el que tenim i ens les hem d’arreglar com puguem.

Ara llegeixo que “la CUP veu ara lluny adherir-se a la declaració de sobirania”. La veritat, espero que al final la declaració compti amb el màxim de suports. Però, com vaig llegir a algun lloc que ara no recordo (diria que era una editorial de Vicent Partal), si cal que la declaració es limiti a reconèixer la sobirania popular, que no és res més que el dret a decidir (sobre la independència i sobre el que faci falta), doncs que així sigui. Francament, però, no entenc per què CiU i ERC no volen fer una referència als Països Catalans, ni que sigui al preàmbul. Una cosa és voler tirar pel dret amb la independència primer a Catalunya, l’altra és obviar totalment la resta dels països. ICV sí que hi fa referència, ni que sigui de passada, però crec que és el mínim —jo, personalment, preferiria deixar-ho ben clar d’entrada, com fan les CUP. Aparentment hi ha força gent que no hi està d’acord (segons aquesta pregunta de l’Ara, no sé com estan els ànims per allà). Però la veritat, no ho entenc. I em fa vergonya de veure segons quins comentaris a la pregunta aquesta de l’Ara. Com diu en Joan Canela Barrull a Mèdia.cat, o jo mateix fa un temps, entre Catalunya i la resta dels països no hi ha tanta diferència: una mica menys de suficiència catalana ens aniria bé. Del PSC, no cal ni parlar-ne: això d’intentar defensar el dret a decidir sense reconèixer la sobirania popular no hi ha manera que ho aconsegueixi d’entendre, per molt que m’hi esforci.

El que més em sorprèn, però, és tanta reticència amb això dels Països Catalans, però que en canvi es doni per fet que vulguem seguir a la Unió Europea. Dic jo que si la sobirania és del poble, tal i com declaren, això ens ho haurien de preguntar abans, oi? Diu la declaració de CiU i ERC que el Parlament defensarà els principis de la Unió Europea, com ara el famós estat del benestar i la democràcia, principis que costen de veure en aplicació, i que té la voluntat de permanència en aquesta Unió. Jo fa temps que en dubto, d’aquesta Unió, i sembla ser que hi ha veus que comencen a dir el mateix.

Hi ha un altre punt clau en la proposta de la CUP que em sembla molt interessant: la necessària desobediència civil que s’haurà de dur a terme. Es miri com es miri, un procés com el de declarar la independència és un trencament de la legalitat i una desobediència a l’estat. A mi això no em preocupa en absolut, sinó al contrari, perquè situa la sobirania realment en les persones i no en les abstraccions polítiques, siguin aquestes estats espanyols, parlaments catalans o el que toqui en aquell moment. És per això que considero que un procés d’aquest estil és especialment complicat per als partits de dretes, com a partits d’ordre que són, però també per als més esquerrans, si com passa sovint i aquí tenen més al cap la cosa de partit que d’esquerrà. Incloure doncs a la declaració la necessària desobediència civil que exigeix un procés com aquest, i posar el Parlament com a una entitat que acompanya i recolza aquesta desobediència, i no en la direcció inversa de fer-lo el protagonista a qui “el poble de Catalunya” ha d’arropar, és un encert que malauradament dubto que aconsegueixi arribar a la declaració final.

I finalment, el punt sobre el dret a vot de tots els habitants de Catalunya em sembla el més important a nivell de legitimació del dret a decidir. D’això no m’ha semblat que cap altre partit n’hagi parlat, i francament m’agradaria sentir-ne la seva opinió. Al cap i a la fi, si volem negar el dret a votar d’un sector de la població, més val que deixem votar només els que estiguin a favor del sí a la independència i aconseguim una bona unanimitat, no creieu?

Deute Ponzi

Llegeixo en un article del Cercle Gerrymandering que Catalunya, amb un pressupost de 30.000 milions d’euros, en paga aquest any 2.300 milions en interessos. Que l’any que ve, els que caldrà pagar són 10.000 milions només en bons de la Generalitat catalana. Uns bons que es paguen al 4,5% als “usuaris” (segons l’article) que hi posen els diners, i a un 3% als bancs que l’únic que fan és enganyar aquests “usuaris”. Crec que a poca gent se li pot escapar que això no és més que un esquema Ponzi, una estafa piramidal. Un delicte, per dir-ho clar i llis. El mateix article defensa —encara!— seguir retallant, ara 4.000 milions d’euros (un 13% del pressupost). Potser s’està acostant el moment de decidir deixar de pagar aquests bons, començant pel 3% que s’enduen els bancs sense cap risc. Recordeu una de les últimes estafes piramidals, la de les cèl·lules de l’abundància, o com carai es diguessin? Els últims en entrar-hi, com a tot esquema Ponzi, hi van perdre diners, i van ser molts. Doncs això. I millor si, a més, es jutja els iniciadors per estafa.

Leaks en l’era post-Assange

Fa poc més d’una setmana, el diari Ara publicava en portada (si més no, en portada digital) unes filtracions de WikiLeaks d’una suposada “CIA a l’ombra” (l’empresa Stratfor) que deia que Catalunya estava prop de la independència.

Les filtracions en qüestió eren uns correus entre els “espies” d’aquesta suposada “CIA a l’ombra”, disponibles a la web de WikiLeaks. Pot ser que l’empresa Stratfor tingui pràctiques opaques i qüestionables, però quan un es llegeix aquests 7 correus—que WikiLeaks agrupa sota el nom de Release Stratfor analysis on catalan separatism—s’adona ràpidament que aquests “espies” són simples periodistes (analistes, diem-ne) que s’han limitat a llegir els diaris i seleccionar uns quants articles amb una mica de criteri (i alguna relliscada, com dir que el president basc des de 2009 és Ibarretxe, que malgrat ser “socialista” està “a favor d’un Estat basc associat lliurement a Espanya”: em sembla que tenim una hidra Patxi-Ibarretxe). I concretament, llegeixen Vilaweb:

Aquí teniu un article amb tots els canvis [en la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut català] (en català, però interessant de guardar perquè té TOTS els detalls):
http://www.vilaweb.cat/noticia/3748884/sentencia-lestatut-obre-nova-era-politica-catalunya.html

L’article de Vilaweb està francament bé, però no cal ser gaire espia per a llegir-lo. Jo recordo haver-ho fet quan va sortir publicat. Resum: Vicent Partal escriu un bon article d’anàlisi de la sentència del Constitucional, s’ho llegeixen en una empresa dels Estats Units, i ens retorna aquí—via unes filtracions més sensacionalistes que realment impactants de WikiLeaks i un tractament excessivament folklòric i poc rigorós de l’Ara, al que lamentablement poc a poc sembla que s’hi està acostumant—, fent que l’opinió pública catalana cregui que internacionalment es veu l’independència catalana aquí a la cantonada. Partal en reflexiona al seu blog, val la pena llegir-ho.

Francament, les últimes filtracions de WikiLeaks han anat perdent trellat, suposo perquè estan bolcats amb tot l’afer Assange—i aquí en tindríem per un altre article, o per uns quants. Tot plegat, una bona excusa que ens hauria de portar a reflexionar sobre la possible continuïtat de les filtracions digitals en l’era post-WikiLeaks, o potser millor post-Assange. Owni, una molt recomanable revista francesa al més pur estil ciberpunk—Technology, Politics and Culture—que ja havia contribuit en la difusió dels SpyFiles de WikiLeaks, en fa avui la reflexió: Where Are The Post-WikiLeaks Digital Whistleblowers? Una lectura que us animo a fer. Veiem-ne alguns fragments i anàlisis interessants.

El primer, que WikiLeaks havia exagerat i simplificat massa l’impacte de les seves filtracions, pensant que la cadena filtració–publicació–indignació generalitzada seria directa, mentre que en canvi ha resultat que pot ser a la pràctica desactivada amb relativa facilitat.

El segon, que un servei estil WikiLeaks que asseguri l’anonimat de les fonts no és tecnològicament tan senzill: diverses organitzacions i diaris ho han intentat (per exemple, el Wall Street Journal) i han fracassat. Els sistemes tenen forats per tot arreu. Que segurament és més fàcil filtrar documents de manera anònima a l’estil “tradicional”, amb un sobre sense remitent, i que en tot cas si es vol oferir anonimat digital en les filtracions el que s’ha de fer és educar els potencials filtradors en tècniques de correu anònim i criptografia més que en intentar garantir un anonimat des de la banda del receptor (cosa òbvia, a més, perquè sinó no només has de suposar que tècnicament els receptors han fet la seva feina sinó que has de confiar personalment en algú que, molt probablement, ni tan sols coneixes). i fer això—educar—tampoc és tan difícil, i molt més barat. Ja hi ha un munt de sistemes que funcionen prou bé, com Tor, Freenet i OpenPGP.

I l’últim, que malgrat tot, sí que existeixen petits serveis descentralitzats que, tot i no rebre l’atenció mediàtica general, tenen el seu impacte en àmbits específics. Per exemple, Balkanleaks.org, Enviroleaks o TYLER. I que aquesta descentralització és molt bona.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 158 other followers