Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: censura

Paraulotes

Hi ha paraules i “paraulotes”. I amb les “paraulotes”, hi ha una certa tendència a utilitzar-les més del compte, i quan segurament no toca. A mi també se m’escapen, ho confesso. Per exemple, paraulotes com llibertat, democràcia o constitució. Una altra, feixisme. L’altre dia llegia aquest post que insistia en la idea que el 15M és, o té característiques de, un moviment feixista. Una idea que no es cansava de repetir també altra gent fa uns mesos. Un dels arguments, la suposada “proclama constant de no ser ni de dretes ni d’esquerres”. Al 15M se li podran retreure un munt de coses, i discutir-n’hi tantes altres, però jo em pensava que aquest suposat apoliticisme seu ja havia quedat superat.

D’altra banda, però, uns dies després llegia al mateix blog com el seu autor es lamentava que la “censura” (una altra paraulota) que aplicarà Twitter a partir d’ara ens portaria a haver d’aguantar un munt de queixes tirant a ridícules. I, mareta meua, tenia raó. En aquest cas, no puc estar més d’acord amb ell. Que Twitter decideixi no publicar segons què en un moment on qualsevol pot obrir-se un blog o un compte a altres serveis, com per exemple identi.ca, és potser una putada. Però jo aniria amb compte abans de dir-n’hi censura.

Sense senyal

Des d’ahir a dos quarts de deu de la nit, Acció Cultural del País Valencià es veia obligada a tancar els repetidors de TV3 que encara quedaven en funcionament. Així doncs, i després de 26 anys d’emissió, TV3 ja no es pot veure enlloc del País Valencià si no és a través d’internet. I de vegades tampoc és que TV3 sigui un gran què, però malgrat totes les crítiques que pugui tenir, TV3 encara està a anys llum de l’aberració de Canal 9.

Com he llegit en moltes webs,

la llibertat d’informació, la llibertat pura i nua, i l’espai de comunicació en la nostra llengua reben, d’aquesta manera, un colp immens.

Tot i que la meva fe en el clicktivisme i derivats és més aviat minsa, també és veritat que últimament sembla ser l’única cosa que atrau l’atenció mediàtica. Així que, com a protesta, la meva web personal ha estat tancada tot avui. No és que tingui un tràfic espectacular, però en fi. Ben trist, tot plegat.

Da togliere?

Allora, questi sono i libri di casa che secondo alcuni andrebbero tolti [en català aquí].

Fortunati noi, qua non decidono loro, e questi libri si muoveranno solo se alcuno di voi ha voglia di una bella lettura. Ditemelo!

(Andate anche a leggere un po’ qua, qua e qua.)

De Venència arrenquen les fogueres de llibres. Hi volem fer alguna cosa?

Us deixo amb la traducció que he fet d’aquest article dels Wu Ming a Giap: “Da Venezia partono i roghi di libri. Vogliamo fare qualcosa?”. Feu-lo circular tant com volgueu.

The Modern World, by Tom Tomorrow

—Ciutadans! Sapigueu que el vostre govern us vol contents! No permetrem que idees inquietants us destorbin la vostra quietud! Heu-nos aquí al vostre ajut, amb la llista oficial de les lectures recomanades!
—És fàcil! Recomanem llegir només instruccions, directives i ordres oficials! Us aconsellem que no llegiu res més!

—Quina raó!
—I voleu saber una cosa? A les mosses guapes com jo no ens agraden els noiets que es passen el dia llegint! A nosaltres ens agraden els homes de debò que miren la televisió!

—Així doncs, recordeu! Llegir és avorrit! Mireu més televisió!

Regidoria de Cultura de la Província de Venècia

Les paraules més adaptades a la circumstància les ha trobades Serge Quadruppani. Les hem traduït del francès [jo de l'italià]:

Davant de l’imbecilitat feixistoide, un es queda com emmudit: l’idiota enormitat de certes declaracions ens podria deixar sense veu. És una cosa d’una estupiditat tan grane que tan sols és té ganes d’alçar les espatlles i pensar en altres coses. Però aquesta enormitat i aquesta idiotesa tenen efectes molt concrets. Si es deixa difondre la simple idea (per no parlar de la praxi real) que es puguin compilar llistes negres contra qui no cedeix a la dictadura de la tristesa, qui no s’adequa a la visió dominant d’aquest o aquell aspecte del passat, aleshores és que un es rendeix a una concepció de la societat més propera a aquella de la Tunísia de Ben Ali que a aquella somiada a Europa pel il·luminats i per la Resistència.

Per sort, la història recent demostra que, al cap i a la fi, els petits i grans Ben Ali no sempre resulten ser victoriosos.

Advertència preliminar: el cas Battisti aquí tan sols és un pretext. Si no hagués estat per aquest, n’haurien buscat un altre. Aquesta és la raó per la qual no es parlarà dels detalls d’aquells fets. Qui coneixi només el so de les campanades dels mitjans de comunicació i dels polítics i volgués sentir-ne un de diferent, pot informar-se a Carmilla [1]. Qui en vulgui discutir, demanem que ho faci a una altra banda (la xarxa està plena de blogs i fòrums). El que pensem nosaltres ja és prou conegut, al seu moment n’hem escrit, sospesant cada paraula, esforçant-nos per mantenir un equilibri [2]. Avui però la qüestió és una altra, tal i com ho ha entès perfectament el col·lega Carlo Lucarelli, que ens envia aquest missatge:

Sobre el “cas battisti” —ja sigui l’home o els fets— tenim posicions diferents, però allò que estan intentant fer amb aquesta llista de prohibició és realment una porcada i és pura censura de la dissidència. Jo no sóc un dels firmants de la petició Battisti, però de totes maneres quedo disponible per recolzar qualsevol iniciativa compartida que s’oposi a aquesta trista operació de dictadura estúpida.

I ara expliquem el que està passant.

El regidor de cultura de la província de Venècia, l’ex militant MSI [l'antic partit neofeixista, actiu entre 1946 i 1994] i ara berlusconià Speranzon, ha recollit el suggeriment d’un seu col·lega de partit i imposarà a les bilioteques venecianes a:

  1. retirar dels prestatges els llibres de tots els autors que el 2004 van firmar una petició on es demanava l’excarceració de Cesare Battisti;
  2. renunciar a organitzar iniciatives amb aquests escriptors (que, segons diu, queden declarats “persona non grata”).

El bibliotecari que no accepti aquest diktat “n’assumirà la responsabilitat”. Fa referència potser a la congelació dels fons, a la manca de patrocini de les iniciatives, al mobbing, a campanyes de premsa ostils? La proposta ha rebut l’aprovació del COSIP, un sindicat de policia. Així el bibliotecari s’hi pensarà dues vegades, abans de posar-se en contra de l’administració local i les forces de l’ordre. Una colla de “demòcrates sincers” ja s’està movent per extendre la cosa a tot el Veneto, i és probable que la iniciativa sigui emulada més enllà dels límits de la regió.

Això és el que es pot llegir al “Gazzettino” [3]:

Escriuré als regidors de Cultura dels Ajuntaments del Veneto perquè aquestes persones sigui declarades non grates i els demanaré, ja que les biblioteques cíviques estan inserides en un sistema provincial, que les seves obres siguin retirades dels prestatges [...] Demanaré de no promoure la presentació dels llibres escrits per aquests autors: cada Ajuntament podrà actuar com cregui, però n’haurà d’assumir la responsabilitat. A més, com a regidor a Venècia, presentaré una moció perquè Venècia doni el primer exemple [...] Escriuré als assessors regionals Marino Zorzato i Elena Donazzan, perquè extenguin la iniciativa per tot el Veneto.

Ara, el propi fet que algú pugui concebre una cosa d’aquest estil indica que l’enfonsament itàlic està tocant noves i nauseants baixeses. Estem de fet perforant el fons de la Fossa de les Marianes, rodejats de peixos cecs i deformes, a la cerca de la foscor més fosca que pugui produir-se a l’univers. Volem estar al fons de la fossa al costat d’aquests tètrics i tristos bussos de la censura, o volem esforçar-nos a reemergir? Allà dalt hi ha el sol, per a qui vulgui tornar-lo a veure.

A la llista de proscrits en som molts: nosaltres, Valerio Evangelisti, Massimo Carlotto, Tiziano Scarpa, Nanni Balestrini, Daniel Pennac, Giuseppe Genna, Giorgio Agamben, Girolamo De Michele, Vauro, Lello Voce, Pino Cacucci, Christian Raimo, Sandrone Dazieri, Loredana Lipperini, Marco Philopat, Gianfranco Manfredi, Laura Grimaldi, Antonio Moresco, Carla Benedetti, Stefano Tassinari i molts més. Pràcticament els haurien de buidar, els prestatges. I potser és justament allò que somien.

Té raó Quadruppani: no es pot reaccionar aixecant les espatlles, dient “només és una provocació”, aconsellant l’indiferència “per no fer publicitat a certa gent”. De vegades cal fer això, però no sempre. Sí, això és també una provocació, però sobretot és una altra cosa:

  1. és una amenaça a una categoria sencera de treballadors (els bibliotecaris), que haurien d’acceptar un ultimàtum autoritari i anti-constitucional o sinó ho pagaran car.
  2. és un acte amb l’objectiu d’aïllar i censura escriptors i artistes per “còmplices” del terrorisme. Un acte dut a terme d’un administrador, una figura de poder que, agitant un fantasma per desviar l’atenció d’altres problemes, fa una crida a les reaccions viscerals del “poble”. Un acte que vol intimidar i “posar a ratlla” a qui produeix discurs públic.

Com ha declarat el col·lega Tiziano Scarpa: “Així s’agredeix la ciutadania d’un escriptor, que es troba a la llengua i a les seves obres.” [4]

A aquesta porqueria hi hauríem de respondre tots, no només els escriptors directament afectats o els bibliotecaris directament amenaçats.

  • Haurien de fer-se sentir els ciutadans, els lectors, els que freqüenten les biblioteques.
  • Haurien de fer-se sentir els representants, forces polítiques i associacions de Venècia i dels pobles de la rodalia.
  • Hauria de mirar d’escriure’n tot aquell que treballi amb l’informació o tingui un blog et similia.
  • Hauria de dir alguna cosa l’Associació Italiana de Biblioteques.
  • Haurien de dir alguna cosa els sindicats de treballadors públics.
  • Haurien de moure’s els editors, inclús legalment, amb querelles i demandes civils, davant d’una acció que els causa danys materials i morals.
  • S’haurien d’enviar correus de protesta als diaris (no només als venecians), s’haurien de penjar octavetes i cartes obertes als taulers de biblioteques i sales d’estudi.
  • S’haurien de difondre i enllaçar articles com aquest [l'original en italià] (al final del qual hi afegirem les actualitzacions sobre tots els fets) i qualsevol altre article, text o vídeo que informi sobre aquest personatge, sobre les seves intencions lliberticides i sobre possibles iniciatives dels seus amics i seguidors.

Alguns dels escriptors que han acabat a la llista negra (al costat a d’altres que no hi han anat a parar però que s’hi solidaritzen) estan discutint s’estan coordinant, estan evaluant quines accions (també legals) dur a terme. Però si es mouen ells sols, la censura passarà. L’amenaça està dirigida a tothom: a qui escriu, a qui llegeix, a qui desitja la multiplicitat de punts de vista sobre qualsevol tema. Si subestimem la iniciativa perquè és estúpida, es crea un precedent. És una iniciativa molt més perillosa justament per ser tan estúpida. Com molt agudament assenyala el blogger Mazzetta, s’intenta afirmar el principi segons el qual seria perfectament normal

aplicar un filtre moral, seleccionant els llibres en funció del comportament dels autors i de la seva adhesió ideològica i política a la voluntat de la majoria de govern. Com si, l’endemà que Berlusconi hagués caigut en desgràcia, algú proposés de prohibir de totes les biblioteques del regne els llibres de tots aquells que l’han recolzat o defensat, com si les obres literàries poguessin o haguessin de ser seleccionades d’acord a les credencials morals i polítiques de l’autor. [5]

Referències

  1. Dossier sobre el cas Battisti, carmillaonline.com
  2. Wu Ming 1, “Cesare Battisti. Allò que els mitjans no diuen” (“Cesare Battisti. Quello che i media non dicono”), març de 2004
  3. “La Província de Venècia ‘llença a la foguera’ els llibres de qui va firma la petició per Battisti” (“La Provinzia di Venezia ‘mette al rogo’ i libri di chi firmò la petizione per Battisti”), Il Gazzettino, 16 de gener de 2011.
  4. “Una praxi de dictadura” (“Una prassi da dittatura”), entrevista a Tiziano Scarpa, Corriere del Veneto, 16 de gener de 2011
  5. El comentari de Mazzetta sobre la sòrdida iniciativa

Enllaços

Qui és aquest Speranzon

I qui és el que li ha donat la idea

Article original

Wu Ming, “Da Venezia partono i roghi di libri. Vogliamo fare qualcosa?”, Giap

Apunts sobre Wikileaks

Aquest començament de desembre ha estat intens. Després de la resolució de la Unió Europea i de la del Congrés Espanyol sobre l’atac del Marroc al campament d’El Aaiún, al Sàhara Occidental —un tema que sembla que ha desaparegut ja de la premsa, i que intentaré comentar en un altre post—, hem arrencat forts. El 28 de novembre la dreta (catalana i espanyola) guanyava àmpliament les eleccions catalanes. El mateix dia Wikileaks obria l’accés als cables enviats entre el Departament d’Estat dels Estats Units i les seves ambaixades arreu del món a través de cinc diaris, el més proper d’ells El País. I aquest cap de setmana, els controladors aeris bloquejaven de manera totalment desproporcionada l’espai aeri espanyol en resposta a un decret del govern, promogut pel ministre Blanco, que se salta el dret a la negociació col·lectiva. Un dret que, pel que es veu, últimament tothom es veu amb força d’obviar. I per solucionar-ho a aquest govern no se li acut res més que decretar, per primera vegada en aquesta democràcia, l’estat d’alerta, posant així els controladors sota jurisdicció militar. Una jurisdicció militar de la que —cal recordar-ho— la pena de mort fou abolida el 1992 però que la Constitució encara contempla com a possibilitat excepcional.

Tenia ganes d’escriure sobre aquests temes, i en especial sobre el de Wikileaks. Però he tingut poc temps, arribo tard i molta gent ja se m’ha avançat amb opinions molt encertades. Així que repassaré alguns comentaris que he trobat molt interessants que parlen més sobre la importància i el sentit de fer pública tota la informació que de la pròpia informació en si. Són en concret els comentaris de l’Arnau al seu blog sobre la desconfiança de l’Estat que ens restaura Wikileaks, l’autocensura que provoca la por de les represàlies dels Estats afectats i la necessitat de transparència política, i de no confondre-la amb la transparència individual; el de The Null Device sobre l’ofensa a la cultura de l’honor del sud dels Estats Units; i la de Ángel Viñas a El País sobre la importància dels documents filtrats. I finalment, un de Moisés Naím amb el que no estic d’acord.

Arnau Fuentes: desconfiança, por i transparència

L’Arnau ha anat escrivint diversos articles aquesta setmana passada, tots ells molt interessants. Bàsicament estic d’acord amb ell i no podria haver-ho dit millor, així que us en deixo alguns fragments:

Wikileaks i la desconfiança:

amb aquest cablegate, s’estan destapant alguns dels llops. Diversos estats de tot el món s’afanyen a estirar-se les barbes, esquinçar-se els vestits, portar-se les mans al cap i posar el crit al cel per aquesta traïció a la comunitat internacional. Però la comunitat internacional, com les autoritats sanitàries, no deixa de ser una comunitat etèria, formada per aquests mateixos estats que clamen venjança al ser descoberts. En aquest aspecte, tenen raó: Wikileaks és una amenaça per a aquesta comunitat internacional, imaginada, formada per organismes eteris de dubtosa validesa democràtica (veure Comissió Europea) i que porten actuant al seu aire sense donar explicacions a ningú durant massa temps.

Democracia assetjada: benvinguts a les guerres de la informació:

Quan les empreses de hosting, els servidors DNS i tota la resta trïin ser políticament correctes i matar els missatgers sense necessitat de pressions governamentals, quan els prestadors de servei decideixin saltar-se la neutralitat sols i sense pressions, apareixerà la nova policia del pensament que, emparada en la legalitat imposada per tercers, podrà tancar no només webs, si no diaris, revistes i publicacions en desacord amb el règim sota excuses tan roïns com “infracció de copyright”.

Transparència en context:

Quan parlem de Wikileaks i transparència, estem parlant precisament de transparència política. Els ciutadans no han de ser transparents. Han de tenir parcel·les privades protegides d’ulls aliens. En canvi, ni governs ni estats, ni els alts funcionaris que els conformen, poden tenir privacitat, si més no quan exerceixen les seves funcions polítiques, i no en la mesura actual.

The Null Device: la cultura meridional de l’honor

No sé si llegiu aquest blog d’un australià resident a la Gran Bretanya, però gairebé sempre trobo els seus comentaris molt interessants —i, de tant en tant, amb una bona dosi de sàtira. En un post de diumenge passat, parla de com tota la informació revelada per Wikileaks aquesta vegada ha fet ben poc mal a la imatge dels Estats Units, però en canvi ha significat una ofensa al seu honor. Així, és aquesta cultura de l’honor (contraposada a una cultura de la llei) tan present al sud nord-americà la que ara està reclamant el cap d’Assange. Wikileaks és doncs una organització terrorista (segons un congressista nord-americà), cosa que

requeriria una redefinició molt més àmplia de la paraula “terrorista”, per significar una cosa així com “algú que actua en contra dels nostres interessos”.

Ángel Viñas: els cables de Wikileaks des d’una perspectiva històrica

En aquest article d’anàlisi a El País, Ángel Viñas comenta algunes coses molt interessants que no havia vist a altres llocs. Primer, que el tràfic diplomàtic sol obrir-se a consulta pública al cap d’uns, normalment, 25 o 30 anys, i de vegades (en temes sensibles) 50 i 75, i que per tant Wikileaks ha escurçat dràsticament aquest període d’espera. Segon, que la majoria del tràfic d’informació flueix en un sentit: des del terreny cap a la central, mentres que en el fons allò que més compta és “la seva utilitat en el procés de presa de decisions”. I finalment, pel que fa als efectes a llarg termini, és ben clar:

Amb tot, si els autors de la filtració pensen poder aconseguir efectes duradors (…), cauen en un error conceptual i metodològic fonamental. Els nord-americans tancaran totes les possibilitats de leakage, modificaran a qualsevol preu els seus sistemes de control i continuaran treballant com si res. Des del punt de vista de l’opinió pública tindria, probablement, major impacte la filtració de les pràctiques dels bancs i especuladors nord-americans. Això contribuiria a deslegitimar la creença en les bondats dels resultats òptims del comportament el més àmpliament desregulat possible dels actors financers. Segons notícies de premsa sembla ser que Wikileaks pensa orientar-se en aquesta direcció.

Moisés Naím: no n’hi ha per tant

Finalment, comento breument un altre article, també a El País, segons el qual les conseqüències de les filtracions seran molt més petites del que s’està anticipant. Si bé és cert que l’opinió pública® (copio l’® de l’Arnau) peca moltes vegades de poca opinió i de poca memòria, jo crec —i espero, o potser sobretot espero— que les filtracions sí que tindran conseqüències, i que en gran part és responsabilitat nostra que en tinguin. Centrant-me en l’article en qüestió, el seu autor Moisés Naím exemplifica els errors en l’anàlisi dels efectes de les filtracions amb cinc punts que no comparteixo. Ni els dos primers ni l’últim no els comparteixo:

1. Diu:

Els cables difosos fins ara mostren que Estats Units té el govern amb major coherència entre el que diu en públic i el que fa en privat. Encara no se’ns ha revelat una hipocresia nord-americana comparable amb les flagrants mentides d’alguns caps d’Estat que apareixen en els cables.

Si bé és cert que la hipocresia de molt Estats queda retratada a les filtracions (i en concret, de l’Estat espanyol), cal tenir en compte que les filtracions són d’anàlisis escrits per funcionaris nord-americans sobre altres països, i que per tant és lògic que la imatge nord-americana no en quedi gaire ressentida (més enllà de l’afany de control, manipulació i falta de respecte de les altres sobiranies que mostra).

2. Nega que la diplomacia nord-americana en surti gaire malparada. I és cert que ningú els té prou ben posats per trencar les relacions diplomàtiques amb Estats Units. Però justificar-ho, citant Leslie Gelb del Consell de Relacions Exteriors d’Estats Units, dient que així és com ha de treballar la diplomàcia (“Per a això els paguem!”), per molt que efectivament sigui així com treballa, i que els dolents són els líders dels altres països que “eludeixen prendre decisions difícils i es refugien en la hipocresia, la cobardia i les mentides que els diuen als seus pobles” em sembla justament cobard i hipòcrita, just pel que ja he dit.

5. “La transparència governamental no és el millor per la societat”? Jo crec, com l’Arnau, que sí. “Les democràcies són més vulnerables a la pressió en aquest sentit que les dictadures”? Sí, i per això m’agraden més les democràcies que les dictadures. Que això les fa competir en desavantatge? Potser sí, però no aplicar la pena de mort també es podria considerar un desavantatge, i no per això la restaurem. I finalment, lluitant per a un món transparent, on forcem els governs a revel·lar-ho tot, potser fa més fàcil la vida als tirans, però és que sinó som nosaltres que estem convertint els nostres governs en tirans.

Apunt final

Escrivia aquest article ahir, al tren, i avui a l’anar-lo a publicar veig que el Regne Unit ha detingut Julian Assange. Veurem què en surt d’això, i caldrà seguir els mitjans de comunicació per veure com alguns molt probablement col·laboraran —ja ho estan fent— amb la campanya dels serveis d’intel·ligència que estan atacant Wikileaks. I cal, més que mai, defensar Wikileaks i Julian Assange, estiguem o no d’acord amb el que fan. Perquè l’atac contra ells és també un atac contra tots nosaltres.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 159 other followers