Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: enfocant

Deute extern, una vella història

Avui surt publicat a Enfocant un article (publicat prèviament la setmana passada a la Directa) de Dani Gómez-Olivé i Iolanda Fresnillo, de l’Observatori del Deute en la Globalització sobre l’actual crisi del deute a l’Estat espanyol. És un article molt interessant, que l’altre dia em recomanava en Pau, que situa bé el que està passant amb la crisi financera actual i els problemes de deute que té Espanya, comparant-ho amb el problema que ja coneixem del deute extern històric dels països del sud.

L’article explica com el deute extern es va convertir en una eina que durant temps va suplir la fi del colonialisme, i com va ser utilitzat tant per a transferir diners i recursos naturals de sud a nord com per a introduir fortes mesures de liberalització de les economies endeutades que van incrementar les desigualtats socials d’aquells països i en van frenar el creixement. També cita alguns casos —pocs— en què els països es van encarar d’una manera diferent a la situació de crisi de deute, mantenint la sobirania i permeten així una sortida millor. Cada un ho va fer d’una manera diferent. L’article descriu els casos

de l’Argentina, que va suspendre pagaments l’any 2001; de l’Equador, que va auditar l’origen del seu deute i va anul·lar crèdits il·legítims el 2009; o de Malàisia, que, en el moment de la crisi del Sud-est asiàtic el 1997, va aconseguir evitar l’FMI i els seus programes d’ajust estructural, la qual cosa va fer que els indicadors econòmics es recuperessin molt més ràpidament que els dels seus països veïns.

I també el recent —i únic— cas europeu:

el cas del poble islandès, que ha obligat el govern del país a desmarcar-se del jou del retorn de deutes il·legítims.

Llegiu-vos l’article sencer, val la pena. Després d’aquesta introducció històrica, explica com l’excedent de capital de països com Alemanya s’ha col·locat en països deficitaris, especulant en el cas espanyol principalment amb la bombolla immobiliària. Explica també com el deute espanyol actual (tant el total com l’extern) és principalment privat, però com s’està transferint poc a poc cap a l’Estat, assumint públicament els costos del risc privat que van assumir (almenys teòricament) els bancs, com la reforma de la Constitució ha limitat fortament la sobirania, i també com les reformes es limiten exclusivament a disminuir la despesa i mai a augmentar els ingressos, malgrat disposar d’uns impostos molt poc progressius i d’un elevat frau fiscal.

La proposta final que fan els autors: auditar el deute i repudiar-ne aquella part que sigui il·legítima.

WikiLeaks i the Guardian: publicar una contrasenya sempre és una mala idea

Article publicat a Enfocant el 5 de setembre de 2011.

Fa 9 mesos WikiLeaks estava en boca de tots. El 28 de novembre del 2010 cinc diaris (El País, Le Monde, Der Spiegel, The Guardian i The New York Times) començaven a publicar els cables enviats entre el Departament d’Estat dels Estats Units i les seves ambaixades arreu del món: el que poc després s’anomenaria cablegate. WikiLeaks els publicava a través d’aquests diaris per aconseguir un major impacte de la informació i també perquè la quantitat de material a tractar era tal que se li feia impossible la tasca per si sola: calia editar les referències i noms d’informadors.

Ara resulta que la totalitat dels cables diplomàtics americans està disponible a la xarxa en un arxiu encriptat, i que la clau per desencriptar-lo ha estat publicada en un llibre (notícia a The Guardian i a WikiLeaks). Tot plegat, per un cúmul d’errors i mala pràctica de diversa gent. Una bona explicació de tota la història surt publicada a Der Spiegel, i la clau per desencriptar l’arxiu al blog de Bruce Schneier (a més d’al llibre “Inside Julian Assange’s War on Secrecy”, del periodista de The Guardian David Leigh). Resumint, la història és la següent:

  1. David Leigh (de The Guardian) i Julian Assange (WikiLeaks) es reuneixen, i acorden que Assange donarà a Leigh una còpia encriptada d’un arxiu amb tots els cables.
  2. L’arxiu es penja temporalment a una URL amagada, i Assange dóna la contrasenya per desencriptar-lo a Leigh.
  3. Leigh descarrega l’arxiu, que després és esborrat de l’adreça.
  4. Daniel Domscheit-Berg i Julian Assange es piquen, i el primer abandona WikiLeaks amb una còpia de gran part de la seva informació (que inclou, aparentment sense el coneixement de Domscheit-Berg, l’arxiu encriptat amb els cables). Domscheit-Berg funda OpenLeaks.
  5. Després dels atacs DDoS i de perdre el suport de companyies com Amazon, PayPal i Mastercard, es creen mirrors i també es posa la informació a BitTorrent. Aparentment, tant els primers mirrors com la informació a BitTorrent inclouen l’arxiu encriptat amb els cables.
  6. El Caos Computer Club expulsa Daniel Domscheit-Berg.
  7. Algú revela a Der Freitag que la contrasenya està a un llibre de Leigh. El diari no ho publica directament, però quasi, i a la gent li costa poc sumar 2 i 2 s’acaba descobrint.

Ara WikiLeaks acusa The Guardian i David Leigh de què els cables siguin ara totalment accessibles, i ells ho neguen i s’hi tornen. En fi, us recomano que us llegiu la història completa a Der Spiegel (en anglès). També us recomano que a partir d’ara tracteu la informació de The Guardian sobre el tema amb desconfiança: estan a la defensiva i no paren de dir barbaritats.

Tot plegat fa pensar unes quantes coses. Primer, que els periodistes haurien de tenir una mica de formació en criptografia. Com pot ser algú capaç de publicar en un llibre la clau d’un arxiu encriptat? Segons The Guardian,

No té sentit suggerir que el llibre sobre WikiLeaks de The Guardian ha compromès la seguretat en cap manera.

El nostre llibre sobre WikiLeaks es va publicar el febrer passat. Contenia una contrasenya, però no detalls de la localització dels arxius, i ens havien dit que era una contrasenya temporal que expiraria i seria esborrada en qüestió d’hores.

Evidentment, les contrasenyes no són temporals. En tot cas ho són els arxius, i sempre és una mala idea publicar una contrasenya (no saps mai qui pot haver fet una còpia de l’arxiu). Com diu un dels comentaris a l’article de Bruce Schneier:

Això em fa recordar una cita de Dilbert:

L’estupidesa és com el combustible nuclear: es pot fer servir pel bé o pel mal. Però en qualsevol cas, no vols estar-hi gaire a prop.

En aquest cas, l’estupidesa a The Guardian ha arribat a la massa crítica.

I encara un altre comentari:

Una suggerència per als autors de nous llibres:

“Aquesta història està basada en fets reals. Només els noms I LES CONTRASENYES s’han alterat per a protegir els innocents”

Estocada a les universitats

Avui a Enfocant, un interessant article d’en Pau Casanellas sobre “les retallades i la precarització a l’educació superior, aparegut als Quaderns d’Illacrua núm. 67 (dins la Directa 234 de 22 de juny de 2011)”. Aquesta és la introducció, en podeu llegir el text complet a Enfocant:

Tot i passar relativament desapercebuda, la dràstica retallada prevista pel Govern català a les universitats (un 20% respecte als pressupostos del 2010) suposa una autèntica estocada al sistema públic d’educació superior. La tisorada en l’àmbit universitari dibuixa un horitzó d’acomiadaments que pot prendre una gran magnitud. A això s’hi afegeix la precarietat en què es troben actualment molts col·lectius, situació que el Govern encara vol aguditzar més. Tot plegat conviu amb la presència de fundacions i empreses privades que s’aprofiten dels recursos d’infraestructura i de personal de la universitat pública sense aportar res a canvi. Davant d’aquest escenari i del servilisme dels equips de govern, la mobilització ja ha començat a prendre cos gràcies a la coordinació entre estudiants, professorat i personal d’administració.

Malgrat que fins ara ha passat més desapercebuda que les retallades previstes pel Govern de la Generalitat de Catalunya en salut (6,5%) o educació (7,4%), la disminució en el finançament de les universitats públiques catalanes previst per al 2011 té una magnitud molt superior: del 20% respecte al finançament del 2010. Si l’any passat el sistema universitari públic català va rebre una aportació de fons públics de 864,5 milions d’euros, el 2011 la subvenció pública als centres d’educació superior es veurà reduïda en 175,8 milions (una quantitat molt poc per sobre dels 144 milions que es preveu que es deixaran d’ingressar a causa de la reforma de l’impost de successions impulsada per CiU). Aquesta estocada posa en perill el mateix sistema universitari públic, que actualment ja té deficiències estructurals.

Remenant el mar amb una cullera

El “moviment” —a falta d’un nom millor— del 15M i les acampades ha aconseguit capejar durant força temps l’usual mur informatiu i dels opinadors, i sobretot les dues primeres setmanes però també les últimes ha sabut fer-se un lloc quasi diari als informatius i a la premsa, encara que fos només per saber si es mantenien o s’aixecaven les acampades. I sobretot, ha sabut crear un símbol —Plaça Catalunya— i una línia d’acció —pacífica— que ha seduït a molta gent i que servirà de marca durant força temps. Del “moviment” se n’han fet moltes reflexions a tot arreu i ara no hi vull entrar. A Enfocant se n’han publicat algunes, la majoria sota l’etiqueta acampades. Aquí al blog també n’he fet algun comentari ràpid.

L’excusa per a escriure aquest article és una altra: semblava que aquest període “de gràcia” s’havia acabat oficialment dimecres passat al Parlament, però pel que sembla l’èxit de la manifestació d’abans d’ahir diumenge va aconseguir reconduir la situació.

Dimarts 14, l’acampada de Barcelona es traslladava al Parlament en una acció anunciada amb molta antelació i de manera pacífica, que va acabar amb acampada davant de les portes de la Ciutadella. L’endemà, 15 de juny, començava la discussió dels pressupostos al Parlament i l’objectiu de l’acampada era bloquejar-ne l’entrada, amb el resultat que tots coneixem. Hi va haver violència tant per una banda (vídeo) com per l’altra, i també cap als periodistes (i també aquest vídeo). En tot cas, la violència dels manifestants no passa dels quatre casos anecdòtics amb els polítics (la jaqueta de la Tura, el cap d’en Boada i, més notablement, el gos pigall del diputat cec, que de totes maneres en aquest vídeo no es veu tan greu, si és que es tracta de l’únic enfrontament). Això sí, per als d’esquerres potser va ser un xoc veure que la indignació també anava dirigida cap a ells. En tot cas, ambdues violències són totalment condemnables, com ja van fer uns i altres. La diferència, però, va ser que els diaris i altres mitjans no van anar més enllà de les condemnes pràcticament calcades (amb algunes excepcions notables). Des de les acampades s’hauria d’haver tingut més previsió de la confrontació que s’anava a produir, perquè la crítica unànime dels mitjans podria haver fet perillar la bona imatge i suport que la majoria de la població té del moviment. Per sort es va saber salvar movent-se a la Plaça Sant Jaume, i finalment amb l’èxit rotund de la manifestació d’aquest diumenge 19.

A banda de la violència “física” de les quatre anècdotes que mencionava, mitjans i tertulians no s’han cansat de repetir l’atac a la democràcia que significava el bloqueig del Parlament, comparant-ho amb el 23-F o amb el cop d’estat del 36. Aquestes comparacions són ridícules i crec que cauen pel seu propi pes, però és cert que bloquejar un Parlament és en certa forma un tipus de violència (tota resistència o enfrontament, per pacífic que sigui, comporta de fet violència). És una violència, la de bloquejar el Parlament, que jo entenc necessària (si més no en alguns casos), i que salvant les distàncies em recorda els bloqueigs dels Consells de Govern de les universitats: sense anar més lluny, a finals d’aquest curs s’han bloquejat (cito de memòria) dos Consells de Govern a la Universitat Autònoma de Barcelona, un a la de Girona i un altre a la de Barcelona. Consells on es preveia aprovar les primeres retallades, abans que el Parlament aprovés els pressupostos, perquè el govern de CiU ja està enviant les partides a les universitats amb una bona reducció.

En aquests casos (i em refereixo sobretot al de la UAB, que és el que em cau més a prop), les decisions de retallar i de com retallar es prenien des d’unes cúpules de poder (cúpules reals, no com les d’Anonymous) que ignoraven completament la voluntat de la majoria de la universitat. Una voluntat expressada per estudiants, professors i personal d’administració i serveis tant al campus com al Claustre, que en principi és el màxim òrgan representatiu de la universitat, però que aparentment serveix de poc quan els equips de govern decideixen saltar-se a la torera les decisions allà preses. Davant d’això, i quan es vol aprovar una cosa que la majoria de la universitat no vol, l’única via per evitar-ho és bloquejar el claustre. Un acte vergonyós no pels que bloquegen, entenc jo, sinó pels bloquejats, teòricament representants d’un col·lectiu que han perdut tota legitimitat i credibilitat democràtica. És a dir, quan un representant deixa de representar-te, el que cal fer-li és negar-li aquest poder de representació.

El cas del Parlament és evidentment molt més complex, de la mateixa manera que la societat catalana i els pressupostos catalans són molt més complexos que el seu equivalent a la universitat. Per exemple, no es pot caure en la trampa que els manifestants representen el conjunt societat (“del poble”), però tampoc es pot caure en el contrari: que només són 2 o 3 mil. Representen, de manera més o menys difosa, un gran nombre d’associacions de tot tipus, des de les més “antisistema” i “punkis de Mordor” fins a associacions veïnals. Tot i que no tothom recolza segurament cada punt, o molts dels punts, que surten al famós document de mínims (jo no ho faig amb tots, per exemple), sí que hi ha un gran recolzament al “moviment” en si. Recolzament a gent que justament no pensa que “la democràcia és seure i esperar que el govern faci el que ells diuen”, sinó tot el contrari.

I no només recolzament, sinó que aquest “moviment” està començant a ser força gran i estable. Utilitzant una mica el vocabulari i els exemples de teoria de grafs i de percolació amb els que treballo, aquestes acampades han estat una mica un punt crític de transició entre una fase amb una gran quantitat de grups, però molt petits, que després d’una petita empenta s’han agregat en un sola component gegant que té una mida significativa. Això i les relacions que s’hi estableixen és segurament el més interessant de tot plegat, i pensar l’ara què el repte que hi ha, perquè com diu en Xavi “el cicle de la protesta com a tal no aporta res més que agitar el mar amb una cullera”. Que d’aquí en surti feina i no només queixa és el que farà que realment valgui o no la pena.

Il nostro tempo è adesso

Enfocant, 8 d’abril, presentant una traducció del manifest d’UniCommon:

La passada tardor Itàlia va viure un seguit de mobilitzacions que van arrencar amb les protestes contra la reforma del sistema educatiu a través de l’anomenada llei Gelmini i que han anat evolucionant i madurant, incloent tant estudiants com investigadors en precari i professors universitaris, i que han convergit amb les lluites de treballadors, de migrants i de defensors dels béns comuns. D’aquesta confluència s’està desenvolupant una nova demanda de drets que inclouen, a més del reconeixement de la importància d’aquests béns comuns, el dret a una renda bàsica universal. Així, la Universidad Nómada presentava fa poc un “Manifest dels comuns. Per una nova carta de drets socials”.

I avui, la manifestació contra la precarietat.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 158 other followers