Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: Espanya

Resultats d’eleccions: la circumscripció

Seguint amb la sèrie sobre l’efecte d’utilitzar el sistema D’Hondt o el Sainte-Laguë i l’efecte d’introduir un llindar mínim de vots per a obtenir representació, avui volia posar uns últims exemples sobre l’efecte de dividir l’electorat en circumscripcions, i assignar un número d’escons a cada una. Com ja vaig comentar, l’efecte del llindar no és gaire important en el sistema D’Hondt, que ja tendeix a beneficiar els partits majoritaris. Ho és una mica més en el Sainte-Laguë, que sense llindar sí que permet l’aparició d’uns quants partits amb un o dos escons.

L’efecte del llindar és, doncs, petit. I és així perquè la divisió en circumscripcions introdueix un llindar de facto, sobretot en les circumscripcions petites que reparteixen molts pocs escons. La idea és ben senzilla: en el límit on es repartissin tants escons com població, la proporció entre vots i representants seria perfecte, però a l’anar reduint el número d’escons és en general impossible respectar totalment aquesta proporció, perquè el número d’escons és un enter. En els casos extrems on només es reparteix un escó, l’opció més votada rep tota la representació i la resta de vots es perden.

Així que a continuació podem veure com seria la repartició d’escons si en lloc de la circumscripció provincial que tenim actualment a les eleccions tan estatals com autonòmiques, en tinguéssim una altra que fos única, o que fos per comunitats autònomes. (Per a la circumscripció autonòmica en les estatals he considerat que el número a repartir de diputats per comunitat és la suma dels diputats que actualment corresponen al total de les seves províncies. En realitat, d’aquesta manera les comunitats que tenen províncies amb poca població queden sobrerepresentades. Ceuta i Melilla segueixen rebent un diputat cada una.)

Els següents dos exemples són pel sistema D’Hondt sense llindar i amb circumscripció autonòmica i única, en les eleccions estatals de 2008. Per a veure els casos de les catalanes de 2010 i les valencianes de 2011, i un recull de tots els casos que he anat comentat anteriorment (més alguns altres sistemes, com la Quota Droop i la Quota Hare) podeu anar aquí.

Resultats estatals de 2008 segons el sistema D'Hondt, sense llindar i amb circumscripció autonòmica (a dalt) i única (a baix).

Resultats d’eleccions: l’efecte del llindar

L’altre dia explicava unes funcions per simular el sistema D’Hondt (el que es fa servir aquí actualment) i el de Saint-Laguë (un de semblant, però que no beneficia els partits majoritaris), i ahir en mostrava la diferència a les eleccions estatals de 2008, les catalanes de 2010 i les valencianes de 2011. Les diferències no eren gaire significatives, més enllà que entrava algun partit minoritari amb algun diputats i que baixaven una mica els principals. A Catalunya, malgrat aquests canvis, la possibilitat de pactes es mantindria igual. Al País Valencià, el PP seguiria amb majoria absoluta i no entraria cap partit nou. A les estatals de 2008 la cosa sí que canviaria una mica més, i el PSOE ja no hagués pogut pactar exclusivament amb CiU o el PNB, però sí amb els dos junts.

Quin seria l’efecte d’eliminar el llindar en els exemples anteriors? A Catalunya, en el cas D’Hondt variaria poc (però entraria Plataforma per Catalunya). Els pactes es podrien mantenir igual. Amb Sainte-Laguë, CiU podria seguir pactant amb el PP, però ja no amb ERC a soles. I entraria Escons en blanc amb un escó. Al País Valencià (on hi ha un llindar més alt, del 5%, i a més és en el conjunt de tot el país, i no per provincia) el PP seguiria mantenint la majoria absoluta, però entraria UPyD i, amb Sainte-Laguë, també els Verds. El cas estatal és potser el més interessant. Amb Sainte-Laguë, el PSOE hagués hagut d’escollir pactar amb tots els nacionalistes de dretes o amb IU i tots els nacionalistes d’esquerres. En canvi, en el cas d’utilitzar D’Hondt, com ara, però sense llindar, no hi hagués hagut cap modificació. Això és així perquè el llindar real el posa la mida de la circumscripció, com comenta en Pere i com veurem a la pròxima entrega d’aquesta sèrie.

Eleccions estatals 2008

Resultats estatals de 2008 segons el sistema D'Hondt (a dalt) i Sainte-Laguë (a baix), circumscripcions provincials i sense llindar.

Eleccions catalanes 2010

Resultats catalans de 2010 segons el sistema D'Hondt (a dalt) i Sainte-Laguë (a baix), circumscripcions provincials i sense llindar.

Eleccions valencianes 2011

Resultats valencians de 2011 segons el sistema D'Hondt (a dalt) i Sainte-Laguë (a baix), circumscripcions provincials i sense llindar.

Resultats d’eleccions: D’Hondt vs Saint-Laguë

Amb les funcions que explicava l’altre dia per simular el sistema D’Hondt (el que es fa servir aquí actualment) i el de Saint-Laguë (un de semblant, però que no beneficia els partits majoritaris), i utilitzant les dades de les eleccions estatals de 2008, les catalanes de 2010 i les valencianes de 2011, podem veure quines diferències hi hauria segons el sistema utilitzat.

Eleccions estatals de 2008

Resultats estatals de 2008 segons el sistema D'Hondt (a dalt) i Sainte-Laguë (a baix), circumscripcions provincials i llindar del 3%.

Eleccions catalanes de 2010

Resultats catalans de 2010 segons el sistema D'Hondt (a dalt) i Sainte-Laguë (a baix), circumscripcions provincials i llindar del 3%.

Eleccions valencianes de 2011

Resultats valencians de 2011 segons el sistema D'Hondt (a dalt) i Sainte-Laguë (a baix), circumscripcions provincials i llindar global del 5% (al País Valencià el llindar es calcula sobre el total de vots de tot el país).

Deute extern, una vella història

Avui surt publicat a Enfocant un article (publicat prèviament la setmana passada a la Directa) de Dani Gómez-Olivé i Iolanda Fresnillo, de l’Observatori del Deute en la Globalització sobre l’actual crisi del deute a l’Estat espanyol. És un article molt interessant, que l’altre dia em recomanava en Pau, que situa bé el que està passant amb la crisi financera actual i els problemes de deute que té Espanya, comparant-ho amb el problema que ja coneixem del deute extern històric dels països del sud.

L’article explica com el deute extern es va convertir en una eina que durant temps va suplir la fi del colonialisme, i com va ser utilitzat tant per a transferir diners i recursos naturals de sud a nord com per a introduir fortes mesures de liberalització de les economies endeutades que van incrementar les desigualtats socials d’aquells països i en van frenar el creixement. També cita alguns casos —pocs— en què els països es van encarar d’una manera diferent a la situació de crisi de deute, mantenint la sobirania i permeten així una sortida millor. Cada un ho va fer d’una manera diferent. L’article descriu els casos

de l’Argentina, que va suspendre pagaments l’any 2001; de l’Equador, que va auditar l’origen del seu deute i va anul·lar crèdits il·legítims el 2009; o de Malàisia, que, en el moment de la crisi del Sud-est asiàtic el 1997, va aconseguir evitar l’FMI i els seus programes d’ajust estructural, la qual cosa va fer que els indicadors econòmics es recuperessin molt més ràpidament que els dels seus països veïns.

I també el recent —i únic— cas europeu:

el cas del poble islandès, que ha obligat el govern del país a desmarcar-se del jou del retorn de deutes il·legítims.

Llegiu-vos l’article sencer, val la pena. Després d’aquesta introducció històrica, explica com l’excedent de capital de països com Alemanya s’ha col·locat en països deficitaris, especulant en el cas espanyol principalment amb la bombolla immobiliària. Explica també com el deute espanyol actual (tant el total com l’extern) és principalment privat, però com s’està transferint poc a poc cap a l’Estat, assumint públicament els costos del risc privat que van assumir (almenys teòricament) els bancs, com la reforma de la Constitució ha limitat fortament la sobirania, i també com les reformes es limiten exclusivament a disminuir la despesa i mai a augmentar els ingressos, malgrat disposar d’uns impostos molt poc progressius i d’un elevat frau fiscal.

La proposta final que fan els autors: auditar el deute i repudiar-ne aquella part que sigui il·legítima.

Reflexions després de la vaga

Ahir el govern va aprovar finalment l’avantprojecte de la reforma de les pensions, seguint amb el reguitzell d’atacs pels que se’l recordarà aquesta legislatura. De la mateixa manera que va passar amb la reforma laboral d’aquest estiu, es tracta d’una mesura que ja es veia com a definitiva des de feia mesos i sobre la que el propi govern havia admès diverses vegades que no deixava marge de discussió. I així ha estat, efectivament.

La reforma laboral va provocar la protesta general que va forçar una convocatòria de vaga general per part de tots els sindicats. Va ser una vaga difícil que va haver de lluitar, més que contra l’atac flagrant als drets laborals, contra una àmplia ofensiva mediàtica, contra una oligarquia sindical que no s’acabava de creure les pròpies reivindicacions i contra una societat que cada vegada desconfia més i més d’aquests mateixos sindicats i de la seva utilitat real i que no entenia els motius d’haver-la convocat després de l’aprovació de la reforma que volia frenar. Malgrat tot això, la vaga va aconseguir vèncer, si més no parcialment, aquesta situació desfavorable.

El següent atac directe havia de ser la reforma de les pensions, de la qual la mateixa vaga del setembre ja s’hi havia manifestat en contra. Malauradament, els sindicats CCOO i UGT han llençat per la borda la força que havien aconseguit movilitzar renunciant a seguir pressionant de manera forta i conjunta. Perquè, no ens enganyem, si la vaga de setembre va tenir èxit va ser en gran part gràcies a la capacitat de movilització d’aquests dos sindicats, que per a alguna raó se’ls anomena majoritaris. És cert també que els sindicats minoritaris i els corrents diguem-ne autònoms van aconseguir un nivell d’organització i convocatòria considerables, però s’ha de reconèixer que malgrat tot seguia sent secundari.

En comptes d’utilitzar aquesta força, doncs, CCOO i UGT s’han limitat a negociar d’una manera molt opaca i sense fer ni un gra de pedagogia sobre els efectes reals que la reforma de les pensions tindrà sobre tots nosaltres. I dic negociar per contaminació de la informació que arriba per la vasta majoria de mitjans, perquè més que negociar i arribar a un acord, el que han fet aquests sindicats ha estat renunicar completament a les seves exigències, com amb gran claredat analitza el Grup de Periodistes Ramon Barnils. Així,

La proposta governamental era retardar la jubilació als 67 anys i sols mantenir-la als 65 en cas d’haver cotitzat 40 anys. A més considerava la passada reforma laboral com a “imprescindible” i ja va assegurar que no pensava retirar-la. Tant CCOO i UGT van anunciar que les pensions eren “intocables” i que, a més, no tenia cap sentit fer-ho, car la seguretat social és l’única administració de l’estat que no és deficitària. L’acord final és exactament la proposta inicial de l’executiu amb a penes dues modificacions: dels 40 anys de cotització per poder-se jubilar als 65 s’han reduït a 38,5 i que les dones els comptaran com a dos anys cotitzats les excedències que es demanin per a tenir cura dels fills. A pesar d’això, totes les edicions digitals coincideixen a anomenar “acord” a la renúncia de les posicions sindicals.”

De la mateixa manera que s’ha produït aquesta contaminació de la informació, també s’ha obviat, en els pitjors casos, o si més no menystingut una

vaga general convocada avui [dijous 27] a Catalunya, el País Basc i Galícia, així com la jornada de mobilitzacions a la resta del país i de l’estat per part dels sindicats alternatius i nacionalistes [que] és la mobilització laboral més important al marge d’aquestes centrals [CCOO i UGT] des de la mort de Franco.

Efectivament, com afirma el Grup de Periodistes Ramon Barnils, ha estat “el desafiament més gran a la seva hegemonia que CCOO i UGT han rebut mai en 35 anys”. I no només ha desafiat aquesta hegemonia i, potser més important encara, desemmascarat la seva capitulació, sinó que ha a més a significat

plantar cara a aquesta manera de fer les coses i de no plantejar cap mena de conflictivitat a un govern del bon tarannà que amb els seus estúpids somriures fa ja massa que ens està retallant els nostres drets i el minso estat de benestar del que disposàvem,

com afirma l’interessant editorial d’Enfocant.

Però més enllà de tot això, la vaga de dijous passat representa també

un primeríssim tímid moviment del conjunt de la població que es situa fora de les coordenades de la ben trista esquerra institucional d’aquest país i que vol canviar les coses sortint al carrer.

I no només sortint al carrer, sinó també organitzant-se localment, ja sigui a barris, pobles o llocs de treball. Parlant ara ja del meu entorn més proper —la universitat i la recerca—, aquests darrers mesos han portat un seguit de mesures que converteixen situacions dolentes en precàries, i precàries en insostenibles. Mesures com una pujada enorme de les taxes associades a la investigació predoctoral (del 280% en el preu de tutela de tesi, regulada per la Generalitat, i del 400% en les regulades per les universitats), un augment brutal del preu dels masters per als extrangers (que paguen ara un 250% del preu normal i pagaran el 400% l’any que ve) i una retallada salarial injustificada en el cas de contractes associats a pressupostos i subvencions ja assignats que no han estat en absolut retallats. Però que a la vegada han provocat que molta gent, com jo mateix, féssim el pas i decidíssim començar-nos a trobar, a parlar i a lluitar. L’atac és complet, a tots els nivells i des de tots els països. La resposta ha d’estar doncs a l’alçada.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 159 other followers