Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: excursions

Habicht (3.277 m)

El Habicht (literalment Falcó), també conegut popularment com a Hager o Hoger (d’on sembla que va evolucionar el nom, pel que m’han dit), és una muntanya dels Stubaier Alpen, entre les valls de Stubai i de Gschnitz. Durant temps es va pensar que era la muntanya més alta del Tirol (ara se sap que és el Großglockner, amb 3.798 m). La raó d’això és que està a 2.000 m d’alçada per sobre de les dues valls que li fan costat, donant-li una aparença imponent. La manera habitual és fer el cim en dos dies, parant a fer nit a la Innsbrucker Hütte (2.369 m). Aquí pots trobar una descripció d’aquesta ruta, començant a Neustift im Stubaital (993 m) i acabant a Neder (1.017 m).

Nosaltres el vam fer a l’estil wilde Hunde, d’una tirada des de Gschnitz (1.242 m), al capdamunt de la vall del mateix nom, on hi vam arribar en cotxe. Des d’allà hi ha (almenys) dos camins que pugen cap a la Innsbrucker Hütte: un des del poble mateix, i un altre que surt del pàrquing que hi ha al costat de la Gasthof Feuerstein, passat el poble. Vam agafar aquest segon, que segons ens van dir és una mica més dret però també més ràpid. Des del pàrquing se segueix breument per la carretera fins arribar al cartell que marca la Innsbrucker Hütte a mà dreta, i a l’arribar als senyals grocs que indiquen els camins cal pujar de nou cap a mà dreta. El primer tros de pujada és un xic pesat, fent esses, fins que es passa la cota dels arbres i s’obren unes vistes precioses de la Gschnitztal. El camí va seguint, sense pèrdua, fins a la Innsbrucker Hütte (2.369 m), a aproximadament 2 hores i mitja de la sortida i més de 1.000 m de desnivell.

El refugi està situat en un coll d’on baixa, cap a l’altra banda, la Pinnistal. El camí segueix passant pel costat del refugi, passant per sobre un petit llac (Alfairsee) i enfilant-se ràpidament. Aviat comença una pujada rocosa i escarpada, per on cal grimpar fent servir les mans i ajudant-se dels cables fixats a la roca. Vam deixar els bastons abans de començar aquesta pujada més forta perquè no ens molestessin, ja que comptàvem de trobar ben poca neu a dalt. Era la meva primera vegada que havia de grimpar d’aquesta manera i durant tanta estona. La veritat és que va ser molt divertit, tot i que cal anar amb compte, i amb la roca mullada o glaçada pot arribar a ser molt perillós. Després de dos trossos de cables cal passar breument per neu (breument a mitjans d’agost) fins que comença l’ascensió final, de nou grimpant amb ajut de cables fins arribar al cim. Des d’allà hi ha una gran vista en totes direccions, des de la Norkette i les Karwendel al nord fins a les dolomites al sud, si fa bon temps. La tornada és pel mateix camí.

Aquí hi ha la ruta a wikiloc.

tribulaune

Les Tribulaune. Si no m’equivoco (i d’esquerra a dreta): Obernberger Tribulaun (2.780 m), Gschnitzer Tribulaun (2.946 m) i Pflerscher Tribulaun (3.097 m).

schaufelspitzl1

De pujada, amb la Innsbrucker Hütte al fons i el Kalkwand (2.564 m) a la dreta. El Habicht és la muntanya que s’intueix com puja a l’esquerra.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Nockspitze (2.404 m)

Aquesta setmana va tocar el Nockspitze (també anomenat Saile, es veu, tot i que no li he sentit dir-ho a ningú per aquí). Si és impossible que passi un dia a Innsbruck sense veure la serra Nordkette (tant de dia com de nit, amb els llums encesos de Seegrube i Hafelekar marcant el nord), el Nockspitze és l’anàleg al sud. Situada a l’oest de la Stubaital, entre Mutters i l’Axamer Lizum, el Nockspitze forma l’extrem nord-est del Kalkkögel (també anomenat les Dolomites del Nord per la seva composició rocosa) i, per tant, dels Alps del Stubai. La cara nord i est (la que es veu des d’Innsbruck) és la més escarpada, però en canvi la banda sud és força més suau.

El Nockspitze va ser la primera muntanya que pujo sol. Diumenge hi havia previsió de molta calor i tempestes a primera hora de la tarda (de fet, el Nockspitze té fama de rebre sempre unes bones tronades), així que vaig decidir sortir ben d’hora. La manera d’acostar-s’hi més aviat amb transport públic és agafar el tramvia STB (Stubaitalbahn). El primer d’ells surt a les 5.44 de la Stubaitalbahnhof, a Wilten, i arriba a la parada Nockhofweg – Muttereralmbahn (916 m) cap a les 6. Des d’allà comença el camí (indicat molt bé durant tot el recorregut fins al pic), pujant primer fins a Mutterer Alm (1.608 m) durant aproximadament una hora i mitja, seguint una pista. Fins aquí també hi puja un telefèric (però que comença a funcionar a partir de les 9 del matí). Després el camí segueix amunt, i poc després de Mutterer Alm deixa la pista i comença un sender que va pujant, passant pel costat de Pfriemeswand (2.103 m) i seguint amunt fins la carena. La pujada passa algun tros una mica exposat, però sense perill. Una vegada allà, es pot aprofitar per anar i tornar a l’Spitzmandl (2.206 m, aproximadament 1,5 km d’anada i tornada), i després seguir ja cap amunt fins arribar al Nockspitze (2.404 m). A l’Spitzmandl vaig arribar-hi poc abans de les 9, al Nockspitze cap a quarts de 10.

La tornada, per la cara oest, és més suau i menys exposada. Baixa fins a Birgitzköpfl (1.982 m, on hi ha un telefèric que connecta amb Axamer Lizum per a qui vol acabar l’excursió aquí), i segueix avall cap a Götzner Alm (1.542 m) i Götzens (868 m), d’on es pot agar l’autobús de tornada a Innsbruck (a la plaça de l’església).

La ruta sencera a wikiloc està aquí.

nockspitze1

Spitzmandl (2.206 m)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Hafelekarspitze (2.334 m)

Hafelekar 012

Diumenge passat vam pujar al Hafelekarspitze (2.334 m), situat més o menys al centre del Nordkette i amb unes vistes espectaculars en totes direccions (la foto panoràmica és d’en Walter). Va resultar ser un dels dies més calorosos de l’any, amb 35 graus a l’ombra (a l’alçada de l’aeroport d’Innsbruck). La calor anava acommpanyada d’una forta calitja, que ens va limitar les vistes però va permetre fer l’excursió sense patir excessivament el sol.

La manera fàcil de pujar el Hafelekarspitze és amb el telefèric (Nordkettebahn), que arriba fins a l’estació de Hafelekar, situada a 200 metres del pic (65 m de desnivell). Nosaltres vam agafar l’autobús J fins a Hungerburg (868 m). Des d’allà hi ha diverses maneres de pujar; la ràpida és tirar pel dret, seguint el camí 216 que comença seguint la línia del telefèric, creua tres vegades la pista que va de Arzler Alm a Höttinger Alm, i segueix fins a Bodenstein Alm, a uns 1.661 m. Fins aquí vam trigar 1 hora 3/4. El camí segueix amunt, deixant algunes desviacions a mà dreta (alguna d’elles, crec, torna avall cap a Arzler Alm) i esquerra (cap a Seegrube, on hi ha una parada del telefèric) i passant pel costat de les barreres anti-allaus fins arribar a l’estació de Hafelekar i, 200 metres més endavant, el pic pròpiament dit. De Bodenstein Alm al pic vam trigar 1 hora 1/2 més. La tornada la vam fer pel mateix camí, fent una parada tècnica per prendre una bona radler a Bodenstein Alm. Podeu veure la ruta sencera aquí.

Seegrube, a mà esquerra durant la pujada.

Barreres anti-allaus.

Cascades d’Ardonés

Una ruta senzilla prop de Benasc, passant per tres cascades, l’última d’elles força espectacular. Es pot sortir directament de Cerler, o pujar-hi des de Benasc per un dels camins. Nosaltres vam pujar pel que va per dins del bosc (sortint de davant del centre de ciències). Fins a Cerler són uns 3 quilòmetres i 400 metres de desnivell, ombrejats. A Cerler s’ha de pujar pel Paseo de Ardonés i, quan el carrer fa un revolt pronunciat, deixar-lo i agafar un caminet (està senyalitzat, com a Ermita de San Pedro mártir o com a Ruta de las tres cascadas, però el primer cartell es veu poc). Després seguim les marques de petit recorregut (grogues i blanques), sense pèrdua. Es passa per l’ermita, petitíssima, i després de creuar el riu se segueix fins les cascades. Fins aquí (des de Benasc), uns 6,2 quilòmetres i 650 metres de desnivell. A l’arribar a l’última, es pot tornar enrere o creuar per un petit pont metàl·lic i tornar per l’altra banda, que passa més amunt que el camí d’anada i té unes vistes diferents. La ruta de tornada tampoc té cap pèrdua fins a Cerler. Una vegada allà, es pot tornar a Benasc pel mateix camí, o pel camí vell entre Benac i Cerler, que queda més al descobert. En aquest enllaç podeu veure el mapa de la ruta sencera. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

De Benasc al refugi Ángel Orús i tornada per Batisielles

Una bona excursió de dos dies (dormint al refugi Ángel Orús), o un si s’apreta la marxa. El primer dia vam sortir caminant de Benasc (1140m) per carretera, fins arribar a Eriste, i allà vam agafar un camí que puja cap a la dreta cap a la cascada de la Espigantosa i segueix fins al refugi Ángel Orús, a 2148m (unes 4 hores en total). Nit al refugi, i l’endemà vam sortir agafant una estona el camí que puja cap al Posets, per després passar al gr 11.2 que porta fins al Collado de la Plana, el punt més alt a uns 2770m. Després del coll comença la baixada per una vall plena de llacs, entre ells l’Ibón de Batisielles. A l’arribar a l’Ibonet de Batisielles (que estava infestat de mosquits), vam deixar el gr per agafar el camí que porta cap a la cabana de Santa Ana i ja de tornada seguint de nou el gr 11 i la carretera fins al càmping Aneto i Benasc.

A l’època que el vam fer (finals de juny) no calien grampons, tot i que la baixada del Collado de la Plana tenia encara grans plaques de neu, que es podien baixar fàcilment lliscant. He penjat la ruta en gps a wikiloc (falten alguns trossos i el final, on el mòbil es va quedar sense bateria). Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 159 other followers