Un grillo qualunque

La setmana passada vaig acabar de llegir Un grillo qualunque, llibre de Giuliano Santoro sobre el Movimento 5 Stelle liderat per Beppe Grillo. El llibre (editat de moment únicamenten italià, que jo sàpiga) arrenca repassant la història de Beppe Grillo com a còmic, per després anar entrellaçant la fundació i evolució del Movimento 5 Stelle amb un anàlisi tant del moviment com del seu líder.

És un llibre molt útil per als que, com jo, no tenim potser la perspectiva necessària per contextualitzar aquest nou moviment que va resultar clarament guanyador de les passades eleccions generals italianes. A la vegada, també planteja i discuteix alguns dels temes i crítiques claus que se’n fan, com ara la “no-ideologia” i l’autodefinició com a partit “ni de dretes ni d’esquerres“, el fetitxisme digital i la creença que Internet ens durà la democràcia, la creació d’una narració pròpia, la relació amb moviments com el No-TAV, o plantejaments propis de la dreta pel que fa a temes com la migració. (Com podreu comprovar si seguiu els enllaços, molts d’aquests temes s’han tractat també al blog Giap dels Wu Ming.) El llibre també discuteix sobre populisme, la mistificació de la xarxa i el paper que tant Grillo com el seu soci Casaleggio juguen dins del M5S. Tots aquests temes queden també desgranats en una interessant entrevista a l’autor per part de Wu Ming 2.

És doncs un llibre recomanable per a tothom interessat en una crítica al Movimento 5 Stelle des de l’esquerra. Com a crítica, jo potser n’esperava una anàlisi més profunda de la ideologia i programa del partit. En tot cas, és un tema molt interessant i d’alta actualitat, sobretot després de l’espectacular victòria a les passades eleccions generals, seguida d’una gran desinflada en les eleccions municipals parcials de la setmana passada.

A 75 anys del bombardeig de Granollers

Aquest divendres farà 75 anys que l’aviació feixista italiana va bombardejar Granollers, a les 9 i 5 del matí, matant més de 200 persones. L’aniversari arriba en un moment en què sembla que la justícia comença a enfrontar-se, poc a poc, a la impunitat del franquisme, encara que aquesta justícia hagi de venir de lluny: potser la principal querella contra el franquisme arriba des d’Argentina, on es jutjarà el genocidi i els crims de lesa humanitat comesos a l’estat espanyol mitjançant l’aplicació de la jurisdicció universal que sovint s’ha utilitzat a Espanya, però que ara s’intenta boicotejar reiteradament.

Una segona querella sí que tirarà endavant aquí, en aquest cas gràcies sobretot a la perseverança de l’associació AltraItàlia. Són ells qui han denunciat l’estat feixista italià, i en concret els comandaments de l’exèrcit italià, pels atacs aeris contra la població civil de Barcelona entre el 1937 i el 1939. Atacs aeris entre els que hi va haver, justament, el de Granollers. La denúncia es va fer el 31 de maig del 2011, ara fa dos anys, però es va arxivar fins que el recurs presentat a l’Audiència de Barcelona va ser acceptat: un jutjat de Barcelona haurà de jutjar els crims comesos durant la guerra civil (aquí la repercussió que hi va haver a la premsa).

L’aniversari també arriba després que La Vanguardia oferís de pagar a Xavier Montanyà per un article seu de quatre pàgines titulat “Justícia contra la impunitat del franquisme“, però per a que no es publiqués. L’article s’ha publicat finalment a Vilaweb.

Entre els diversos actes que es faran a Granollers aquests dies, us recomano el de dissabte 1 de juny a l’Anònims (C. Ricomà 57, a les 18:30), amb Rolando Daguerra, Jaume Assens i Xavier Domènech.

Bombardejos italians

El 31 de maig del 2011, el col·lectiu AltraItalia denunciava l’Estat feixista Italià per la seva participació en els bombardejos a Catalunya, entre ells el de Granollers. Ara, llegeixo que l’Audiència de Barcelona ha admès a tràmit el recurs d’AltraItalia, i obliga al jutge a investigar el cas que havia arxivat. Bones notícies, tot i el contrasentit que puguem investigar els pilots feixistes italians que van fer els bombardejos (pel fet que, “oficialment”, Itàlia no participava a la guerra i per tant queden fora de la llei d’amnistia de la transició), i en canvi no es pugui fer amb els crims “nostrats”.

De senador a emperador

Segueixo per sobre les notícies que arriben d’Itàlia, on la seva coneguda rocambolesca política ens va delectar recentment amb el partit de Silvio Berlusconi retirant el seu suport al govern “tecnòcrata” de Mario Monti, per després dir que si Monti es presentava, Berlusconi li deixava el primer lloc, i seguidament afegir que en qualsevol cas més valia que no es presentés.

Aquest mes he estat veient de tant en tant els informatius de la Rai, i l’últim em va sorprendre per l’aparent “demanda” que feia per a que Monti es presentés a les properes eleccions (tot i que els partits que el “recolzaven” li hagin retirat el suport), mentre Monti deia “no, però si jo no vull”. Ara resulta que Monti al final no es presentarà a les eleccions italianes. La raó, o això diu, és que com a senador vitalici no pot presentar-se com a candidat a les llistes electorals. No conec els detalls de les institucions italianes, però m’imagino que si va ser capaç d’acceptar el càrrec de senador vitalici ad hoc per a poder ser designat president del Consiglio sense haver estat escollit, bé podria ara renunciar a aquest càrrec per a presentar-se a les eleccions.

Però no, per a ell és molt més còmode no presentar-se a les eleccions (amb la possibilitat, gens remota, de perdre), i en canvi “suggerir” que els partits adoptin el seu programa i el nomenin president del Consiglio igualment. Era l’últim que em faltava per veure d’aquest sistema: total, per a què fer eleccions ja, si qui acabarà governant ni tan sols es presenta i pretén imposar el seu programa sense necessitat d’obtenir la representativitat necessària.

Quan jo vaig estudiar, d’això se’n deia dictadura. I no ens ha d’estranyar, si és el resultat d’un cop d’estat.

Eleccions a la Val Susa

El 8 d’abril, després de la vaga general i els incidents a Barcelona, Enric Juliana firmava un polèmic article on barrejava de tot i criminalitzava a tort i a dret a base d’alarmisme, fal·làcies i males argumentacions. Bàsicament, rebia l’anarquisme i rebien els italians. Neoanarcoitalianisme. L’ús de la fal·làcia de l’anarquisme violent per a espantar als lectors vanguardistes ja va ser intel·ligentment contestat en un article d’Adrià Estivill al seu blog Observatori de la fal·làcia, que aprofito per recomanar-vos. L’article d’Enric Juliana també li va valdre un fort rebuig de la comunitat italiana a Barcelona (també aquí), tant per criminalitzar l’històric moviment No-TAV com per utilitzar el fet que dos dels ferits fossin italians per a carregar demagògicament contra ells, tot passant de puntetes sobre el fet que es tractava, a més, de dos ferits de molta gravetat que han perdut l’ull per culpa de les bales de goma disparades pels Mossos d’Esquadra. Tot plegat, molt ben resumint en aquest impecable i implacable article de l’acampada de Barcelona.

El cas és que Enric Juliana, de bracet amb Felip Puig i la jutgessa Carmen García, van fer el ridícul el passat 1 de maig, quan una manifestació gran com mai havia vist en cap dia del treballador va resultat totalment pacífica i sense incidents, i van tornar-hi tot seguit quan la reunió del Banc Central Europeu, contra el qual el mateix Felip Puig havia convocat de facto a manifestar-se, va rebre com a resposta una cassolada des dels balcons de les cases. És a dir, el dispositiu policial més gran des de les olimpíades del 1992, amb més de 8.000 policies, per blindar Barcelona en la visita del Banc Central Europeu i evitar els disturbis que pot provocar una cassolada. Tot això, amb la suspensió del tractat Schengen i el manteniment arbitrari en presó preventiva de diverses persones (mireu aquest enllaç i aquest altre).

Doncs bé, Enric Juliana ha tornat a queda estrepitosament en ridícul aquesta setmana, quan el perillós, radical i violent moviment No-TAV s’ha alçat amb l’àmplia victòria a les eleccions municipals d’Avigliana, el poble més gran de la Val Susa, per on ha de passar el tren. Unes eleccions on de contrincant tenia ni més ni menys que una coalició del dretà Popolo della Libertà de Silvio Berlusconi i “l’esquerrà” Partito Democratico (en realitat, a Itàlia es porta encara més això del centre-dreta i centre-esquerra). En fi: ja n’hi ha prou de tanta demagògia i criminalització, no creieu?