Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: Joan Fuster

4 recomanacions per Sant Jordi 2012

Com l’any passat, aprofito l’excusa de Sant Jordi per recomanar quatre llibres que he comentat al blog des del passat 23 d’abril. Altres llibres que també he llegit aquest últim any i que us recomano són Maquis, d’Alfons Cervera, i Logicomix, d’Apostolos Doxiadis.

Max Barry — Jennifer Government

En ple domini global del neoliberalisme, què millor que aquesta novel·la de ficció que ens presenta una distopia a l’extrem oposat del 1984 de George Orwell: un món d’un futur massa proper on la major part de la societat està dirigida per grans empreses, el govern és pràcticament inexistent i sense cap poder real, absolutament tot està privatitzat i inclús les persones agafen de cognom el nom de l’empresa on treballen. Max Barry és un autor australià que sol escriure sobre màrqueting i política, i que també manté una web amb el joc NationStates, una mena de nomic més o menys basat en aquesta novel·la.

Joan Fuster — Nosaltres, els valencians

Repeteixo una recomanació de l’imprescindible Joan Fuster. Enguany, toca recomanar segurament el seu llibre més famós, que ens serveix per celebrar uns quants aniversaris: els 90 anys del naixement de Joan Fuster a Sueca i els 20 de la seva mort a la mateixa ciutat, però sobretot els 50 anys de la primera publicació de Nosaltres, els valencians, el mateix dia de Sant Jordi de 1962 i que es va convertir en el primer de l’Editorial 62. Tant si ja l’heu llegit com si no, és una bona excusa per abordar-lo de nou. Com deia el mateix Fuster, només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.

Pere Calders — Ronda naval sota la boira

Un altre aniversari per commemorar: els cent anys del naixement de Pere Calders, a qui se sol conèixer més pels seus contes, per exemple els de Cròniques de la veritat oculta o Invasió subtil i altres contes, o per l’obra de teatre Antaviana.

Aquest hivern, però, un amic em va deixar la novel·la Ronda naval sota la boira i vaig disfrutar-hi com feia temps que no em passava amb un llibre. Fins a tal punt, que m’ha fet adonar de com tenia d’oblidada la literatura catalana i m’han entrat ganes de llegir uns quants llibres que tenia pendents. Com ja explicava,

la novel·la és una mena de comèdia esbojarrada sobre un transatlàntic, a l’estil del Titànic, que es veu atrapat en un “estrany corrent circular” i, sota una boira constant, abocat a un naufragi que el propi capità del vaixell desitja. Tot plegat amb bones dosis d’ironia.

Gerardo Pisarello i Jaume Asens — No hay derecho(s): la ilegalidad del poder en tiempos de crisis

Gerardo Pisarello i Jaume Asens formen una parella força heterodoxa en el món del dret, per com són capaços d’enfocar temes ben diversos des d’una perspectiva dels drets i un ús, malauradament poc comú, del dret com a defensa del més dèbil. El llibre No hay derecho(s) és un recull d’articles publicats els últims anys, la majoria a diaris de gran tiratge, i que per tant s’adrecen a un públic ampli des d’un llenguatge accessible i a la vegada rigorós. Un llibre que critica la desaparició progressiva i difícilment reversible de drets en una època d’estat d’excepció permanent, i que amb les recents declaracions de personalitats de la política és més necessari que mai per a desenvolupar un discurs sòlid que ens permeti fer-hi front amb garanties.

Fer el que féu don Joaquim

Avui, llegint al tren Contra Unamuno i tots els altres, de Joan Fuster, em trobo el següent:

Sobre pintura. Es tractava d’un pintor hàbil, valencià, seguidor de Sorolla. Reomplia els seus llenços amb una certa gràcia, el mar com a fons, molts blancs per a «realitzar» la llum, un poc de blau perquè no diguen, i un culet de nen, que sempre dóna un toc familiar i somrient al conjunt. El pintor Vinadell no es féu ric amb les seues manufactures, perquè cap a l’any 1930 el sorollisme ja no es cotitzava ni tan sols a València. Però, pel que sembla, i deixant a part la seua obra, Vinadell tenia les idees clares

«No es pinta el que es veu, sinó el que s’ha après a pintar. Els cubistes fan això, es copien els uns als altres, però nosaltres també, els realistes. Jo agafe un pinzell, em col·loque davant el que vull pintar, una natura morta o una marina, i pense, primer que res, en el que va fer don Joaquim…»

Don Joaquim era Sorolla. La confessió està treta d’una entrevista publicada a El Eco de Sucro, full dominical que apareixia a Cullera el 1934. I no és de desdenyar. Els romàntics dels Pirineus no feien una altra cosa. Ni els xicots de l’última exposició de Granollers en homenatge a Joan Miró.

Algú introdueix el «canvi», de tant en tant; però la resta, el que ve després, és «fer el que féu don Joaquim».

I m’ha fet gràcia la menció de Granollers. Em pregunto si algun granollerí em llegeix i si sabrà a què es refereix Fuster.

Sigui com sigui, m’ho estic passant pipa llegint els articles carregats d’ironia de Contra Unamuno i tots els altres. Aquest Fuster dispara a matar. Aprofitant els 20-50-90 que celebrem aquest any, us en recomano la lectura!

Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir

Just tornat de València, escric el primer apunt de l’any amb el cap encara per allà baix. Així que no puc fer altra cosa que recordar que el 2012 és un any amb uns quants números fusterians rodons, i com sempre aquests números van com l’anell al dit per a les commemoracions. Fa 90 anys que Joan Fuster va néixer a Sueca, a la Ribera Baixa, i 20 que va morir-hi.

Però el més rodó de tots és que Nosaltres, els valencians, el seu llibre més conegut, es va publicar per primera vegada fa 50 anys, el 1962. A Edicions 62, d’on justament en va ser el primer llibre editat. Jo el vaig llegir ara fa poc més d’un any, amb l’excusa d’aprofitar després la visita que organitzava la gent de Llegim i piulem a la seva casa de Sueca, i en vaig aprendre molt. Ara fa poc que a casa l’estem rellegint, amb calma, i que amb certa conya comentem que hauríem d’escriure alguna coseta titulada Nosaltres, els serrans. Una mica com a excusa per parlar i discutir sobre bilingüisme i tota la pesca que en segueix. En fi, l’eterna qüestió de la dualitat insoluble.

El cas és que, com deia el mateix Fuster, “només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir”. Així que, si ja l’heu llegit, teniu una bona excusa per a retornar-hi. I sinó, doncs per a acostar-vos-hi per primera vegada. Val la pena, tant per conèixer una figura importantíssima que sol quedar ignorada, com per fer-la baixar del pedestal on es troba situat quan sí que se li fa cas i fer-lo servir pel que és: un escèptic com el que més. Com diu Jordi Martí i Font en aquest article,

Ja em perdonareu, però penso que Fuster més que cites el que ens dóna és actitud. Una actitud intel·lectual sempre preparada per esperonar el coneixement i el saber, sempre disposada a convertir la raó —i per tant els raonaments— en la qüestió central, fugint del dogma amb l’arma de la crítica sempre preparada per disparar bales d’ironia.

L’escepticisme de Joan Fuster

En temps de #revolucions i #acampades, no em ve malament recuperar aquest text del Diccionari per a ociosos de Joan Fuster sobre l’escepticisme.

M’agradaria d’escriure una apologia de l’escepticisme.

Heus ací uns temes que caldria explanar-hi:

1) Aspecte intel·lectual: Els escèptics són sempre —i per definició— persones raonables: enraonades. Es posen cautelosament al costat de la raó, i per això solen tenir raó. O dit d’una altra manera: dubten, i encerten.

2) Aspecte moral: L’escepticisme és l’únic correctiu viable de la fanatització i de la badoqueria. L’únic: no n’hi ha d’altre. De més a més, l’escèptic s’inclina a practicar el sarcasme, que, com tothom sap, és una forma higiènica i eficient de la caritat.

3) Aspecte social: L’escèptic no serà mai un assassí. Tampoc no incorrerà mai en pecat d’heroisme. Es tracta de dos mèrits que cal valorar en els seus termes justos.

4) Aspecte polític: Els escèptics no fan les revolucions, certament. De vegades les preparen; de vegades les depuren. I res més. D’altra banda, no indueixen els seus conciutadans a l’odi, ni a la resignació, ni a la indiferència.

5) Aspecte tècnic: L’escèptic —i només l’escèptic— és sensible al temps, a la història, a l’irrepetible, al concret. Se situa, doncs, als antípodes de qualsevol tendència a l’abstracció.

6) Aspecte literari: L’escepticisme és incompatible amb la poesia lírica, amb l’oratòria —sagrada o profana— i amb la metafísica. Si l’escèptic intenta fer versos, li sortiran pedestres i àcids; si intenta pronunciar discursos, quequejarà, per indecís o per escrupolós; si intenta elaborar disquisicions sobre l’ésser, acabarà burlant-se’n.

Etcètera.

4 recomanacions per Sant Jordi 2011

En podria fer moltes, però em centraré en quatre llibres que he anomenat aquí al blog des del passat 23 d’abril. Jo ja tinc el meu: Hòmens i falagueres, de Toni Cucarella.

Wu Ming — Anatra all’arancia meccanica

Els Wu Ming no són un escriptor, sinó un grup d’escriptors italians de qui parlo sovint i que llegeixo amb avidesa, tant els seus llibres com la seva activitat al blog Giap. Són els responsables de la novel·la Q (publicada amb el pseudònim Luther Blisset), de la que aquest blog n’agafa el nom i el motto. Publiquen sempre en copyleft i els seus llibres es poden descarregar de la seva pàgina web. Sinó l’heu llegit, Q és de moment el seu llibre que més m’ha agradat, i crec que s’ha traduït a moltes llengües, entre elles al castellà (al català, que jo sàpiga, no).

Aquest any he llegit 54, però us recomano el seu recent recull de contes que he començat fa poc i que encara no he acabat: Anatra all’arancia meccanica (Ànec a la taronja mecànica). Quack!

William Gibson — Zero History

Al setembre William Gibson, el famós escriptor ciberpunk autor de Neuromancer, treia Zero History, la tercer entrega de la sèrie de Bigend:

No es pot classificar ben bé com a ciència ficció, sinó més aviat com un thriller situat en un present més aviat futurista, on una al·lèrgica a les marques, Cayce Pollard, és contractada per Hubertus Bigend, el fundador d’una comptetitiva agència de publicitat anomenada Blue Ant, per a buscar els creadors de fragments curts de vídeo penjats anònimament a Internet. En el fons, però, William Gibson no ha estat mai un esciptor de ciència ficció corrent, i la temàtica i estil de Pattern Recognition no queda gaire lluny de les seves novel·les anteriors. (…) A Spook Country Bigend contracta la ex-cantant de The Curfew, Hollis Henry, per investigar què hi ha darrere del locative art, molt relacionat amb l’últimament famosa realitat augmentada. I de nou per satisfer la curiositat de Bigend, Hollis Henry ha de buscar a Zero History qui és el dissenyador de la marca secreta Gabriel Hounds. Curiosament, a molts dels llibres de William Gibson surt alguna referència a Catalunya.

Joan Fuster — Diccionari per a ociosos

De Joan Fuster no n’havia lleit mai res i feia temps que en tenia el cuc. Fins que la tardor passada vaig trobar casualment que el grup Llegim i Piulem organitzaven una lectura de Joan Fuster i posterior visita a Sueca, que em va agradar molt. Vaig aprofitar-ho per llegir, no el Sagitari que proposaven, sinó el potser més conegut assaig Nosaltres els valencians. Em va agradar molt, i es llegeix molt bé, però m’he decidit per recomanar el següent que em vaig llegir, Diccionari per a ociosos, un llibre que recull des d’alguns aforismes fins a petits assaigs sobre temes molt diversos, organitzats cada un sota una paraula a mode de diccionari.

Edu-Factory y Universidad Nómada — La universidad en conflicto

Un dels últims llibres que he llegit, La universidad en conflicto és un recull d’articles compilats per Edu-Factory i la Universidad Nómada i editat, en copyleft, per Traficantes de Sueños, sobre les transformacions que està patint la universitat, les lluites i conflictes que s’hi generen i possibles alternatives a aquesta universitat-empresa cap a la que anem.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 159 other followers