Moure la galeria de l’iPhoto a un disc extern

Amb el pas del temps, les fotos que s’arriben a acumular a l’ordinador comencen a ocupar força espai. Si fas servir l’iPhoto, pots moure fàcilment la galeria sencera a un disc extern i així estalviar espai en el teu ordinador. És molt senzill: busca la teva galeria en el Finder (segurament està dins del directori Pictures), retalla-la i enganxa-la al disc extern on la voldràs tenir (com sempre, és bo haver fet abans una còpia de seguretat). Després obre l’iPhoto mantenint premuda la tecla d’opció, i et mostrarà la llista de galeries instal·lades. Si ja veus la que vols, selecciona-la; sinó, busca-la en el disc extern on l’has enganxat. I ja està.

I recorda que, si estàs posant la galeria de fotos al mateix disc extern on fas les còpies de seguretat, és una bona idea utilitzar un segon disc dur per fer una còpia de seguretat d’aquesta galeria!

Problemes amb subrefformat: instal·lar l’última versió del paquet subcaption per Mac

El paquet de LaTeX caption, que inclou també el subcaption, permet personalitzar els entorns float, com ara figure i table. És molt útil, i l’estava fent servir per a fer una referència a una subfigura mitjançant la comanda \subref{...}. El resultat d’utilitzar aquesta referència és l’etiqueta de la subfigura (per exemple, “a”), sense incloure l’etiqueta de la “figura mare” (que podria ser, per exemple, “1.1″). Molt útil! Quan posem la referència sencera, normalment ens interessa fer-ho com a l’exemple A1:

A1. La figura 1.1a mostra…

A2. La figura 1.1(a) mostra…

Però quan fem referència directament a la subfigura, queda molt millor si fem servir l’exemple B2:

B1. La figura a mostra…

B2. La figura (a) mostra…

Segons la documentació de subcaption, això és tan fàcil com cridar el paquet de la següent manera:

\usepackage[subrefformat=parens]{subcaption}

Però amb l’última instal·lació de TeX-Live per Mac, la versió del paquet subcaption que s’inclou és la 1.0, que encara no reconexi aquesta opció. Això dóna l’error:

Package caption Error: subrefformat undefined.

Per sol·lucionar-ho n’hi ha prou amb instal·lar manualment l’última versió del paquest caption. Ves a CTAN i descarrega’t tots els arxius del paquet (hi ha un zip al principi de la pàgina). Descomprimeix-lo en un directori i executa

$ latex caption.ins

Després, mou tots els .sty en un directori local de la teva instal·lació de latex. Jo ho he fet a /usr/local/texlive/texmf-local/tex/latex/local/caption/:

$ mkdir /usr/local/texlive/texmf-local/tex/latex/local/caption/

$ mv *.sty /usr/local/texlive/texmf-local/tex/latex/local/caption/

Després, actualitza l’índex del teu LaTeX. Segurament necessitaràs permisos de root:

$ sudo texhash

I ja està!

Muntant un servidor de Subversion en un Mac OS X

He muntat un servidor de Subversion a l’ordinador de la feina, i com que al final he fet servir guies i recomanacions de llocs diferents he escrit aquestes notes per a una futura referència i per si a algú li poden ser d’ajut.

L’ordinador en qüestió és un iMac amb el Mac OS 10.6, i l’objectiu és deixar en funcionament un dipòsit (repository) SVN que sigui accessible a través de HTTP i també remotament per SSH. Per a això últim, Subversion facilita molt les coses amb el protocol svn+ssh. Així doncs, els programes que necessitarem són Subversion, Apache, WebSVN i SSH.

Vim: obrir URLs amb l’open de Mac

Doncs això. Estàs treballant amb un fitxer de text des del vim i de cop et trobes amb una adreça d’internet que vols obrir. Per no haver-la de copiar, obrir el navegador i enganxar-la, pots escriure la següent funció al teu ~/.vimrc:

function! OpenURI()
  let s:uri = matchstr(getline("."), '[a-z]\+://[^ \>,;:]\+')
  echo s:uri
  if s:uri != ""
    exec '!open "' . s:uri . '"'
  else
    echo "No URI found in line."
  endif
endfunction

Aquesta funció utilitza la comanda open de Mac, utilíssima. Suposo que adaptar-ho a un altre sistema operatiu és fàcil, sobretot si tot el que t’interessa és obrir una pàgina web. Ara, quan estiguem situats en una línia on hi ha una adreça de l’estil http://… (o …://…), n’hi ha prou amb escriure

:call OpenURI()

I ens obrirà la pàgina en el nostre navegador per defecte. Com que això és una mica pesat, al ~/.vimrc hi podem incloure també la línia

map ,o :call OpenURI()

i així només ens caldrà apretar la combinació de tecles ,o (o qualsevol altra que definim, això va a gustos).

Autentificació ssh amb clau RSA o DSA

Quan es treballa en ordinadors remots se sol fer servir ssh. Quan s’hi treballa molt, qualsevol simplificació en el seu ús és benvinguda. Un exemple és a l’hora de fer túnels a través d’un ordinador intermedi. L’exemple d’avui, encara més senzill, serveix per no haver d’escriure la contrassenya cada vegada: n’hi ha prou amb identificar-se amb un parell de claus pública-privada, ja sigui RSA o DSA. També serveix, és clar, per scp. Me’l van comentar l’altre dia en Gabriele i en Pietro. Gràcies!

La idea és la següent. En el nostre ordinador generem un parell de claus, una pública i l’altra privada. Mantenim les dues al nostre ordinador (sobretot la privada!), i la pública l’enviem a l’ordinador remot amb qui ens solem connectar. A partir d’aleshores, cada vegada que ens tornem a connectar el nostre ordinador s’identificarà mitjançant la nostra clau privada i el remot ho comprovarà amb la pública, de la mateixa manera que una signatura digital en un correu electrònic.

I ara, els passos. Primer, ens generem el parell de claus amb ssh-keygen. En el nostre ordinador escrivim:

$ ssh-keygen

Per defecte ens generarà un parell de claus RSA. Si volguéssim utilitzar l’algoritme DSA, caldria especificar-ho escrivint:

$ ssh-keygen -t dsa

Ens demanarà dues coses. Primer, a quin arxiu volem desar la clau. Premem enter per acceptar el l’estàndard, ~/.ssh/id_rsa. Després ens demana la frase de pas. Podem escriure’n alguna o ho podem deixar en blanc. Si es deixa en blanc, mai caldrà identificar-se. Si se n’escriu alguna, cada vegada que ens volguem connectar amb ssh haurem d’escriure-la, tot i que amb Mac OS X (no conec els altres casos) tindrem l’opció d’emmagatzemar-la per no haver-la de reescriure.

Una vegada generada ens queden dos arxius: la clau privada, ~/.ssh/id_rsa, que hem de mantenir aquí, i la pública, ~/.ssh/id_rsa.pub, que hem de copiar a l’ordinador remot. Si aquest ordinador es diu, per exemple, remot.example.net, i el nostre usuari és lblisset, hem d’escriure:

$ scp ~/.ssh/id_rsa.pub lblisset@remot.example.net:.ssh/authorized_keys

I ja està! Evidentment, podem copiar la mateixa clau pública a tants ordinador com necessitem. La privada, però, ha de quedar sempre al nostre.