Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: manifestació

Els neoanarcoitalians es mantenen tranquils

Aquesta tarda he estat a la manifestació de l’1 de maig que havia estat convocada a Plaça Universitat. I la primera impressió és que Felip Puig, Carmen García Martínez (la jutgessa que manté empresonats l’Isma, en Dani i en Javi des de fa més d’un mes) i Enric Juliana han fet un ridícul escandalós. Deu ser que els anarcoitalians provinents del No Tav avui estaven adormits, o potser havien aprofitat el pont per relaxar-se a la seva vall alpina.

Nosaltres hi hem arribat caminant per la Ronda Sant Antoni. I des de l’alçada del carrer Ferlandina fins a la mateixa Plaça Universitat hi havia una multitud de mossos d’esquadra encaputxats (tan en uniforme com de paisà) que et demanaven la documentació de manera totalment arbitrària. La veritat és que feia por, i hem estat a punt de girar cua i deixar-ho córrer. Però quan finalment hem arribat a Plaça Universitat hi havia una gentada enorme. Els mossos crec que han dit 7.000…

Al final la manifestació ha anat fins les xemeneies de Poble Sec sense absolutament cap incident. La presència policial era altíssima, potser com mai havia vist per una manifestació així. Però el que més m’ha sorprès és tota aquesta quantitat de mossos vestits de paisà (o més aviat, vestits dels tan temuts antisistema) però amb una banda groga que posava “policia”. De fet, n’hi havia més d’aquests que dels robocop. Francament, em pregunto quina utilitat té vestir-se amb aquestes pintes si després anuncies als quatre vents la teva condició de policia amb un braçal groc fluorescent. No se me n’acut cap altra que la de provocar.

Aquí els “secretes” custodiant el Bagdad:

Resumint: per molt que semblés que des d’alguns sectors polítics hi hagués ganes d’incidents violents, la manifestació ha estat totalment pacífica i els ha deixat en evidència. Un èxit.

Qui infon terror en una manifestació?

Jaume Matas, expresident balear pel PP, va ser condemnat fa dues setmanes a 6 anys de presó. Però, tot i haver estat ja declarat culpable, segueix en llibertat perquè el fiscal no n’ha demanat l’ingrés a presó. Sembla que considera que la sentència encara és recurrible i que no hi ha perill de fuga.

En canvi, sorprès i indignat llegeixo com dos estudiants de física, que van ser detinguts pels mossos dijous al matí durant les accions organitzades pels piquets de la vaga general a Zona Universitària, estan encara en presó preventiva perquè el jutge considera que hi ha perill de reincidència i risc de fuga. Es diuen Isma i Dani i són membres de l’Associació d’Estudiants Progressistes. No són els únics en presó preventiva: hi ha també un jove de l’Assemblea del Clot, i també un altre que no ha pogut pagar la fiança imposada. Tot plegat, resultat en gran part de la insistència d’aquest fiscal. El perill de reincidència és, segons la jutgessa de guàrdia, “que puguin actuar contra la cimera que el Banc Central Europeu (BCE) farà a Barcelona el proper 3 de maig de 2012″, segons informa la Directa.

Ahir hi va haver una concentració d’un miler de persones per donar suport i demanar l’alliberament dels empresonats i detinguts a la vaga del 29 de març, i van els mossos i detenen una persona discapacitada en una actuació al·lucinant que ens explica també la Directa. És el balanç repressiu de la vaga general: 79 detencions, 4 presons preventives i més de 100 ferits. Uns ferits que, a mesura que es van sentint els testimonis, demostren la brutalitat policial de dijous passat: dues persones a qui es va haver d’extirpar la melsa a l’Hospital de Mar (segons els testimonis, després de rebre una pallissa de cops de puny i puntades directes a l’abdomen per part d’agents de paisà i de la brigada mòbil) , dues oclusions del globus ocular resultat de l’impacte de pilotes de goma i una altra lesió cranial, també per pilota de goma. Tot plegat, una actuació brutal de la policia que, en veure’s increpada per un grup de bombers que els acusen d’excedir-se, no se’ls acut res més que llançar-los gas lacrimogen per dispersar-los i acabar amb la discussió, com mostra aquest vídeo:

Ara que sembla que arrenca el debat sobre la proposta d’aplicar la llei antiterrorista a actes vandàlics, cal preguntar-se qui és realment qui infon terror en una manifestació, i armar-se d’arguments per a enfrontar-se a la deriva totalitarista dels poders econòmics i polítics. Sembla que en Felip Puig té clar qui és el terrorista, o qui s’ha de comportar com a tal, quan diu que

El nostre sistema de seguretat no acaba sent prou dissuasiu, no fa por.

Efectivament, segons el DIEC terrorisme és un “moviment polític que utilitza el terror basat en la violència com a eina de pressió”. Terrorisme és doncs l’opció política d’en Felip Puig de voler utilitzar la por per a mantenir l’ordre públic.

29 de març, vaga general

Volia escriure algun apunt sobre la vaga general de demà, però ni he tingut el temps necessari ni podria afegir gaires coses a les mateixes reflexions que em feia sobre la vaga de fa any i mig. Només que amb cada vaga fracassada o cada atac sense oposició es legitimen les mesures i es perd capacitat d’una acció més contundent en un futur. Com molt bé conclou aquest fantàstic resum d’arguments per a les i els indecisos davant la vaga general del 29M,

Si la vaga del 29 M és un èxit rotund i el govern no rectifica quedarà totalment deslegitimat. Això tindria un cost polític elevadíssim, obriria la porta a més vagues generals, i fins i tot podria forçar la dimissió del govern. En qualsevol cas li garantiria una clatellada electoral. Si al contrari una vaga general d’un dia no aconsegueix un atur total, el govern sortirà reforçat, la possibilitat d’una mobilització més contundent per part de la societat quedarà anul·lada i la porta a més retalls i a majors abusos (si no n’hi hagués prou) contra la majoria dels ciutadans (estudiants, pensionistes, funcionaris, interins, treballadors del sector privat, aturats) quedarà oberta.

Altra gent sí que ha escrit algun apunt sobre la vaga. Per exemple, aquestes dues propostes en clau constructiva: “Com un Tea Party català“, d’un blog (Des del fiord) que últimament està fent uns articles molt recomanables, i “Decàleg de reivindicacions per a una vaga general“. I finalment, un exemple de com no enfocar la vaga: “La vaga general com a mecanisme caduc de pressió política“.

Tapar-se la cara

Segueix la criminalització de les idees, i no de les accions. L’ocurrència de Felip Puig és ara prohibir la participació a les manifestacions amb la cara tapada. Com bé em deia aquesta setmana un amic, l’efectivitat d’aquesta mesura per a evitar “disturbis”, o com en diguin, és més que discutible. L’amic en qüestió ho comparava amb el qüestionari que et fan omplir abans d’entrar als Estats Units, on entre d’altres coses et pregunten si tens intenció d’atemptar contra el president. Efectivament, si algú vol fer una acció delictiva durant una manifestació, la seva menor preocupació serà que el multin per dur la cara tapada, sobretot si això li permet evitar una pena major.

Cal preguntar-se si realment té en Felip Puig intenció de tirar endavant aquesta proposta, o si es tracta només d’una peça més en l’estratègia criminalitzadora de tota protesta i dissidència. Segurament són les dues coses.

Com deia l’altre dia, és molt greu aquesta criminalització contínua del manifestant. El que ho fa més preocupant encara és aquesta permanent protecció de l’actuació de la policia —sigui quina sigui, i també dels seus responsables polítics—, que en bloqueja qualsevol intent de control, crítica o acció judicial. Ho vam veure fa ben poc a València i l’escena es repeteix aquesta setmana, amb l’arxiu de la querella per la violència i repressió del 27 de maig passat a Plaça Catalunya. Querella de la qual la Directa en revela algunes converses interessants —i preocupants. Clar que, en els pocs casos on finalment es condemnen els seus actes, arriba el govern de torn —en aquest cas, el popular— i els indulta.

Tornant a l’article de l’Ara on s’anuncia la proposta d’en Felip Puig, em salta als ulls l’ús, una vegada més, d’aquestes descripcions a les que ens estan intentant acostumar. Una d’elles és la dels “professionals dels disturbis”. No hem d’oblidar que, en tot cas, els professionals dels disturbis segueixen sent els mossos de la Brigada Mòbil i, encara més, qui exerceix massivament la violència a través d’acomiadaments, desnonaments i precarització. Els “trenca-vidres” i “crema-contenidors” arriben, com a molt, a aficionats. Hem d’esperar doncs que, en cas de tirar endavant finalment la iniciativa de destapar la cara dels participants en una manifestació, podrem veure i identificar finalment els antiavalots responsables i, a la fi, jutjar-los. Ja que hi som, podríem posar-los també una identificació a l’uniforme. Més ens val esperar asseguts, però.

Protestar sense molestar

Estic llegint un llibre de Gerardo Pisarello i Jaume Asens molt interessant i del que estic aprenent molt. Es titula No hay derecho(s). La ilegalidad del poder en tiempos de crisis, i és un recull d’articles publicats a diaris i revistes, com ara El País, el —en paper— desaparegut Público, el Diagonal, la Directa o Sin Permiso. El fet que siguin articles publicats en aquest tipus de mitjans no els permet gaire extensió, cosa que de vegades en limita l’aprofundiment en les tesis defensades, però d’altra banda fa que siguin molt assequibles per a un profà del dret com jo mateix.

Espero comentar per aquí el llibre, un cop l’hagi acabat, perquè val molt la pena. Però si en parlo ara és perquè dels primers articles se n’extreu una conclusió que, tot i semblar ben lògica, se sol obviar en moltes argumentacions. És el fet que els drets mai són absoluts, i això s’ha de recordar sobretot en les argumentacions, cada vegada més freqüents, que critiquen les manifestacions que “coarten les llibertats” o que simplement “molesten”. Aquest argument surt a cada vaga i a cada manifestació, però com que la d’avui em toca més de prop que de costum, no em puc estar de fer algun comentari.

Agafant una idea del mateix llibre, els inconvenients generats en aquests casos no són majors, per exemple, que els d’altres “casos menys aïllats, com els acomiadaments o els desnonaments massius”. Tampoc és just assimilar a una gran calamitat en les llibertats individuals la privació d’assistir a classe un dia, o a patir lentitud en el transport, en tren, per autopista o dins la ciutat, quan aquesta privació es produeix com a resultat d’una protesta política que, cal repetir, té una incidència limitada i puntual en aquells que en pateixen les conseqüències. No és bo que s’hagi d’arribar a aquests punts, com no es bo bloquejar consells de govern de les universitats, però —almenys així ho crec jo— és justificable quan s’ha arribat a situacions de bloqueig institucional. Com reflexionen Gerardo Pisarello i Jaume Asens a la seva introducció,

en situacions de bloqueig institucional, la protesta i la desobediència, lluny de ser actes delictius, són eines legítimes, fins i tot necessàries, per forçar el poder a complir la seva pròpia legalitat i per fundar marcs jurídics més igualitaris i lliures de violència.

L’últim cas més sonat en què la campanya de limitació de les llibertats públiques i individuals es va utilitzar com a argument contra el dret a vaga, a manifestar-se o a dissentir va ser en la militarització dels controladors aeris, fa poc més d’un any. Agradés o no la vaga, i per molt corporativa i mal plantejada que fos (i jo sóc d’aquesta opinió), equiparar la limitació a volar (en la major part, per turisme) a una emergència pública i utilitzar-ho per a militaritzar el servei sense que gaires veus s’alcessin en contra va assentar un precedent que hauríem de vigilar de ben a prop i contestar enèrgicament a cada oportunitat que es presenti.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 159 other followers