Grazie di quorum

Aquest article és una traducció de l’original en italià.

Aquests últims dies he passat (ràpid ràpid) per Roma. Feia dos anys que no tornava a Itàlia, i no recordava com la trobava a faltar.

Més enllà d’alguna visita turística (de fet Roma ja la tinc una mica vista) i retrobar una gran amiga que no veia des de feia molt temps, també he pogut parlar sobre i sentir el clima d’esperança que comparteixen molts italians. En primer lloc, per la recent derrota del partit Il Popolo della Libertà (PdL), el partit de Berlusconi, a les eleccions municipals de Milà i Nàpols. A milà, ciutat natal d’en Berlusca, i després de 8 anys de govern de la Lega Nord primer i de Forza Italia i el PdL després, el nou alcalde Giuliano Pisapia no és ni tan sols del Partito Democratico (PD), sinó un independent ex-Rifondazione i proper al nou Sinistra Ecologia Libertà. A Nàpols, el nou alcalde és Luigi de Magistris, d’Italia dei Valori. Però també —i potser sobretot— per el recent referèndum en defensa de l’aigua com a bé comú, contra l’ús de l’energia nuclear i contra la immunitat del president del Consell de Ministres (és a dir, en Berlusconi). Un referèndum que, al contrari del que passa en aquesta Espanya que de vegades és tant admirada pels companys italians, pot ser promogut pels votants i si arriba al quòrum d’un 50% més u passa a ser vinculant. Després aquí ens diuen que tota aquesta indignació pot canalitzar-se via l’estructura institucional. E vabbe’.

A més, com solc fer, no he deixat passar l’oportunitat de comprar algun llibre en italià. Aquesta vegada n’han estat dos. Gaza. Restiamo umani, testimoni directe de l’ofensiva Plom Fos d’Israel contra la Franja de Gaza l’hivern de 2008-2009, de Vittorio Arrigoni, assassinat fa poc. I La scuola è di tutti. Ripensarla, costruirla, difenderla, de Girolamo de Michele, de qui n’havia sentit una entrevista a l’audioteca dels Wu Ming.