Referèndums misteriosos i el que vindrà

Pel que he anat llegint i sentint últimament, hi ha un cabreig força generalitzat amb el tema del referèndum del 15 d’octubre que comentava l’altre dia: resulta que el referèndum no surt de cap assemblea de barri ni de cap acampada ni comissió, sinó d’un grup que o bé s’havia cansat dels tempos de les assemblees o bé no havia aconseguit que la seva proposta rebés el suport suficient. I ara hi ha força discussió sobre si és representatiu o no del “moviment 15-M”, sobre la legitimitat del grupet per muntar un referèndum i per escollir les preguntes, la legitimitat de les assemblees per representar el 15-M, etc.

Ja vaig dir que el referèndum no m’agradava gens pel tipus de preguntes que es fan: massa generals i inconcretes. Per exemple, mirem la primera:

¿Vols que el teu vot tingui un valor just i poder escollir lliurement als teus representants?

Què significa un valor just? Per alguns just significarà circumscripció única i per d’altres no, per exemple. I escollir lliurement els representants? Lliurement vol dir sense coaccions? Sense manipulacions als mitjans? O es refereix a llistes obertes? Les altres són de l’estil, i com a tals són més pròpies d’una enquesta que d’un referèndum amb una incidència real política o legislativa. Sembla que aquesta vegada estem d’acord amb en Pere.

Però el que és veritat és que ens haurem d’acostumar al fet que surtin coses per l’estil com bolets. El 15-M s’ha convertit en una marca, com ho ha fet Plaça Catalunya o Anonymous, una marca que malgrat tenir potser uns impulsors inicials és impossible de controlar (ni per Democracia Real Ya, ni per les acampades, ni per 4chan ni per ningú). Així que repeteixo, ens haurem d’acostumar a coses com aquesta, o més grans: no ens hauria d’estranyar veure a les properes eleccions estatals un partit que es digui 15M o DRY, o com partits actuals s’intenten apropiar de tot plegat. Fins a un cert punt és inclús un bon senyal, en el sentit que significa que el missatge ha esdevingut prou potent com per resultar atractiu o envejable, encara que sigui només per la quantitat de gent que el recolza i que arrossega.

Grazie di quorum

Aquest article és una traducció de l’original en italià.

Aquests últims dies he passat (ràpid ràpid) per Roma. Feia dos anys que no tornava a Itàlia, i no recordava com la trobava a faltar.

Més enllà d’alguna visita turística (de fet Roma ja la tinc una mica vista) i retrobar una gran amiga que no veia des de feia molt temps, també he pogut parlar sobre i sentir el clima d’esperança que comparteixen molts italians. En primer lloc, per la recent derrota del partit Il Popolo della Libertà (PdL), el partit de Berlusconi, a les eleccions municipals de Milà i Nàpols. A milà, ciutat natal d’en Berlusca, i després de 8 anys de govern de la Lega Nord primer i de Forza Italia i el PdL després, el nou alcalde Giuliano Pisapia no és ni tan sols del Partito Democratico (PD), sinó un independent ex-Rifondazione i proper al nou Sinistra Ecologia Libertà. A Nàpols, el nou alcalde és Luigi de Magistris, d’Italia dei Valori. Però també —i potser sobretot— per el recent referèndum en defensa de l’aigua com a bé comú, contra l’ús de l’energia nuclear i contra la immunitat del president del Consell de Ministres (és a dir, en Berlusconi). Un referèndum que, al contrari del que passa en aquesta Espanya que de vegades és tant admirada pels companys italians, pot ser promogut pels votants i si arriba al quòrum d’un 50% més u passa a ser vinculant. Després aquí ens diuen que tota aquesta indignació pot canalitzar-se via l’estructura institucional. E vabbe’.

A més, com solc fer, no he deixat passar l’oportunitat de comprar algun llibre en italià. Aquesta vegada n’han estat dos. Gaza. Restiamo umani, testimoni directe de l’ofensiva Plom Fos d’Israel contra la Franja de Gaza l’hivern de 2008-2009, de Vittorio Arrigoni, assassinat fa poc. I La scuola è di tutti. Ripensarla, costruirla, difenderla, de Girolamo de Michele, de qui n’havia sentit una entrevista a l’audioteca dels Wu Ming.

Referèndums i referèndums

Llegia dilluns a l’edició impresa del Público, a la nota al final d’aquesta notícia, que

Un sector del 15-M s’ha organitzat per a promoure un referèndum popular el 15 d’octubre. Aquestes serien les preguntes.

1. ¿Vols que el teu vot tingui un valor just i poder escollir lliurement als teus representants?
2. ¿Vols saber com es gasten els teus impostos? ¿Vols erradicar la corrupció política?
3. ¿Vols evitar la influència política sobre els jutges?
4. ¿Vols tenir veu i vot en les decisions polítiques que més afecten?
5. ¿Vols que l’economia estigui al servei de les persones i no les persones al servei de l’economia? ¿Vols que els responsables de la crisi paguin per ella?

La veritat és que no m’agrada gens. Em fa tot l’efecte que els que ho promouen no han acabat d’entendre la diferència entre enquesta i referèndum: sembla ben bé que estiguin preguntant l’opinió de la gent per fer-ne cinc gràfiques que es puguin utilitzar en una notícia de diari. Es podria preguntar també si es vol erradicar la fam i la pobresa, o que tothom sigui feliç.

Deixant el sarcasme, hi veig dos problemes bàsics. Primer, aquests “sentiments” ja s’han expressat amb més o menys encert a les places, manifestacions i acampades d’aquestes últimes setmanes. Com he dit, fent una enquesta (El País crec que ja en va fer una de semblant) s’obtindria un resultat semblant. En tot cas, el que s’hauria de fer és una bona reflexió que desemboqués en una proposta de llei que especifiqués què s’entén, per exemple, per un vot amb valor just, o un mecanisme que ataqui la corrupció política. Amb les preguntes que hi ha proposades ara, la veritat és que no sabria què votar per por que després s’interpretés malament el vot.

Segon, i més important, el que caldria fer primer és aconseguir una llei decent (o una reforma de la Constitució, si fes falta, no sé què és el que s’hauria de tocar) que permetés realment fer referèndums i que aquests tinguessin sentit. Com comentava l’altre dia, estem democràticament molt endarrerits en aquest aspecte i recentment Itàlia ens ha proporcionat un exemple de per a què serveix realment un referèndum, i de com es pot promoure directament per la població sense necessitat de cap suport parlamentari o institucional. Per tant, crec que abans caldria impulsar una Iniciativa Legislativa Popular en aquest sentit, o aconseguir que algun partit amb representació ho fes. Si els partits actuals volen fer realment un pas cap al moviment del 15-M, tenen un bon lloc per on començar.

Grazie di quorum

Questi ultimi giorni sono passato (veloce veloce) da Roma. Erano due anni che non ritornavo in Italia, e non ricordavo come mi mancasse.

Oltre a qualche visita turistica (ormai Roma l’ho già vista un po’) e ritrovare una grande amica che non vedevo da tanto, ho potuto anche parlare su e sentire il clima di speranza che condividono tanti italiani. In primo luogo, per la recente sconfitta del partito Il Popolo della Libertà (PdL), il partito di Berlusconi, nelle elezioni comunali a Milano e Napoli. A Milano, città natale di Berlusca, e dopo 8 anni di governo della Lega Nord prima e Forza Italia e il PdL poi, il nuovo sindaco Giuliano Pisapia non è nemmeno del Partito Democratico (PD), ma un indipendente ex-Rifondazione vicino al nuovo Sinistra Ecologia Libertà. A Napoli, il nuovo sindaco è Luigi de Magistris, di Italia dei Valori. Ma anche —e forse sopratutto— per il recente referendum in difesa dell’acqua come bene comune, contro l’uso dell’energia nucleare e contro l’immunità del presidente del Consiglio dei Ministri (cioè Berlusconi). Un referendum che, diversamente di come succede in questa Spagna che a volte è tanto ammirata dai compagni italiani, può essere promosso dagli elettori e se raggiunge il quorum di 50% più uno diventa vincolante. Poi da noi ci dicono che tutta questa indignazione può canalizzarsi via la struttura istituzionale. E vabbe’.

Poi, come al solito, non mi sono perso l’opportunità di comprare alcun libro in italiano. Questa volta sono stati due. Gaza. Restiamo umani, testimonianza diretta de l’offensiva Piombo Fuso di Israele contro la Striscia di Gaza l’inverno 2008-2009, di Vittorio Arrigoni, assassinato poco fa. E La scuola è di tutti. Ripensarla, costruirla, difenderla, di Girolamo de Michele, di chi ne avevo sentito una intervista sull’audioteca dei Wu Ming.

Referèndum a Islàndia per assumir el deute dels bancs

Demà Islàndia vota en referèndum si el deute creat pels banquers islandesos l’han d’assumir els islandesos. Del blog de la Birgitta Jónsdóttir:

Tomorrow the Icelandic nation will vote again on if private debt created by the Icelandic banksters should be theirs. Massive propaganda machine has been set in motion to scare the nation into saying yes lead by the Icelandic government and the unions. We need every help we can get to keep the debate balanced and fair. A big thank you to Michael Hudson and Eva Joly for allowing us to see the things in the large context. And a big thank you to the activists in Iceland who have tried to bring balance to the debate and have spent nights and days fighting against Goliath. Here is a thought provoking article by Michael Hudson I just got in my mailbox. Please share if you feel it matters.

Will Iceland Vote “No” on April 9, or commit financial suicide? – Michael Hudson