Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: Regne Unit

Més coses sobre Lavabit i David Miranda

Deia Joan Fuster que qualsevol poder és abús de poder. Gràcies a les filtracions d’Edward Snowden, que gestionen els periodistes Glenn Greenwald i Laura Poitras, des de fa ja algun mes que dia sí dia també hi ha noves notícies sobre l’espionatge massiu i indiscriminat dels Estats Units, principalment via la NSA, i també d’altres països com el Regne Unit o Alemanya. Als reportatges sobre aquest espionatge, però, s’hi afegeixen ara les notícies de com aquests països intenten impedir que més informació surti al descobert.

Fa un mes, per exemple, tancava Lavabit amb una nota dient que no podia (legalment) parlar de les raons que l’obligaven a fer-ho, pressionat pel govern nord-americà. Lavabit era una empresa que oferia un servei prou segur de correu electrònic. Ha transcendit ara que el propietari de Lavabit no només no en pot parlar públicament, de les raons del tancament, sinó que tampoc pot fer-ho amb el seu advocat! De nou, Bruce Schneier segueix els detalls del cas i els explica molt bé. És un blog que definitivament val la pena seguir aquests dies, també amb comentaris de molta qualitat. L’article en qüestió parla sobre com el govern (o la NSA, FBI, o qui toqui en cada moment) està prenent control de les empreses estratègiques d’Internet (i de telecomunicacions ens general). Sembla, per exemple, que la NSA podria inclús obligar les empreses a seguir en funcionament…

Fa dues setmanes detenien a la zona de trànsit de l’aeroport de Heathrow a David Miranda, la parella de Glenn Greenwald, utilitzant una poc garantista llei antiterrorista britànica. Sembla ser que ara hi ha un judici en marxa per veure si la policia pot examinar (o intentar-ho: està encriptat) el material que li van confiscar. Durant el judici han sortit coses interessants:

  • Statement from senior Cabinet Office civil servant to #miranda case says material was 58000 ‘highly classified UK intelligence documents’
  • Police who seized documents from #miranda found among them a piece of paper with the decryption password, the statement says
  • This password allowed them to decrypt one file on his seized hard drive, adds Oliver Robbins, Cabinet Office security adviser #miranda
  • The material contains personal information that would allow British intelligence staff to be identified, inc some overseas, it [the government] adds #miranda
  • “The fact that…the claimant was carrying on his person a handwritten piece of paper containing the password for one of the encrypted files recovered from him is a sign of very poor information security practice,” says Govt statement #miranda

Algunes d’aquestes afirmacions són estranyes. D’entrada, és difícil saber que Miranda duia 58.000 documents, si encara no han pogut desencriptar el contingut dels seus discs durs (i és difícil que ho facin si no n’obtenen la clau: Miranda va utilitzar TrueCrypt. En segon lloc, i de ser cert, és un greu error per part de David Miranda dur la contrasenya dels discs durs en un tros de paper. Si l’has d’escriure, almenys que no viatgi de costat amb el material encriptat. És un error, de fet, només superat pel peridista David Leigh de The Guardian en el cas Wikileaks, que va publicar la contrasenya en un llibre! És possible, però, que aquesta contrasenya sigui només la porta a la part “falsa” del disc encriptat: TrueCrypt permet “plausible deniability“, un fet no gens secundari al Regne Unit, on no donar la contrasenya a un policia pot ser un delicte. Per a qui li interessi, tot plegat està prou ben analitzat i discutit en aquest extens article, i òbviament també en un breu article de Schneier i els seus comentaris.

La detenció de David Miranda

David Miranda és la parella de Glenn Greenwald, el periodista de The Guardian que va rebre la filtració d’Edward Snowden i n’està publicant els articles. Fa una setmana va ser detingut a la zona de trànsit internacional de l’aeroport de Heathrow durant 9 hores sense cap acusació, i el material que duia a sobre (encriptat, evidentment) va ser confiscat i aparentment encara no se li ha retornat. La llei per poder fer tal atemptat contra els drets fonamentals és una tal Terrorist Act del 2000 segons la qual, efectivament, la policia pot detenir i qüestionar persones als aeroports, ports i fronteres sense cap mena de justificació. Bruce Schneier analitza el perquè d’aquesta detenció, i cada hipòtesi és més sinistra que l’anterior. Arran d’aquest fet, es va saber també que el Regne Unit havia obligat The Guardian a destruir els seus discs durs sota la supervisió d’oficials del Government Communications Headquarters (GCHQ): “You’ve had your fun. Now we want the stuff back.”

L’altra persona que va rebre la filtració de Snowden és Laura Poitras, autora entre d’altres d’una sèrie de documentals sobre els Estats Units d’Amèrica després de l’atemptat de les torres bessones. Aquest article a The New York Times explica la història de com Greenwald i Poitras van ser contactats per Snowden, com van viatjar a Hong Kong i com van començar a preparar els articles. És llarg, però val la pena dedicar-hi temps per obtenir un retrat de què han estat aquests mesos. És també molt il·lustratiu de com han de treballar els periodistes si volen esquivar la força dels grans poders estatals, i impulsa hom a utilitzar criptografia i altres mesures de privacitat al màxim. Aparentment, Poitras n’ha esdevingut una experta usuària de criptografia forçosament: a causa dels documentals que ha anat fent, Poitras ha hagut de patir nombrosos controls als aeroports per on ha passat els darrers anys i ha après en pròpia pell la necessitat de protegir, criptogràficament i físicament, tant el material amb què treballa com la informació -geolocalització, per exemple- sobre ella mateixa.

Unes breus reflexions.

  1. Permetre que s’aprovin lleis com la que han fet servir ara contra Miranda a Heathrow, encara que en el seu moment estiguin “justificades” per a un fet concret, és una bomba de rellotgeria similar a la que mencionava en l’article recent sobre “no tenir res a amagar”, i forma part d’aquest estat d’excepció permanent en què l’estat obté més i més poder per a controlar els enemics de l’estat: no els “terroristes”, sinó gent capaç de desestabilitzar l’status quo. No serveix de res que qui aprova la llei pretengui implantar-la “amb bona intenció”: la veda queda oberta per a fer-la servir al propi gust del poder quan aquest així ho desitgi. No és només “el dret a la privacitat”. És com l’absència d’ella s’utilitza per a reprimir.
  2. La mateixa Laura Poitras ha escrit a Der Spiegel sobre la detenció de David Miranda, i els efectes de la publicació dels articles sobre el cas Snowden. Conclou:

    David’s detention and the destruction of the hard drives in the Guardian‘s basement reveal one thing: Our governments do not want citizens to be informed when it comes to the topic of surveillance. The governments of the United States, Britain, Germany, and others would like this debate to go away. It won’t.

  3. Recuperant la frase que van dir els de GCHQ a The Guardian: “You’ve had your fun. Now we want the stuff back”, Bruce Schneier n’explica concisament el seu significat:

    That’s something you would tell your child. And that’s the power dynamic that’s going on here.

PS. He vist aquest altre article, que també fa un bon resum dels fets.

Sistemes feudals per a una nova era

Via The Null Device llegeixo que al Regne Unit estan preparant una unitat de policia especialitzada en crims contra la propietat intel·lectual, i que actuarà a tot l’estat. La part interessant, però, és que la unitat forma part de la policia local de la City: un trosset de Londres que aparentment està governat per un sistema feudal, adaptat als nous temps neoliberals.

Aquesta “milla quadrada” es divideix en 25 districtes electorals, a quatre dels quals els seus 9.000 habitants hi poden votar, mentre que a la resta els vots els emeten les empreses (principalment bancs), que tenen un vot ponderat respecte el seu número de treballadors. Però els treballadors no hi tenen res a dir, en el vot de la seva empresa, sinó tan sols els directius!

La cosa té encara més trellat, perquè no tothom pot ser escollit representant a la City, i en diversos aspectes està inclús fora de l’autoritat del parlament britànic. Heu llegit Jennifer Government?

S’acaben els graus homeopàtics al Regne Unit

Resulta que les retallades, a part d’endur-se per davant sanitat, educació, recerca i tantes coses més, de vegades també tenen efectes colaterals positius. Llegeixo que al Regne Unit l’augment brutal dels preus d’accés a la universitat, que ja comentava l’any passat i que van donar lloc a una onada de protestes estudiantils, ha aconseguit el que es resistia a campanyes de divulgació científica i fins i tot informes demolidors de la Cambra dels Comuns: deixen d’existir els graus universitaris d’homeopatia. Bé pels britànics!

No és cosa només d’ara i d’aquest recent augment de taxes, sinó que segueix una tendència dels últims cinc anys:

El número de graus i màsters sobre temes com reflexologia, aromateràpia, acupuntura i homeopatia s’ha reduït a la meitat des de 2007, de 40 a 21.

I segons informa The Telegraph no és tot mèrit de l’augment de preus, sinó també de la

creixent pressió de científics i doctors, que estan furiosos perquè els diners dels contribuents es gasten en ensenyar als estudiants sobre teràpies amb cristalls i “camps energètics”.

Tot plegat, un exemple més de com una moda social va arribar a contagiar els governs, que seguint la popularitat de la medicina alternativa va decidir finançar graus universitaris sense assessorar-se de si es trobaven realment recolzades per evidències científiques.

Els tancaments són parcialment el resultat d’una campanya liderada pel Dr. David Colquhon, professor de farmacologia a l’Univeristy College London, i del grup de pressió racionalista Sense about Science. El 2007, quan la medicina alternativa era molt popular, 16 institucions d’educació finançades públicament oferien 42 estudis complets de graduat sobre 12 formes diferents de medicina que no estava basada en evidències científiques. Els graus incloïen ayurveda, naturopatia, massatge terapèutic i homeopatia.

(…)

La seva popularitat va rebre el suport del príncep de Gales, que va fer campanya per millor l’estatus de la medicina alternativa a l’NHS [el sistema públic de salut].

Em recorda l’última ministra de Sanitat del govern Zapatero, Leire Pajín, portant la tristament famosa pulsera Power Balance. Per sort, al Regne Unit, ara

Només les medicines i teràpies que estan recolzades per alguna forma d’evidència clínica de la seva eficàcia, encara que sigui controvertida, es mantenen com a matèries del nivell d’un grau; principalment, l’acupuntura i la medicina xinesa.

Aquí tampoc ens quedem enrere amb aquest tipus d'”estudis”. El blog La lista de la vergüenza recull una llista de totes les universitats espanyoles amb carreres o estudis relacionats amb les pseudociències.

She ain’t no human being

Llegeixo aquesta curiositat al blog de Last.fm: el divendres 29 d’abril, dia del casament d’un tal William i una tal Kate, God Save The Queen va multiplicar per 5 el número de gent que la va escoltar respecte la mitjana diària: casi 5 de cada mil persones.

About 1 in every thousand listeners in Britain scrobble God Save The Queen on a typical day (not counting Last.fm radio listens), which isn’t bad going. But on the day of the Royal Wedding it hit nearly five times that, far more than on any other day in the last 12 months.

Originally released in 1977 for the Queen’s silver jubilee, the track was banned by the BBC and other broadcasters for its incendiary lyrics, but shot to the top of the charts nonetheless.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 159 other followers