#PrimaveraValenciana, xocat amb la violència policial

Estic xocat amb aquesta violència sense sentit a València. El terme #PrimaveraValenciana és segurament excessiu, com diu Vicent Partal, però té el seu ganxo i aporta l’èpica necessària, que en aquests casos fa falta. Suposo que ja tindrem temps de pensar-hi i escriure’n. De moment, sembla ser que la concentració d’avui a Barcelona es concreta a les 8 del vespre a Plaça Catalunya (tot i que també s’han sentit propostes de fer-la davant de la seu del PP, a Plaça Sant Jaume o davant la delegació del govern). A Enfocant intentem mantenir un recull de les convocatòries i del que va passant. Mentrestant, algunes reflexions interessants:

• Periodisme social: Doctrina del shock a “la española”.
• Vicent Partal: Per què tanta violència a València i La primavera valenciana
• Marta Soldado: IES Lluís Vives. El despertar de València
• Raimundo Viejo Viñas, en una reflexió sobre les manifestacions de diumenge però que ve com l’anell al dit
• I una crònica a L’Informatiu.

Actualització: sembla ser que hi ha una riuada de gent que va cap a l’IES Lluís Vives (o més ben dit, cap a davant de l’Estació del Nord), i que n’hi ha molta que ja hi és.

La crisi com a excusa: retallades a la universitat i la situació dels investigadors en fase inicial

El curs passat, els investigadors en fase inicial van patir directament un seguit de mesures, justificades com a conseqüència de la crisi, que d’alguna manera precedien les retallades en educació i en universitat que estem veient actualment. Les mesures afectaven doblement a aquest col·lectiu pel fet de ser considerats de vegades estudiants i de vegades treballadors. Així, i malgrat tenir un sou que difícilment superava els 1.000€ nets, la retallada salarial dels funcionaris i treballadors públics va afectar —de manera totalment injustificada i inclús, possiblement, il·legal— tots els investigadors predoctorals de les universitats catalanes, que van veure com el seu sou baixava un 5% fins a arribar a, per exemple, 902€ nets per als que tenien una beca FPU (que ja tenen el sou congelat des de fa anys). A la vegada, els preus públics i taxes dels seus “estudis” van augmentar desorbitadament (un 280% en el cas de la tutela de tesi, passant de 105€ a 400€, i un 400% per la de “Serveis específics“, que pràcticament es pot considerar un “impost per treballar”), mentre els estudiants de màster extracomunitaris pagaven en algunes universitats públiques catalanes 3,5 vegades més que els comunitaris. Com ja he comentat alguna vegada en aquest mateix blog, aquestes mesures s’han agreujat encara més aquest curs, i no ens hauria d’estranyar que de nou s’intenti rebaixar el sou ja inferior a mileurista als investigadors predoctorals.

Amb la Florencia, una companya de l’Assemblea de Tercer Cicle i investigadora al Departament de Prehistòria, vam escriure el març passat un article on explicàvem totes aquestes mesures i la situació en què es trobava la lluita contra elles, sobretot pel que fa a la Universitat Autònoma de Barcelona. L’article està pendent de publicar-se a la revista Estrat Crític, però mentrestant l’hem penjat aquí (en html i pdf) per a qui el vulgui llegir. Aquí en teniu el seu resum:

La crisi com a excusa: retallades a la universitat i la situació dels investigadors en fase inicial

Martí Cuquet, Florencia del Castillo

L’últim any s’han pres diverses mesures a nivell universitari, català i estatal que afecten tant l’encariment de l’educació pública com les condicions laborals dels seus treballadors. El col·lectiu d’investigadors en fase inicial, ja fortament travessat per la precarietat, n’és un dels afectats. En aquest article analitzem quatre d’aquestes mesures —relacionades amb la reducció salarial i l’encariment de taxes— que incideixen directament sobre aquest col·lectiu a Catalunya i, en concret, a la Universitat Autònoma de Barcelona, i presentem la resistència i resposta que s’ha generat des de l’Assemblea de Tercer Cicle d’aquesta universitat

Cara de tonto

Resulta que dos dies després de les eleccions va en Mas i es posa a fer de les seves amb les tisores: rebaixes en els salaris públics (no us enganyeu, no només als funcionaris: als doctorands que cobrem menys de 1000 euros també ens van retallar el sou, i hi tornaran), privatitzacions i vendes, copagament a la sanitat, augment del cànon de l’aigua, augment del preu del transport públic, augment de l’impost dels carburants, més augment (més?!) de les taxes universitàries, mantenir (¿?) l’IRPF i, potser, qui sap, aplicar l’impost del patrimoni (només faltaria), però això sí, amb recança.

Gairebé a la vegada, va en Duran i diu “Si no aconseguim el pacte fiscal no serà cap fracàs”.

Però la idea quan m’he posat a escriure això no era comentar les retallades, o si pacte-fiscal-sí-pacte-fiscal-no-pacte-fiscal-quan, si no el fet que ara a molts se’ls ha quedat cara de tonto. I és que, recordem-ho, fa tres dies 1.014.263 persones van votar CiU a les eleccions estatals (234.838 més que fa 3 anys). M’imagino que una bona part deu estar d’acord amb les retallades, ja sigui perquè els beneficia o perquè va una mica despistada. Això mai ho acabaré d’entendre. Però una altra part pensava, i deia, “—Ja no retallaran més, què més poden retallar? Ells apliquen les seves mesures hi hagi o no eleccions, i no han dit pas que ara n’hagin de fer més”.

Memòria de peix! Així que, per una vegada i sense que serveixi de precedent, no puc estar més d’acord amb el que ha dit aquest matí el portaveu del govern, Francesc Homs, a RAC1: “Em costa d’entendre que algú es pugui fer el sorprès per les mesures”. A mi també em costa d’entendre, la veritat. De la mateixa manera que em sorprèn que tanta gent votés a CiU fa 3 dies. Sembla que no tingui memòria.

En fi. A l’entrevista també hem tingut alguna perla d’aquestes de l’Homs (“pim-pam-pum electoral”) i una altra Denominació d’Origen CiU, que evidentment es tenia preparada. L’intenta dir primer, arrencant “quan aquí al segle XIX…”, però l’entrevistador el talla. Poc després ho torna a intentar, i ara sí:

Aquí hi va haver una gent al segle XIX que va decidir fer la revolució industrial mentre pasturaven cabres a altres llocs de l’Estat espanyol.

Fent amics. Quina vergonya, la veritat.

Estocada a les universitats

Avui a Enfocant, un interessant article d’en Pau Casanellas sobre “les retallades i la precarització a l’educació superior, aparegut als Quaderns d’Illacrua núm. 67 (dins la Directa 234 de 22 de juny de 2011)”. Aquesta és la introducció, en podeu llegir el text complet a Enfocant:

Tot i passar relativament desapercebuda, la dràstica retallada prevista pel Govern català a les universitats (un 20% respecte als pressupostos del 2010) suposa una autèntica estocada al sistema públic d’educació superior. La tisorada en l’àmbit universitari dibuixa un horitzó d’acomiadaments que pot prendre una gran magnitud. A això s’hi afegeix la precarietat en què es troben actualment molts col·lectius, situació que el Govern encara vol aguditzar més. Tot plegat conviu amb la presència de fundacions i empreses privades que s’aprofiten dels recursos d’infraestructura i de personal de la universitat pública sense aportar res a canvi. Davant d’aquest escenari i del servilisme dels equips de govern, la mobilització ja ha començat a prendre cos gràcies a la coordinació entre estudiants, professorat i personal d’administració.

Malgrat que fins ara ha passat més desapercebuda que les retallades previstes pel Govern de la Generalitat de Catalunya en salut (6,5%) o educació (7,4%), la disminució en el finançament de les universitats públiques catalanes previst per al 2011 té una magnitud molt superior: del 20% respecte al finançament del 2010. Si l’any passat el sistema universitari públic català va rebre una aportació de fons públics de 864,5 milions d’euros, el 2011 la subvenció pública als centres d’educació superior es veurà reduïda en 175,8 milions (una quantitat molt poc per sobre dels 144 milions que es preveu que es deixaran d’ingressar a causa de la reforma de l’impost de successions impulsada per CiU). Aquesta estocada posa en perill el mateix sistema universitari públic, que actualment ja té deficiències estructurals.

Arrencant les mobilitzacions: que no ens els toquin

Vénen temps d’estretor, els mercats marquen el ritme i tots l’hem d’obeir… el ritme sembla frenètic i imparable… la Generalitat no s’ajusta el cinturó, se’l treu i comença a fuetejar a l’educació i la sanitat.

Avui, estudiants i professors, principalment de l’Escola Tècnica Superior de Barcelona (de la UPC), han tallat la diagonal i han forçat el rector de la UPC a assistir a una assemblea per discutir les retallades de personal i l’augment de taxes. Eren entre 500 persones, segons alguns mitjans com 3cat24 o El País, i 1.000 persones, segons La Vanguardia i els mateixos organitzadors. Les demandes d’estudiants i professors són ben senzilles: “criteris educatius a l’administració”, “conservar el model classe-taller”, “una universitat pública i de qualitat per a tothom” i mantenir els llocs de treball dels professors: “que no ens els toquin“.

L’Enric Canela opina que la cosa no anirà a més. Té raó amb una cosa: s’acosten exàmens i vacances d’estiu, i això, unit a un curs de poca mobilització estudiantil a Catalunya, juga en contra de la universitat i a favor de les retallades. Però aquest cas és diferent del conflicte més recent a la universitat, el Pla Bolonya. Si abans eren els estudiants els primers afectats, i només alguns professors anaven darrere seu, ara el canvi de model —l’assassinat del model, podríem dir, perquè sembla que primer volen matar-lo i després crear-ne un de nou— afecta en primer lloc el professorat i el PAS, que s’enfronten ja a acomiadaments massius (de moment uns 200 professors a la UAB, per exemple). I no crec que ens quedem de braços plegats per exàmens i estiu que s’acostin, perquè sinó per a molts el setembre ja serà un mes d’atur.

Però més enllà de la pèrdua de llocs de treball —que és molt greu—, mai s’insistirà prou en què el que estem presenciant és la mort definitiva de la universitat de tots. Per això la mobilització d’avui tindrà continuïtat i s’extendrà. Si bé encara no tenen repercussió als mitjans, hi ha petits grups que van creixent i que només cal relligar. Esperem que, com diu @UniPrecària, “això tot just comença”.