Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: Roma

Grazie di quorum

Aquest article és una traducció de l’original en italià.

Aquests últims dies he passat (ràpid ràpid) per Roma. Feia dos anys que no tornava a Itàlia, i no recordava com la trobava a faltar.

Més enllà d’alguna visita turística (de fet Roma ja la tinc una mica vista) i retrobar una gran amiga que no veia des de feia molt temps, també he pogut parlar sobre i sentir el clima d’esperança que comparteixen molts italians. En primer lloc, per la recent derrota del partit Il Popolo della Libertà (PdL), el partit de Berlusconi, a les eleccions municipals de Milà i Nàpols. A milà, ciutat natal d’en Berlusca, i després de 8 anys de govern de la Lega Nord primer i de Forza Italia i el PdL després, el nou alcalde Giuliano Pisapia no és ni tan sols del Partito Democratico (PD), sinó un independent ex-Rifondazione i proper al nou Sinistra Ecologia Libertà. A Nàpols, el nou alcalde és Luigi de Magistris, d’Italia dei Valori. Però també —i potser sobretot— per el recent referèndum en defensa de l’aigua com a bé comú, contra l’ús de l’energia nuclear i contra la immunitat del president del Consell de Ministres (és a dir, en Berlusconi). Un referèndum que, al contrari del que passa en aquesta Espanya que de vegades és tant admirada pels companys italians, pot ser promogut pels votants i si arriba al quòrum d’un 50% més u passa a ser vinculant. Després aquí ens diuen que tota aquesta indignació pot canalitzar-se via l’estructura institucional. E vabbe’.

A més, com solc fer, no he deixat passar l’oportunitat de comprar algun llibre en italià. Aquesta vegada n’han estat dos. Gaza. Restiamo umani, testimoni directe de l’ofensiva Plom Fos d’Israel contra la Franja de Gaza l’hivern de 2008-2009, de Vittorio Arrigoni, assassinat fa poc. I La scuola è di tutti. Ripensarla, costruirla, difenderla, de Girolamo de Michele, de qui n’havia sentit una entrevista a l’audioteca dels Wu Ming.

Grazie di quorum

Questi ultimi giorni sono passato (veloce veloce) da Roma. Erano due anni che non ritornavo in Italia, e non ricordavo come mi mancasse.

Oltre a qualche visita turistica (ormai Roma l’ho già vista un po’) e ritrovare una grande amica che non vedevo da tanto, ho potuto anche parlare su e sentire il clima di speranza che condividono tanti italiani. In primo luogo, per la recente sconfitta del partito Il Popolo della Libertà (PdL), il partito di Berlusconi, nelle elezioni comunali a Milano e Napoli. A Milano, città natale di Berlusca, e dopo 8 anni di governo della Lega Nord prima e Forza Italia e il PdL poi, il nuovo sindaco Giuliano Pisapia non è nemmeno del Partito Democratico (PD), ma un indipendente ex-Rifondazione vicino al nuovo Sinistra Ecologia Libertà. A Napoli, il nuovo sindaco è Luigi de Magistris, di Italia dei Valori. Ma anche —e forse sopratutto— per il recente referendum in difesa dell’acqua come bene comune, contro l’uso dell’energia nucleare e contro l’immunità del presidente del Consiglio dei Ministri (cioè Berlusconi). Un referendum che, diversamente di come succede in questa Spagna che a volte è tanto ammirata dai compagni italiani, può essere promosso dagli elettori e se raggiunge il quorum di 50% più uno diventa vincolante. Poi da noi ci dicono che tutta questa indignazione può canalizzarsi via la struttura istituzionale. E vabbe’.

Poi, come al solito, non mi sono perso l’opportunità di comprare alcun libro in italiano. Questa volta sono stati due. Gaza. Restiamo umani, testimonianza diretta de l’offensiva Piombo Fuso di Israele contro la Striscia di Gaza l’inverno 2008-2009, di Vittorio Arrigoni, assassinato poco fa. E La scuola è di tutti. Ripensarla, costruirla, difenderla, di Girolamo de Michele, di chi ne avevo sentito una intervista sull’audioteca dei Wu Ming.

Itàlia en lluita

Més fotos: 1 2 3 4 5

Universitat universidad università university

Ens trobem en un moment de gran pressió sobre la universitat pública. Amb l’excusa de l’economia i de temps difícils, s’acusa de deficitari el sistema educatiu, especialment l’universitari, i s’apliquen tant retallades en els pressupostos destinats a investigació com augments indiscriminats de les taxes als estudiants. Són accions molt greus que ens obliguen a reaccionar i lluitar no ja per millorar la nostra situació sinó simplement per fer respectar els nostres drets aconseguits. Passa a la universitat i passa al conjunt de la societat. I passa a Catalunya, a Espanya i a tota Europa.

La reforma universitària i l’adaptació a l’Espai Europeu d’Educació Superior —el Pla Bolonya— ha significat, d’entrada, un augment de les taxes en tots els àmbits: grau, màster i doctorat. S’havia promès compensar l’encariment dels graus amb un reforç de les beques. Però en temps de crisi les beques són el primer a desaparèixer i els preus de matrícula segueixen pujant. Es tracta els estudiants universitaris d’immadurs a l’obligar-los l’assistència a classe, i fa perdre a l’educació universitària un dels seus valors més importants: més enllà de l’educació especialitzada en un camp, la independència per enfocar els problemes. Més greu encara, però, és que ni tan sols les parts bones del pla s’estan duent a terme. Les retallades de pressupostos fan que les classes tornin a ser de més de cent persones, molts màsters no són més que un refregit de les assignatures de cinquè curs però, això sí, el doble de cares, i s’ha disparat el preu a pagar per l’adaptació de títols europeus.

La situació de la recerca predoctoral, però, és potser encara més extrema. L’investigador en formació, investigador predoctoral, doctorand o com se’l vulgui anomenar ha treballat sempre en una situació ambigua. D’una banda se’l considera un estudiant més —un estudiant de doctorat— que ha de pagar les seves taxes de matrícula, que ha de fer (i pagar-se) els exàmens i que té una representació mínima, simplement anecdòtica, en els òrgans de govern de la unviersitat. De l’altra, representa un motor important de la recerca que es produeix a la universitat i contribueix significativament en la docència que s’hi imparteix. Si té sort, reb un sou a través d’una beca d’investigació que oscil·la (oscil·lava) al voltant dels mil euros (diguem entre 800 i 1.100) i que amb molt d’esforç s’havia aconseguit convertir en un contracte de pràctiques en els dos últims anys dels quatre que dura (tot i que ara en durarà només tres). Això significa que durant els primers dos anys l’investigador predoctoral no cotitza a la seguretat social ni té dret a la prestació de l’atur.

Doncs bé, aquest any la Generalitat de Catalunya ha augmentat un 280% el preu de la tutela acadèmica del doctorat, que passa de 105 euros a 400 i que es converteix en la més cara d’Espanya amb diferència. Les universitats, a més, han augmentat les taxes que depenen d’elles en un 400%, i preveuen augmentar-les encara més el proper curs fins a arribar a un augment total del 775% en dos anys. Coincidint amb tots aquests augments, algunes beques han deixat de finançar aquestes taxes, i tot fa témer que ben aviat passarà el mateix amb les que encara les paguen.

Però la cosa no acaba aquí. Un investigador predoctoral paga totes aquestes taxes perquè se’l considera un estudiant. La resta de personal investigador utilitza els mateixos serveis i se l’avalua sense, evidentment, haver de pagar res. Però el fet és que el sou precari i temporal que cobra aquest investigador predoctoral també ha patit la famosa retallada del 5%. I això malgrat que reb un sou a través d’una subvenció que no ha estat retallada, i saltant-se tots els criteris progressius segons els quals sous i categories professionals més alts haurien de retallar-se més que no pas els baixos.

La situació, doncs, és greu, i s’estent més enllà de Catalunya i d’Espanya. A la Gran Bretanya s’ha duplicat la taxa límit per ingressar a la universitat i a Itàlia la reforma de la universitat, batejada reforma Gelmini per la ministra que la promou, amenaça de posar en marxa un sistema que privatitzarà les universitats públiques, les convertirà en elitistes i acomiadarà desenes de milers de professors i investigadors.

Aquests atacs, però, estan aconseguint també una cosa que semblava impossible. Que el col·lectiu investigador, sempre extremadament individualista i competitiu, s’uneixi per defensar-se’n. A Catalunya contra l’augment de les taxes, i a moltes universitats espanyoles contra la retallada del 5%.

Al Regne Unit ja han estat dues les manifestacions massives d’estudiants.

I aquesta setmana ha estat el torn d’Itàlia: s’han ocupat monuments emblemàtics com la Torre de Pisa o el Coliseu a Roma, i un imponent moviment estudiantil i del món investigador recorre tota la península. A Roma, els estudiants s’enforntaven als policies amb escuts amb títols de llibres: és el “Book Bloc” (Q dels Luther Blisset inclòs). La lluita, a tot arreu, és la mateixa. La scuola è di tutti: ripensarla, costruirla, difenderla.

Omnia sunt communia.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 158 other followers