El “moviment” —a falta d’un nom millor— del 15M i les acampades ha aconseguit capejar durant força temps l’usual mur informatiu i dels opinadors, i sobretot les dues primeres setmanes però també les últimes ha sabut fer-se un lloc quasi diari als informatius i a la premsa, encara que fos només per saber si es mantenien o s’aixecaven les acampades. I sobretot, ha sabut crear un símbol —Plaça Catalunya— i una línia d’acció —pacífica— que ha seduït a molta gent i que servirà de marca durant força temps. Del “moviment” se n’han fet moltes reflexions a tot arreu i ara no hi vull entrar. A Enfocant se n’han publicat algunes, la majoria sota l’etiqueta acampades. Aquí al blog també n’he fet algun comentari ràpid.
L’excusa per a escriure aquest article és una altra: semblava que aquest període “de gràcia” s’havia acabat oficialment dimecres passat al Parlament, però pel que sembla l’èxit de la manifestació d’abans d’ahir diumenge va aconseguir reconduir la situació.
Dimarts 14, l’acampada de Barcelona es traslladava al Parlament en una acció anunciada amb molta antelació i de manera pacífica, que va acabar amb acampada davant de les portes de la Ciutadella. L’endemà, 15 de juny, començava la discussió dels pressupostos al Parlament i l’objectiu de l’acampada era bloquejar-ne l’entrada, amb el resultat que tots coneixem. Hi va haver violència tant per una banda (vídeo) com per l’altra, i també cap als periodistes (i també aquest vídeo). En tot cas, la violència dels manifestants no passa dels quatre casos anecdòtics amb els polítics (la jaqueta de la Tura, el cap d’en Boada i, més notablement, el gos pigall del diputat cec, que de totes maneres en aquest vídeo no es veu tan greu, si és que es tracta de l’únic enfrontament). Això sí, per als d’esquerres potser va ser un xoc veure que la indignació també anava dirigida cap a ells. En tot cas, ambdues violències són totalment condemnables, com ja van fer uns i altres. La diferència, però, va ser que els diaris i altres mitjans no van anar més enllà de les condemnes pràcticament calcades (amb algunes excepcions notables). Des de les acampades s’hauria d’haver tingut més previsió de la confrontació que s’anava a produir, perquè la crítica unànime dels mitjans podria haver fet perillar la bona imatge i suport que la majoria de la població té del moviment. Per sort es va saber salvar movent-se a la Plaça Sant Jaume, i finalment amb l’èxit rotund de la manifestació d’aquest diumenge 19.
A banda de la violència “física” de les quatre anècdotes que mencionava, mitjans i tertulians no s’han cansat de repetir l’atac a la democràcia que significava el bloqueig del Parlament, comparant-ho amb el 23-F o amb el cop d’estat del 36. Aquestes comparacions són ridícules i crec que cauen pel seu propi pes, però és cert que bloquejar un Parlament és en certa forma un tipus de violència (tota resistència o enfrontament, per pacífic que sigui, comporta de fet violència). És una violència, la de bloquejar el Parlament, que jo entenc necessària (si més no en alguns casos), i que salvant les distàncies em recorda els bloqueigs dels Consells de Govern de les universitats: sense anar més lluny, a finals d’aquest curs s’han bloquejat (cito de memòria) dos Consells de Govern a la Universitat Autònoma de Barcelona, un a la de Girona i un altre a la de Barcelona. Consells on es preveia aprovar les primeres retallades, abans que el Parlament aprovés els pressupostos, perquè el govern de CiU ja està enviant les partides a les universitats amb una bona reducció.
En aquests casos (i em refereixo sobretot al de la UAB, que és el que em cau més a prop), les decisions de retallar i de com retallar es prenien des d’unes cúpules de poder (cúpules reals, no com les d’Anonymous) que ignoraven completament la voluntat de la majoria de la universitat. Una voluntat expressada per estudiants, professors i personal d’administració i serveis tant al campus com al Claustre, que en principi és el màxim òrgan representatiu de la universitat, però que aparentment serveix de poc quan els equips de govern decideixen saltar-se a la torera les decisions allà preses. Davant d’això, i quan es vol aprovar una cosa que la majoria de la universitat no vol, l’única via per evitar-ho és bloquejar el claustre. Un acte vergonyós no pels que bloquegen, entenc jo, sinó pels bloquejats, teòricament representants d’un col·lectiu que han perdut tota legitimitat i credibilitat democràtica. És a dir, quan un representant deixa de representar-te, el que cal fer-li és negar-li aquest poder de representació.
El cas del Parlament és evidentment molt més complex, de la mateixa manera que la societat catalana i els pressupostos catalans són molt més complexos que el seu equivalent a la universitat. Per exemple, no es pot caure en la trampa que els manifestants representen el conjunt societat (“del poble”), però tampoc es pot caure en el contrari: que només són 2 o 3 mil. Representen, de manera més o menys difosa, un gran nombre d’associacions de tot tipus, des de les més “antisistema” i “punkis de Mordor” fins a associacions veïnals. Tot i que no tothom recolza segurament cada punt, o molts dels punts, que surten al famós document de mínims (jo no ho faig amb tots, per exemple), sí que hi ha un gran recolzament al “moviment” en si. Recolzament a gent que justament no pensa que “la democràcia és seure i esperar que el govern faci el que ells diuen”, sinó tot el contrari.
I no només recolzament, sinó que aquest “moviment” està començant a ser força gran i estable. Utilitzant una mica el vocabulari i els exemples de teoria de grafs i de percolació amb els que treballo, aquestes acampades han estat una mica un punt crític de transició entre una fase amb una gran quantitat de grups, però molt petits, que després d’una petita empenta s’han agregat en un sola component gegant que té una mida significativa. Això i les relacions que s’hi estableixen és segurament el més interessant de tot plegat, i pensar l’ara què el repte que hi ha, perquè com diu en Xavi “el cicle de la protesta com a tal no aporta res més que agitar el mar amb una cullera”. Que d’aquí en surti feina i no només queixa és el que farà que realment valgui o no la pena.
