Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: vaga general

Eleccions a la Val Susa

El 8 d’abril, després de la vaga general i els incidents a Barcelona, Enric Juliana firmava un polèmic article on barrejava de tot i criminalitzava a tort i a dret a base d’alarmisme, fal·làcies i males argumentacions. Bàsicament, rebia l’anarquisme i rebien els italians. Neoanarcoitalianisme. L’ús de la fal·làcia de l’anarquisme violent per a espantar als lectors vanguardistes ja va ser intel·ligentment contestat en un article d’Adrià Estivill al seu blog Observatori de la fal·làcia, que aprofito per recomanar-vos. L’article d’Enric Juliana també li va valdre un fort rebuig de la comunitat italiana a Barcelona (també aquí), tant per criminalitzar l’històric moviment No-TAV com per utilitzar el fet que dos dels ferits fossin italians per a carregar demagògicament contra ells, tot passant de puntetes sobre el fet que es tractava, a més, de dos ferits de molta gravetat que han perdut l’ull per culpa de les bales de goma disparades pels Mossos d’Esquadra. Tot plegat, molt ben resumint en aquest impecable i implacable article de l’acampada de Barcelona.

El cas és que Enric Juliana, de bracet amb Felip Puig i la jutgessa Carmen García, van fer el ridícul el passat 1 de maig, quan una manifestació gran com mai havia vist en cap dia del treballador va resultat totalment pacífica i sense incidents, i van tornar-hi tot seguit quan la reunió del Banc Central Europeu, contra el qual el mateix Felip Puig havia convocat de facto a manifestar-se, va rebre com a resposta una cassolada des dels balcons de les cases. És a dir, el dispositiu policial més gran des de les olimpíades del 1992, amb més de 8.000 policies, per blindar Barcelona en la visita del Banc Central Europeu i evitar els disturbis que pot provocar una cassolada. Tot això, amb la suspensió del tractat Schengen i el manteniment arbitrari en presó preventiva de diverses persones (mireu aquest enllaç i aquest altre).

Doncs bé, Enric Juliana ha tornat a queda estrepitosament en ridícul aquesta setmana, quan el perillós, radical i violent moviment No-TAV s’ha alçat amb l’àmplia victòria a les eleccions municipals d’Avigliana, el poble més gran de la Val Susa, per on ha de passar el tren. Unes eleccions on de contrincant tenia ni més ni menys que una coalició del dretà Popolo della Libertà de Silvio Berlusconi i “l’esquerrà” Partito Democratico (en realitat, a Itàlia es porta encara més això del centre-dreta i centre-esquerra). En fi: ja n’hi ha prou de tanta demagògia i criminalització, no creieu?

Qui infon terror en una manifestació?

Jaume Matas, expresident balear pel PP, va ser condemnat fa dues setmanes a 6 anys de presó. Però, tot i haver estat ja declarat culpable, segueix en llibertat perquè el fiscal no n’ha demanat l’ingrés a presó. Sembla que considera que la sentència encara és recurrible i que no hi ha perill de fuga.

En canvi, sorprès i indignat llegeixo com dos estudiants de física, que van ser detinguts pels mossos dijous al matí durant les accions organitzades pels piquets de la vaga general a Zona Universitària, estan encara en presó preventiva perquè el jutge considera que hi ha perill de reincidència i risc de fuga. Es diuen Isma i Dani i són membres de l’Associació d’Estudiants Progressistes. No són els únics en presó preventiva: hi ha també un jove de l’Assemblea del Clot, i també un altre que no ha pogut pagar la fiança imposada. Tot plegat, resultat en gran part de la insistència d’aquest fiscal. El perill de reincidència és, segons la jutgessa de guàrdia, “que puguin actuar contra la cimera que el Banc Central Europeu (BCE) farà a Barcelona el proper 3 de maig de 2012″, segons informa la Directa.

Ahir hi va haver una concentració d’un miler de persones per donar suport i demanar l’alliberament dels empresonats i detinguts a la vaga del 29 de març, i van els mossos i detenen una persona discapacitada en una actuació al·lucinant que ens explica també la Directa. És el balanç repressiu de la vaga general: 79 detencions, 4 presons preventives i més de 100 ferits. Uns ferits que, a mesura que es van sentint els testimonis, demostren la brutalitat policial de dijous passat: dues persones a qui es va haver d’extirpar la melsa a l’Hospital de Mar (segons els testimonis, després de rebre una pallissa de cops de puny i puntades directes a l’abdomen per part d’agents de paisà i de la brigada mòbil) , dues oclusions del globus ocular resultat de l’impacte de pilotes de goma i una altra lesió cranial, també per pilota de goma. Tot plegat, una actuació brutal de la policia que, en veure’s increpada per un grup de bombers que els acusen d’excedir-se, no se’ls acut res més que llançar-los gas lacrimogen per dispersar-los i acabar amb la discussió, com mostra aquest vídeo:

Ara que sembla que arrenca el debat sobre la proposta d’aplicar la llei antiterrorista a actes vandàlics, cal preguntar-se qui és realment qui infon terror en una manifestació, i armar-se d’arguments per a enfrontar-se a la deriva totalitarista dels poders econòmics i polítics. Sembla que en Felip Puig té clar qui és el terrorista, o qui s’ha de comportar com a tal, quan diu que

El nostre sistema de seguretat no acaba sent prou dissuasiu, no fa por.

Efectivament, segons el DIEC terrorisme és un “moviment polític que utilitza el terror basat en la violència com a eina de pressió”. Terrorisme és doncs l’opció política d’en Felip Puig de voler utilitzar la por per a mantenir l’ordre públic.

29 de març, vaga general

Volia escriure algun apunt sobre la vaga general de demà, però ni he tingut el temps necessari ni podria afegir gaires coses a les mateixes reflexions que em feia sobre la vaga de fa any i mig. Només que amb cada vaga fracassada o cada atac sense oposició es legitimen les mesures i es perd capacitat d’una acció més contundent en un futur. Com molt bé conclou aquest fantàstic resum d’arguments per a les i els indecisos davant la vaga general del 29M,

Si la vaga del 29 M és un èxit rotund i el govern no rectifica quedarà totalment deslegitimat. Això tindria un cost polític elevadíssim, obriria la porta a més vagues generals, i fins i tot podria forçar la dimissió del govern. En qualsevol cas li garantiria una clatellada electoral. Si al contrari una vaga general d’un dia no aconsegueix un atur total, el govern sortirà reforçat, la possibilitat d’una mobilització més contundent per part de la societat quedarà anul·lada i la porta a més retalls i a majors abusos (si no n’hi hagués prou) contra la majoria dels ciutadans (estudiants, pensionistes, funcionaris, interins, treballadors del sector privat, aturats) quedarà oberta.

Altra gent sí que ha escrit algun apunt sobre la vaga. Per exemple, aquestes dues propostes en clau constructiva: “Com un Tea Party català“, d’un blog (Des del fiord) que últimament està fent uns articles molt recomanables, i “Decàleg de reivindicacions per a una vaga general“. I finalment, un exemple de com no enfocar la vaga: “La vaga general com a mecanisme caduc de pressió política“.

Reflexions després de la vaga

Ahir el govern va aprovar finalment l’avantprojecte de la reforma de les pensions, seguint amb el reguitzell d’atacs pels que se’l recordarà aquesta legislatura. De la mateixa manera que va passar amb la reforma laboral d’aquest estiu, es tracta d’una mesura que ja es veia com a definitiva des de feia mesos i sobre la que el propi govern havia admès diverses vegades que no deixava marge de discussió. I així ha estat, efectivament.

La reforma laboral va provocar la protesta general que va forçar una convocatòria de vaga general per part de tots els sindicats. Va ser una vaga difícil que va haver de lluitar, més que contra l’atac flagrant als drets laborals, contra una àmplia ofensiva mediàtica, contra una oligarquia sindical que no s’acabava de creure les pròpies reivindicacions i contra una societat que cada vegada desconfia més i més d’aquests mateixos sindicats i de la seva utilitat real i que no entenia els motius d’haver-la convocat després de l’aprovació de la reforma que volia frenar. Malgrat tot això, la vaga va aconseguir vèncer, si més no parcialment, aquesta situació desfavorable.

El següent atac directe havia de ser la reforma de les pensions, de la qual la mateixa vaga del setembre ja s’hi havia manifestat en contra. Malauradament, els sindicats CCOO i UGT han llençat per la borda la força que havien aconseguit movilitzar renunciant a seguir pressionant de manera forta i conjunta. Perquè, no ens enganyem, si la vaga de setembre va tenir èxit va ser en gran part gràcies a la capacitat de movilització d’aquests dos sindicats, que per a alguna raó se’ls anomena majoritaris. És cert també que els sindicats minoritaris i els corrents diguem-ne autònoms van aconseguir un nivell d’organització i convocatòria considerables, però s’ha de reconèixer que malgrat tot seguia sent secundari.

En comptes d’utilitzar aquesta força, doncs, CCOO i UGT s’han limitat a negociar d’una manera molt opaca i sense fer ni un gra de pedagogia sobre els efectes reals que la reforma de les pensions tindrà sobre tots nosaltres. I dic negociar per contaminació de la informació que arriba per la vasta majoria de mitjans, perquè més que negociar i arribar a un acord, el que han fet aquests sindicats ha estat renunicar completament a les seves exigències, com amb gran claredat analitza el Grup de Periodistes Ramon Barnils. Així,

La proposta governamental era retardar la jubilació als 67 anys i sols mantenir-la als 65 en cas d’haver cotitzat 40 anys. A més considerava la passada reforma laboral com a “imprescindible” i ja va assegurar que no pensava retirar-la. Tant CCOO i UGT van anunciar que les pensions eren “intocables” i que, a més, no tenia cap sentit fer-ho, car la seguretat social és l’única administració de l’estat que no és deficitària. L’acord final és exactament la proposta inicial de l’executiu amb a penes dues modificacions: dels 40 anys de cotització per poder-se jubilar als 65 s’han reduït a 38,5 i que les dones els comptaran com a dos anys cotitzats les excedències que es demanin per a tenir cura dels fills. A pesar d’això, totes les edicions digitals coincideixen a anomenar “acord” a la renúncia de les posicions sindicals.”

De la mateixa manera que s’ha produït aquesta contaminació de la informació, també s’ha obviat, en els pitjors casos, o si més no menystingut una

vaga general convocada avui [dijous 27] a Catalunya, el País Basc i Galícia, així com la jornada de mobilitzacions a la resta del país i de l’estat per part dels sindicats alternatius i nacionalistes [que] és la mobilització laboral més important al marge d’aquestes centrals [CCOO i UGT] des de la mort de Franco.

Efectivament, com afirma el Grup de Periodistes Ramon Barnils, ha estat “el desafiament més gran a la seva hegemonia que CCOO i UGT han rebut mai en 35 anys”. I no només ha desafiat aquesta hegemonia i, potser més important encara, desemmascarat la seva capitulació, sinó que ha a més a significat

plantar cara a aquesta manera de fer les coses i de no plantejar cap mena de conflictivitat a un govern del bon tarannà que amb els seus estúpids somriures fa ja massa que ens està retallant els nostres drets i el minso estat de benestar del que disposàvem,

com afirma l’interessant editorial d’Enfocant.

Però més enllà de tot això, la vaga de dijous passat representa també

un primeríssim tímid moviment del conjunt de la població que es situa fora de les coordenades de la ben trista esquerra institucional d’aquest país i que vol canviar les coses sortint al carrer.

I no només sortint al carrer, sinó també organitzant-se localment, ja sigui a barris, pobles o llocs de treball. Parlant ara ja del meu entorn més proper —la universitat i la recerca—, aquests darrers mesos han portat un seguit de mesures que converteixen situacions dolentes en precàries, i precàries en insostenibles. Mesures com una pujada enorme de les taxes associades a la investigació predoctoral (del 280% en el preu de tutela de tesi, regulada per la Generalitat, i del 400% en les regulades per les universitats), un augment brutal del preu dels masters per als extrangers (que paguen ara un 250% del preu normal i pagaran el 400% l’any que ve) i una retallada salarial injustificada en el cas de contractes associats a pressupostos i subvencions ja assignats que no han estat en absolut retallats. Però que a la vegada han provocat que molta gent, com jo mateix, féssim el pas i decidíssim començar-nos a trobar, a parlar i a lluitar. L’atac és complet, a tots els nivells i des de tots els països. La resposta ha d’estar doncs a l’alçada.

Titulars d’un dia de vaga general

He recollit uns quants titulars d’avui a les webs d’alguns diaris. És curiós com ho tracten alguns: El País, vaga de “sindicats nacionalistes”; Ara, vaga “d’autobusos”; El Mundo, vaga al País Vasc; l’Avui, en silenci. I la cosa segueix. Sort que encara queden alguns diaris seriosos, però el problema és que tenen poca difusió. Diagonal, per exemple, dedica una secció sencera al seguiment de la vaga. I per mantenir-vos informats al moment, recordeu que l’agència d’informació 29-s manté la seva pàgina actualitzada minut a minut.

Sobre la vaga general d’avui:

Sobre la negociació d’UGT i CCOO:

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 159 other followers