Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Tag: Wu Ming

Un grillo qualunque

Un grillo qualunqueLa setmana passada vaig acabar de llegir Un grillo qualunque, llibre de Giuliano Santoro sobre el Movimento 5 Stelle liderat per Beppe Grillo. El llibre (editat de moment únicamenten italià, que jo sàpiga) arrenca repassant la història de Beppe Grillo com a còmic, per després anar entrellaçant la fundació i evolució del Movimento 5 Stelle amb un anàlisi tant del moviment com del seu líder.

És un llibre molt útil per als que, com jo, no tenim potser la perspectiva necessària per contextualitzar aquest nou moviment que va resultar clarament guanyador de les passades eleccions generals italianes. A la vegada, també planteja i discuteix alguns dels temes i crítiques claus que se’n fan, com ara la “no-ideologia” i l’autodefinició com a partit “ni de dretes ni d’esquerres“, el fetitxisme digital i la creença que Internet ens durà la democràcia, la creació d’una narració pròpia, la relació amb moviments com el No-TAV, o plantejaments propis de la dreta pel que fa a temes com la migració. (Com podreu comprovar si seguiu els enllaços, molts d’aquests temes s’han tractat també al blog Giap dels Wu Ming.) El llibre també discuteix sobre populisme, la mistificació de la xarxa i el paper que tant Grillo com el seu soci Casaleggio juguen dins del M5S. Tots aquests temes queden també desgranats en una interessant entrevista a l’autor per part de Wu Ming 2.

És doncs un llibre recomanable per a tothom interessat en una crítica al Movimento 5 Stelle des de l’esquerra. Com a crítica, jo potser n’esperava una anàlisi més profunda de la ideologia i programa del partit. En tot cas, és un tema molt interessant i d’alta actualitat, sobretot després de l’espectacular victòria a les passades eleccions generals, seguida d’una gran desinflada en les eleccions municipals parcials de la setmana passada.

Grazie di quorum

Aquest article és una traducció de l’original en italià.

Aquests últims dies he passat (ràpid ràpid) per Roma. Feia dos anys que no tornava a Itàlia, i no recordava com la trobava a faltar.

Més enllà d’alguna visita turística (de fet Roma ja la tinc una mica vista) i retrobar una gran amiga que no veia des de feia molt temps, també he pogut parlar sobre i sentir el clima d’esperança que comparteixen molts italians. En primer lloc, per la recent derrota del partit Il Popolo della Libertà (PdL), el partit de Berlusconi, a les eleccions municipals de Milà i Nàpols. A milà, ciutat natal d’en Berlusca, i després de 8 anys de govern de la Lega Nord primer i de Forza Italia i el PdL després, el nou alcalde Giuliano Pisapia no és ni tan sols del Partito Democratico (PD), sinó un independent ex-Rifondazione i proper al nou Sinistra Ecologia Libertà. A Nàpols, el nou alcalde és Luigi de Magistris, d’Italia dei Valori. Però també —i potser sobretot— per el recent referèndum en defensa de l’aigua com a bé comú, contra l’ús de l’energia nuclear i contra la immunitat del president del Consell de Ministres (és a dir, en Berlusconi). Un referèndum que, al contrari del que passa en aquesta Espanya que de vegades és tant admirada pels companys italians, pot ser promogut pels votants i si arriba al quòrum d’un 50% més u passa a ser vinculant. Després aquí ens diuen que tota aquesta indignació pot canalitzar-se via l’estructura institucional. E vabbe’.

A més, com solc fer, no he deixat passar l’oportunitat de comprar algun llibre en italià. Aquesta vegada n’han estat dos. Gaza. Restiamo umani, testimoni directe de l’ofensiva Plom Fos d’Israel contra la Franja de Gaza l’hivern de 2008-2009, de Vittorio Arrigoni, assassinat fa poc. I La scuola è di tutti. Ripensarla, costruirla, difenderla, de Girolamo de Michele, de qui n’havia sentit una entrevista a l’audioteca dels Wu Ming.

Grazie di quorum

Questi ultimi giorni sono passato (veloce veloce) da Roma. Erano due anni che non ritornavo in Italia, e non ricordavo come mi mancasse.

Oltre a qualche visita turistica (ormai Roma l’ho già vista un po’) e ritrovare una grande amica che non vedevo da tanto, ho potuto anche parlare su e sentire il clima di speranza che condividono tanti italiani. In primo luogo, per la recente sconfitta del partito Il Popolo della Libertà (PdL), il partito di Berlusconi, nelle elezioni comunali a Milano e Napoli. A Milano, città natale di Berlusca, e dopo 8 anni di governo della Lega Nord prima e Forza Italia e il PdL poi, il nuovo sindaco Giuliano Pisapia non è nemmeno del Partito Democratico (PD), ma un indipendente ex-Rifondazione vicino al nuovo Sinistra Ecologia Libertà. A Napoli, il nuovo sindaco è Luigi de Magistris, di Italia dei Valori. Ma anche —e forse sopratutto— per il recente referendum in difesa dell’acqua come bene comune, contro l’uso dell’energia nucleare e contro l’immunità del presidente del Consiglio dei Ministri (cioè Berlusconi). Un referendum che, diversamente di come succede in questa Spagna che a volte è tanto ammirata dai compagni italiani, può essere promosso dagli elettori e se raggiunge il quorum di 50% più uno diventa vincolante. Poi da noi ci dicono che tutta questa indignazione può canalizzarsi via la struttura istituzionale. E vabbe’.

Poi, come al solito, non mi sono perso l’opportunità di comprare alcun libro in italiano. Questa volta sono stati due. Gaza. Restiamo umani, testimonianza diretta de l’offensiva Piombo Fuso di Israele contro la Striscia di Gaza l’inverno 2008-2009, di Vittorio Arrigoni, assassinato poco fa. E La scuola è di tutti. Ripensarla, costruirla, difenderla, di Girolamo de Michele, di chi ne avevo sentito una intervista sull’audioteca dei Wu Ming.

4 recomanacions per Sant Jordi 2011

En podria fer moltes, però em centraré en quatre llibres que he anomenat aquí al blog des del passat 23 d’abril. Jo ja tinc el meu: Hòmens i falagueres, de Toni Cucarella.

Wu Ming — Anatra all’arancia meccanica

Els Wu Ming no són un escriptor, sinó un grup d’escriptors italians de qui parlo sovint i que llegeixo amb avidesa, tant els seus llibres com la seva activitat al blog Giap. Són els responsables de la novel·la Q (publicada amb el pseudònim Luther Blisset), de la que aquest blog n’agafa el nom i el motto. Publiquen sempre en copyleft i els seus llibres es poden descarregar de la seva pàgina web. Sinó l’heu llegit, Q és de moment el seu llibre que més m’ha agradat, i crec que s’ha traduït a moltes llengües, entre elles al castellà (al català, que jo sàpiga, no).

Aquest any he llegit 54, però us recomano el seu recent recull de contes que he començat fa poc i que encara no he acabat: Anatra all’arancia meccanica (Ànec a la taronja mecànica). Quack!

William Gibson — Zero History

Al setembre William Gibson, el famós escriptor ciberpunk autor de Neuromancer, treia Zero History, la tercer entrega de la sèrie de Bigend:

No es pot classificar ben bé com a ciència ficció, sinó més aviat com un thriller situat en un present més aviat futurista, on una al·lèrgica a les marques, Cayce Pollard, és contractada per Hubertus Bigend, el fundador d’una comptetitiva agència de publicitat anomenada Blue Ant, per a buscar els creadors de fragments curts de vídeo penjats anònimament a Internet. En el fons, però, William Gibson no ha estat mai un esciptor de ciència ficció corrent, i la temàtica i estil de Pattern Recognition no queda gaire lluny de les seves novel·les anteriors. (…) A Spook Country Bigend contracta la ex-cantant de The Curfew, Hollis Henry, per investigar què hi ha darrere del locative art, molt relacionat amb l’últimament famosa realitat augmentada. I de nou per satisfer la curiositat de Bigend, Hollis Henry ha de buscar a Zero History qui és el dissenyador de la marca secreta Gabriel Hounds. Curiosament, a molts dels llibres de William Gibson surt alguna referència a Catalunya.

Joan Fuster — Diccionari per a ociosos

De Joan Fuster no n’havia lleit mai res i feia temps que en tenia el cuc. Fins que la tardor passada vaig trobar casualment que el grup Llegim i Piulem organitzaven una lectura de Joan Fuster i posterior visita a Sueca, que em va agradar molt. Vaig aprofitar-ho per llegir, no el Sagitari que proposaven, sinó el potser més conegut assaig Nosaltres els valencians. Em va agradar molt, i es llegeix molt bé, però m’he decidit per recomanar el següent que em vaig llegir, Diccionari per a ociosos, un llibre que recull des d’alguns aforismes fins a petits assaigs sobre temes molt diversos, organitzats cada un sota una paraula a mode de diccionari.

Edu-Factory y Universidad Nómada — La universidad en conflicto

Un dels últims llibres que he llegit, La universidad en conflicto és un recull d’articles compilats per Edu-Factory i la Universidad Nómada i editat, en copyleft, per Traficantes de Sueños, sobre les transformacions que està patint la universitat, les lluites i conflictes que s’hi generen i possibles alternatives a aquesta universitat-empresa cap a la que anem.

Se non ora, quando?

Avui les ciutats italianes s’han omplert de gent al carrer per reivindicar la seva dignitat, la de les dones, i cridar fer fora del govern Berlusconi i tot aquest ordre social que fa ja massa temps que impera a Itàlia. Més d’un milió de persones, segons El País, Il Fatto Quottiniano i altres diaris. I no només a Roma: segons El País

marxes de protesta a 280 ciutats exigeixen dignitat i respecte.

No sé si sóc jo, però em fa la impressió que les manifestacions i lluites s’estan multiplicant des de fa mesos, per ciutats països i continents. De totes en queda alguna cosa: alguens aconsegueixen els seus objectius, d’altres a mitges i d’altres molt enrere, però de totes en queda alguna cosa. Wu Ming 1:

Mesos de sedimentació de les lluites a les ciutats, als territoris. I els resultats comencen a veure’s.

Doncs sí. I com segueix dient Wu Ming 1, es comença a difondre la idea que lluitar es pot i s’ha de fer, que es comencen a veure lluites que pagano, que resulten.

És important destacar-ho, ara més que mai: totes les lluites en curs són la mateixa lluita. Són lluites per la dignitat. Aquest és el comú múltiple. El no de Pomigliano i de Mirafiori, els estudiants, avui. El múltiple és l’exaltació dels seus factors. Múltiple, no només “denomiador”, que és com anar a la baixa.

Omnia sum comunia, deia Thomas Müntzer, totes les coses són comunes, tot està relacionat. No les lluites dels estudiants italians contra la Gelmini, o dels britànics contra les taxes, dels treballadors d’aquí i d’allà contra els atacs als drets laborals i a les pensions, dels islandesos contra el seu govern, o del poble del nord d’Àfrica contra els seus dictadors i el seu sistema de govern, sinó que es tracta com diu WM1 de la lluita per la dignitat. Perquè sàpiguen que ens estem adonant del que estan fent contra tots nosaltres, que veiem clarament que és una lluita comuna i que junts haurem de respondre.

(I una cosa important a recordar per a tots, no només pels italians: “Tot això, sense deixar de ser conscients que el post-Berlusconi [i aquí cal substituir Berlusconi per Mubarak, Ben Ali, i tots els nostres propis made in] no serà pas una fase menys perillosa i enverinada.)

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 159 other followers