Decepció bovina

by marti

Dimecres passat es va aprovar la llei que, segons els gustos, “defensa”, “blinda” o “regula” els correbous. Després de la il·lusió amb la que vaig rebre la decisió del juliol passat d’acabar amb l’excepció que permetia les corridas de toros al considerar que no respectaven els drets dels animals, no puc més que sentir-me decebut amb la recent decisió del Parlament de Catalunya. Profundament decebut. I avergonyit (i enganyat), després d’haver defensat aquest estiu davant d’amics i coneguts que la decisió del juliol passat havia estat la correcta.

I segueixo pensant que va ser la decisió correcta, evidentment, però ara se’m farà molt més difícil poder-ne justificar la sentència a Catalunya. Si bé els arguments que la van motivar segueixen igual de vàlids per si sols, el vot incongruent i hipòcrita de gran part del Parlament d’aquest setembre n’invalida la seva postura.

Les diferències entre les dues lleis comencen ja en el seu plantejament. Si la llei de juliol és el resultat d’una Iniciativa Legislativa Popular presentada amb 180.000 firmes, resultat doncs de la sensació d’una quantitat important de persones de que calia si més no un debat sobre aquest tema, la llei d’aquesta setmana passada és fruit de l’estratègia de Convergència i Unió, que en va presentar la proposta just quan la ILP entrava al Parlament. Així, d’una banda podia recolzar la prohibició de les corridas i de l’altra assegurar-se la imatge a les Terres de l’Ebre, que ja va quedar prou castigada en temps del Transvasament de l’Ebre. A Esquerra Republicana de Catalunya, és clar, l’estratègia li ha anat també com anell al dit i no ha dubtat d’afegir-s’hi.

La segona gran diferència rau en les maneres. Crec que tots recordem el gran debat que hi va haver tant dins com fora del Parlament. Es van plantejar els arguments, es van escoltar raonaments molt diversos, de diputats i de convidats, i finalment es va decidir. La decisió va fer aixecar el crit fora de Catalunya, però això a mi, en aquest cas, m’és completament indiferent. Estava orgullós del procediment (amb excepcions: donar mèrit al vot lliure en alguns partits quan els seus diputats no s’han escollit lliurement, sinó a través de llistes tancades, és poc seriós) i content amb el resultat, i en podia defensar la maduresa on fos.  Ara, però, el procediment ha estat completament diferent. Com diu Jesús Mosterín a El País de dissabte,

no hi ha hagut compareixences. La votació ha estat un tràmit. La decisió de blindar les celebracions bestials per por de perdre un parell de vots ja estava presa pels partits (excepte Iniciativa per Catalunya), amb despreci a la lògica i a l’ètica.

Aquest article d’opinió estava al costat d’un altre d’Andreu Carranza a favor dels correbous, on presentava tres arguments que pretenien explicar l’aparent contradicció entre prohibició de corridas i continuitat de correbous. El primer, curiosament, també l’havien esgrimit els protaurins: els correbous són tradició.  Sigui tradició d’un lloc o en sigui d’un altre, aquest argument és igual d’invàlid. El segon diu que en el correbou no hi ha mort de la bèstia. Que és equivalent a defensar que només la mort és sofriment i tortura. El tercer argument, però, és el més curiós. I amb aquest sí que hi estic d’acord. Diu que la decisió del Parlament és fruit del temor a prohibir els correbous i topar-se amb la mateixa oposició que va despertar el Transvasament de l’Ebre. Això és evident, i és per això que s’ha fet entrar en l’últim ple abans de les eleccions de novembre. Una vegada més, l’estratègia política ha guanyat la raó.

About these ads