Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Mes: gener, 2011

La revolució silenciada

Una breu però interessant cronologia sobre els efectes de la crisi a Islàndia i com han reaccionat els islandesos, que segurament heu vist per alguna altra banda perquè ha aparegut a mil i un llocs, però que igualment us enllaço des d’aquí:

Es tracta d’Islàndia, on es va fer dimitir un govern sencer, es van naciolaitzar els principals bancs, es va decidir no pagar el deute que havien creat amb la Gran Bretanya i Holanda a causa de la seva execrable política financiera i s’acaba de crear una assemblea popular per reescriure la seva constitució.

Reflexions després de la vaga

Ahir el govern va aprovar finalment l’avantprojecte de la reforma de les pensions, seguint amb el reguitzell d’atacs pels que se’l recordarà aquesta legislatura. De la mateixa manera que va passar amb la reforma laboral d’aquest estiu, es tracta d’una mesura que ja es veia com a definitiva des de feia mesos i sobre la que el propi govern havia admès diverses vegades que no deixava marge de discussió. I així ha estat, efectivament.

La reforma laboral va provocar la protesta general que va forçar una convocatòria de vaga general per part de tots els sindicats. Va ser una vaga difícil que va haver de lluitar, més que contra l’atac flagrant als drets laborals, contra una àmplia ofensiva mediàtica, contra una oligarquia sindical que no s’acabava de creure les pròpies reivindicacions i contra una societat que cada vegada desconfia més i més d’aquests mateixos sindicats i de la seva utilitat real i que no entenia els motius d’haver-la convocat després de l’aprovació de la reforma que volia frenar. Malgrat tot això, la vaga va aconseguir vèncer, si més no parcialment, aquesta situació desfavorable.

El següent atac directe havia de ser la reforma de les pensions, de la qual la mateixa vaga del setembre ja s’hi havia manifestat en contra. Malauradament, els sindicats CCOO i UGT han llençat per la borda la força que havien aconseguit movilitzar renunciant a seguir pressionant de manera forta i conjunta. Perquè, no ens enganyem, si la vaga de setembre va tenir èxit va ser en gran part gràcies a la capacitat de movilització d’aquests dos sindicats, que per a alguna raó se’ls anomena majoritaris. És cert també que els sindicats minoritaris i els corrents diguem-ne autònoms van aconseguir un nivell d’organització i convocatòria considerables, però s’ha de reconèixer que malgrat tot seguia sent secundari.

En comptes d’utilitzar aquesta força, doncs, CCOO i UGT s’han limitat a negociar d’una manera molt opaca i sense fer ni un gra de pedagogia sobre els efectes reals que la reforma de les pensions tindrà sobre tots nosaltres. I dic negociar per contaminació de la informació que arriba per la vasta majoria de mitjans, perquè més que negociar i arribar a un acord, el que han fet aquests sindicats ha estat renunicar completament a les seves exigències, com amb gran claredat analitza el Grup de Periodistes Ramon Barnils. Així,

La proposta governamental era retardar la jubilació als 67 anys i sols mantenir-la als 65 en cas d’haver cotitzat 40 anys. A més considerava la passada reforma laboral com a “imprescindible” i ja va assegurar que no pensava retirar-la. Tant CCOO i UGT van anunciar que les pensions eren “intocables” i que, a més, no tenia cap sentit fer-ho, car la seguretat social és l’única administració de l’estat que no és deficitària. L’acord final és exactament la proposta inicial de l’executiu amb a penes dues modificacions: dels 40 anys de cotització per poder-se jubilar als 65 s’han reduït a 38,5 i que les dones els comptaran com a dos anys cotitzats les excedències que es demanin per a tenir cura dels fills. A pesar d’això, totes les edicions digitals coincideixen a anomenar “acord” a la renúncia de les posicions sindicals.”

De la mateixa manera que s’ha produït aquesta contaminació de la informació, també s’ha obviat, en els pitjors casos, o si més no menystingut una

vaga general convocada avui [dijous 27] a Catalunya, el País Basc i Galícia, així com la jornada de mobilitzacions a la resta del país i de l’estat per part dels sindicats alternatius i nacionalistes [que] és la mobilització laboral més important al marge d’aquestes centrals [CCOO i UGT] des de la mort de Franco.

Efectivament, com afirma el Grup de Periodistes Ramon Barnils, ha estat “el desafiament més gran a la seva hegemonia que CCOO i UGT han rebut mai en 35 anys”. I no només ha desafiat aquesta hegemonia i, potser més important encara, desemmascarat la seva capitulació, sinó que ha a més a significat

plantar cara a aquesta manera de fer les coses i de no plantejar cap mena de conflictivitat a un govern del bon tarannà que amb els seus estúpids somriures fa ja massa que ens està retallant els nostres drets i el minso estat de benestar del que disposàvem,

com afirma l’interessant editorial d’Enfocant.

Però més enllà de tot això, la vaga de dijous passat representa també

un primeríssim tímid moviment del conjunt de la població que es situa fora de les coordenades de la ben trista esquerra institucional d’aquest país i que vol canviar les coses sortint al carrer.

I no només sortint al carrer, sinó també organitzant-se localment, ja sigui a barris, pobles o llocs de treball. Parlant ara ja del meu entorn més proper —la universitat i la recerca—, aquests darrers mesos han portat un seguit de mesures que converteixen situacions dolentes en precàries, i precàries en insostenibles. Mesures com una pujada enorme de les taxes associades a la investigació predoctoral (del 280% en el preu de tutela de tesi, regulada per la Generalitat, i del 400% en les regulades per les universitats), un augment brutal del preu dels masters per als extrangers (que paguen ara un 250% del preu normal i pagaran el 400% l’any que ve) i una retallada salarial injustificada en el cas de contractes associats a pressupostos i subvencions ja assignats que no han estat en absolut retallats. Però que a la vegada han provocat que molta gent, com jo mateix, féssim el pas i decidíssim començar-nos a trobar, a parlar i a lluitar. L’atac és complet, a tots els nivells i des de tots els països. La resposta ha d’estar doncs a l’alçada.

Revoltes i universitat a Tunísia. Cap a la precarietat de la universitat-empresa?

Aquests últims dies la revista Nature ha publicat una editorial (Vive la révolution) una notícia (Tunisian scientists rejoice at freedom) i dues entrevistes (Revolution may end repression of academic freedom in Tunisia i Tunisian minister outlines hopes for the future) sobre les recents revoltes a Tunísia, evidentment des de l’òptica acadèmica.

Com ja s’ha comentat a molts altres llocs, la precarietat i manca de futur dels joves amb formació universitària va ser una de les causes principals de la revolució,

a key issue that triggered the revolt: many who hold advanced degrees are unemployed.

Però això no és gaire diferent d’aquí. I com aquí, el perill de convertir la universitat en una empresa més és molt gran:

a profound rethink of university–industry relations will be needed to help to create jobs

Sembla doncs que els tunisians van d’un mal a un altre. Aquesta vegada, això sí, sota el nostre model: canvien la manca de llibertat d’una dictadura per la manca de llibertat que suposa una investigació científica i una societat del coneixement sotmesa a un model econòmic que tot ho converteix en precari. Com deia fa dos mesos Bruce Sterling,

It’s a new era for radical European students, because otherwise, they’re gonna be radical underclass proletarians without any college education.

Titulars d’un dia de vaga general

He recollit uns quants titulars d’avui a les webs d’alguns diaris. És curiós com ho tracten alguns: El País, vaga de “sindicats nacionalistes”; Ara, vaga “d’autobusos”; El Mundo, vaga al País Vasc; l’Avui, en silenci. I la cosa segueix. Sort que encara queden alguns diaris seriosos, però el problema és que tenen poca difusió. Diagonal, per exemple, dedica una secció sencera al seguiment de la vaga. I per mantenir-vos informats al moment, recordeu que l’agència d’informació 29-s manté la seva pàgina actualitzada minut a minut.

Sobre la vaga general d’avui:

Sobre la negociació d’UGT i CCOO:

27 de gener, vaga general

M’hagués agradat escriure algunes reflexions sobre la manifestació de dissabte passat i la vaga general de demà dijous contra la retallada en el sistema de pensions, però m’ha faltat el temps. De totes maneres, se n’ha parlat extensament a altres llocs (per exemple, a la publicació “Ja n’hi ha prou” sobre la vaga, i a Enfocant sobre l’actuació policial i algunes reaccions).

La de demà és una vaga convocada pels sindicats minoritaris, i que previsiblement tindrà un seguiment minoritari. Però no per això és menys important, sinó just al contrari. La vaga del 29 de setembre arribava tard i convocada gairebé a la força per la maquinària d’uns sindicats, UGT i CCOO, que gairebé s’hi van veure obligats per no quedar completament en ridícul i com el que realment són. Molts la vam criticar per fer-se després d’haver-se aprovat la llei contra la que pretenia i per estar justament convocada per uns sindicats en els que no ens hi sentíem identificats. I tot i això, vam seguir creient que valia la pena. Però com ja es preveia,

Després de la vaga general del 29 de setembre del 2010, el govern espanyol continua amb la seva política de retallades socials i, lluny de derrogar la Reforma Laboral o els Plans d’Ajust del sector públic, ha engegat noves retallades socials (com l’acabament de les ajudes als aturats i la privatitzacions d’aeroports). La darrera, i possiblement la més greu d’aquestes retallades socials serà la Reforma del sistema públic de Pensions, incrementant l’edat de jubilació i el període necessari de cotització. Això implicarà que aquells que ara som treballadors, i molt especialment els joves i les dones, tindrem pensions de jubilació cada vegada més baixes.

I això és així perquè una vaga general aïllada ni té sentit ni té força. És per això que cal seguir amb noves vagues i amb noves pressions. Si amb l’altra no us hi sentieu identificats, aquesta és la vostra.

L’aprovació de la reforma està prevista pel 28 de Gener i davant aquest nou atac creiem que son la lluita i la mobilització unitàries les que ens permetran encarar amb força un moment històric, on amb la nostra acció i determinació, haurem de demostrar en quina societat volem viure. La de l’explotació i la soledat més salvatges o aquella on mitjançant el repartiment de la riquesa, el treball i la solidaritat ens permeti desenvolupar en llibertat la nostra vida.

Així que demà, dijous 27 de gener, vaga general.

I com a l’anterior, el seguiment de la vaga general a l’Agència d’informació 29 S (@29setembre al twitter). I també a aquí. A Barcelona, ens veiem demà a les 17.30 als Jardinets de Gràcia.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 158 other followers