Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Mes: abril, 2011

Bilingüisme: semblança i competència entre llengües

Un amic em va passar l’article The importance of interlinguistic similarity and stable bilingualism when two languages compete (accessible lliurement a través de l’arXiv), del que també hi ha una ressenya a The Physics arXiv Blog (on, per cert, alguns dels comentaris sobre la necessitat d’una “llengua única mundial” fan certa por). L’article analitza quina és l’evolució del número de parlants d’una llengua en un sistema on dues llengües competeixen i són semblants. Aquesta semblança facilita que es creï un tercer grup de parlants bilingües. Els tres autors són de la Universidade de Santiago de Compostela. Curiosament, a la introducció comenten que a Espanya hi ha regions amb idiomes cooficials, “principalment gallec, basc, català o valencià”!

Deixant aquest tema de banda, els autors proposen una generalització d’un model d’Abrams i Strogatz (sí, el dels móns petits), on dues llengües competeixen per un mateix grup de parlants. Amb aquesta generalització, es permet que hi hagi un tercer grup bilingüe. Pel que sembla, el paper del grup bilingüe és important, perquè permet la coexistència de les dues llengües.

Proposen, doncs, un sistema d’equacions diferencials de les tres poblacions –parlants d’una i altra llengua i bilingües– controlades per tres paràmetres:

  • El prestigi d’una de les dues llegües respecte l’altra, que afavoreix més la conversió dels parlants cap a una o altra llengua.
  • La semblança entre les dues llengües, que si és gran facilita l’aparició del grup bilingüe.
  • L’exponent que regula la dependència de l’evolució d’un dels grups respecte els parlants d’una llengua, i que mantenen fix durant tot l’article.

Mitjançant simulacions numèriques identifiquen cinc regions diferents en funció del prestigi i la semblança:

  1. Només una llengua sobreviu, independentment de quina llengua predominés inicialment.
  2. Només una llengua sobreviu, però quina ho fa depèn de les condicions inicials.
  3. A part de la supervivència d’una o altre llengua exclusivament, també existeix una tercera possibilitat amb coexistència de les dues llengües i del grup bilingüe, depenent també de les condicions inicials.
  4. De nou en funció de les condicions inicials, o bé sobreviu exclusivament una de les dues llengües, o sobreviuen les dues però una d’elles sense –o gairebé sense– parlants exclusius (és a dir, tots els parlants de la segona llengua són bilingües).
  5. L’única solució possible és l’existència d’un grup bilingüe estable.

Basant-se en dades recents, els autors situen Galícia al grup 1 (i prediuen que el gallec desapareixerà), tot i que la seva proximitat a la regió 4 fa que el número de parlants de gallec hagi de decaure molt lentament. No sé si hi ha dades semblants –m’imagino que sí– pel català; seria interessant buscar en quin punt es troba.

De totes maneres, i sense deixar de ser molt interessant, el model no és res més que això, un model. En concret, no té en compte l’entrada i sortida de parlants (per exemple, amb la migració), ni l’existència de terceres llengües. Més encara, el prestigi d’una llengua és fàcil que variï al llarg del temps. És, per exemple, fortament influenciable per les polítiques lingüístiques. Finalment, la dependència de l’evolució del nombre de parlants d’una llengua en funció del nombre de parlants d’una i altra llengua –d’una potència del total de parlants, de fet– no és del tot clara. Per posar un exemple, es podrien crear fàcilment dues comunitats separades que mantinguessin una llengua diferent entre elles. Per a això, i tirant cap a casa, seria interessant veure aquesta evolució dins d’una xarxa complexa. He fet algunes simulacions ràpides i surten coses interessants. Ja les penjaré un dia d’aquests.

4 recomanacions per Sant Jordi 2011

En podria fer moltes, però em centraré en quatre llibres que he anomenat aquí al blog des del passat 23 d’abril. Jo ja tinc el meu: Hòmens i falagueres, de Toni Cucarella.

Wu Ming — Anatra all’arancia meccanica

Els Wu Ming no són un escriptor, sinó un grup d’escriptors italians de qui parlo sovint i que llegeixo amb avidesa, tant els seus llibres com la seva activitat al blog Giap. Són els responsables de la novel·la Q (publicada amb el pseudònim Luther Blisset), de la que aquest blog n’agafa el nom i el motto. Publiquen sempre en copyleft i els seus llibres es poden descarregar de la seva pàgina web. Sinó l’heu llegit, Q és de moment el seu llibre que més m’ha agradat, i crec que s’ha traduït a moltes llengües, entre elles al castellà (al català, que jo sàpiga, no).

Aquest any he llegit 54, però us recomano el seu recent recull de contes que he començat fa poc i que encara no he acabat: Anatra all’arancia meccanica (Ànec a la taronja mecànica). Quack!

William Gibson — Zero History

Al setembre William Gibson, el famós escriptor ciberpunk autor de Neuromancer, treia Zero History, la tercer entrega de la sèrie de Bigend:

No es pot classificar ben bé com a ciència ficció, sinó més aviat com un thriller situat en un present més aviat futurista, on una al·lèrgica a les marques, Cayce Pollard, és contractada per Hubertus Bigend, el fundador d’una comptetitiva agència de publicitat anomenada Blue Ant, per a buscar els creadors de fragments curts de vídeo penjats anònimament a Internet. En el fons, però, William Gibson no ha estat mai un esciptor de ciència ficció corrent, i la temàtica i estil de Pattern Recognition no queda gaire lluny de les seves novel·les anteriors. (…) A Spook Country Bigend contracta la ex-cantant de The Curfew, Hollis Henry, per investigar què hi ha darrere del locative art, molt relacionat amb l’últimament famosa realitat augmentada. I de nou per satisfer la curiositat de Bigend, Hollis Henry ha de buscar a Zero History qui és el dissenyador de la marca secreta Gabriel Hounds. Curiosament, a molts dels llibres de William Gibson surt alguna referència a Catalunya.

Joan Fuster — Diccionari per a ociosos

De Joan Fuster no n’havia lleit mai res i feia temps que en tenia el cuc. Fins que la tardor passada vaig trobar casualment que el grup Llegim i Piulem organitzaven una lectura de Joan Fuster i posterior visita a Sueca, que em va agradar molt. Vaig aprofitar-ho per llegir, no el Sagitari que proposaven, sinó el potser més conegut assaig Nosaltres els valencians. Em va agradar molt, i es llegeix molt bé, però m’he decidit per recomanar el següent que em vaig llegir, Diccionari per a ociosos, un llibre que recull des d’alguns aforismes fins a petits assaigs sobre temes molt diversos, organitzats cada un sota una paraula a mode de diccionari.

Edu-Factory y Universidad Nómada — La universidad en conflicto

Un dels últims llibres que he llegit, La universidad en conflicto és un recull d’articles compilats per Edu-Factory i la Universidad Nómada i editat, en copyleft, per Traficantes de Sueños, sobre les transformacions que està patint la universitat, les lluites i conflictes que s’hi generen i possibles alternatives a aquesta universitat-empresa cap a la que anem.

To Shoot An Elephant

Aquest diumenge tornant de València amb tren vaig estar mirant aquest documental sobre l’operació Plom Fos a Gaza. El documental és molt bo, i dur, com no pot ser d’altra manera, i entre altres persones hi apareix Vittorio Arrigoni: l’activista italià i periodista que ha estat assassinat aquesta setmana passada a Gaza.

25 d’abril el passat dissabte

Aquest cap de setmana ha estat un no parar per terres valencianes. Com sempre que baixem, l’agenda anava apretadeta, però aquesta vegada se li afegia la manifestació de dissabte pel 25 d’abril, enguany centrada en el tancament dels repetidors de TV3 que mantenia Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i la persecució política i ofec econòmic que està patint.

Era la primera vegada que anava a una manifestació del 25 d’abril, així que no puc comparar de persona amb altres anys, però tothom coincidia en què era la més multitudinària dels últims temps, i en general es respirava satisfacció per l’èxit i alguns inclús em deien que es tractava d’un moment històric. La gentada que hi havia era enorme: nosaltres vam arribar-hi justos de temps perquè baixàvem de dinar a la Serrania del Túria, i amb prou feines ens vam poder trobar amb la resta de la família. Parlant amb uns amics, que no vam aconseguir veure fins acabada la manifestació, ens deien que ja eren a les Torres de Serrans quan nosaltres tot just sortíem de les de Quart. La web d’ACPV recull les notícies que s’han publicat a diversos diaris sobre la manifestació (llegiu per exemple aquestes dues de Vilaweb: 1, 2), a Media.cat també en parlen, i uns quants blogs també (1, 2, 3, 4, 5, 6…).

Des del meu punt de vista, el tema del tall de TV3 és menor comparat amb la situació general que està vivint el País Valencià des de fa temps —a mi, com a molta altra gent, en molts aspectes em recorda moltíssim a una versió en miniatura de la situació italiana—, però és igualment greu i és cert que ha servit de revulsiu. I és de veres que manifestacions com aquesta dónen força a la gent. La veritat és que no tinc gaires esperances de veure un canvi en la situació política després de les properes eleccions de maig, però que la gent perdi cada vegada més la por o la indiferència i surti al carrer és molt bo.

I l’endemà, diumenge, vam anar als Jardins de Vivers per aprofitar l’últim dia de la Fira del Llibre. I qui em vaig trobar? En Toni Cucarella firmant llibres, així que em vaig endur el seu últim Hòmens i falagueres.

Tallant cables

Diuen que Internet és resistent a atacs aleatoris però molt vulnerable a atacs dirigits contra els seus hubs principals. Així és, certament, per a les xarxes lliures d’escala: són molt resitents a atacs o fallades de nodes aleatoris (Cohen et al., 2000), però si en canvi els atacs es dirigeixen contra els nodes més ben connectats la xarxa es trenca ràpidament (Albert et al., 2000; Cohen et al., 2001). Tot i que internet inclou forces cicles tancats i correlacions entre els seus nodes, la seva distribució de graus és la d’una xarxa lliure d’escala, i per tant s’espera que comparteixi més o menys aquestes característiques.

Doncs bé, la setmana passada llegia que, buscant coure per revendre’l, una dona de 75 anys tallava la connexió a internet a Armènia al tallar un cable de fibra òptica subterrani. Així que, o bé la dona ha tingut molta llet de tallar justament un cable clau –i certament n’hi ha, com per exemple els cables de fibra òptica submarins–, o bé la xarxa no és tan robusta a talls aleatoris.

Referències:

Albert, R., Jeong, H., Barabási, A.-L. (2000): Error and attack tolerance of complex networks, Nature, 406, 378.

Ara (2011): Una dona de 75 anys talla la connexió a internet a Armènia, publicada al diari Ara el 07/04/2011.

Cohen, R., Erez, K., ben-Avraham, D., Havlin, S. (2000): Resilience of the Internet to Random Breakdowns, Physical Review Letters, 85, 4626.

Cohen, R., Erez, K., ben-Avraham, D., Havlin, S. (2001): Breakdown of the Internet under Intentional Attack, Physical Review Letters, 86, 3682.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 158 other followers