Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Mes: novembre, 2011

Cara de tonto

Resulta que dos dies després de les eleccions va en Mas i es posa a fer de les seves amb les tisores: rebaixes en els salaris públics (no us enganyeu, no només als funcionaris: als doctorands que cobrem menys de 1000 euros també ens van retallar el sou, i hi tornaran), privatitzacions i vendes, copagament a la sanitat, augment del cànon de l’aigua, augment del preu del transport públic, augment de l’impost dels carburants, més augment (més?!) de les taxes universitàries, mantenir (¿?) l’IRPF i, potser, qui sap, aplicar l’impost del patrimoni (només faltaria), però això sí, amb recança.

Gairebé a la vegada, va en Duran i diu “Si no aconseguim el pacte fiscal no serà cap fracàs”.

Però la idea quan m’he posat a escriure això no era comentar les retallades, o si pacte-fiscal-sí-pacte-fiscal-no-pacte-fiscal-quan, si no el fet que ara a molts se’ls ha quedat cara de tonto. I és que, recordem-ho, fa tres dies 1.014.263 persones van votar CiU a les eleccions estatals (234.838 més que fa 3 anys). M’imagino que una bona part deu estar d’acord amb les retallades, ja sigui perquè els beneficia o perquè va una mica despistada. Això mai ho acabaré d’entendre. Però una altra part pensava, i deia, “—Ja no retallaran més, què més poden retallar? Ells apliquen les seves mesures hi hagi o no eleccions, i no han dit pas que ara n’hagin de fer més”.

Memòria de peix! Així que, per una vegada i sense que serveixi de precedent, no puc estar més d’acord amb el que ha dit aquest matí el portaveu del govern, Francesc Homs, a RAC1: “Em costa d’entendre que algú es pugui fer el sorprès per les mesures”. A mi també em costa d’entendre, la veritat. De la mateixa manera que em sorprèn que tanta gent votés a CiU fa 3 dies. Sembla que no tingui memòria.

En fi. A l’entrevista també hem tingut alguna perla d’aquestes de l’Homs (“pim-pam-pum electoral”) i una altra Denominació d’Origen CiU, que evidentment es tenia preparada. L’intenta dir primer, arrencant “quan aquí al segle XIX…”, però l’entrevistador el talla. Poc després ho torna a intentar, i ara sí:

Aquí hi va haver una gent al segle XIX que va decidir fer la revolució industrial mentre pasturaven cabres a altres llocs de l’Estat espanyol.

Fent amics. Quina vergonya, la veritat.

Cops d’estat financers a Grècia i Itàlia

El nou primer ministre grec és Lukàs Papadimos (o com sigui que es transcrigui, en grec Λουκάς Παπαδήμος), en substitució de Geórgios Papandreu. I segons diu tothom, el nou president del consell de ministres italià serà Mario Monti, si (finalment!) dimiteix il cavaliere Silvio Berlusconi.

Lukàs Papadimos presideix un govern de concentració, amb representants dels principals partits i on inclús s’hi ha colat el partit Laos d’extrema dreta, que ha obtingut el ministeri d’Infraestructures, Transports i Xarxes. Tot plegat després que l’ex-primer ministre, Papandreu, fes la sorpresa del referèndum que ha acabat en res. El cas, però, és que Papadimos resulta ser un d’aquests entrenyables ex-tot: governador del Banc de Grècia (1994-2002), vicepresident del Banc Central Europeu (2002-2010) i assessor de Papandreu. També és, coses de la vida, llicenciat en física.

Mario Monti (a la foto, ahir amb Giorgio Napolitano), tres quarts del mateix: comissari europeu (1999-2004) a proposta del mateix Berlusconi, rector de la universitat privada Bocconi de Milà, assessor internacional de Goldman Sachs (sí, el banc). I el que potser crida més l’atenció: Papadimos és membre des de 1998 de la Comissió Trilateral, una d’aquestes organitzacions que fan les delícies dels conspiranoics, i Monti n’és el president europeu. A més de membre del comitè directiu del Grup Bilderberg.

Sense arribar a la conspiranoia, el cas és que aquesta “Mediterrània dels tecnòcrates” que apuntava Vicent Partal fa tres dies a la seva editorial a Vilaweb es pot considerar un cop d’estat —d’estats— financer en tota regla: després de forçar, amb l’argument de la pressió del deute, la implantació de polítiques que —uns més que altres, i per la raó que fos— es resistien a acceptar completament, els governs d’aquests dos països han acabat per ser enderrocats, i al seu lloc s’hi ha situat dirigents que en cap moment han estat votats. Dues persones que, si no han estat proposades pels creditors d’aquests països, sí que s’han escollit d’entre les seves files. En plena crisi democràtica, a més de financera, aquests cops d’estat no faran més que empitjorar la situació.

Paraules des d’Atenes, trencant amb la visió uniforme

Segurament ja el deveu haver vist —a mi ahir em va arribar per unes quantes vies diferents. És un vídeo, de fa gairebé un mes, on Pedro Olalla analitza la situació grega. No el coneixia, en Pedro Olalla, i a partir del vídeo he llegit el seu blog (per sobre i malamanet, a falta de temps per a poder-hi entrar tranquil·lament). I a primera vista sembla molt interessant (per exemple, aquest ànalisi-resum força semblant al contingut del vídeo), sobretot perquè intenta trencar amb el pensament únic i la informació i anàlisis uniformes que ens arriben des de la majoria dels mitjans de comunicació. Una uniformitat que ja ha estat denunciada repetidament per organismes com Mèdia.cat (Observatori crític dels mitjans, del Grup de Periodistes Ramon Barnils), sobre l’anàlisi de les retallades a les tertúlies matinals o la posició dels diaris respecte el referèndum grec pel rescat, per periodistes com Joan Canela Barrull, David Bassa i Laia Soldevila, sobre els fets del Parlament, i per professors universitaris com Vicenç Navarro, sobre el biaix neoliberal d’El matí de Catalunya Ràdio d’en Manel Fuentes, i que s’està repetint en aquesta ocasió amb la crisi de deute grega —i europea.

Aquesta manca de debat sobre les possibles —en plural— solucions, o si més no maneres d’enfrontar el problema del deute, és més greu encara si tenim en compte que no es tracta en absolut d’una situació nova i ni tan sols aliena a molts dels protagonistes, sinó que l’única diferència és que ara els perjudicats són —som— uns altres: crisis de deute extern n’han tingut durant molts anys els països del sud, i alguns d’ells les han enfrontat des d’un punt de vista alternatiu al del Fons Monetari Internacional, com explicava recentment l’article “Davant de la crisi del deute: Podem dir no?” publicat a la Directa i republicat posteriorment Enfocant, i que jo mateix comentava fa alguna setmana aquí. Que no puguem aprendre d’aquestes experiències, que no es debati i s’expliquin les conseqüències que han tingut els diversos enfocaments a aquest tipus de crisi, diu molt de la qualitat tant dels nostres mitjans de comunicació com del mateix sistema polític. Cal aprofitar l’experiència obtinguda en situacions semblants i utilitzar-la per a trobar una sortida decidida pels afectats, i no imposada pels causants. I, com diu Pedro Olalla, si s’han de fer sacrificis, que siguin en benefici nostre.

Auto-referències

Fa uns dos mesos vam començar una partida de nomic, un joc en el qual canviar les normes és un moviment, i que es va crear per a exemplificar les possibles contradiccions en un sistema de regles que s’auto-esmenen (hi juguem per correu, apunteu-vos-hi!).

Avui l’Albert m’ensenyava aquest problema, que té una certa relació amb el nomic: la pregunta fa referència a ella mateixa, i això crea una paradoxa.

Si esculls aleatòriament una de les següents respostes a aquesta pregunta, quina és la probabilitat que sigui correcta?

  1. 25%
  2. 50%
  3. 60%
  4. 25%

En teniu la solució?

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 158 other followers