Q

Non si prosegua l'azione secondo un piano.

Mes: març, 2012

29 de març, vaga general

Volia escriure algun apunt sobre la vaga general de demà, però ni he tingut el temps necessari ni podria afegir gaires coses a les mateixes reflexions que em feia sobre la vaga de fa any i mig. Només que amb cada vaga fracassada o cada atac sense oposició es legitimen les mesures i es perd capacitat d’una acció més contundent en un futur. Com molt bé conclou aquest fantàstic resum d’arguments per a les i els indecisos davant la vaga general del 29M,

Si la vaga del 29 M és un èxit rotund i el govern no rectifica quedarà totalment deslegitimat. Això tindria un cost polític elevadíssim, obriria la porta a més vagues generals, i fins i tot podria forçar la dimissió del govern. En qualsevol cas li garantiria una clatellada electoral. Si al contrari una vaga general d’un dia no aconsegueix un atur total, el govern sortirà reforçat, la possibilitat d’una mobilització més contundent per part de la societat quedarà anul·lada i la porta a més retalls i a majors abusos (si no n’hi hagués prou) contra la majoria dels ciutadans (estudiants, pensionistes, funcionaris, interins, treballadors del sector privat, aturats) quedarà oberta.

Altra gent sí que ha escrit algun apunt sobre la vaga. Per exemple, aquestes dues propostes en clau constructiva: “Com un Tea Party català“, d’un blog (Des del fiord) que últimament està fent uns articles molt recomanables, i “Decàleg de reivindicacions per a una vaga general“. I finalment, un exemple de com no enfocar la vaga: “La vaga general com a mecanisme caduc de pressió política“.

Invisibilitat magnètica

Divendres passat la revista Science publicava un article de Carles Navau, Jordi Prat i Àlvar Sánchez, del Departament de Física de la Universitat Autònoma de Barcelona, i altres tres investigadors d’Eslovàquia sobre la realització experimental de la “invisibilitat” magnètica. La revista Science és de les més prestigioses, i els resultats d’aquesta recerca han rebut força atenció mediàtica, sobretot a l’estranger però també aquí: va aparèixer dijous al telenotícies vespre de TV3 i al 324, i n’han parlat articles a El País i El Periódico, a més de la cobertura més especialitzada a Nature News, Physics World, Physorg i Scientific American.

La imatge és de Carles Navau, Jordi Prat i Àlvar Sánchez.

El resultat consisteix en aconseguir que un cilindre eviti que un camp magnètic extern entri al seu interior sense distorsionar-lo. Al no modificar-se el camp magnètic extern, és impossible detectar (mitjançant aquest camp) si hi ha o no algun objecte. Rebutjar el camp magnètic a l’interior del cilindre es fa mitjançant una capa superconductora. Però aquesta capa per si sola modificaria el camp extern, de manera que per sobre hi ha una segona capa ferromagnètica que atrau el camp i en compensa l’efecte. Increïble.

Logicomix, una novel·la gràfica sobre els fonaments de les matemàtiques

La setmana passada em van deixar, i em vaig llegir d’una revolada, aquest llibre: Logicomix, una búsqueda épica de la verdad. Me l’havien recomanat ja per diverses bandes, i l’última ressenya que n’havia llegit, al blog sobre la divulgació científica L’ase quàntic, l’havia deixat molt ben parat.

Una vegada el vaig tenir a les mans em vaig adonar que, en realitat, del mateix autor (el grec Apostolos Doxiadis) ja havia llegit, fa ja força temps, un altre llibre sobre matemàtiques titulat L’Oncle Petros i la conjetura de Goldbach, que pel poc que en recordo no em va impactar gaire.

Però anem al que ve al cas. El llibre en qüestió, Logicomix, repassa la recerca en lògica i els fonaments de les matemàtiques a través de la narració que en fa Bertrand Russell, un dels seus actors principals. La història va barrejant la vida del mateix Russell amb la d’altres filòsofs i matemàtics, com Georg Cantor, Gottlob Frege, Ludwig Wittgenstein, Kurt Gödel i uns quants més, i introduint alguns conceptes de lògica i teoria de conjunts, així com la famosa paradoxa de Russell que ho va fer trontollar tot i els teoremes d’incompletesa de Gödel. També surt breument Alan Turing, de qui enguany se celebra el centenari.

Les idees que s’hi presenten no són en absolut senzilles, però tot i això crec que és prou accessible per al lector que se’l llegeixi amb ganes i interès. A mi m’ha agradat prou i m’ha fet tornar a entrar ganes de llegir més (divulgatiu, és clar) sobre Russell, Wittgenstein i Gödel. A veure si trobo alguna cosa interessant i temps per dedicar-hi. Si en teniu alguna recomanació…

Invasió subtil i altres contes a l’Almeria Teatre

Aquest any és el centenari del naixement de Pere Calders, i arreu se’n senten i veuen coses. Ahir vam ser al Teatre Almeria a veure una adaptació teatral dels seus contes de Invasió subtil i altres contes. Us recomano que hi aneu, sobretot si us agrada la ironia de Pere Calders. Un espectacle de Gataro, la mateixa companyia de qui fa uns dos anys en vaig veure la representació —al mateix teatre, també— de The Black Rider. Us deixo amb dos contes curts seus (aquí en podeu trobar més):

Per a un demà millor

(Drama en menys d’un acte)

L’escena representa:

A l’esquerra, una posta de sol. A la dreta, un cap de setmana.

En alçar-se el teló, l’únic personatge de l’obra (jove de bona presència) s’avança amb el propòsit de recitar un estremidor monòleg de protesta. Però es desploma el teló a causa d’una avaria mecànica i l’esclafa. Llestos.

FI

(Els dimarts no hi ha funció, per descans de la Companyia.)

No se sap mai

De les quatre rodes del cotxe, n’hi havia una que girava al revés. Però era la bona, perquè provava d’allunyar-se d’una corba que ens va desmanegar a tots.

Contraciència

De tant en tant, i no sé si gràcies a les milionàries subvencions o a la voluntat del comte d’estendre la bona nova, apareixen al tren unes quantes vanguàrdies i jo, que sé que de gratis només hi ha el julivert a les peixateries, aprofito l’oportunitat per fullejar-les. La Vanguardia no és precisament el meu diari de referència, tot i que se li han de reconèixer alguns articulistes potents i alguns articles genials, com el de principis de mes al blog de Rafael Poch, corresponsal a Alemanya.

Però al que anava. El cas, i no dic que no sigui potser casualitat, és que últimament cada vegada que l’he fullejat m’he trobat amb una contra de l’estil de la d’avui, titulada:

La melodia que emet el cor és preciosa.

Un diari que insisteix en fer publicitat de “teories” d’aquest estil perd força credibilitat.

Crec de fet que hi ha un subconjunt de la pseudociència que podríem anomenar “contraciència”, i que seria tota aquella pseudociència que surt publicada a la Contra de La Vanguardia. I és que l’article d’avui no és en absolut l’únic en la seva espècie. La setmana passada n’hi havia un de relacionat, fa poc un altre sobre “curació quàntica” i encara un altre del “pare de la descodificació biològica“. Segur que me’n deixo: si en teniu més passeu-me’ls, tenen el seu què.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 158 other followers